Biodiversitat
dijous, 24 de febrer del 2011
dimecres, 23 de febrer del 2011
INVARIANTES PEDAGÓGICAS (Freinet)
Freinet (1964), uno de los precursores de la pedagogía del contracto, señala algunas ideas que considera «invariantes» en cualquier contexto educativo (Las «invariantes pedagógicas», que son las concepciones sobre el aprendizaje y sobre la finalidades de la enseñanza que dan sentido a la tarea emprendida. Freinet insiste en la importancia que los profesores y profesoras partan de un «marco teórico e ideológico compartido»):
1. Ser mayor no significa necesariamente estar per encima de los demás.
2. A nadie –ni niño, ni adulto– le gusta que le manden autoritariamente.
3. Todo individuo quiere tener éxito. El fracaso es inhibidor, destructor del impulso y del entusiasmo.
4. A nadie, ni niño, ni adulto, no le gusta el control ni la sanción, que son siempre considerados como un atentado a la propia dignidad sobre todo cuando se ejercen en público.
5. El orden y la disciplina son necesarios en la clase.
6. Al niño no le gusta escuchar una lección sin participar.
7. Los castigos son siempre un error. Son humillantes para todos, no consiguen nunca el objetivo buscado. En cualquier caso son una mala solución.
8. La vida nueva de la escuela supone la cooperación, es decir la gestión por parte de los usuarios, incluyendo el profesorado.
9. La democracia del mañana se prepara con la democracia en la escuela. Un régimen autoritario no puede formar ciudadanos demócratas.
10. Solo es posible educar en la dignidad. Respetar a los niños y que éstos respeten a los maestros es una de las condiciones primeras de la renovación de la escuela.
QUÈ ET PREGUNTES QUAN T’ORGANITZES EL CURS?
Quan un es planteja entrar en una classe, organitzar un curs, unes activitats, una programació, una manera de funcionar, escollir un model educatiu, ensopega amb una sèrie de dubtes. Què fer, com fer-ho, que s’espera de nosaltres, com ho podem justificar...
Per plantejar qualsevol activitat educativa, però, ens hauríem de plantejar una sèrie de preguntes i vigilar bé quina volem que sigui la nostra resposta.
Les preguntes solen ser del tipus:
- Com organitzo el temps de les assignatures?
- Com distribueixo les tasques durant el temps d’una classe determinada per tal que es pugui fer la feina programada?
- Quin tipus de tasques penso per els alumnes que van més ràpid i acaben abans?
- Com ho faig per que els que vaig més lent acabin també les tasques?
- Com imparteixo disciplina dins l’aula?
- Quins càstigs utilitzo?
- Quines rutines de funcionament diàries estableixo dins l’aula? Gestió d’aula.
- Com avaluaré i amb quina freqüència? Cada quan poso exàmens i amb quina freqüència?
- Com organitzo la classe per col·locar els diferents materials a l’abast?
- Com ho faig amb les fitxes per gestionar la seva correcció i acabament?
- Com organitzem la socialització del material a l’aula?
- Com em distribueixo els temes del currículum (del llibre, vaja) al llarg del curs per poder acabar-los?
- Etc.
En canvi, també ens podríem plantejar altres tipus de preguntes:
- Què faig per aconseguir un treball autònom amb la majoria de la classe mentre jo puc incidir en un grup o uns nens en concret?
- Com distribueixo els espais a l’aula de forma que es pugui treballar en racons diferents sense destorbar-se?
- Com distribueixo el temps setmanal per fer un seguiment del seu treball autònom i fer que ells sigui conscients i partícips del seu compromís particular? Per exemple a traves d’un contracte de treball.
- Quin temps dedico el treball autònom per racons o tallers i quin dedico a les explicacions i quin a les investigacions del medi?
- Quins items vull avaluar en general a les tasques autònomes: com la presentació, acabament en el temps previst (velocitat), quantitat de treball, assoliment dels objectius proposats (dins d’aquest apartat caldria fer una avaluació particular).
- Quin tipus de tasques es poden fer en grup o amb ajuda i quines s’han de fer sols?
- Que fan quan acaben les tasques encomanades. (En aquest cas el problema no existeix)
- Què podem fer per gestionar i promocionar (Donar a conèixer) les seves produccions?.
- Com organitzem la socialització del material a l’aula? (si es que cal)
- Com organitzem la socialització i l’avaluació socialitzada de les seves produccions?
- Com podem motivar la creativitat dels nens?
- Com podem augmentar el contacte amb el medi?
- Com puc crear un clima tranquil i expectant davant les propostes escolars a la classe?
- Quina seqüenciació de continguts haig de proposar durant el treball autònom? Quines prioritat tindré per tal d’aconseguir que funcioni aquesta organització?
- Com potencio les investigacions del medi i com organitzo el temps per tal de poder fer el seguiment?
- Com plantejo l’avaluació per tal d’ajustar-la als objectius prioritaris o bàsics, finalitats de l’educació.
- Quina justificació teòrica i pràctica em plantejo de cara a la comunitat educativa i als pares?
- La seqüència didàctica parteix sempre dels seus coneixements i interessos?
- Quin és el paper de l’assemblea de classe en la pressa de decisions dins l’aula? http://www.mcep.es/uploads/img/11af4658c7c8602febbe354f0baa3ab821.pdf
- Com puc potenciar la recerca d’informació dins i fora de l’aula? Biblioteca d’aula, accés a internet, accés a fonts d’informació personals del medi proper,...
- Quin paper dono a l’expressió oral?
- etc.
Algunes adreces interessants sobre el tema:
MCEP – Movimiento Cooperativo de Escuela Popular
“la clave de la educación democrática está en la participación del alumnado en todo el proceso de aprendizaje, desde su inicio, con la negociación del curriculum, en el desarrollo y en su final, con la autoevaluación.
De esta manera, lo que se busca es que nuestro alumnado asuma sus propias decisiones, sus propias responsabilidades, y de esta manera puedan crecer como personas.
Ahora bien, para llegar a una auténtica negociación es preciso ponerse al mismo nivel de comunicación, romper las barreras jerárquicas y poder escuchar y dialogar.
Pero todo esto exige tiempo. Es un trabajo difícil, tanto para el profesor o
profesora como para el alumnado.”
Extret de la web anterior, a l’apartat:
“Participación del alumnado y negociación del currículum”
dissabte, 12 de febrer del 2011
Carta als reis
Carta als reis
Estimats reis d’orient:
Permeteu-me que us digui una cosa abans que res: com no em porteu el que demano us segrestaré els camells i els faré beure l’aigua a xupitos, llençaré pedres a l’estrella de Nadal fins que es trenqui i no trobeu el camí de tornada, cantaré havaneres en contes de cançons de Nadal, us incoaré un expedient disciplinari que s’hi cagarà la gossa i li diré a tothom qui sou en realitat. Dit això i sense cap tipus d’acritud passo a descriure els meus desitjos:
- Que hi hagi pau i bona voluntat entre els homes a la terra.
- Que tinguem la raó de tant en tant (però només de tant en tant).
- Que ens escoltin quan tinguem ganes de dir alguna cosa (i sapiguem escoltar).
- Que no parlem per parlar.
- Que ens partim la caixa de riure.
- Que no ens faci vergonya plorar.
- Que res no ens sembli massa greu, ni massa seriós, ni massa important, ni massa urgent.
- Que se’ns obrin els ulls i sapiguem veure les coses importants i fruir el moment.
- Que ens quedi algun lloc salvatge on apartar-nos de tant en tant.
- Que la sinceritat sigui un valor en alça.
- Que tornem a ser nens, cada dia una estona.
- Que no ens falti la carta dels reis.
dijous, 10 de febrer del 2011
És ben coneguda
És ben coneguda, però freqüentment obviada i fins i tot camuflada i amagada, la funció perpetuadora de les diferències socials per part de l’escola. L’escola és un instrument de les classes dominants i d’interessos de models socials clarament segregatius, elitistes, i fins i tot racistes i xenòfobs, per conservar les seves prebendes i avantatges, per la promoció i la selecció socials. És un intent organitzat d’imposar i estendre concepcions socials basades en una pretesa vàlua social aconseguida mitjançant mèrits propis, quan és clarament vulnerat el dret a la igualtat d’oportunitats, tant mitjançant l’ús de tècniques d’exclusió social com per exemple tot el sistema de l’avaluació mitjançant exàmens, com mitjançant la manca d’atenció a les classes desafavorides mitjançant la negació d’una atenció més personalitzada i ajustada a cada necessitat, l’ús i promoció de models culturals determinats, l’extensió i acceptació acrítica del model competitiu com a únic vàlid en el procés formatiu,...
L’escola hauria de ser el lloc on tot aquest procés iniciés el seu canvi. Un lloc on tots els mestres tinguessin molt clar que la seva funció és atendre tota la diversitat dels nens per tal de formar persones i fer possible el desenvolupament de tot el potencial possible de cadascuna d’elles. Això implica un gir de l’atenció en els resultats escolars, cap a una major atenció a la realitat social de l’entorn de l’escola i el nen, una compensació de les diferències socials, econòmiques, culturals i psicofisiològiques dels infants. També implica un gir del model cultural cap a la sostenibilitat, la solidaritat, la cooperació, el respecte a les diferències i la multiculturalitat. Un model basat en l’atenció al nen i el seu entorn i no basat en la transmissió d’una cultura i uns valors determinats, elitistes, segregatius, competitius i presumptament judeocristians. Un canvi basat en la flexibilitat i el respecte a les condicions particulars de cada nen o nena. Basat en la creença en la igualtat bàsica dels éssers humans i el respecte a les seves diferències. Un model basat en l’autoaprenentatge en contacte directe amb la realitat, en la investigació dels propis interessos (no com a paper subsidiari dels programes oficials, sinó com a generalització de l’activitat escolar en un currículum obert, com a una investigació socialitzada, crítica i transformadora), en comptes del model transmissor, dirigit i repetitiu de continguts ja establerts.
Sir Ken Robinson: las escuelas matan la creatividad
Per reflexionar i riure a l'hora. Refreshing!!!!
metafora educativa: planta embotelladora
Sovint, a l’escola, els nens s’assemblen a ampolles buides, llestes per passar pel procés d’emplenat amb tota una barreja de sabers, coneixements i destreses. Passen per una classe i els continguts són abocats amb més o menys precisió, amb embuts, aixetes i pipetes vàries, al seu interior. Vull dir a l’interior de seu cap, quasi exclusivament. Sovint els preciosos líquids es vessen i es malmeten, es desaprofiten per manca de punteria o moviment excessiu del recipient. Els recipients són rebels. O no accepten bé la mercaderia. Són massa petits (tenen poca capacitat), o tenen el broc massa estret (necessiten una adaptació, un embut), o no tenen interès ni posen de la seva part per ser omplerts (no hi són a la cinta transportadora quan aquesta passa per la cadena d’emplenat ). La planta embotelladora perd rendibilitat i l’amo de la fàbrica s’amoïna i demana més precisió als empleats. Però no tenen més èxit. Torna a passar el de sempre. Surten moltes ampolles mig buides, poc aprofitables. Tanmateix, s’han ajustat els canyos i les barreges i s’han canviat els embuts per uns altres de més flexibles i tous. O de més durs i rígids. Tant se val. El viatge no pagava la pena. Tornem-hi a començar. Potser la cadena anava massa ràpid?. O potser cal fer un nou curs d’embotelladors?. O potser el truc és agitar les ampolles i donar-les mitja volta abans de cada àpat?.
metàfora educativa: pa o xapata?
Diu Thoreau en una de les seves genials intuïcions transcendentalistes:
“En les societats, en les millors institucions humanes, és fàcil detectar una certa precocitat. Quan encara hauríem de ser infants que creixen, ja som homenets.
Doneu-me una forma de conreu que porti molt d’humus dels prats i doni més profunditat al sòl, no una que tan sols confiï en adobs que escalfen, en eines perfeccionades i en mètodes de cultiu!.”
L’escola és una institució encomiable. Tracta d’universalitzar l’educació i la cultura i de donar oportunitats a tothom, intentant restablir els desequilibris socials en alguna mesura. Tracta, doncs, de justícia i d’obrir camins i possibilitats. Tracta de convivència i acompanyament. Tracta d’orientació i possibilitats. Tracta d’identitats. Tracta d’esforç i disciplina. D’aprendre a autoregular.
Els mestres tenim al nostre càrrec la matèria prima i hem d’acompanyar el procés. És com fer pa. Necessites la farina, el llevat, l’aigua i la sal. Amassar-ho tot fins fer la pasta. Deixar-ho reposar a la pastera per que actuï el llevat. I finalment donar-hi forma i coure’l al forn, a bona temperatura.
M’atreviria a dir que en tot aquest procés, el temps és la meitat del pa. El foc és la passió, el desig, la motivació. Les matèries primeres són els nens, el seu bagatge, les famílies, el material, els llibres de text, etc. El llevat són les expectatives dels mestres. Ben amasat, dona una pasta més a o menys consistent que és el procés educatiu de cada nen. La seva història.
Quan en aquest procés falta temps, passió o llevat, només s'aconsegueixen xapates, pans sense crèixer, durs, de gust escas, bidimensionals, que no s'aixequen per sobre de la taula.
Puc fer un dibuix?
Aquesta és una pregunta clàssica i constant a les escoles. Els nens acaben una “feina”, una determinada tasca escolar i com a vàlvula d’escapament i descans només demanen fer un dibuix lliure. Jo no sé si aquesta pregunta respon a una necessitat de tipus artístic i creatiu o més aviat de tipus fisiològic. És possible que es combinin ambdós factors. El cas és que penso que, probablement, tingui molt de pes la segona causa. Crec que els serveix com a vàlvula d’escapament del tedi, l’avorriment i la rutina escolars, com una manera d’expressar-se i sentir-se lliures durant una estona.
L’escola, com a institució i els mestres com a transmissors de cert tipus de mentalitat instructivista, omplidora de “tabulas rasas”, no donem gaire espai a la iniciativa i la pressa de decisions per part dels alumnes. L’altre dia es comentava en un curs sobre competències bàsiques que els projectes que es realitzin a l’aula han de sortir dels propis alumnes. Aquest aspecte tant important, basic per al plantejament de tota la filosofia que hi ha darrera d’aquest tipus de funcionament escolar, es va obviar per complert, en considerar el formador, i tot el claustre present en forma d’assentiment tàcit, que aquest era un aspecte que entorpia el desenvolupament dels projectes quant a paquets de treball adequadament preparats i programats pel professorat. Vet ací una desvirtuació del propòsit dels projectes per convertir-los en una continuació del treball dirigit i forçat a tractar certs continguts curriculars considerats el fi últim de l’educació. Però és precisament del canvi de visió d’aquest fi últim de l’educació del que tracta aquest conflicte. Els projectes, el tractament del currículum des de la problematització, la prioritat de les competències com a eixos viaris de l’educació, no són més que una aposta clara per una altra manera d’entendre l’escola i la seva pràctica. Aquesta visió, recull tots els aspectes teòrics més importants del constructivisme i la psicologia evolutiva, ajuntant-los amb el catalitzador i vector universal dels interessos i la motivació dels alumnes, com a persones que són. Aquest catalitzador no és altre que el medi. La investigació del medi ha de ser, segons els nous preceptes legals i segons qualsevol mentalitat racional, m’atreviria a dir, l’eix i el motor de tot el que es faci a l’escola. Això no es pot aconseguir només amb “pegats” d’agafar allò que ja tenim preparat i “enriquir-ho” amb un lleuger tint de vida real. La por al canvi parteix de molts llocs diferents. Algun dels més importants es basa en la por a deixar de banda algun aspecte del currículum oficial. El currículum oficial no està fet per ser la bíblia del mestre sinó per servir d’orientació de certs aspectes adequadament relacionats amb l’edat i el desenvolupament evolutiu dels nens. I ni tant sols ha de ser considerat com l’únic currículum possible. S’ha d’escollir, prioritzar i recollir de l’entorn escolar i dels alumnes aquell currículum i bagatge que poden aportar els propis alumnes i que representa el seu autèntic entorn del qual ha de sorgir, com a mínim, bona part de l’activitat i l’actuació escolars. És a partir d’aquest plantejament que es pot parlar de competències, globalització i projectes.
Ser i actuar de manera autònoma, Pensar i comunicar, Descobrir i tenir iniciativa, Conviure i habitar el món, aquestes són les finalitats del currículum competencial segons els paràmetres de la nova llei. Partint d’aquestes finalitats ens hauríem de plantejar quina és la funció dels mestres i la de l’escola. Actualment partim de la nostra visió tradicional de com entenem el nostre treball i les nostres finalitats per donar pas a quin és el paper dels alumnes en aquesta representació. Resultat: receptors passius. El canvi de visió en l’educació és justament partir de les necessitats i de l’entorn dels alumnes per dirigir-nos, de manera clara i natural, a les finalitats educatives esmentades.
Una altra cosa és dir quins canvis són necessaris dins l’escola per fer possible aquesta nova manera d’entendre l’educació.
presentació
Si has arribat aqui potser voldras trobar alguna cosa interessant o amb la que et puguis trobar identificat. Tot és possible!. Jo sóc un mestre de primària i també un naturalista primari o aficcionat.
En aquest blog publicaré les reflexions que em venen al cap sobre aquests dos temes, principalment.
Espero que trobis alguna cosa de profit.
Gràcies, i a reveure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)