dijous, 7 de novembre del 2013

CEA - CENTRE EDUCATIU AUTODIDACTA -

Hi ha tantes excuses i tants "arguments" rutinaris, clònics i conformistes a favor del continuisme en l'educació bancària (com la defineix Paulo Freire) i en contra del canvi per una educació més autèntica, lliure, respectuosa i veritable, que s'agraeixen molt els oasis d'opinió com aquest. Molt recomanable.
Cada vegada hi ha més investigacions que, des de la psicologia genètica i la neurobiologia, demostren la importància de respectar els processos biològics i de permetre la presa de decisions, d’acord amb les necessitats autèntiques de cada etapa, per a un desenvolupament ple del potencial humà al llarg del procés de creixement, maduració i aprenentatge. És respectuós el nostre sistema educatiu actual amb els processos de vida? Atén les necessitats autèntiques, no només dels infants, sinó també les familiars i socials? Afavoreix el desenvolupament de l’autonomia permetent la presa de decisions?
Si volem una educació que concordi amb el procés natural, una maduració autèntica, no interferida, haurem de parar atenció a les bases biològiques de supervivència i desenvolupament. Des d’una comprensió de les necessitats i processos propis de cada etapa i de com ens afecten l’entorn, les vivències, la manera de relacionar-nos, etc., podrem abordar l’educació (com a pares, professors i adults en general) essent conscients del procés i no des de la inèrcia o bé repetint “el que sempre s’ha fet”, sense qüestionar-ho.
Prenent com a base l’educació activa de Rebeca i Mauricio Wild (Escola Pestalozzi, Ecuador), les aportacions d’altres autors (M. Montessori, E. Pickler, H. Maturana, A. Damasio, J. Piaget), i l’experiència pròpia en la preparació d’ambients i en l’acompanyament dels infants, oferim un model educatiu d’interacció autònoma, no dirigida, en què un organisme, l’infant, rep l’amor i respecte necessaris per sobreviure i desenvolupar-se en un entorn ric en experiències que a més li ofereix límits naturals i socials que li donen seguretat.

Aquest és el model educatiu que portem a la pràctica en un centre per a infants de 3 a 16 anys on els pares es poden implicar en el procés d’aprenentatge dels seus fills, en més o menys mesura segons les seves circumstàncies, amb el suport dels professionals de l’educació que, amb una mirada de respecte als processos de vida, preparen ambients i acompanyen els infants.
En aquest medi integral (casa-escola), els adults (pares i professionals de l’educació) proporcionen a l’infant la seguretat emocional, en un ambient relaxat, per tal que es pugui ocupar, al seu ritme, del seu propi desenvolupament mitjançant experiències sensoriomotrius i de relació amb altres, amb l’entorn i amb els materials didàctics.
No hi ha horaris de classes, tot i que sí que hi ha esdeveniments que ens marquen el pas del temps (com el berenar, el conte que s’ofereix cada matí i les propostes). Cada nen escull en quin espai jugar=treballar, amb qui, i durant quant de temps.
Recordo una nena de 5 anys que en les primeres setmanes d’assistència no trobava la seva activitat, acostumada als timbres que a la seva escola anterior li marcaven què havia de fer en cada moment. Quan, al cap d’un temps, li demanaven què li agradava de la seva nova escola, responia: “que es pot plorar”.
L’infant alliberarà la tensió i el patiment que li genera l’incompliment del pla intern (experiències inadequades) o la frustració davant dificultats noves (part del procés d’aprenentatge), que comporten una amenaça per a la seva supervivència, per mitjà de dos mecanismes naturals: el riure i el plor autèntics, d’alleujament.
A quin nivell de tensió o estrès estan sotmesos els infants del nostre entorn social?
Quantes oportunitats de riure i (sobretot) de plorar tenen per compensar això?
En aquest centre no es fan exàmens ni hi ha deures per emportar-se a casa. No hi ha un programa imposat que es recorre a través de llibres de text per adquirir coneixements memoritzats per un breu període de temps i buits de contingut, de comprensió.
Quan un nen de 10 anys va voler preparar la seva horta al jardí del centre, l’adult de referència li va indicar el lloc i les canyes de bambú amb què podia delimitar-la. Li va demanar de quina mida la volia i el nen li va dir que volia una horta de 9 metres quadrats. S’ha de tenir en compte que els infants parlen com nosaltres, des de molt aviat, per imitació, i que només els falten experiències suficients per emplenar de contingut aquestes paraules. Ens senten parlar de metres quadrats, per exemple, i el 9 és un nombre gran. No fa falta res més per escollir la grandària de l’horta. El nen va anar al taller, va agafar la serra per tallar les canyes de bambú i delimitar la seva horta… i es va acostar altre cop a l’adult de referència per demanar-li: “de quina mida he de tallar cada canya?” Aquella va ser l’oportunitat per acompanyar-lo a l’espai de càlcul i proposar-li esbrinar aquesta mesura, fent servir la taula perforada i les boletes de colors (material didàctic per a operacions bàsiques de càlcul). Va fer el quadrat més gran possible col·locant 9 boletes verdes (unitats) en la taula perforada. Després va comptar les boletes d’un dels costats del quadrat. Així va saber que necessitava tallar les canyes de bambú de 3 metres. I li quedava la vivència per a la comprensió d’“arrel quadrada” = el que mesura un costat del quadrat.
Coneixem i apliquem els beneficis de la coeducació. Els infants de diferents edats comparteixen, quan volen, espais i activitats. Els espais estan pensats i preparats per respondre a les necessitats de les diferents etapes de desenvolupament, i són els infants, guiats pel seu pla intern de desenvolupament, els que es mesuren en els seus nous intents i decideixen depenent de la seva necessitat autèntica.
Un nen que va venir al centre amb 11 anys va passar el primer mes jugant a l’arener del jardí amb altres nens més petits que ell. Quan va haver satisfet aquesta necessitat de joc amb materials no estructurats, es va dedicar a altres activitats que es corresponien més amb la seva etapa. Sabem que el desenvolupament del cervell triun (reticular, límbic i neocòrtex) té el seu ritme biològic i requereix suficients experiències pràctiques per madurar plenament. Les capacitats d’abstracció, raonament lògic o reversibilitat, entre altres, concerneixen al neocòrtex, que s’activa entre els 7 i els 8 anys i durant l’adolescència. És per això que les activitats en aquests espais tenen sempre un grau elevat d’operativitat, d’experiència pràctica, i no tant de símbols i elements figuratius, que també estaran presents quan l’infant estigui preparat. Segons les seves múltiples vivències, els infants van elaborant les seves pròpies conclusions en el procés de conèixer com és i com funciona el món que els envolta. En aquest procés, la lògica infantil (sensoriomotriu) va donant pas a la lògica racional pròpia de l’adult.
Tenim en compte això a l’hora de relacionar-nos amb els infants?
Som conscients que la lògica infantil difereix de l’adulta?
A quina edat els demanem que responguin des del raonament lògic i basant-se en l’abstracció? Cada experiència nova implica l’oportunitat d’incorporar coneixements i habilitats nous. Podem trobar totes les assignatures que, d’una manera fragmentada, es proposen a les escoles, en una experiència pràctica com aquesta:
A l’espai de cuina, un nen de quasi 7 anys va voler elaborar una recepta farcint amb xocolata unes petxines que havia agafat amb els seus pares en una excursió a la platja. Per fer-ho, va haver d’escriure el seu nom, el dia i l’hora de la seva activitat de cuina, i els ingredients que necessitava. Això li va portar bastant de temps i li va permetre practicar amb l’escriptura, els dies de la setmana, les hores…, i fins i tot amb les mesures de pes, ja que va haver de concretar els grams de xocolata que necessitava. Per trobar aquesta darrera dada, se li va acudir emplenar les petxines amb arena del jardí i pesar-la. Va sol·licitar els mateixos grams de xocolata. Quan va elaborar la recepta, va poder comprovar que el pes de la xocolata no ocupava el mateix que el de l’arena.
En el nostre país ja hi ha moltes iniciatives que treballen amb aquest nou paradigma educatiu, implantat des de fa anys a altres països com EUA, Finlàndia, Anglaterra, Suïssa i Alemanya. S’han incorporat alguns aspectes a escoles públiques de certes comunitats com Catalunya, i en algunes universitats es formen els professionals de l’educació també en aquesta línia.

El Centro Educativo Autodidacta (CEA) de la Fundación LauraLuna, a Navarra, ha estat una d’aquestes iniciatives que, durant 4 anys, ha ofert ambients preparats per a infants de 3 a 16 anys. Actualment està en fase de trasllat a la província de Barcelona: l’equip de Navarra s’uneix a altres professionals que porten molts anys treballant en aquesta línia, a Barcelona, des de diferents àmbits, per obrir un centre educatiu gestionat per una cooperativa de pares i mestres.
Altres aspectes innovadors que inclou el CEA són:

Ambients i materials didàctics per al desenvolupament de capacitats i l’adquisició de coneixements, d’acord amb competències bàsiques recollides en la llei d’educació, amb l’infant com a protagonista del seu propi aprenentatge. Regles o límits clars, com a part d’un ambient relaxat i del procés d’aprenentatge. Espais oberts: els infants es poden moure d’un lloc a l’altre, depenent del seu interès. Respecte per l’autonomia del nen (presa de decisions d’acord amb la seva capacitat). Propostes i treball per projectes, tant individuals com en grup. Desenvolupament de la creativitat a través d’espais de música, pintura, argila, manualitats, fusteria, cuina, etc. Pràctica en la resolució dels seus propis conflictes amb iguals. Professorat titulat i assessorat per personal especialitzat en la línia pedagògica. Registre diari personalitzat (des de la descripció) de les activitats realitzades i de l’adquisició d’habilitats i coneixements nous de cada infant. Correspondència amb els ítems del currículum oficial. Freqüents sortides culturals i de coneixement i integració amb l’entorn natural i social. Visites al centre de persones que desenvolupen tallers i ofereixen sessions informatives sobre temes d’interès. Un lloc on créixer de forma integral tenint en compte diversos aspectes: que l’infant pugui ser cada vegada més ell mateix, que conegui i s’adapti als models socials i que adquireixi els coneixements culturals.
  • En el cicle d’infantil:
    Període d’adaptació indefinit, marcat per l’infant. Requisit d’autonomia a l’hora de vestir-se, menjar i anar al lavabo. Espais per al joc simbòlic i representatiu. Suficients experiències per descobrir el món des de l’aspecte qualitatiu, juntament amb el desenvolupament sensoriomotriu. Respecte al ritme de cada infant en l’acostament a la lectoescriptura i al càlcul. Importància de l’àmbit relacional, des de l’egocentrisme infantil.
  • En el cicle de primària:
    Espais i materials autocorrectius per descobrir el món des de l’aspecte quantitatiu. Gran oferta de materials de consulta i investigació sobre qualsevol tema. Participació en reunions setmanals en les quals: reben propostes de part del professorat; exposen peticions segons els seus interessos; qüestionen les normes i n’elaboren d’altres davant noves circumstàncies i necessitats; assumeixen tasques, responsabilitats i compromisos amb el centre, el professorat, altres companys i ells mateixos; i exposen conflictes no resolts en el moment, malestars, inquietuds, opinions, etc. Autoavaluació o seguiment mensual de la seva activitat al centre, a través dels seus propis registres, amb el suport del professor.
  • En el cicle de secundària:
    Elecció d’un tutor que dóna suport al programa de treball elaborat pel mateix alumnat. Revisió periòdica de la feina i dels interessos. Oferta de material informàtic i noves tecnologies per al desenvolupament de projectes personals o de grup. Sortides més freqüents per conèixer realitats laborals, socials, etc. Pràctiques en diferents oficis. Espais per a la comunicació entre iguals i amb persones d’interès.
  • Per a adults:
    En l’etapa adulta, oferim formació en educació conscient per a una nova relació amb els infants en el seu procés d’aprenentatge, tant a casa com a les escoles, i un espai de CEA per a adults, que els permet comprendre millor el treball realitzat amb els infants i els dóna una oportunitat per “convertir-se un altre cop en infants” i adquirir eines i mecanismes per comprendre el món de manera més àmplia.
A partir del curs vinent, aquesta formació i els grups de reflexió per a pares es desenvoluparan amb una periodicitat setmanal o mensual, a Barcelona, i de manera més puntual a altres comunitats.
Els adults som el model. El canvi comença per nosaltres, des de la consciència.
Olga Arnedo González
Javier Nuin Zúñiga
Fundadors de LauraLuna
Codirectors del Centro Educativo Autodidacta
per a infants de 3 a 16 anys, a Navarra
cea@fundacionlauraluna.org
Publicat en la revista Educat núm. 13
Descarrega’t el PDF

http://www.educat.cat/bloc/?p=2425

dilluns, 4 de novembre del 2013

LES PAPALLONES DE SILS (ENTREVISTA)

Entrevista que em fan al “Quadern de Sils”, la revista municipal de Sils, sobre el món de les papallones i el seguiment de les poblacions de papallones diürnes que faig des de l’estació/itinerari BMS de Sils.
Quadern de Sils nº 81, octubre de 2013. Pàgines 19, 20 i 21. “Les papallones de Sils”


Entrevista amb Antoni  Mariné (mestre de primària i naturalista vocacional, és el responsable de l’estació de seguiment de les poblacions de ropalòcers o papallones diürnes de Sils, dins la xarxa d’estacions del projecte BMS, d’abast català i europeu)

Antoni Mariné, excel·lent  coneixedor i amant de les papallones, ens ha encomanat la il·lusió seva per aquest microcosmos dels lepidòpters. És bon coneixedor dels Estanys de Sils i els seus voltants on viu una gran varietat de papallones.

-         Toni, què són les papallones? Pregunta directa, per a començar. Hem sentit a parlar de la importancia de les abelles, de que la vida a la Terra depen en gran part d’aquests insectes, del rol que juguen en la reproducció de les plantes, però les papallones què pinten al món, a part de tenir unes ales molt vistoses.
-         Les papallones, com les abelles, són grans polinitzadors, però també són insectes menjadors d’herbes, parlant col·loquialment. Constitueixen el primer estrat dels consumidors; sense les papallones es trencaria la cadena tròfica. També són uns animals amb un gran èxit evolutiu, el que vol dir que s’han diversificat i especialitzat molt, ocupant molts ninxols ecològics. Hi ha unes 150.000 espècies al món, gairebé totes tropicals, de les quals cap a 20.000 són diürnes. Comparativament a Europa tenim poca diversitat de papallones diürnes, amb “només” unes 400 espècies, de les quals a Catalunya hi ha unes 200.
-         Tan malament cuidem el nostre medi?
-         Aquestes xifres el que diuen fonamentalment és que nosaltres no sóm tropicals, però, atenció, també estem perdent molta biodiversitat. Concretament a la xarxa d’investigació anomenada BMS (Butterfly Monitoring Scheme),  constatem en aquests últims vint anys que s’ha fet un seguiment intensiu, que estan desapareixent moltes especies de papallones.  Aquest fet és important perquè aquests insectes són molt bons bioindicadors, és a dir que ens indiquen una pèrdua evident de biodiversitat en general, no només de papallones.
-          Aquesta trista conclusió, la heu pogut constatar en aquest petit espai dels Estanys de Sils?
-         A partir de dades molt concretes és dificil generalitzar, però hem observat que algunes espècies, concretament espècies de prats, que assortadament són abundants a Sils, es veuen cada vegada menys.
-         Quàntes espècies teniu catalogades al nostre espai natural més  o menys?
-         No més o menys, exactament hem detectat a Sils 65 espècies diürnes; de nocturnes hi ha algunes investigacions que assenyalen al voltant de vuitanta; jo només he trobat trenta aproximadament però repeteixo que no soc especialista en nocturnes. És un treball molt costos i difícil.
-         Heu dut a terme alguna acció directa als Aiguamolls per a impedir la desaparició d’especies, amb la importància que, com tu dius tenen les papallones?
-         S’han dut a terme actuacions eficaces recuperant els prats de dall i en algunes parcel·les s’ha vist una millora. Aquests prats de dall tenen molta biodiversitat tant de plantes com d’animals. Són zones que no han estat conreadas de forma intensiva, s’han mantingut més verges.  S’estan recuperant algunes espècies de papallones pròpies de prats que són les més característiques i representatives de Sils, és la riquesa d’aquest microespai natural. Particularment resulta sorprenent trobar aquí a Sils un parell d’espècies, una muntana, el Damer puntejat (Melitaea cinxia) i altra l’Arlequí (Zeryntia Rumina) més  típica d’ambients calcaris però que aquí té una població estable malgrat que aquest ambient és acidòfil.
-         Com podriem fer arribar a la gent  aquesta riquesa biològica de la nostra contrada d’una banda, i d’altra el perill de perdre aquesta mateixa varietat biològica? Sembla ser que ha calat en la població la importància de l’abella, però la papallona...¿No hauran perjudicat els poetes a la papallona cantant només la fascinació dels seus colors?
Rialla del nostre convidat.
-         No, més aviat diria que tenim poca conciència ecològica i naturalista. T’ho explico en un detall. Fins fa pocs mesos no teniem gaires noms comuns per a les papallones en català. En molts idiomes tenen noms comuns, però en català, poquíssims. S’ha fet des del Museu de Granollers una proposta  de noms comuns en català per a totes les papallones diürnes. En anglès i en alemany fan servir noms comuns, aixó demostra que són més sensibles, estan més prop de la naturalesa. També hi ha en anglès o en alemany molts blogs de gent interessada en aquest tema, aquí no tants.
-         Hauriem de començar aquesta sensibilització a l’escola?
-         Els nens haurien de nèixer amb uns prismàtics sota el braç. (Riu)  Bé és una mica exagerat, però observar les papallones és relativament fàcil perquè els seus moviments no són especialment ràpids i perquè apareixen a la primavera i es poden observar a les hores de més llum. No cal apropar-se tant a l’insecte i se’l pot observar millor.
-         Bé, doncs, una bona proposta al Departament d’Ensenyament, prismátics per a tothom.
-         Jo soc mestre, vaig al camp amb els meus alumnes i crec que les escoles quan surten a observar la natura haurien de tenir un bon equipament de prismàtics.
-         És una llegenda que no volen quan se les agafa per les ales?
-         No és una llegenda encara que el perquè és erroni. No és que no puguin volar per haver perdut les escates en contacte amb els nostres dits, podrien volar sense escates, el que no poden es escalfar-se  i necessiten escalfar-se per a volar perquè no tenen sang calenta.  De fet quan fem un seguiment de papallones, moltes vegades les agafem d’una deteminada manera  i no passa res.
-         Lepidòpters, escates a les ales. La teva samarreta és plena de papallones, ¿Que diuen, mestre, als teus alumnes sobre les papallones?
-         Normalment tinc un poster a la classe de papallones, els parlo de les meves afeccions, les papallones, perquè també vull que ells em parlin de les seves. Els atreu molt aquest tema. És molt proper a ells. Els nens se’n’interessen molt, porten papallones a la classe, en parlen de quines han vist,...
-         Una altra pregunta directa, Toni. ¿Al teu parer, som conscients els silecs del tresor que tenim als Estanys?
-         Jo diria que no gaire. Jo vaig molt sovint als Estanys a veure ocells, papallones. La gent que veig passejar pels Estanys  pot veure poca cosa  perquè va molt tard i perquè no duu prismàtics. Passejar el gos, anar en bici està bé, però no és observar amb deteniment i detall la natura.
-         Amb un barret de palla, com el teu.
-         També hi ha papallones boscanes...(riu)
-         Podrien ser els Estanys una escola de medi ambient per a la població de Sils?
-         La sostenibilitat del planeta comença pel nostre entorn. Parlem de l’escalfament global per l’excessiu consum d’energies contaminants, de l’agricultura intensiva, com si això no anés amb nosaltres o no poguem fer-hi res. Hem de ser conscients de la riquesa natural del nostre entorn i de que tots tenim a veure amb la sostenibilitat mitjançant petites accions quotidianes. És la gent qui ha de conduir el planeta, no els polítics.  Ja s’estan fent coses, Sils té molta riquesa mediambiental.
-         En què consisteix el seguiment de papallones que fas a Sils?
L’itinerari de seguiment de les poblacions de papallones de Sils forma part del B.M.S. català. (Catalan Butterfly Monitoring Scheme), un projecte d’abast europeu amb una metodologia senzilla pel seguiment de papallones. Es tracta de repetir un itinerari pre-establert pels ecosistemes més representatius d’un lloc concret durant trenta setmanes. No es tracta solament de veure si augmenten o minven les papallones sinò d’investigar mitjançant les papallones quins canvis s’estan produint al medi , en definitiva, si anem a millor o a pitjor. Com a bons bioindicadors les papallones ens diuen que l’escalfament global i el canvi d’usos del sòl són els principals causants de la davallada en la biodiversitat. Catalunya és pionera en aquesta investigació, que és un dels projectes més importants a nivell biològic. Té el suport de la Generalitat i algunes estacions tenen patrocini. Jo estic buscant per a l’estació de Sils algun tipus de patrocini.
-         Necessiteu voluntariat?
-         Només podem moure’ns amb persones que voluntariament vulguin treballar en aquest project. A vegades la gent pensa que és difícil col·laborar en un projecte d’aquesta mena, que cal ser un biòleg. Res més lluny de la realitat. Recomano visitar el web del CBMS,  un dels exponents més complerts de la ciència a Catalunya i aprofito per a fer una crida no sols als joves sinò a totes les persones amb inquietud i preocupació pel medi ambient. La gent que vol participar es va formant a mesura que participa en el projecte. És un dels pocs projectes científics que permet participar-hi sense una preparació específica prèvia.
-         Paradoxalment tenim potser en el poble un comportament tan urbanita com a la gran ciutat. Vivim al camp mirant l’estació, la ciutat. Cotxe, tren, bicicleta, però ens falta el caminar lent per a observar. ¿No et sembla?
-         Jo veig pels Estanys molta gent fent bici, está molt bé, pero passejar lentament, sense pressa per a observar els insectes dóna una altra visió del camp. Em sorpren que la gent d’aquí no tiri més al camp.
-         Doncs, ja ho sabeu... A caminar sense pressa amb uns prismàtics davant dels ulls.

Paco Gonzalo

Web del projecte CBMS (Catalan Butterfly Monitoring Scheme)

Fitxa de l’estació BMS de Sils, dins la web CBMS

Bloc de les papallones de Sils

guia virtual de les papallones de Sils inclosa dins el mateix bloc


FI DE L'ENTREVISTA

Anteriorment vaig publicar ja un article relacionat amb el tema de les papallones de Sils a la mateixa revista.
Quadern de Sils nº 67, pag. 23 “Biodiversitat, qualitat de vida i papallones” 


M’agradaria abundar en aquest post en algunes de les coses que surten en aquesta entrevista. A part de parlar de la importància de les papallones als ecosistemes, de la seva funció com a bioindicadors i de què és el projecte CBMS (Catalan Butterfly Monitoring Scheme), també es parla de què penso sobre l’actitud més o menys enfocada cap al medi, o més o menys conscient de la riquesa natural de l’entorn, que té la població de Sils i de com es podria fomentar o millorar.
En aquest punt m’agradaria estendrem una mica. Per començar, crec que l’educació ambiental, entesa com a seducció i descobriment del medi, no ha de ser una “assignatura”, no ha de ser una cosa obligatòria o a fomentar com a un gust abstracte, una moda, alguna cosa que creiem que es bona i no ens havíem adonat fins ara o que toca per conveniència o per quedar bé. Crec que ha de partir de la tradició familiar, de l’entorn més proper i dels costums mamats des de petits. Per això comento a l’entrevista, i ho deia de forma estudiada, que els nens han de néixer amb uns prismàtics sota el braç. La idea d’observar la natura s’associa sovint amb el paisatge i la vegetació, el seus colors, o amb l’aprofitament de recursos com anar a caçar bolets, espàrrecs, cargols, etc. A la nostra cultura la idea de tenir uns prismàtics o binocles potser s’associa erròniament de vegades a la capacitat o intenció d’espiar o robar algú. La nostra és una cultura molt desconfiada. Tothom pot ser un lladre. Fins i tot admetem que nosaltres faríem el mateix si poguéssim, quan comentem casos de frau i robatori institucional. Vox populi. Però tenir uns prismàtics, en realitat, ens obre una finestra totalment nova al món, ens obre la possibilitat d’observar el món natural sense la por que escampa la presència humana en tots els fills de la terra. Ens acosta la realitat i ens la fa accessible de forma que comencem a distingir éssers i detalls que fins aleshores havien passat completament desapercebuts. No li donem importància al que no veiem i els éssers naturals no són fàcils de veure. És una realitat que molta gent, fins i tot d’origen rural, no sap distingir un falciot d’una oreneta, o una polla d’aigua d’un ànec. Conèixer una mica els éssers del propi entorn, a part de fer-nos la vida menys monòtona i més interessant, que no és poc, ens arrela al territori i ens fa sentir més “normals”, un més dins del ventall d’éssers vius que pul·lulen pel planeta i, per tant, més capaços d’empatitzar amb els problemes ambientals i amb la seva conservació i sostenibilitat, que és també la nostra.
Crec, per tant, que els binocles haurien d’estar en la nostra tradició d’objectes familiars i normalitzats. Des de l’escola podem contribuir en aquesta idea, tenint un equipament mínim de binocles per que els nens els utilitzin en les sortides escolars al medi, organitzant caceres de biodiversitat, etc. Si l’educació ambiental comença pel coneixement i per l’interès en el propi medi que ens envolta, el medi ha de ser proper i accessible. Molts mitjans moderns en allunyen d’aquest medi, sovint amb una falsa proximitat: la televisió, Internet, la premsa gràfica, i molts altres mitjans, ens aporten unes imatges fantàstiques de la natura però ens deixen amb la impressió de que és llunyana o molt difícilment accessible per a la majoria dels mortals, si no som biòlegs o reporters especialitzats en aquestes qüestions.
Fer el medi accessible és fàcil amb un estri tant màgic i potent com són els binocles.
Per cert, i com a consell tècnic: millor uns prismàtics de 8 o 10 X 40 (l’augment pel diàmetre de sortida) i de distància focal mínima inferior als dos metres (distància mínima a la que podem enfocar un objecte), així podrem observar també coses relativament properes i petites, com per exemple les papallones, des d’una curta distància. Si aconseguíssim que aquesta “tradició” fos acceptada hauríem fet una petita revolució dins els costums socials, ja que estaríem promovent implícitament l’activitat a l’aire lliure i en el medi natural, dues coses molt convenients per desintoxicar-nos d’aital bany de realitats virtuals que ens assetja i ens desertitza, ens allunya i ens desarrela del nostre origen i jo profund: la natura.