dimecres, 31 de desembre del 2014

BALANÇ

Fa gairebé 4 anys que vaig obrir aquest bloc, des de febrer del 2011. Per què ha servit aquest bloc? Com ha anat? Quina funció té?
Un bloc s'obre com una necessitat d'expressió. En el meu cas no és un bloc per tenir clients, atreure personal que el llegeixi, et voti, fins i tot guanyar diners, o prestigi o premis. Es clar que m'agradaria que algú se'l llegís, i fins i tot que fos valorat, però no és la seva funció principal. 
En principi el bloc era més per fer i guardar reflexions pròpies. Un lloc on tenir-les reunides i segures. I també per poder-les rellegir fàcilment de tant en tant. M'agrada rellegir-me de tant en tant. Sona malament, ho sé, però m'ajuda a reconeixer-me. Continua essent això. També volia difondre missatges d'altres que em semblen importants, o sigui coincidents amb la meva manera de ser. Sobre tot educatius. La cosa s'ha anat decantant més per lo educatiu que pel vessant naturalista, que també hi és present però molt menys. La frustració que em produeix no poder fer d'educador tal com penso que hauria de ser o com a mínim una mica més semblant, ser més coherent, vaja, és la que ha impulsat la majoria d'entrades d'aquest bloc.
Per altra banda, s'ha anat convertint en un bloc "mare", on enllaçar altres blocs que he anat creant, més específics d'altres temàtiques, com la lluita social per la educació, els blocs escolars, un bloc dedicat a les papallones i la natura de l'estany de Sils i un dedicat a la poesia i la prosa poètica. 
Quant fas un bloc, sembla que et crida a publicar noves entrades de manera periòdica. Estàs poc menys que obligat a sadollar la set, la necessitat d'entrades que et provoca la sola existència del bloc. Et provoca un petit buit, una angústia, el no publicar res en un bloc durant un mes sencer.
És la part fosca dels blocs. Que tenen vida pròpia, o exigències pròpies. Bé, no. Això és la pel·lícula que es fa cadascú. Però una mica sí. Ser blogger és com ser fumador.
Aquest bloc m'ha permès una expressió més amplia i més correcta dels meus pensaments i una revisió dels mateixos. No hi ha ningú que te'ls discuteixi (o casi), al menys quan els publiques. És com un diari obert. Un recull de reflexions, amb l'avantatge que hi pots incloure les d'altres. 
Durant aquests quatre anys he pogut reforçar les meves creences en una educació més lliure i en una relació més sincera i positiva amb el món. També m'ha servit per treure fora tot allò que em frustrava i m'ofenia del món que m'envolta. És una reacció catàrtica. Quan ho expresses, allò que t'ofen deixa de tenir tanta importància. Potser no immediatament, però ho treus fora, ho exterioritzes, ho fixes en paraules, ho entens una mica més i pots manegar-ho millor. O conviure-hi.
Em frustra una mica, és cert, el fet què el que publico tingui nul·la ressonància en els demés. Pràcticament cap comentari, cap comunicació sobre el que he publicat com a articles propis i a més una quantitat molt petita de visites. 
Em fa què pensar això, perquè penso que no se li dona valor a opinions que no són de personatges amb cert prestigi, o potser és que el que escric no li interessa pràcticament a ningú. O que no ho escric d'una forma atractiva. En qualsevol cas no alimenta gaire la meva autoestima, ja escanyolida de per si. Em dona què pensar que aquest és un mitjà poc agraït. En qualsevol cas és una finestra oberta al món. Aquest món autista i ple de prejudicis, de inèrcies i de crides d'atenció. 
No estic cansat del bloc. Al contrari. el veig cada cop més com el paper en blanc que és. La sinceritat nua que em reclama se'm revela com una porta oberta cap a una altre relació amb el món i amb els altres. Amb mi mateix, es clar. No puc defugir aquesta sinceritat i aquesta força cap a l'expressió, cap a equivocar-me i deixar-me equivocar, per no equivocar-me ni tenir por a deixar-me ser. 
Potser és molt demanar a un simple bloc. Potser.

dimarts, 23 de desembre del 2014

YOU ARE THE VOICE. UN HIMNE. UNA TROBALLA.

John Farnham canta en directe aquest himne dels 80.


Avui el mestre de música de l'escola, que per cert acabava el seu contracte de substitut, m'ha recordat l'existència d'aquesta gran cançó i aquest gran cantant. M'ha ensenyat algunes coses sobre el ritme i els acords d'aquesta composició, que ell mateix estava aprenent per tocar-la amb el seu grup. He pensat que sovint ens espera alguna sorpresa cada dia, alguna cosa que ens ha agradat aprendre, sovint a punt de finalitzar el viatge, la tasca que fèiem, com avui just abans de marxar de l'escola. Em passa sovint també quan vaig a fer sortides naturalistes que cal estar atent fins al final perquè es probable que surti alguna sorpresa just abans de finalitzar la recerca.
Cal estar amatent a les oportunitats d'aprenentatges i d'emocions que ens poden sorprendre cada dia. Cada dia és una font d'inspiracións. A cada moment pot saltar la llebre, el tresor de les experiències. Podem aprendre de tothom si estem oberts a sentir el que vol dir sobre allò que li agrada. I, per cert, aquesta cançó té un altre encert: la seva lletra.
Deixo una altra versió de la cançó, amb Coldplay, on hi ha la lletra. També me l'ha ensenyat l'Enric. 


Dèu ni dó com ha passat el temps per en John. I per tots. Però mireu com disfruta la gent d'aquesta cançó, encara.

dissabte, 20 de desembre del 2014

WILDMED

Wildmed es un documental, una película sobre el último gran bosque mediterráneo, el de Sierra Morena. Este es su teaser. Se estrema en breve. Esto promete!

"Sierra Morena, el mayor bosque mediterráneo del planeta. Desde casi el nivel del mar, los montes de Sierra Morena se elevan hasta más de mil metros. En este trayecto encontramos la mejor y más completa representación del bosque mediterráneo: acebuchares, encinares, alcornocales, quejigares, hasta llegar a los robledales; sin olvidar las extensas alisedas y los bosques de ribera que orlan sus ríos.
Este tapiz forestal alberga una rica biodiversidad. Es el único lugar de la península ibérica donde sobreviven todas las especies emblemáticas del bosque mediterráneo: el lince, el lobo, el águila imperial, el buitre negro y la cigüeña negra.
Pero Sierra Morena se encuentra amenazada. Las comunidades de vertebrados están cambiando y el bosque está gravemente enfermo. Se estima que en ciento cincuenta años podrían haber muerto casi todos los árboles. Y las grandes poblaciones de ciervos y jabalíes impiden que el bosque se regenere.
Si no hacemos nada, Wildmed será el último bosque mediterráneo.
WILDMED, ALGO MÁS QUE UNA PELÍCULA
Es una llamada de atención sobre el difícil futuro que le espera a Sierra Morena si no tomamos las medidas adecuadas.
Encinas, robles y alcornoques, poco a poco, se están muriendo víctimas de un proceso conocido como “seca”. En realidad, la “seca” es el resultado de la suma de distintos problemas que tienen un origen común: el ser humano.
Y el mismo causante del problema es quien puede poner los medios para solucionarlo. Restableciendo el equilibrio ecológico y favoreciendo la regeneración natural del bosque, conseguiremos que Sierra Morena conserve todo su esplendor.
¡Ayúdanos a promover la conservación de este espacio natural y su biodiversidad!"
enllaç del trailer a la imatge

divendres, 19 de desembre del 2014

EL MICO POETA. 1ª ENTRADA DEL KIT DE SUPERVIVÈNCIA

A partir d'ara aniré afegint articles a la pàgina del "KIT DE SUPERVIVÈNCIA". Aquesta és la primera i per això la mostro també en una entrada.




EL MICO POETA



La reflexió d'avui parteix de la poesia. De que la poesia és present a tots els èssers humans, ho sàpiguen aquests o no, com una necessitat i una característica d'espècie.
Els humans sóm poetes per naturalesa. 
Pot semblar una afirmació agosarada, sorprenent o simplement rara. Agosarada com un caramel a la porta d'una escola, sorprenent com un elefant al pol sud i rara com un gat verd. Però és així. Els èssers humans sóm poetes perquè ens agrada associar idees diferents buscant l'essència en els punts d'identitat, en les coincidències, per remotes que semblin.
La poesia arriba a sublimar aquestes coincidències obrint-nos portes de significats desconeguts a partir d'allò conegut.
La poesia és desafiament dels límits de la realitat i de la comunicació i es dona de moltes i variades maneres.
Les metàfores, anàfores, comparacions, hipèrboles, repeticions i d'altres recursos de la poesia  són les eines naturals del nostre cervell per deslliurar la realitat a viatges de descobriment i aventura, d'aprehensió i d'emoció, de fabricació de la identitat. 
Representa un salt qualitatiu en l'evolució. Aquest és el paradigma o l'axioma del que parteixo.



Quan es presenta aquesta poesia? 
La poesia, aquesta recerca de sorpresa i d'emoció a la nostra realitat es realitza per exemple a través de l'humor. El sentit de l'humor explota aquesta capacitat de connexió entre idees molt diferents, l'associació d'idees com a forma de pensar, com a entrenament per explorar què podem fer en aquest món. Associem idees per innovar i innovem per trencar les cadenes de la natura, les limitacions físiques que ens imposa. I a fe de déu que ho aconseguim. Sense gens d'esforç manipulem al nostre gust l'entor que tenim.
És cert que aquest entrenament en l'associació que ens proporciona el sentit de l'humor, ens serveix també per establir vincles amb els altres. Vincles empàtics.
L'humor associa de forma novedosa, exagerada, original i sovint també grollera.
Imita la vida fabricant una altra realitat, com si fos una funció de circ. On, per cert, es combina poesia, humor i desafiament dels límits.
El llenguatge, mare dels ous de la nostra ideosincràcia, neix d'aquesta capacitat d'associar. Ella ens ha alliberat de les nostres limitacions físiques i ens ha portat a dominar el medi de forma complerta, o casi.



Però tornant a la hipòtesi principal: la poesia és present a tots els èssers humans perquè:

  • La idea de màxima felicitat dels humans és un bonic paisatge natural amb una posta de sol.
  • Fruim de l'esport i del moviment en general, buscant i enaltint aquells moments més inversemblants: aquell gol imparable amb xut per l'escaire, aquell triple en condicions impossibles, el forat de golf en un sol cop, la pirueta més increïble en un ballet,...
  • La música, element inútil a nivell pràctic de la supervivència material més estricta, continua essent present de forma contínua i necessària a les nostres vides i gaudeix d'un estatus especial dins de les activitats humanes. Quantes vegades no heu pensat: "com és possible que una persona que ha fet un album de música sigui considerada per sobre d'aquella que ha creat una casa, un cotxe, un satèl·lit meteorològic o un pastís de crema?".
  • Tenim el teatre, el cinema, els monòlegs o la tele, on l'audiència medeix la qualitat del seu entreteniment pel temps que ens fa estar enganxat a les seves propostes, gaudint d'estones de sorpresa i novetat per les associacions que ens presenta, per la seva originalitat.
  • Ens continúen enganyant i seduïnt amb la publicitat i altres estratègies de convenciment i canvi de parer, a través del ganxo de la poesia de les imatges, l'associació entre elements, la provocació d'emocions intenses i la sorpresa, tot barrejat i unit en còctels explosius.

  • I tantes altres proves de que la nostra naturalesa està imbuïda de poesia i joc.

NEW KIT ON THE BLOC

Avui estreno projecte. Una nova pàgina en aquest bloc "mare" meu, que dona a llum un projecte llargament acaronat, d'escriure sobre el comportament humà a partir de les meves experiències. Es diu "KIT DE SUPERVIVÈNCIA".

La pàgina es troba a sota la capçalera del bloc i aquest és l'enllaç per si hi vols anar directament.


dimecres, 17 de desembre del 2014

JAVIER BAHÓN: LAS INTELIGENCIAS MÚLTIPLES EN EL AULA

Xerrada de'n Javier Bahón sobre els canvis necessaris a l'educació i el paper de les intel·ligències múltiples en aquest procés. 


dissabte, 6 de desembre del 2014

ROBINSONIADES

Fa un temps que vinc recordant, em venen al cap imatges i sensacions de películes i sèries que vaig veure de petit i que em van marcar. Em van marcar perquè m'identificava o identificava algun ideal de vida en aquelles imatges i arguments. Totes les sèries de Félix Rodríguez de la Fuente, evidentment, van marcar-me el camí del naturalisme, em van ensenyar que era possible dedicar-se a descobrir i estudiar la natura i el món. Però també altres obres audiovisuals. Particularment recordo una sèrie que m'encantava pel que tenia de robinsonià i per les imatges que oferia de la vida salvatge del bosc: era "El bosque de Brendon". Una mena de "los cinco" però en el bosc i amb una vida de supervivència i aventura. Em sabia fins i tot el tema musical de la sèrie.
Més tard vaig fer un curs de supervivència a la natura, qui sap si influenciat per aquesta sèrie. Encara mantinc aquesta il·lusió de supervivència en el sentit més pur, de descobriment i de enlluernament amb la natura i és el que trobo en Gerald Durrell o en H.D. Thoureau. Aquest sentit de salvatgia se'm presenta com un valor necessari i en el cor de tota cosa bona. "Totes les coses bones són salvatges i lliures" que deia Thoureau. Representa allò primigeni, la font de la que treure totes les inspiracions.


També hi ha una pel·licula que recordo vivament. Era una pel·licula de l'espai, protagonitzada per un botànic que volia salvar els únics ecosistemes que quedaven de la Terra, en òrbita en una nau al voltant de Júpiter. La vaig veure de reestrena als cinemes Texas de Barcelona.


Pel·lícula “Naves misteriosas” de Douglas Trumbull.


Crec que ara mateix no hi ha cap missatge d'aquest tipus que s'estigui transmetent als joves. Potser només m'ho sembla, però aquests "virus" del món natural són necessaris per tenir un jovent que es preocupi pel medi ambient.

dimarts, 2 de desembre del 2014

EL FET PEDAGÒGIC

El fet pedagògic té alguna cosa d'esmunyedís. Tendim a creure, els adults ensenyants, que tenim la raó pel sol fet de ser jerarquicament superiors als nostres alumnes. Els jutgem. Els adscribim actituds vitals a partir de les seves manifestacions de comportament i les seves reaccions. Sense conèixe'ls gaire, a més a més. Pensem que ha d'haver alguna manera millor, màgicament millor, diria jo, de "fer la nostra feina" sense tanta resistència, de forma més lleugera. No acabem d'entendre què és el que falla. Fem cursos i cursets, canviem la nomenclatura de les coses, el llenguatge. Volem fer coaching, TIC TAC, educació emocional, y que se jo quantes coses més, sense deixar de "donar continguts", l'aliment indispensable de la civilització i de les proves selectives. Les proves selectives, o sigui totes les que fem, son només proves que demostren que ho estem fent malament. No estem seleccionant els més aptes per què la societat funcioni millor o sigui més eficient. Això és el que ens han inculcat, el que ens volen fer creure. Les proves selectives són per perpetuar un stato quo, una classe social dominant, un poder factic asentat en la diferència, en la desigualtat, en els privilegis que es transmeten de pares a fills. Els mestres hauriem de ser crítics socials. Treballar per la igualtat social. TOTS SOM IGUALS.
Emmascarem aquesta reproducció social, aquesta selecció dels privilegiats, amb autoenganys i artificis pedagògics, excuses de mal pagador. Volem trobar mètodes que permetin als nens i nenes participar més de l'adquisició dels coneixements del currículum de moltes i diverses maneres, però totes a dins la classe, des de la mateixa visió cultural i econòmica, des de la mateixa visió de competència acarnissada i excluidora, i sobre tot des del mateix lloc còmode i calentet de la no acció sobre el món, dels exercicis sobre paper, de les fòrmules fetes, no des de la experimentació i el descobriment. Des de la uniformització y el no veure ni apreciar les individualitats, les habilitats i característiques inherents de cadascú, els seus punts forts, allò que poden aportar al món, alló en que són bons. De vegades simples actituds. No jutjant. Cada cosa té la seva bellessa, però no tots poden veure-la, que deia Confuci.
La única sortida a l'educació és la sortida al medi. Aprendre a llegir el món. Buscar la sorpresa, l'emoció, deixar que el món participi de nosaltres, enganxar-nos, treu-re-li el suc. No em cansaré de dir-ho. Ara només falta que ho apliqui. Casumdeu!.

diumenge, 30 de novembre del 2014

LA ACCEPTACIÓ ÉS VITAL

"La gent sempre vol redimir-te a la seva veritat" podria ser un clar advertiment davant dels altres, perquè tothom està convençut de determinades "veritats", opinions o judicis ancorats en el més profund de l'ànima i que fan que volguem canviar els demés, però si vols canvis, comença per tú mateix i no provis de canviar els altres, accepta'ls  com són. Un no és les seves reaccions. La persona és al darrera i costa de manifestar. Donar acceptació als altres és el primer pas per acostar-nos i comunicar-nos realment.



dijous, 27 de novembre del 2014

IOGA I EDUCACIÓ

Aquestes últimes setmanes he estant assistint a un curs molt especial: "Ioga i educació".
Semblen dos conceptes amb poques coses en comú, amb pocs elements de contacte, però en tenen molts. El ioga és una disciplina que ens proporciona sobre tot consciència, consciència del present, del propi cos i de la pròpia identitat en relació amb els altres.
La mestra del curs, la Dolors Garcia Debesa, és una mestra amb maestria, però també amb il·lusió i fe en la humanitat. Creu en una educació holística, per la vida.
És curiós perquè l'últim dia del curs es va obrir un seguit d'intervencions per parlar de com veiem de constrenyida l'educació a l'escola, del poc temps que tenim per donar "aire" als nens, per donar temps al seu desenvolupament i maduració, als seus descobriments, de com anem d'atabalats sempre per seguir un "temari". Va passar també en el curs que vaig fer a l'estiu. Els docents anem massa dirigits, no sentim la llibertat (cada cop menys, diria) de fer el que creiem oportú a les classes, de respectar els ritmes dels nens, de fomentar la seva expressió i participació. Hi ha fòbia als projectes i a qualsevol metodologia que es surti del "machaca, machaca, que alguna cosa quedará".
Mestres convençudes i convincents des de la pràctica, des del proveu i tingueu perseverància, des de la seguretat que l'educació és un altra cosa, no se'n troben cada dia. Jo n'he trobat poques. Supervivents, molts. Excuses les que vulguis. Jo el primer, i tant.
Però què ens aporta el ioga? 
Des de l'experiència iniciàtica d'aquest curs, poca però veritable i autèntica, només puc dir que m'ha aportat: BENESTAR, INTROSPECCIÓ, AIRE, RELAXACIÓ, CONSCIÈNCIA DEL PROPI COS I DEL PRESENT...
Un mètode de immersió en la realitat, en el mòn, d'aprofundiment en el propi coneixement i de relació amb els altres i amb l'entorn.
Hi pots creure o no en les premises filosòfiques del Ioga: l'energia, els Xacres, prana, kundalini,... 
Confeso que jo no hi crec com a axiomes de les meves creences. Puc prendre-ho com a metàfores que serveixen per acostar-me a altres visions del funcionament del món. El que sí que està clar per a mí és que a les escoles (i al món en general, perquè negar-ho) ens manca aquest parèntesi, aquesta capacitat i disciplina, aquest hàbit, d'aturar-nos, prendre consciència d'on sóm, què ens passa, com recuperar-nos, reactivar-nos i continuar renovats. I el fet és que això ens ho pot donar el Ioga.




IOGA I EDUCACIO. Un aprenentatge per a la vida.

El ioga a l'educació és un ensenyament interdisciplinari que ens ajuda a despertar les intel•ligències múltiples que tenim dins nostre, a ser més creatius, més sensibles, més intel•ligents i més feliços. Per poder fer un bon aprenentatge, el cos necessita estar realxat, la respiració ha de ser lliure, les emocions han d'estar equilibrades i la ment concentrada.
Donar a conèixer el ioga a l´educació és ensenyar els nens i els joves a utilitzar els seus propis recursos interns per poder fer front a les situacions que se´ls hi plantegin al llarg de la vida.
El llibre va dirigit a mestres, pares, professors de diferents àmbits i qualsevol persona interessada en l'educació com a motor de canvi.


podcast a la radio

dijous, 13 de novembre del 2014

EDUCACIÓ A FINLANDIA ( V )

ARTICLE AL DIARI EL PERIÓDICO

Gemma Tramullas
Periodista
Hannu Arvio: «A Finlàndia un nen passa 12 hores assegut; aquí, 23»
Dimecres, 23 de gener del 2013
Pertany a la primera fornada de finlandesos sortits del sistema educatiu que des de fa anys ocupen els primers llocs de l'Informe PISA, que analitza el rendiment dels estudiants al món. Pel seu treball -és corresponsal de Radio Nova, professor de finès al Club Escandinau i distribuïdor del programa d'idiomes on line WordDive- viu a Barcelona i compensa les carències del nostre sistema educatiu a cop d'avió. Els seus fills de 7, 10 i 13 anys estan matriculats aquí i dos mesos a l'any van a classe a la gèlida Oulainen, al nord de Finlàndia.

-Vostès no van al col·le fins als 7 anys. ¿Què fan fins a aquella edat?
-Jo era a casa, sense gaires coses a fer ni activitats programades. És una infància bastant anàrquica.
-Aquí als 3 anys ja anem en fila.
-Un nen de 3 anys hauria d'estar corrent pel parc. Quan el meu fill en tenia 9, vaig comptar (amb els horaris a la mà) les hores que un nen passa assegut a Finlàndia i aquí: allà eren 12 hores i aquí, 23,5. Després del meu brevíssim estudi, vaig arribar a la conclusió que potser el fracàs escolar comença amb els nens que no poden passar 23 hores a la setmana asseguts.

-¿Què recorda de la seva escola?
-El pati. A l'hivern jugàvem al rei de la pila, que consisteix a enfilar-se a un munt de neu i no deixar que els altres ocupin la teva posició. L'hora lectiva són 45 minuts i després n'hi ha 15 de pati. Aquest descans és vital per rendir més i només deixes de sortir al pati si la temperatura baixa dels 20 graus sota zero.
-I aquí ens queixem perquè els nens tenen massa esbarjo...
-Fliparien veient el poc temps que passen a l'aula a Finlàndia.
-¿Vostè a quina edat va aprendre a llegir?
-Als 8 anys, que aquí em faria un fracassat. A Finlàndia es respecta molt l'edat del nen. Si esperes que hagi madurat per poder adquirir certs coneixements, tot funciona molt millor i estalvies temps i diners.

-¿Podria posar un exemple?
-La meva filla de 10 anys va començar a estudiar anglès a Oulainen l'any passat. A Finlàndia es comença amb el primer idioma estranger als 9 anys i ella feia anglès des de P4. En quatre mesos, van igualar el seu nivell.
-I sense deures maratonians.
-És un disbarat posar tants deures. A més, ¿és culpa dels nens si els pares no els poden ajudar?

-Llavors, ¿no s'ha barallat mai amb els seus fills perquè conjuguin el pretèrit perfecte d'indicatiu del verb ser en català?
-Aquí donen massa teoria. Per comunicar-te necessites paraules, no el llibre verd aquest que hi ha a totes les cases de Catalunya.
-¿El Xuriguera?
-És important tenir-lo, però s'ha de saber utilitzar, si no mates les ganes d'aprendre. És com el manual del rentavaixella: se l'ha de fer servir en cas de dubte, no aprendre-se'l.

-¿Quina seria la seva escola ideal?
-El que jo busco per als meus fills és una escola que els doni eines per seguir aprenent més enllà de l'aula, que els permeti ser persones globals i bellugar-se en diverses cultures. I em temo que això no ho dóna l'escola d'aquí.

-¿No se li rebel·len els fills per haver d'estudiar en els dos sistemes?
-Són dues realitats diferents que assumeixen de forma natural. Aquí són com qualsevol altre nen: van anar a la guarderia i van començar l'escola als 3 anys. Aquest sistema té coses bones: se socialitza des de molt petits i s'inverteix en valors, per això la part humana és molt forta. Un finlandès no és tan adaptable socialment com un espanyol.
-Ah, una taca a l'expedient.
-No és un país perfecte -té problemes d'alcoholisme, de suïcidis...- però és molt autocrític. Si es detecta una onada de suïcidis es munta una campanya estatal per combatre'ls i es rebaixen a la meitat; aquí ni tan sols es consideraria competència de l'Administració. A Finlàndia això de culpar l'altre dels problemes es va deixar de fer als anys 90, però aquí segueixen posant excuses i això impedeix evolucionar.

VIDEO ILP EDUCACIÓ. ETS CAPAÇ D'IMAGINAR L'EDUCACIÓ QUE VOLS?


RICOS VS POBRES. LAS CIFRAS DE LA VERGUENZA

JA HO DIU JAFAR, EL LLORO, A LA PEL·LÍCULA "ALADIN" DE DISNEY:
- "HAS SENTIT PARLAR DE LA REGLA D'OR, NO ÉS CERT?. 
   QUI TÉ L'OR FA LES REGLES."


Aquest audiovisual ens fa cinc cinc cèntims, i com sembla que s'ha de tirar l'ham de l'atenció amb estímuls visuals curts i lleugers, va el primer, però no us perdeu la miga dels informes d'Intermón Oxfam!!!

i un informe de Intermón Oxfam:
Governar para las élites: secuestro democràtico y desigualdad económica






Flecha"La masiva concentración de los recursos económicos en manos de unos pocos supone una gran amenaza para las democracias"
Flecha"Siete de cada 10 personas viven en países donde la desigualdad económica ha aumentado en los últimos 30 años"


Como dice la famosa cita de Louis Brandeis, que fue miembro del Tribunal Supremo de los Estados Unidos, “podemos tener democracia, o podemos tener la riqueza concentrada en pocas manos, pero no podemos tener ambas”.

dimarts, 14 d’octubre del 2014

AD INFINITUM, AD ABSURDUM, AD NAUSEAM

AD INFINITUM, AD ABSURDUM, AD NAUSEAM

Són les sensacions quan sento la remanida explicació inargumentada de que al cicle superior de primària el millor que podem fer és anar-los acostumant a la manera de treballar de secundària.
  • No és veritat que a secundària tot són exàmens i lliçons que memoritzar (o no ho hauria de ser).
  • No és veritat que a cicle superior de primària ja siguin adults en miniatura que han de deixar-se d’orgues i donar molta “matèria” (Chicha, en roman paladino) que després a secundària els serà imprescindible per seguir els estudis.
  • No és veritat que respectar el ritme i els interessos dels nens sigui perdre el temps i no tocar el sacrosant currículum (llibre de text en roman paladino). Es toca més currículum, del de veritat, del de saber fer a partir del descobriment i el tocar vida real, amb una educació personalitzada que amb una de massificada, a l’engrós i mecanitzada, feta a l’estil i gust de les cadenes de muntatge, de la industrialització homogeneista i anorreadora dels individus.
  • No és veritat que l’experimentació, el treball per projectes i els tallers i racons siguin mètodes propis només de cicles de nens petits, particularment infantil, "on no hi foten gaire res o a tot estirar cicle inicial, on encara són petits i no se’ls hi pot demanar massa". Es poden aplicar a qualsevol edat i són la manera natural d’aprendre i prendre contacte amb els procediments de la vida real.
  • No es veritat que “apretar” amb moltes fitxes, exercicis i deures sigui ser exigent i assegurar els aprenentatges. Només és feina d’oficina sense gaire sentit, farratge per remugants, “más madera” per la locomotora de l’anem ràpid sense anar enlloc.
  • No és veritat que tinguem en compte les competències bàsiques a l’hora de planificar i programar.
  • No és veritat que els continguts curriculars siguin els que han de guiar els aprenentatges sinò el contacte amb la realitat i el medi a partir dels interessos dels nens, les destreses i els problemes, la utilització de les competències bàsiques, en consonància amb les destreses i les capacitats associades a l’edat dels alumnes, són els que han de guiar la transformació i la construcció dels sabers de l’infant.
  • No és veritat que així són les coses i no es poden canviar. La veritat és que no es volen canviar perquè som presoners d’un sistema productor en comptes de ser servidors d’un producte en construcció i lliure, orgànic i imperfecte, però poseïdor de possibilitats i característiques pròpies i úniques amb una capacitat de desenvolupament innata.
  • I no, no és veritat que els haguem de preparar per la secundària. (I aquests pel batxillerat...i aquests per la universitat). Aquesta direccionalitat ens enganya i ens fa perdre el nord de l’educació formal. Que és proporcionar els mitjans per a un desenvolupament integral de la persona i de les seves potencialitats.


dilluns, 6 d’octubre del 2014

LA CREATIVIDAD SE APRENDE

ENTREVISTA A SIR KEN ROBINSON EN LA VANGUARDIA


Un día visitando un cole vi a una niña de seis años concentradísima  dibujando. Le pregunté: "¿Qué dibujas?". Y me contestó: "La cara de Dios". 

¡. ..! 
"Nadie sabe cómo es", observé. "Mejor - dijo ella sin dejar de dibujar-,ahora lo sabrán". 

Todo niño es un artista. 


Porque todo niño cree ciegamente en su propio talento. La razón es que no tienen ningún miedo a equivocarse... Hasta que el sistema les va enseñando poco a poco que el error existe y que deben avergonzarse de él. 

Los niños también se equivocan. 


Si compara el dibujo de esa niña con la Capilla Sixtina, desde luego que sí, pero si la deja dibujar a Dios a su manera, esa niña seguirá intentándolo. El único error en un colegio es penalizar el riesgo creativo. 

Los exámenes hacen exactamente eso.
 
No estoy en contra de los exámenes, pero sí de convertirlos en el centro del sistema educativo y a las notas en su única finalidad. La niña que dibujaba nos dio una lección: si no estás preparado para equivocarte, nunca acertarás, sólo copiarás. No serás original. 

¿Se puede medir la inteligencia? 


La pregunta no es cuánta inteligencia, sino qué clase de inteligencia tienes. La educación debería ayudarnos a todos a encontrar la nuestra y no limitarse a encauzarnos hacia el mismo tipo de talento. 

¿Cuál es ese tipo de talento? 


Nuestro sistema educativo fue concebido para satisfacer las necesidades de la industrialización: talento sólo para ser mano de obra disciplinada con preparación técnica jerarquizada en distintos grados y funcionarios para servir al Estado moderno. 

La mano de obra aún es necesaria. 


¡Pero la industrialización ya no existe! Estamos en otro modo de producción con otros requerimientos, otras jerarquías. Ya no necesitamos millones de obreros y técnicos con idénticas aptitudes, pero nuestro sistema los sigue formando. Así aumenta el paro. 

Pero se nos repite: ¡innovación! 


La piden los mismos que la penalizan en sus organizaciones, universidades y colegios. Hemos estigmatizado el riesgo y el error y, en cambio, incentivamos la pasividad, el conformismo y la repetición 

No hay nada más pasivo que una clase. 


¿Es usted profesor, verdad? Las clases son pasivas porque los incentivos para estar calladito y tomar apuntes que repetirá son mayores que los de arriesgarse a participar y tal vez meter la pata. Así que, tras 20 años de educación en cinco niveles que consisten en formarnos para unas fábricas y oficinas que ya no existen, nadie es innovador. 

¿Cuáles son las consecuencias? 


Que la mayoría de los ciudadanos malgastan su vida haciendo cosas que no les interesan realmente, pero que creen que deben hacer para ser productivos y aceptados. Sólo una pequeña minoría es feliz con su trabajo, y suelen ser quienes desafiaron la imposición de mediocridad del sistema. 

Tipos con suerte... 


Son quienes se negaron a asumir el gran error anticreativo: creer que sólo unos pocos superdotados tienen talento. 

"Sé humilde: acepta que no te tocó". 


¡Falso! ¡Todos somos superdotados en algo! Se trata de descubrir en qué. Esa debería ser la principal función de la educación. Hoy, en cambio, está enfocada a clonar estudiantes. Y debería hacer lo contrario: descubrir qué es único en cada uno de ellos. 

¿La creatividad no viene en los genes?
 
Es puro método. Se aprende a ser creativo como se aprende a leer. Se puede aprender creatividad incluso después de que el sistema nos la haya hecho desaprender. 

Por ejemplo... 


Soy de Liverpool y conozco el instituto donde recibieron clases de música mi amigo sir Paul McCartney y George Harrison... ¡Dios mío! ¡Ese profesor de música tenía en su clase al 50 por ciento de los Beatles! 

Y... 


Nada. Absolutamente nada. McCartney me ha explicado que el tipo les ponía un disco de música clásica y se iba a fumar al pasillo. 

A pesar del colegio, fueron genios. 


A Elvis Presley no lo admitieron en el club de canto de su cole porque "desafinaba". A mí, en cambio, un poliomielítico, me admitieron en el consejo del Royal Ballet... 

Ahí, sir, acertaron de pleno. 


Allí conocí a alguien que había sido un fracaso escolar de ocho años. Incapaz de estar sentada oyendo una explicación. 

¿Una niña hiperactiva? 


Aún no se había inventado eso, pero ya se habían inventado los psicólogos, así que la llevaron a uno. Y era bueno: habló con ella a solas cinco minutos; le dejó la radio puesta y fue a buscar a la madre a la sala de espera; juntos espiaron lo que hacía la niña sola en el despacho y... ¡estaba bailando! 

Pensando con los pies. 


Es lo que le dijo el psicólogo a la madre y así empezó una carrera que llevó a esa niña, Gillian Lynne, al Royal Ballet; a fundar su compañía y a crear la coreografía de Cats o El fantasma de la ópera con Lloyd Webber. 


Si hubiera hecho caso a sus notas, hoy sería una frustrada. 


Sería cualquier cosa, pero mediocre. La educación debe enfocarse a que encontremos nuestro elemento: la zona donde convergen nuestras capacidades y deseos con la realidad. Cuando la alcanzas, la música del universo resuena en ti, una sensación a la que todos estamos llamados.


Leer más: http://www.lavanguardia.com/lacontra/20101103/54063818455/la-creatividad-se-aprende-igual-que-se-aprende-a-leer.html#ixzz3FP1brMcb

divendres, 12 de setembre del 2014

TORNA LA VELLA ESCOLA

Poema aparegut en un altre bloc meu, sobre la situació de l'escola en l'actualitat. Un altre cop tornem a la vella escola.


I ara tornem a l'escola,
la mateixa dels vells temps,
la de sols coneixements,
eina dura del progrés.

I ja tornen els vells "profes",
vehements i capquadrats
-Tot és culpa dels alumnes!-
Criden guix a l'atac.

Fogoners del darwinisme,
més social que natural,
són aquells que ratifiquen
el que està classificat.

-Renuncieu a l'experiència!
(no hi ha temps per fer-ho així),
Abraceu el que jo us dic!
No busqueu causa ninguna,
ni sortir-vos del camí.

Al crit de -Més matèria!-
omplen cervells a desdir
els guardians cegs i sords
de l'adultesa infantil.

Com els agrada manar
i quina poca vergonya
no escoltar
i pretendre ser escoltat!

Sembradors de la zitzània,
a les ments més juvenils,
de els uns valen més que els altres
i no hi ha res més a dir.

Consumidors d'exercicis,
aniquiladors de boscos,
col·leccionistes de notes,
de deures per avorrir.

Però res no és igual,
res no és mesquí,
la realitat no és un camí recte,
Xarop de pal al botxí!

No siguem irreflexius,
patxorres, acrítics,
conformistes, abusius.

Siguem sumadors de punts
en comptes de ratlladors
del calendari amb compte enrere:
un dia menys pel taüt.

Siguem animadors de vida,
aprenents de mariners,
descobridors de la terra
i del geni dins la pell.

Que hem nascut per deixar petja,
alguna cosa nova sota el Sol,
deixar-ho tot millor que abans
ballant cadascú al nostre son.