LAS PERSONAS SOMOS BOMBILLAS

Las personas somos bombillas. Excelente charla para 

darnos cuenta de que siempre podemos elegir nuestra 

actitud ante la vida.

CARTA OBERTA ALS RESPONSABLES D'EDUCACIÓ

Desprès d’uns quants anys d’experiència, d’uns quants canvis en les lleis d’educació i de molta reflexió sobre el que passa en educació i el que hauria de passar, em permeto remetre aquesta carta a tots els propers responsables en educació. Crec que moltes de les propostes podran ser assumides d’una forma o altra, per la major part de docents del país. La nostra veu no se sol tenir en compte i mantes vegades ens hem acostumat a no dir res perquè no se’ns escolta. És per això que penso que cal promoure una nova revifalla de la cultura de l’opinió i les propostes constructives, per poder recuperar una part de la nostra autoestima professional i tornar a creure en el sistema educatiu.

El que haurien de ser els...

Serveis educatius de l’escola o l’Escola com a Servei Educatiu.

Quins són els serveis que hauria de prestar l’escola per tal que tots, inclosos els mestres poguéssim dur a terme el canvi necessari? Algunes idees...

·         Assessorament als mestres (psicopedagogs, psicòlegs, logopedes, psiquiatres, foniatres, dissenyadors, ambientadors, oradors, especialistes en gestió d’aula, bibliotecaris, informàtics, ....)

·         Visites dels CRP als centres amb oferiment de serveis i recursos i solució de consultes dels mestres.

·         Ajuntament, AMPA i associacions del poble: oferiment d’assessorament i activitats al centre i els mestres.

·         Ràtios de 22 alumnes màxim i possibilitat de grups reduïts o desdoblats 4 hores setmanals per grup, o dos mestres a l’aula.

·         Facilitats per fer sortides i activitats a l’exterior de l’escola, fent servir com a acompanyants pares, estudiants,...

·         Aules taller. Aules de plàstica, de música, d’anglès, de representacions.

·         Pissarres digitals a totes les classe + assessorament.

·         Escoles de pares a totes les escoles amb incentius per l’assistència i la participació i intercanvi d’experiències i serveis.

·         Direccions dels centres i normatives clares i que ajudin a respectar el professorat i restaurar la seva imatge de prestigi.

·         Horaris racionals i temps per programar, reflexionar, compartir i coordinar.

·         Intercanvis amb mestres i escoles d’altres llocs per compartir experiències.

·         Una llei d’educació intel·ligible i una tecnologia educativa eficient: instruments i protocols d’observació, anàlisi, diagnòstic i reforç d’aprenentatges, conductes i educació emocional.

·         Una escola que aposti pel futur: amb filosofies de sostenibilitat, creativitat, innovació, cooperació, justícia social,...

·         Una inspecció que ajudi de forma activa en les dificultats del procés: formats de forma prioritària per aconseguir els objectius de la llei i no documents i burocràcia inútils.

·         És a dir: res de nou. El que tothom sap. Una mica de sentit comú.

Per aconseguir tot això hi ha algunes mesures que serien del tot desitjables i d’efecte quasi immediat:

-          Abolir la sisena hora o fer-la servir per activitats extraescolars (de caire prioritàriament físic, lúdic i manipulatiu.)

-          Aumentar les plantilles de mestres als centres i millorar així l’atenció a la diversitat.

-          Facilitar les sortides i activitats a l’exterior del centre, amb subvencions per sortides, reconeixement i regulació de les mateixes per als mestres i facilitat d’acompanyament d’adults (pares/mares, estudiants...)

-          Facilitar la possibilitat d’una estructura horària i de funcionament escolar més laxa i funcional (no tant per matèries com per tipus d’activitat). Per exemple: la primera hora dels matins: planificació de la jornada i revisió dels objectius. Segona hora: tallers de diferents matèries. Tercera hora: art, plàstica, musica, educació física (Tres hores setmanals en dies diferents, com a mínim). Tarda: Projectes relacionats amb el medi.

-          Deixar participar molt més els/les mestres en les propostes de canvi.

-          Fer (de forma conjunta amb els mestre) un model d’informe de notes en base a competències bàsiques i no a assignatures, proposant uns items bàsics comuns per cada curs.

-          No fer gaires experiments més amb l’horari escolar. Si de cas escurçar el de treball dels pares.

“En la societat, en les millors institucions humanes, és fàcil detectar una certa precocitat. Quan encara hauríem de ser infants que creixen, ja som homenets. Doneu-me una forma de conreu que porti molt d’humus dels prats i doni més profunditat al sòl, no una que tant sols confiï en adobs que escalfen, en eines perfeccionades i en mètodes de cultiu!

No voldria que es cultivessin tots els homes, ni totes les parts de l’home, com tampoc m’agradaria que tota la superfície de la terra fos cultivada. Una part es podria conrear, però la major part hauria de ser prada i bosc, no destinada tant sols a un ús immediat, sinó a preparar un humus per a un futur llunyà mitjançant la descomposició anual de la vegetació que suporta.”

H.D.Thoreau.  “Passejades”

LA PRECARITZACIÓ EDUCATIVA

Aquesta crisi i les retallades que ha comportat han suposat, sens dubte, un greu deteriorament de les condicions de vida per molts ciutadans, la majoria. Tot i que de vegades no ho sembla perquè els mecanismes socials continuen funcionant en el sentit d'oferir una cara impassible a l'exterior. Com si no passés res. Aparentant més del que es té i menys problemes dels que es pateixen. Però la precarització en molts aspectes de la vida ha estat clara. 

A la feina de mestre ha estat més que evident. Des de la progressiva incomunicació entre companys, que porta a la involució metodològica, a no contrastar les pràctiques docents mútues i a minar el necessari clima de confiança i benestar. El deixar de banda les activitats manipulatives i experimentals i les sortides. La instrumentalització de l'educació amb uns continguts curriculars enquistats i presuntament enciclopèdics, indiscutibles, simplificats pel mètode de pregunta-resposta lineal i uni-direccional, sense possibilitat de joc dialògic o qualsevol altre tipus de joc i fàcilment mesurables de forma quantitativa. Tot són feines urgents i no hi ha temps per la reflexió i el canvi. Fins a la por i el sotmetiment als capricis personals d'un equip directiu al qual se li han donat totes les cartes per  manegar la institució a la seva manera, sense donar-li el poder real del recursos, es clar, i sense haver de justificar i sotmetre a discussió de claustre les decisions d'escola. Sense democràcia.

La democràcia és lenta. No aporta una claredat meridiana dels objectius, que sempre s'estan revisant i readaptant. I és incòmoda perquè la participació de tothom requereix haver de sentir coses de vegades incòmodes i també allargar molt les decisions. 

Per altra banda, la autoprotecció i el retraiment que provoca la precarització econòmica i social en general, ha fet que molta gent es concentri en protegir i embolcallar de forma sobreprotectora els elements més importants i fràgils de cada unitat familiar: el propis fills. Això ha comportat una relaxació en la contenció dels seus impulsos i demandes que ha convertit cada cop més infants i joves en dèspotes sense cap sentit de la empatia o la cooperació, ni de l'anomenada cultura de l'esforç. És a dir, en personetes consentides que converteixen l'escola o l'institut en poc més que la seva joguina per a nens avorrits, avesats només a jugar a videojocs i sense cap iniciativa ni opinió pròpies.

L'estat del malestar ha anat prenent forma i posant arrels al nostre entorn, i mentre alguns esperen que passi la tempesta i torni a lluïr el sol màgicament, la desconfiança i la lluita individualista van prenent posicions i jugaran en contra nostra, d'aquells que no tenim els mitjans de producció i cada cop menys poder de decisió sobre les nostre pròpies i pobres vides.

EL SECRETO DE HACKERS Y ADIVINOS

Al loro...que estamos tan mal.

TROBADES AMB LA FAUNA: AUTÒPSIA DE CRANI DE TEIXÓ

Prop de casa hi ha una colònia de toixons. Els toixons viuen en grups familiars o clans més o menys amplis. A les nostres latituds sembla que no tan amplis com més al nord. A Anglaterra, on estan molt estudiats i tenen molts fans (fins i tot tenen una paraula per anomenar la afició de l’observació de teixons: badgerwatching), poden arribar a ser realment grans, de varies desenes d’individus vivint en autentiques ciutats subterrànies amb moltes sortides, les teixoneres, però a la península els clans són força més reduïts. Sembla que té a veure amb la disponibilitat de cucs de terra com a aliment principal, cosa que no es dona tant aquí. El cas és que al costat d’una riera propera a casa meva hi ha una bona població d’aquests grans mustèlids nocturns, amb força caus i entrades actives, amb senyals d’activitat recent. L’ 1 de gener de 2015, he anat amb la família a visitar els caus, ja que és a l’hivern quan és més fàcil veure’ls i detectar la seva activitat pel  terra remogut, els forats de latrines o les petjades en el fang fresc. Hem vist força entrades de caus, senyals d’activitat recent i fins i tot les restes, ja molt malmeses, d’un toixó mort molt a prop d’una teixonera. Quedava poc més que el pèl i algunes restes de pell i ossos. Per sort he trobat el crani del toixó mort. Un crani de mamífer  és un tresor especial. Ens dona molta informació sobre l’espècie i també sobre l’individu en qüestió. En primer lloc s’ha de netejar el crani. En aquest cas n’hi ha hagut prou amb una dissolució de lleixiu amb aigua al 50% durant  12 h. i un raspall de dents vell per rascar-ho una mica. Després l’he posat en una dissolució de vinagre també al 25% durant 6 hores per acabar de netejar. Finalment he enganxat les dents que han caigut. Després s’han de prendre les mides craniomètriques i fer fotos o dibuixos. A continuació s’ha de descriure l’estat de conservació i de desgast dels diferents elements del crani, especialment les dents.

El que ens diu aquest crani en particular és que aquest animal és un mamífer omnívor, per la dentició que té, consistent en uns molars plans, no carnissers, uns incisius petits però tallants i uns ullals desenvolupats però no aptes per esqueixar la carn sinó més aviat com a defensa i dissuasió. Les mandíbules són fortes i no molt llargues, com correspon a un mastegador més que a un carnicer i tenen una cresta sagital molt desenvolupada al cim del crani, que és on s’insereixen els masseters, els músculs mandibulars i que són molt característiques d’animals mastegadors de matèries vegetals dures com arrels, bulbs o tiges. Els toixons també masteguen cucs de terra, que no són precisament durs, però tenen molta terra a dins que és molt abrasiva. Per totes aquestes qüestions els molars dels toixons pateixen un desgast molt gran i són un bon indicador de l’edat de l’individu. En el nostre cas el desgast és molt gran en els molars, que han quedat pràcticament llisos. Si a això afegim un ullal, l’inferior esquerre, trencat i foradat i els altres molt arrodonits al seu àpex o punta pel desgast més un incisiu i dos premolars superiors més un premolar i els dos molars posteriors de la mandíbula inferior desapareguts en vida del toixó, tenim un individu adult amb una edat molt avançada (de 10 a 13 anys de vida, o fins i tot més, ja que pot arribar fins als 16). Les mides cranials són grans: 14 cm de llarg per 8,5 d’ample als arcs zigomàtics i una cresta sagital molt desenvolupada amb una alçada màxima de 1,5 cm., que és molt en proporció i sembla indicar que es tracta d’un exemplar mascle vell. En comparació amb un altre crani de toixó que tinc, aquest d’exemplar més jove pel poc desgast dentari, em donava 13  X 7,5 cm i 0,5 d’alçada màxima de la cresta.  La causa de la mort pot haver estat l’edat avançada tot i que no és possible descartar altres causes possibles, inclosa la mort a mans de caçadors.

Una vegada vaig participar com a voluntari en un estudi que feia en Víctor Bonet sobre els toixons del parc de Collserola. Vaig controlar força caus però mai vaig aconseguir veure’n cap directament, tot i fer esperes nocturnes. Properament intentaré veure’ls en estat natural en un lloc especialment condicionat pe fer-ho. Ho descriuré en una altra entrada.

LA TIRANIA DE WASSAP

Com si no hi hagués demà, la gent s’entrega a la comunicació contínua i sense punts. No hi ha finals de conversa. Com si no hi hagués demà tot ha de ser ara i tot és comunicació. Tot és boca-orella. Tot és: “passa-ho”. Aquest instrument, més que les xarxes socials, transforma la ecologia de les relacions humanes i la trastorna, la fa insostenible.  Per a mi, Wassap introdueix alguns factors deslleials en la comunicació entre persones. No té fi, és una conversa sempre oberta, sempre possible, sempre reclamable. I segon, permet saber als altres si t’has connectat a l’aplicació, si has llegit els seus missatges, si l’has bloquejat,... I més coses. Dóna peu a fer de la comunicació una dependència. El mòbil reclama l’atenció amb els missatges d’una manera contínua, donat que els interlocutors es multipliquen, s’obren grups nous i les relacions romanen obertes. I tancar-les és una operació delicada, donat que es pot interpretar com una manca d’afinitat. També permet i el que és pitjor, t’obliga a fer de “voyeur”, mirar les converses alienes dins d’un grup. No manté la privacitat: a partir del moment que et descarregues el programa avisa a tots els teus contactes que ja tens la possibilitat de utilitzar-ho i tothom pot obrir una conversa amb tu, com si apareguessis al seu costat. Per altra banda, es fa per escrit, tot i la possibilitat d’enviar gravacions, etcètera, i això suposa canviar les regles de la conversa cara a cara. La informació que es dona està molt filtrada i no suposa cap tipus de compromís real ni deixa traslluir l’estat de l’interlocutor. No hi ha cares ni gestos ni emocions de veritat. Les emoticones són un substitut irreal. És com comunicar-se amb la boca tapada. O amb les mans lligades a l’esquena. O tot plegat.

En resum, produeix un món sense privacitat, sense intimitat, continu en les comunicacions però discontinu en els propis assumptes, depenent, malfiat, insincer, banal i socialment eixordat, saturat de comunicació mundana i superficial. Fomenta la desconcentració i el destrobament amb un mateix. Pot arribar a ser pervers, un tirà que reclama la seva dosi sempre creixent d’atenció, cada cop menys significativa i més mecanitzada, respondre mecànicament, amb quatre emos. I es converteix en poc menys que imprescindible: no ets ningú o ets un dinosaure risible si no tens l’aplicació. De servidor a esclavitzador, així és el Wassap. Sota l’excusa de la pretesa llibertat que dona i amb la que és utilitzat, la llibertat d’escollir, s’amaga un instrument amb uns paràmetres de funcionament totalment deslleials i nous, que degrada la comunicació i la tiranitza, que ens converteix a tots en abocadors de missatges i ens consumeix el propi temps com una plaga de tèrmits es menja la fusta podrida.

Veure també aquest altre post al respecte:
http://enbuscadelsentitperdut.blogspot.com.es/2013/10/anti-wassap.html
i també aquest:
http://espacioservisoci.blogspot.com.es/2015/01/necesitamos-espacios-para-el-desenchufe.html
o aquest altre
http://www.heraldo.es/noticias/suplementos/2015/06/08/infoxicados_365524_314.html