El gènere epistolar ha donat grans exemples de literatura fresca i autèntica, exploratòria de la intimitat i las veritables raons i peripècies del viure i les seves dificultats.
Fa poc va caure a les meves mans una carta mecanografiada d'un familiar. D'un nebot al seu tiet (el meu avi), i em va semblar tan despullada i veritable que la vull compartir aqui.
L'EXTINCIÓ DELS NATURALISTES?
Ara que els naturalistes de carrer o aficionats són sovint simples "llisteros", és a dir, emplenadors de llistes d'observacions, més que observadors de processos i cercadors d'explicacions als mateixos, és interessant aquesta notícia que parteix d'una observació naturalista casual. La història ens parla sobre la formació d'una hipòtesis de treball i com s'ha arribat a demostrar el creuament de l'Atlàntic per part d'una papallona, la migradora dels cards, amb les implicacions de l'escalfament global en aquests processos.
https://papallonesialtres.blogspot.com/2024/07/la-vanessa-cardui-tambe-creua-latlantic.html
És curiós, perquè l'investigador protagonista d'aquesta troballa no és ni tan sols un zoòleg sinó un botànic. A partir de la seva hipòtesis d'investigació, tot un equip multidisciplinari ha fet la investigació dels diferents aspectes implicats i finalment han pogut trobar l'explicació.
Un magnífic exemple del que és una investigació naturalista, ara que sembla que els naturalistes estan en extinció, com ja deia E.O.Wilson. "Botes per bates", que diuen, per exemplificar la deriva de les ciències biològiques cap a la hiperespecialització i el treball al laboratori.
Aqui enllaços relacionats amb el tema de l'extinció dels naturalistes
https://blog.creaf.cat/noticies/naturalistes-extincio/
https://infinitespider.com/naturalists-disappearing/
Les restriccions d'aigua havien començat feia sis anys. Tothom pensava i esperava que fos una cosa passatgera, una sequera que havia d'acabar en algun moment proper en el temps, però ningú creia que es pogués estendre durant anys. La sequera havia deixat els boscos fets uns laberints d'estelles com esquelets d'animals amb els ossos blanquejant al sol. Això els que no havien cremat, es clar. La terra, àrida i polsosa, s'havia anat emblanquinant i perdent el color i ara ja era com aquelles imatges increïbles de la península aràbiga amb els seus terres assedegats i aspres. L'aigua es feia servir per regar parcel·les de conreus amb gota a gota i es treia de màquines de condensació de l'aire, dessaladores i de la reutilització de les depuradores. L'aigua de boca era un be escàs i ja no diguem l'aigua per altres usos, com rentar o dutxar-se. En aquest últim ús s'havia anat desenvolupant tota una sèrie d'alternatives per aconseguir mantenir la higiene corporal. Els gels hidroalcohòlics ja tan estesos durant la pandèmia de Covid del 2020, eren per les mans, però la resta del cos necessitava el contacte amb l'aigua. No van trigar a sorgir alternatives més o menys assenyades o forassenyades. La més reeixida era la de rentar-se el cos amb un drap mullat i posar-hi desprès gel hidratant. Altres preferien la dutxa amb aigua polvoritzada, que reduïa el consum fins a un 75 %. D'altres, que no volien renunciar al plaer de l'aigua lliscant pels seus cossos, van decidir buscar-la com fos. En aquest context va sorgir el club de la dutxa.
Grups de persones s'organitzaven amb les xarxes de missatgeria dels mòbils per reunir-se a una mateixa hora en llocs on es provocava una fuita en un conducte d'aigua per poder dutxar-se en grup. La gent, desconeguts entre ells, es quedaven nus just abans de l'esdeveniment en el lloc acordat i llavors es feia un forat a una canonada d'aigua per poder fruir una estona d'aquesta mena de dutxa en comú, ensabonant-se i aclarint-se els uns als altres sobre la marxa. Aquesta mena de sabotatge es considerava un delicte i s'actuava amb duresa contra els perpetradors, però cada cop era més popular i fins i tot s'havia convertit en un ritus entre el jovent, que s'aplegaven per fer trobades multitudinàries amb aquesta sola excusa del club de la dutxa.
El 27 de gener de 2029 va succeir l'esdeveniment de l'A7. La canonada que subministrava aigua per a la refrigeració dels servidors que feien la interfase amb els satèl·lits de comunicació (estació A7), va ser sabotejada i els servidors van caure fregits. La manca d'aquests intercomunicadors va fer aturar en cadena tots el altres servidors del planeta, i ens vam quedar sense internet i sense xarxes de comunicació mòbils. Les fixes havien pràcticament desaparegut feia temps, per obsoletes.
Així doncs, l'Andreu i jo, que havíem iniciat tot just un viatge de cap de setmana ornitològic als secans de la plana de Lleida, ens vam trobar immobilitzats i incomunicats a la Timoneda d'Alfés. Mesos desprès seguim encara amagats en aquest lloc, sobrevivint com podem i esperant que tot torni a la "normalitat". Això sí, hem fet més de 10 "bimbos" o avistaments nous cadascú.
Escrivim això per deixar constància per les nostres famílies per si algú trobés mai aquest missatge,
Una lección de película... y algo imposible hecho posible. Tanto la 1 como la 2. Lo que se puede hacer con imaginación y mucha valentía y ganas de jugar. (también en la galeria de fotos de "metàfores visuals")
Arrel del llibre i la pel·lícula "El maestro que prometió el mar" hem conegut una bonica història de voluntat pedagògica però també de reaccionisme davant les llibertats.
Antoni Benaiges, un mestre republicà de Montroig del Camp destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), feia servir les premises del mètode freinetià. Utilitzà de forma deliberada la màgia de la lletra impresa per invocar la curiositat innata i els desitjos de comunicar en els seus alumnes a partir d'una petita imprempta. La lletra impresa té poder, visibilitat i continuitat, fa pensar i crea precedent. Pot provocar pensament i respecte... o també disconformitat, por i fins i tot odi. L'odi, inflamat per la impunitat que otorga la guerra, condueix al sense sentit de matar un mestre, un senzill mestre de nens, de mainada, pel seu delicte d'expressar-se i deixar expressar-se als seus alumnes.
La història desenterrada d'aquest mestre ens retorna als ulls la clara dicotomia entre la dreta: una actitud vital de por als canvis i a la llibertat, als drets i a compartir, i l'esquerra: l'humanisme, la confiança i la propietat compartida. La guerra civil va ser la reacció de la dreta i l'immovilisme contra les llibertats i el canvi. Ara torna a haver aquesta amenaça. Torna a renèixer la por als canvis, a l'aflorament de drets i l'odi als catalans.
Hay pocas expresiones más chocantes e inquietantes que las que nacen como producto de la mezcla o corrupción de otras. En este caso el requiebro està claro, aunque obscuro, porque su significado se refugia en la paradoja y la ironia. También en la verdad más tierna y quejosa, la que nace del desconsuelo, de la falta de esperanza, de la orquestra del Titánic. Nadamos en la abundancia en este mundo nuestro occidental, tan sinrazón de vivir, pero por eso mismo el mundo, todo el mundo y no solo el nuestro, se convierte en una ambulancia, en una emergencia que no lleva a salvar al enfermo, solo a ingresarlo en la UCI, para darle la extrema unción y certificar (SIC) su muerte. Nadamos como un pez en la pecera en una situación límite y extrema, de camino a ningun lugar que pueda solucionarnos. No somos solucionables.
En el mientrastanto, calumnia que algo queda que para lo que me queda en el convento... o relata, que algo queda, por poner algo de música a este hundimiento, por salvar la belleza un segundo más.
Y ese es el nuevo título del bloc.
La Txell, mestra de la meva escola, parlant sobre la fragilitat creixent dels nens a cada curs, m'ha deixat anar aquesta expressió com a explicació d'aquest fet.
Potser el famós COVID-19 i els seus efectes colaterals d'engabiament dins de casa durant mesos han influït una mica en aquest resultat, no dic que no, però també s'ajunten altres factors. Per a mi: la crisi econòmica creixent a partir del 2010, la crisi climàtica i la inseguretat de futur que provoca, i, sobretot, la pèrdua de socialització entre iguals a causa de no poder jugar sols al carrer, la dependència de les pantalles i la sobrecàrrega d'activitats extraescolars. A relacionar-se s'aprèn, sobretot, entre iguals. Els models, les dependències, l'autodefensa i la lectura de les intencions alienes, especialment en el llenguatge corporal i no verbal, s'aprenen en el terreny directe i propi de les relacions entre iguals.
Els pares, amb bones intencions, volen protegir els seus fills i suplir aquestes influències i aprenentatges, però no.
Nens bombolla i pares helicòpter.
