Sóc en Toni Mariné Sanz. Si has arribat aquí potser voldràs trobar alguna cosa interessant o amb la que et puguis trobar identificat. Tot és possible!. Jo sóc un mestre de primària i també un naturalista primari o aficionat.
En aquest bloc publicaré les reflexions que em venen al cap sobre aquests dos temes, principalment.
Espero que trobis alguna cosa de profit.
Ciencia 27/03/15Finlandia,
uno de los lugares con mejor acceso educativo en el mundo, se ha
embarcado en un radical proyecto para remodelar su sistema educativo. Para
el año 2020, el país planea eliminar gradualmente la enseñanza de
materias individuales como matemáticas, química y física,
reemplazándolas por temas o fenómenos generales, buscando eliminar el
cuestionamiento de “¿para qué me sirve aprender esto?”. Por
ejemplo, en vez de que los alumnos pasen una hora estudiando geografía,
seguida por una hora de historia, los estudiantes pasaron dos horas
aprendiendo acerca de la Unión Europea, tema que abarca lenguajes,
economía, historia y geografía. Por lo que a pesar de que los
estudiantes seguirán aprendiendo teorías científicas importantes, las
conocerán de una forma aplicada. El nuevo sistema también alienta a
distintos tipos de aprendizaje, como la solución de problemas
interactivos y la colaboración entre grupos pequeños para desarrollar
habilidades que cubran las necesidades de la vida moderna. Los
materias individuales comenzaron a eliminarse gradualmente en Heilsinki,
la capital del país, en alumnos de 16 años hace dos años, y el 70% de
los maestros de preparatoria de la ciudad ahora han sido entrenados para
el nuevo enfoque. Los primeros datos muestran que los estudiantes ya se
están beneficiando con mejores resultados académicos desde que cambio
el sistema. El anteproyecto de Marjo Kyllonen, gerente de
educación de Heilsinki será publicado el próximo mes y propondrá la
implementación del sistema en todo el país para 2020. Kyllonen
afirmo que aún existen escuelas que enseñan a la antigua usanza, la cual
fue concebida para beneficiar los modos de vida de inicios del siglo
XX, pero las necesidades actuales no son las mismas y el sistema
educativo debería de ajustarse al siglo XXI.
Crédito de la imagen: Ingram Publishing/Newscom/EFEVISUAL Y parte de una entrevista al principal responsable de esta reforma Marjo Kyllonen (particularmente interesante el comentario respecto a la evaluación)...
¿Qué es más importante, el desarrollo de competencias o el contenido? El ejemplo de Finlandia
PorVir – ¿Y qué opinan los padres de los alumnos?
Kyllönen – En Finlandia, tenemos el privilegio de tener una sociedad que valora la educación y a los docentes. Hay algunas escuelas que están dando los primeros pasos y otras muy avanzadas en la reforma de sus rutinas. La respuesta de los padres, sin embargo, es muy satisfactoria porque sus hijos están verdaderamente motivados.
PorVir – ¿Qué tipo de temas van a trabajar los estudiantes?
Kyllönen – La base curricular común de Finlandia permite a la autoridad local para decidir el curso de la educación y la autoridad nacional sólo da directrices. Antes de las clases de fenómenos, profesores y tutores se involucran en la planeación para elegir las materias, objetivos y contenidos que se trabajarán. La última palabra la tienen las escuelas. No obligamos a hacer esto o aquello. Incluso los estudiantes pueden definir cuáles serán los temas del plan de estudios, ya que pueden aprender un mismo contenido con la ayuda de diferentes temas. Así que no hay necesidad de que la autoridad municipal defina lo que se verá en el aula.
PorVir – Hablando más sobre nuevas formas de ver el aprendizaje, en Francia se discute abolir las notas de evaluación. ¿Piensan ustedes hacer algo parecido?
Kyllönen – En Finlandia no clasificamos a las escuelas. En vez de resultados individuales, creemos en el proceso de aprendizaje. Una de las principales maneras de hacer esto es hacerlo más perceprible, orientar a los estudiantes y decirles en qué áreas están bien, cuáles son sus dificultades y cómo pueden resolverlas. Hacemos hincapié en el proceso, no el resultado en sí. Este es nuestro principal concepto de evaluación. Por supuesto, al final de cada año escolar, reciben sus calificaciones para saber en qué nivel están; pero no para compararse con sus colegas, sino para entender si se alcanzaron los objetivos establecidos al inicio de las clases. Como ellos pueden crear un plan individual de estudios, los objetivos son diferentes a los de sus colegas. Nuestra filosofía de la evaluación es muy singular y vemos este proceso como una oportunidad para guiar el aprendizaje. Hay que dar a los estudiantes los medios para autoevaluarse y el maestro no debe ser el único responsable de la misma, sino que también debe suceder entre compañeros a través de la retroalimentación entre pares. Por otra parte, vemos que es importante que el profesor sea evaluado por los alumnos –y no sólo por sus jefes–, y eso es lo que buscamos enfatizar en el futuro.
Hannu Arvio: «A
Finlàndia un nen passa 12 hores assegut; aquí, 23»
Dimecres, 23 de
gener del 2013
Pertany a la
primera fornada de finlandesos sortits del sistema educatiu que des de fa anys
ocupen els primers llocs de l'Informe PISA, que analitza el
rendiment dels estudiants al món. Pel seu treball -és corresponsal de Radio
Nova, professor de finès al Club Escandinau i distribuïdor del programa
d'idiomes on line WordDive- viu a Barcelona i compensa les
carències del nostre sistema educatiu a cop d'avió. Els seus fills de 7, 10 i
13 anys estan matriculats aquí i dos mesos a l'any van a classe a la gèlida
Oulainen, al nord de Finlàndia.
-Vostès no van al
col·le fins als 7 anys. ¿Què fan fins a aquella edat?
-Jo era a casa, sense gaires coses a fer ni
activitats programades. És una infància bastant anàrquica.
-Aquí als 3 anys ja
anem en fila.
-Un nen de 3 anys
hauria d'estar corrent pel parc. Quan el meu fill en tenia 9, vaig comptar (amb
els horaris a la mà) les hores que un nen passa assegut a Finlàndia i aquí:
allà eren 12 hores i aquí, 23,5. Després del meu brevíssim estudi, vaig arribar
a la conclusió que potser el fracàs escolar comença amb els nens que no poden
passar 23 hores a la setmana asseguts.
-¿Què recorda de la seva escola? -El pati. A
l'hivern jugàvem al rei de la pila, que consisteix a enfilar-se a un munt de
neu i no deixar que els altres ocupin la teva posició. L'hora lectiva són 45
minuts i després n'hi ha 15 de pati. Aquest descans és vital per rendir més i
només deixes de sortir al pati si la temperatura baixa dels 20 graus sota zero.
-I aquí ens queixem
perquè els nens tenen massa esbarjo...
-Fliparien veient el poc temps que passen a l'aula
a Finlàndia.
-¿Vostè a quina
edat va aprendre a llegir?
-Als 8 anys, que
aquí em faria un fracassat. A Finlàndia es respecta molt l'edat del nen. Si
esperes que hagi madurat per poder adquirir certs coneixements, tot funciona
molt millor i estalvies temps i diners.
-¿Podria posar un
exemple?
-La meva filla de 10 anys va començar a estudiar
anglès a Oulainen l'any passat. A Finlàndia es comença amb el primer idioma
estranger als 9 anys i ella feia anglès des de P4. En quatre mesos, van igualar
el seu nivell.
-I sense deures
maratonians.
-És un disbarat
posar tants deures. A més, ¿és culpa dels nens si els pares no els poden
ajudar?
-Llavors, ¿no s'ha
barallat mai amb els seus fills perquè conjuguin el pretèrit perfecte
d'indicatiu del verb ser en
català?
-Aquí donen massa teoria. Per comunicar-te
necessites paraules, no el llibre verd aquest que hi ha a totes les cases de
Catalunya.
-¿El Xuriguera?
-És important
tenir-lo, però s'ha de saber utilitzar, si no mates les ganes d'aprendre. És
com el manual del rentavaixella: se l'ha de fer servir en cas de dubte, no
aprendre-se'l.
-¿Quina seria la
seva escola ideal?
-El que jo busco
per als meus fills és una escola que els doni eines per seguir aprenent més
enllà de l'aula, que els permeti ser persones globals i bellugar-se en diverses
cultures. I em temo que això no ho dóna l'escola d'aquí.
-¿No se li rebel·len els fills per haver d'estudiar
en els dos sistemes? -Són dues realitats
diferents que assumeixen de forma natural. Aquí són com qualsevol altre nen:
van anar a la guarderia i van començar l'escola als 3 anys. Aquest sistema té
coses bones: se socialitza des de molt petits i s'inverteix en valors, per això
la part humana és molt forta. Un finlandès no és tan adaptable socialment com
un espanyol.
-Ah, una taca a
l'expedient.
-No és un país
perfecte -té problemes d'alcoholisme, de suïcidis...- però és molt autocrític.
Si es detecta una onada de suïcidis es munta una campanya estatal per
combatre'ls i es rebaixen a la meitat; aquí ni tan sols es consideraria
competència de l'Administració. A Finlàndia això de culpar l'altre dels
problemes es va deixar de fer als anys 90, però aquí segueixen posant excuses i
això impedeix evolucionar.
L'avaluació és un dels temes tabús i menys explicitats a l'hora de fer reformes educatives. També és un dels factors que marquen i redirigeixen tota l'atenció i la tensió educativa. Tot acaba estant dirigit a l'avaluació si no s'ha tingut una especial cura d'establir un sistema que no la posi per davant de qualsevol altra consideració pedagògica. Així, el discurs habitual dels continuïstes és del tipus selectiu: les notes serveixen per veure la capacitat del nano i el nivell per poder continuar els estudis. No és una avaluació que animi a millorar sinò a seleccionar.
Els estudis que exposo a continuació posen l'èmfasi de l'educació a Finlàndia en un sistema d'avaluació no obsessionat pels exàmens i amb mecanismes reguladors de la funció avaluadora en el sentit d'afiançar el caràcter animador i orientador en comptes del punitiu i segregatiu.
A partir del següent document he extret uns pocs fragments relacionats amb l'avaluació, tot i que tot el document és molt interessant i recomanable. Us deixo l'enllaç.
¿Qué hay sobre
las notas en Finlandia? ¿Cómo evalúa este país a los alumnos?
¿Encontró un
medio de reconciliar evaluación y motivación?
Hasta los 9 años
los alumnos no son evaluados con notas. Sólo a esa edad los alumnos son
evaluados por primera vez, pero sin emplear cifras. Después no hay nada nuevo
hasta los 11 años. Es decir que en el período equivalente a nuestra escolaridad
primaria los alumnos sólo pasan por una única evaluación. Así, la adquisición
de los saberes fundamentales puede hacerse sin la tensión de las notas y
controles y sin la estigmatización de los alumnos más lentos. Cada uno puede
progresar a su ritmo sin interiorizar, si no sigue al ritmo requerido por la
norma académica, ese sentimiento de deficiencia o incluso de
"nulidad" que producirá tanto fracasos posteriores, esa imagen de sí
tan deteriorada que, para muchos alumnos, hace que los primeros pasos sobre los
caminos del conocimiento sean a menudo generadores de angustia y sufrimiento.
Finlandia ha elegido confiar en la
curiosidad de los ninos y en su sed natural de aprender. Las notes en esta fase
no serían más que un obstáculo. Ello, por supuesto, no excluye informar a
las familias regularmente sobre los progresos de sus niños: en la escuela de
Kanenvala boletines se envían dos veces (en diciembre y en mayo). Las notas
expresadas en cifras aparecen recién en el 6to año, cuando los niños alcanzan
la edad de 13 años.
El mismo ritmo
de evaluación es mantenido en el colegio después de los 13 años empleando
calificaciones en cifras que pueden ir de 4 a 10. Esta escala de notas, sorprendente
para nosotros, los franceses, que tenemos la religión de la nota 20, es un síntoma
de la voluntad de valorar al alumno. Él sabe o no sabe. Si él no sabe, obtiene
la nota 4, que implica la obligación de retomar el aprendizaje no conseguido.
Están proscritos el 0 infamante y las notas muy bajas. ¿Qué interés puede haber
en construir una escala de la ignorancia? En cambio, se pueden distinguir
niveles de perfección: Un conocimiento puede ser adquirido pero en diferentes niveles
de logro: eso es lo que significan las notas entre 5 y 9.
(...)
En Finlandia, la práctica de la evaluación
parece estar guiada por el cuidado de no castigar a nadie y de darle siempre la
oportunidad al alumno, valorando más lo que sabe que lo que no sabe : « Lo
importante es que los alumnos tengan la sensación de que son buenos en algún
campo » (Hannu Naumanen, Director del Colegio Pielisjoki). Guiada por este
principio, la evaluación de los alumnos pierde su carácter competitivo y
angustiante y, por el contrario, puede convertirse en un medio que los estimula
y motiva para ubicarse en una gradiente de progreso adaptada a su ritmo.
També inclog una opinió d'un mestre sobre la tradició al nostre país de deures i exàmens:
Deberes y
exámenes
Tengo la mala
costumbre de no callarme cuando participo en una conversación informal sobre la
escuela. Suelo disentir abiertamente de los lugares comunes que muchas personas
utilizan en esos momentos. Pero cuando más desconcierto provocan mis palabras
es cuando explico que soy contrario a los deberes y que en mis clases procuro
no hacer exámenes. Ahí compruebo la enorme influencia de la tradición escolar:
hay cuestiones que son como son, simplemente porque siempre han sido así.
Pero analicemos
detenidamente un caso concreto.
He contabilizado
los exámenes de una niña de 10 años durante el primer trimestre. 5 de Mate, 5
de Lengua, 5 de Cono, 2 de Inglés, 2 de Música, 2 de Ed. Física, 1 de Plástica
y 1 de Ed. para la Ciudadanía. 23 en total. He mirado el número de semanas de
clases. Suprimiendo la primera y la última salen 12. Dos exámenes por semana.
¿Es posible mantener el gusto por aprender con esta presión constante por
memorizar contenidos?
Siguiendo mis
pesquisas he observado sus tardes de deberes durante una semana. Lunes, durante
3 horas y media hace con dificultad 11 ejercicios de Mate, Lengua y Cono,
estudia el tema 10 de Mate para un examen próximo y memoriza, sin entender casi
nada, una página de Inglés. Martes, dedica el mismo tiempo a 13 ejercicios,
sigue memorizando el tema 10 de Mate y prepara un examen de recuperación para
el día siguiente de dicha materia. Afirma con frecuencia que no entiende lo que
estudia. Miércoles, protestando hace en 2 h. 13 ejercicios, sigue con el tema
10 de Mate y empieza los temas 10 de Lengua y Cono para exámenes inmediatos.
Copia el resumen del tema de Lengua sin saber para qué lo hace. Jueves, agotada
y enfadada permanece 3 h. haciendo 13 ejercicios, copiando un mapa y preparando
los temas 10 de Mate, Lengua y Cono. Viernes, se examina de Cono y por la tarde
se niega a trabajar. Domingo, se pasa 5 horas haciendo 19 ejercicios, repasando
los temas 10 de Mate y Lengua para los exámenes de lunes y martes, empieza el
tema 11 de Cono y lee una novela de 140 páginas que tiene para el fin de semana
(sólo llega a la mitad). Se acuesta odiando la escuela.
Ha trabajado 17
horas fuera de la escuela. 3h. 25’ de media para cinco días. ¿No quedamos en
que estaba prohibido el trabajo infantil?, ¿dónde y cuándo aprenderá esta niña
todo lo que la escuela no puede darle?
Una nova conferència TED d'en Ken Robinson sobre els eterns temes de la reforma educativa necessària: personalització, no classificació, professionalització.
Poso la transcripció i el vídeo així com una entrevista que li van fer a "La Vanguàrdia".
Em
vaig traslladar a Amèrica ara fa 12 anysamb la meva dona,
la Terry, i els nostres dos fills.En realitat,
sincerament, ens vam mudar a Los Angeles — (Riures) —pensant que ens
mudàvem a Amèrica,però tant se val,
s'hi pot anar en un vol ràpid de Los Angelesa Amèrica.
Vaig venir fa 12
anys,i, quan vaig
arribar, em van dir algunes coses,com: "Els
americans no capten la ironia".Vostès
comparteixen aquesta idea?No és cert. He
recorregut aquest país de banda a banda.No he trobat cap
evidència que els americans no captin la ironia.És un d'aquests
mites culturals,com: "Els
britànics són reservats".No sé per què la
gent pensa això.Hem envaït
cadascun dels països que hem trobat.(Riures)Però no és cert
que els americans no cacin la ironia,jo només vull que
sàpiguen que això és el que la gentdiu sobre vostès a
les seves esquenes.Saben, a Europa
quan un marxa d'un saló,diuen,
afortunadament, ningú ha estat irònic en la seva presència.
Però vaig saber
que els americans cacen la ironiaquan vaig saber de
la llei "Cap Nen Deixat Enrere".Perquè qui fos que
va posar-li aquest nom entén d'ironia,no creuen? Perquè…(Riures) (Aplaudiments)perquè està deixant milions de nens enrere.Entenc que no
seria un nom gaire atractiu per a una llei:"Milions de
Nens Deixats Enrere". Ja me n'adono.Quin és el plan?
Bé, doncs proposemdeixar milions de
nens enrere,i així és com
funcionarà.
I està funcionant
a la perfecció.En algunes parts
del país,el 60% dels nens
abandonen els estudis secundaris.A les comunitats
indígenesel 80% dels nens.Si es reduís a la
meitat aquesta xifra, s'estima quees generaria un
guany per a l'economia dels EUAper als pròxims 10
anys d'un bilió de dòlars.Des d'un punt de
vista econòmic,és un bon negoci,
no? Hauríem de fer-ho.Certament, és molt
costósdesfer els danys
de la crisi de l'abandonament escolar.
Però la crisi de
l'abandonament escolar és només la punta de l'iceberg.El que no els
expliquen són tots els nens que són a l'escolaperò cada cop més
desvinculats, que no s'ho passen bé,que no n'extreuen
cap benefici real.
I la raó no ésque no hi estem
invertint prou diners.Amèrica inverteix
més diners en educacióque gran part de
la resta de països.El nombre
d'alumnes per aula és menor que en molts països.I cada any es
proposen centenars d'iniciativesdestinades a
millorar l'educació.El problema és que
tot s'està fent en la direcció equivocada.Hi ha tres
principissobre els quals
s'estableix la vida humana,i que són
contradits per la cultura de l'educaciósota la qual molts
dels professors han de treballari que molts dels
estudiants han de patir.
El primer és
aquest: els éssers humanssón diferents i
diversos per naturalesa.
Els puc preguntar
quants de vostèstenen fills?D'acord. O néts.Quants tenen dos o
més nens? Molt bé.I la resta de
vostés han vist aquests nens.(Riures)Els petits es fan
preguntes.Faré una aposta
amb vostès,i confio que la
guanyaré.Si tenen dos o més
nens,aposto que tots
són completament diferents entre ells.No ho són? No ho
són? (Aplaudiments)Mai els podrien
confondre, veritat?De l'estil:
"Quin ets tu? Recorda-m'ho.La vostra mare i
jo inventaremun sistema de
codis de colors per no equivocar-nos."
L'educació sotmesa
al "Cap Nen Deixat Enrere"no es basa en la
diversitat, sino en igualació.El que es demana a
les escoles és que descobreixinel que els nens
poden fer a través d'un estret espectre d'assoliments.Un dels efectes
del "Cap Nen Deixat Enrere"és que ha centrat
l'atencióen les anomenades
"disciplines STEM". Són molt importants.No vinc a
argumentar en contra de la ciència i les matemàtiques.Tot el contrari,
són necessàries, però no són suficient.Una educació de
veritat ha de donar igual importànciaa les arts, les
humanitats, l'educació física.Un nombre
preocupant de nois, disculpin, gràcies — (Aplaudiments) —S'estima que a
Amèrica actualmental voltant del 10%
dels nens, en aquestes condicions,són diagnosticats
de diferents patologiesque s'identifiquen
amb la denominació general de transtorn de dèficit d'atenció.TDAH. No dic que
el transtorn no existeixi.Però no em crec
que sigui una epidèmia tal.Si deixen els nens
asseguts, hores i hores,fent feines
administratives de poca dificultat,no els sorprengui
que es posin nerviosos, saben?(Riures)
(Aplaudiments)La gran majoria
dels nois i noiesno pateixen cap
patologia psíquica.El que pateixen es
diu infància. (Riures)I ho sé perquè
vaig passar els inicis de la meva vidaessent nen. Vaig
passar per tot això.Els joves prosperen
més amb un currículum ampli,que reculli la
seva varietat de talents,i no només una
part reduïda.I de pas, les arts
no només són importantsperquè milloren
els resultats en matemàtiques.Són importants
perqué connecten amb partsde l'essència del
nen que d'altra manera romandrien intactes.
El segon, gràcies…
(Aplaudiments)
El segon principi
que fa créixer la vidaés la curiositat.Si són capaços de
despertar la curiositat en un nen,ells aprendran
sense cap ajuda externa, sovint.Els nens són
aprenents per naturalesa.És un veritable
repte ajudar a desenvolupar aquesta habilitato reprimir-la.La curiositat és
el motor de l'aprenentatge.La raó per la que
dic això és perquèun dels efectes de
l'actual cultura, si se'm permet dir-ho,ha estat la
desprofessionalització del professorat.No hi ha sistema
arreu del món,ni cap escola de
cap país,que sigui millor
que els seus professors.Els professors són
vitals per a l'èxit de les escoles.Però ensenyar és
una professió creativa.Entés adequadament,
l'ensenyament no és un sistema d'entrega.Saben, no estan
allà simplement per traspassar la informació que han rebut.Els grans professors fan això,però els grans professors també orienten,estimulen, inspiren, s'involucren.Ja ho veuen, al
final, l'educació és aprendre.Si no hi ha
aprenentatge,no hi ha educació.I ja poden perdre
tot el temps del mónparlant d'educació
sense parar atenció a l'aprenentatge.La raó de ser de
l'educació és fer que la gent aprengui.
Un amic meu, un
vell amic — veritablement vell,ja és mort.
(Riures)Així de vell és,
em temo.Però bé, un home
meravellós, un fantàstic filòsof.Sovint parlava de
la diferència de significatentre una deure i
un repte.Ja saben, un pot
estar treballant en una activitat qualsevol,però sense
realitzar-la de veritat,com quan es fa
dieta. És un bon exemple.Aquí el tenen.
Està a règim. Està perdent pes? Doncs no.Ensenyar és una
paraula semblant.Podriem dir:
"Aquí tenen la Deborah, a l'aula 34, està ensenyant."Però si ningú
aprèn res,el seu treball pot
ser ensenyarperò no ho està
aconseguint.
El paper del
professor és el de facilitar l'aprenentatge. Així de simple.I part del problema,
penso,és que la cultura
de l'educació actual s'ha centratno tant en
ensenyar i aprendre, sinó en examinar.Bé, evaluar és
important. Els exàmens estandaritzats han de ser-hi.Però no haurien de
dominar la cultura de l'educació.Haurien de servir
com a diagnòstic. Haurien d'ajudar.(Aplaudiments)Si vaig a fer-me
una revisió mèdica,vull que em facin
algunes proves estàndard.Vull saber com
està el meu nivell de colesterolen comparació amb
el de la resta, en una escala estàndard.No vull que m'ho
diguin en una escalaque hagi inventat
el doctor mentre conduïa.
"El seu
colesterol és el que jo anomeno Nivell Taronja."
"De veritat?
Això és bo?" "Doncs, no ho sabem."
Però això hauria
de servir d'ajuda a l'aprenentatge. No ha de constituir un obstacle,com acostuma a
passar.Així que, enlloc de
curiositat, el quetenim és una
cultura de l'acompliment.Als nostres nens i
professors se'ls demanaque facin
algorismes rutinarisen comptes
d'estimular aquest poder de la imaginació i la curiositat.I el tercer
principi és aquest:que la vida és
intrínsicament creativa.És per això que
tots tenim currículums diferents.Creem les nostres
vides,i podem
retocar-les mentre les vivim.És una
característica comuna a tota l'espècie humana.És la raó per la
que la cultura humana és tan interessant i diversa,i dinàmica.Vull dir, els
altres animals poden tenir imaginaciói creativitat,
però no sembla comparable, segons evidències,a la nostra.Vull dir, vosté
pot tenir un gos.I el seu gos pot
estar deprimit.Però no es posa a
escoltar Radiohead, oi?(Riures)I s'assenta a
observar a través de la finestra amb una ampolla de Jack Daniels.(Riures)
I vosté diu:
"Anem a fer un tomb?"
I respon:
"No, estic bé.Vés-hi tu. Jo em
quedo. Fes fotos."
Tots nosaltres
creem les nostres vides per mitjà d'aquest procés constantd'imaginar
alternatives i possibilitats,i un dels deures
de l'educacióés despertar i
desenvolupar aquestes capacitats creatives.En comptes d'això,
tenim una cultura de l'estandarització.
Ara bé, no té per
què continuar sent d'aquesta manera.Finlàndia es manté
constant entre els millorsen matemàtiques,
ciències i lectura.Només podem saber
que ho fan tan bégràcies a que tot
això s'evalua constantment.Aquest és un dels
problemes dels exàmens.No fan cas a
d'altres qüestions tant o més importants.El que diferencia
Finlàndia ésque no
s'obsessionen amb aquestes disciplines.Entenen el
concepte d'educació des d'una perspectiva molt àmpliaque inclou les
humanitats, l'educació física i les arts.
Segon, no es fan
exàmens estàndard, a Finlàndia.Vull dir, n'hi ha,però no és el que
els fa aixecar del llit al matí.No és el que els
manté asseguts al pupitre.
I la tercera cosa,
i he estat recentment en unareunió amb alguna
gent de Finlàndia, vertaders finlandesos,i algú del sistema
americàestava dient a la
gent a Finlàndia,"Què feu amb
l'abandonament escolar a Finlàndia?"
I ells es van
mirar amb desconcert, i van dir"Bé, no en tenim.Per què voldrien
abandonar?Si la gent té
problemes, els tranquilitzem,els ajudem i donem
suport."
La gent sempre diu
"Bé, saps,no pots comparar
Finlàndia i Amèrica."
No. Crec que la
població deFinlàndia és d'uns
cinc milions.Però és comparable
a un estat d'Amèrica.Molts estats
americans tenen menys habitants.Vull dir, he estat
en estats americansa on jo era l'únic
habitant. (Riures)De veritat. De
veritat. Em van demanar que tanqués al marxar.(Riures)
Però allò que tots
els sistemes d'alt rendiment del món fanés allò que no és
evident, tristament,per als sistemes
americans — vull dir en conjunt.D'una banda,
individualitzen l'ensenyament i l'aprenentatge.Reconeixen que són
els estudiants els qui apreneni el sistema els
ha de captar, captar la seva curiositat,la seva
individualitat i la seva creativitat.Així és com se'ls fa
aprendre.
Segon, s'atribueix
un alt estatusa la professió de
mestre.Reconeixen que no
es pot millorar el sistema educatiusi no s'escullen
grans persones com a professorsi no se'ls dóna
suport constanti creixement
professional.Invertir en
desenvolupament professional no és un cost.És una inversió,i cadascun dels
països que se'n surten amb èxit saben que,ja sigui
Austràlia, Canadà, Corea del Sud, Singapur,Hong Kong o
Xangai. Saben que és així.
I la tercera és
que traspassen la responsabilitata les escoles
d'aconseguir els objectius.Veuran, hi ha una
gran diferència entreadoptar una
postura de comandament i control en educació;és el que passa en
alguns sistemes.Els governs
centrals decideixeno el govern
estatal decideixque ells en saben
més i que et diran què has de fer.El problema és que
l'educació no succeeixals despatxos dels
edificis legislatius.Succeeix a les
aules i a les escoles,i els qui la duen
a terme són els professors i estudiants,i si ignoren el
seu criteri, deixa de funcionar.L'han de retornar
a la gent.(Aplaudiments)
S'està fent un
treball extraordinari en aquest país.Però haig de dir
que això succeeixmalgrat la cultura
de l'educació dominant,no gràcies a ella.Sembla que la
humanitat rema a contracorrent tot el temps.I la raó, crec, és
aquesta:que moltes de les
estratègies polítiques es basenen una concepció
mecanicista de l'educació.És com si
l'educació fos un procés industrialque pot
millorar-se obtenint, simplement, millors dades,i en alguna part, penso,
dins la mentd'alguns dels
legisladors roman la ideaque, si ho afinem
prou, si ho fem bé,el sistema
rutllarà harmònicament en el futur.No ho farà, mai no
ho ha fet.
Resulta que
l'educació no és un sistema mecànic.És un sistema
humà. Té a veure amb les persones,la gent que vol o
no vol aprendre.Tot estudiant que
abandona els estudis té una raóque arrela en la
seva història personal.Poden trobar que
és avorrit. Els pot semblar irrelevant.Potser no estan
conformesamb la seva vida
fora de l'escola.Hi ha certes
tendències, però les històries sempre són úniques.Recentment he
estat a una trobada a Los Angeles sobre…se'ls anomena
programes educatius alternatius.Són programes
disenyats per ajudar els nois a reprendre els estudis.Tenen certes
característiques comunes.Són
personalitzats.Hi ha un fort
recolzament per part dels professors,vínculs propers
amb la comunitati un currículum
ampli i divers,i sovint programes
que impliquen els estudiantsdins i fora de les
aules.I funcionen.El que m'interessa
és,d'això en diuen
"educació alternativa".Saben?I les proves,
arreu del món, semblen indicar quesi tots ho féssim
així, no caldria cap alternativa.(Aplaudiments)
Així que penso que
hem d'evocar una nova metàfora.Hem de reconèixer
que es tracta d'un sistema humà,i que hi ha
condicions sota les quals la gent progressa,i d'altres sota
les quals no ho fa.Al cap i a la fi,
som criatures orgàniques,i la cultura de
l'escola és absolutament essencial.Cultura és un
terme orgànic, no els hi sembla?
No gaire lluny
d'on visc hi ha un indret anomenat Death Valley.Death Valley és el
lloc més calurós i sec d'Amèrica,i res hi creix
allà.No hi creix res
perqué no hi plou.D'aquí ve el nom:
la Vall de la Mort.L'hivern de 2004,
va ploure a Death Valley.Van caure 18
centímetres de pluja en un curt lapse de temps.I, la primavera de
2005, va succeïr un fenòmen.Absolutament tot
Death Valley va cobrir-se de florsdurant un temps.El que demostren
aquests fets és que Death Valley no és mort.Es manté adormit.Sota la superfície
hi són les llavors de la possibilitat,esperant que es
donin les condicions propícies,i si hi ha
sistemes orgànics, si les condicions ho permeten,la vida és
inevitable. Succeeix constantment.Es pren una àrea,
una escola, un districte,i se'n canvien les
condicions, se'ls procura un nou sentit de possibilitat,un nou conjunt
d'expectatives,un ventall més
ampli d'oportunitats,se'n cuiden i
valoren les relacions entre profesors i alumnes,es permet a la
gent ser creativai innovar en el
que fan,i les escoles
adquireixen una vitalitat abans inexistent.
Els grans líders
ho saben.La veritable
funció d'un líder en educació—i crec que això
és cert a nivell nacional, a nivell estatal,a nivell d'escola―no és i no ha de
ser el comandament i control.El vertader paper
del lideratge és el control de l'ambient,creant un ambient
de possibilitat.I si es fa així,
la gent es posarà a l'alçadai aconseguirà
coses que no es podien imaginar,coses que no
s'esperen.
Hi ha una cita
meravellosa de Benjamin Franklin."Hi ha tres
tipus de gent al món:Els inamovibles,gent que no ho
aconsegueix, no volen aconseguir-ho,no faran res per
aconseguir-ho.Hi ha gent que pot
moure's,gent que veu la
necessitat d'un canvii estan preparats
per acollir-ho.I hi ha gent que
es mou,gent que fa que
les coses passin."I si animem més
gent,hi haurà moviment.I si el moviment
és prou fort,això és, en el
millor dels sentits, una revolució.I això és el que
necessitem.
Moltes gràcies.(Aplaudiments)
Article a la vanguàrdia:
"La
creatividad se aprende igual que se aprende a leer"