Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris articles propis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris articles propis. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 de juliol del 2026

CARTA A MI MADRE

Carta a mi madre                                                                20/11/2022




Querida mamá,


Nos pudimos despedir antes de tu muerte. Me miraste, me reconociste y creo que dijiste mi nombre. Yo te sonreí y te acaricié la mejilla, consciente de que te ibas. Respirabas mal, a bocanadas, por debajo de la mascarilla de oxígeno. Te fuiste apagando, respirando cada vez más lentamente, hasta que dejaste de respirar, como si fuera algo natural. Te habías ido. Aquella mañana esperaba encontrarte en el hospital, mal pero bien, recuperándote de las caídas, y darte de comer y hablar un poco contigo, quizá de Alcalá y las visitas que habías tenido, quizá poniéndote un poco de música…

Pero solo pude acompañarte en tu partida. Eso ya es mucho. No te fuiste sola. Ahora estás con tus padres y tu hermano Pepe, con quien tendrás la oportunidad de reconciliarte. Pronto vendrán el resto de tus hermanas y hermano. Por lo pronto, han venido a despedirte y te han dado el último adiós. Ha sido bonito. Olga te ha rezado una oración y un padrenuestro y todos hemos estado juntos y en calma, hablando contigo para nuestros adentros, cada uno a su manera.

No servirá de nada pensar en qué pasó para que sucediera todo este cúmulo de accidentes. No servirá de nada porque seguir perdidos en el pasado nos distraerá del trabajo del presente. Todos tuvimos parte de responsabilidad o de irresponsabilidad: yo, David, tu, quizás hasta la tía Ángela y Maricarmen. Pero no sirve de nada buscar culpables o porcentajes de culpabilidad. Somos humanos y erramos. 

Ahora me gustaría que me ayudaras con David. No sé muy bien cómo tener una relación cordial o normalizada con él. Me temo que no será posible. Quizá en tu nombre, en nombre de tu recuerdo, sería posible mantener algún tipo de relación aunque fuera fría. 

Siempre fuiste muy cabezota. Querías salirte con la tuya, como una niña caprichosa y malcriada. Querías que el mundo se acomodara a tí, que se adaptara a tus planes y necesidades. Y tus planes y necesidades, en buena medida, solo tenían un leit motiv: proporcionar soporte vital a tu hijo David, que no se valdría por sí mismo si tu no estabas ahí. Por eso, por mucho que supieras que podías hacer otras cosas, no podías evitar seguir igual y no cambiaba nada en tu vida. Por eso todo argumento o propuesta caía en saco roto. Por eso no había nada que hacer. Por eso era tan desesperante ir a hacerte las visitas donde los argumentos, las peticiones y las quejas se repetían en bucle y no se desencallaba ningún problema.

Ahora creo que debo aprender algo de tu sabiduría. Algo de tu compasión y de tu sentido del deber. No es que quiera sacrificarme por nada pero sí creo que debo intentar mantener la relación con David. 

Ahora tengo tus gafas. Las cogí en el hospital de Guadalajara para guardartelas y que no se extraviaran y las llevo siempre en mi bolsillo, como un recuerdo material, una forma de tenerte cerca y de llevar conmigo tu visión de las cosas. Tu visión de tu gente. A veces parecía una visión fatalista y de sacrificio sin fin. De no tomar decisiones para cambiar las cosas. Pero el fondo era de sacrificio por lo que de verdad te importaba. Eras una persona amable y que solo quería mirar por los suyos. Aguantabas desdenes y desamparos por ello, sin quejarte apenas. Tu paso por el mundo deja un mundo más limpio. Más coherente. Con menos brechas en el alma. 

Para mi era un poco incomprensible, es cierto, porque no comparto tu falta de necesidad de independencia y libertad, ni tu soportar las faltas de respeto de David…

Pero sí respeto tu amor de madre y tu acogida, sin reparos ni disculpas. 

Me siento en paz contigo y tu recuerdo. Tengo la sensación de habernos estado despidiendo, como se despide al día o a una fruta del árbol, o al árbol mismo, durante un tiempo, durante unos años. Nuestra relación fué buena. Aunque tú pidieras más atención y más dependencia. Aunque tuviéramos en contra el rechazo de Anna y de rebote de mis hijos, a los que no supiste prestar mucha atención, pero eras su abuela y eso debería haber bastado. 

Te quiero mucho mamá. Descansa en paz porque lo has hecho bien en esta vida. Te llevo en mi corazón. Y en mi bolsillo!. No me siento desamparado. Y es gracias a ti. Tu nos amparabas y lo sigues haciendo. 

No sé si es verdad que los nombres o las palabras hacen las cosas, o por lo menos estabilizan el mundo en nuestro interior y ponen los andamios, las paredes y ventanas en nuestra alma. Pero son las palabras que me salen contigo las que dan claridad y significado a lo que te digo y a lo que siento. No sé si Consuelo, tu nombre, és lo que dejas en el mundo, o si el calificativo de Cielo, que te puso Thierry en la corona que te envió (incluso aunque fuera un error de transcripción de la florista) te define mejor. Solo sé que todos esos significados te pegan y con ellos me quedo. Estarás conmigo siempre. 


divendres, 31 d’octubre del 2025

LA RESPOSTA ESTÀ EN ELS DETALLS

 L'Artur no havia fet bé les coses, i ho sabia. Però mai ho admetria.

La trucada del seu antic amic Carles el va agafar desprevingut. Acostumat a ser el centre del món i no ocupar-se del petit detall de com podrien sentir-se els demés amb les seves accions, l'Artur només esperava que tot continués igual i ell no hagués de fer cap esforç, cap correcció, cap autocrítica.

I el cas és que les raons no li semblaven tan greus. Per a ell, ni tan sols se sustentaven en fets concrets. Només eren detalls que es podien oblidar amb facilitat traient-los importància. Així doncs, era fàcil fer veure que no havia passat res i fer-se el boig. Però el que havia passat havia passat. No era un significat interpretable el que estava en joc. No era un malentès. Era una vivència. I les vivències, sovint estan fetes de detalls que no deixen rastre més que en l'esperit d'un dels interlocutors, perquè l'altre prefereix obviar-los i fer com si res. I els detalls deien que hi havia hagut abús, prevaricació, prepotència... o, dit en altres paraules, que l'Artur havia pres "pel pito del sereno" a en Carles, de diverses maneres i en diversos sentits. Per exemple quan, a la seva última estada a casa d'en Carles, va manipular el consentiment trucant primer a la dona d'en Carles, preguntant-li si aquell cap de setmana feien alguna cosa i si podria pujar. Davant la resposta afirmativa, l'Artur va dir que pujaria el divendres a la tarda i marxaria el dilluns pel matí, és a dir, que es planificava tot el cap de setmana sense considerar que era massa temps per passar a casa d'una altra persona, comunicant la decisió presa a en Carles "a posteriori" i, per tant, sense consultar-li a ell mateix de forma directa, sinó com a fet consumat. La manera d'actuar de l'Artur solia ser aquesta: ell es proposava un objectiu i s'ho feia venir bé per sortir-se'n amb la seva manipulant el seu entorn. Desprès justificava  la manipulació obviant els detalls. 

Aquest fet concret, el de convidar-se a casa d'en Carles, era reiterat i es sustentava en el costum adquirit de passar un cap de setmana al mes a casa seva, que en Carles feia com a commiseració cap a l'Artur per la seva caiguda en desgràcia desprès d'ensopegar en un desastre econòmic de proporcions mastodòntiques per l'abús de demanda de crèdits i la consegüent ruptura de parella. 

L'Artur necessitava sortir algun cap de setmana al mes fora de casa de la seva mare, amb la que va haver de tornar a viure quan ho va perdre tot, i devia considerar que la seva presencia durant caps de setmana sencers no devia ser onerosa per en Carles i la seva família. Però no era així. A més a més, hi havia el detall de que durant les seves estades l'Artur no col·laborava en res a casa d'en Carles. No parava ni desparava taula, no muntava ni desmuntava el llit plegable, no col·laborava en fer dinars ni sopars, utilitzava el lavabo de la planta superior quan s'aixecava a quarts de set del matí sense considerar que feia fresa i que potser podria utilitzar el de la planta baixa per no molestar...etcètera.

També hi havia altres "detalls" en aquesta història que importaven, i potser encara més que els anteriors. En Carles es sentia de vegades ignorat i menystingut per l'Artur, per exemple quan, en una conversa, en Carles estava parlant i l'Artur aixecava la veu per sobre, trepitjant-lo descaradament per aconseguir imposar la seva opinió, la seva postura. Altres vegades, l'Artur menystenia en Carles pel simple procediment d'anorrear la situació proposada per aquest, per exemple tocar una cançó a la guitarra o anar a veure els planetes Júpiter i Saturn amb el telescopi a la nit, ignorant-la com si no existís, passant a un altra cosa o aixecant-se i marxant. El pitjor no era això, sinó la certesa de que l'Artur ho feia de forma totalment conscient i volguda (no era possible fer-ho d'una altra manera), i fins i tot de que gaudia de la humiliació provocada a l'altre, tal com deixava veure la seva cara de satisfacció. Detalls, sí. Interpretables?..., només en la distància del pas del temps que tot ho difumina i ho fa dubtós, com una grua a la boira humida. Aquests fets, tingueren a veure no només amb el caràcter lleugerament sàdic de l'Artur, sinó probablement com a rescabalament o directament venjança pels cops que la vida li havia donat. I amb qui resquitar-se millor si no que amb aquell que es deixava fer-s'ho i no es queixava? Els bancs, per suposat, no li deixarien fer-ho.

Així, s'havia anat enrarint l'ambient de presumpta amistat entre els dos, la qual, tot s'ha de dir, tampoc no tenia una base gaire sòlida, només un passat de trobades de parelles dos o tres cops l'any i el lligam dels fills que, ja se sap, sempre obliguen les estones mortes dels adults mentre ells juguen.

L'Artur feia com si no passes res i cada mes, religiosament, enviava un missatge per SMS a en Carles amb només tres o quatre paraules: "bones com estem", "bones com estema", "bones com es trobas", "bones com va lestiu" i coses així, amb faltes d'ortografia i tot, per veure si en Carles responia al senzill esquer, fals com mosca de plàstic, i tot podia continuar igual. En Carles no sabia com dir-li que havia perdut totalment la confiança en ell i que a aquelles alçades i sense un mínim d'autocrítica per la seva part, la cosa estava morta. Però finalment es va decidir a trucar-lo i parlar amb ell. L'Artur, previsiblement, va fer com qui no entén res i no sap de què li parlen, però senyals subtils dins la conversa deixaven veure a les clares que sí que ho sabia. El resultat va ser la "despedida y cierre" d'aquella amistat tòxica i l'alliberament d'en Carles, que es va jurar a sí mateix no tornar a deixar que el menystinguessin. 

Com diu la dita: "Com pretens volar si no t'allunyes dels qui t'arrenquen les plomes?"

P.S. Com que era una mica rancuniós i no tenia altra manera d'escopir a la cara a l'Artur, en Carles va decidir publicar la història al seu bloc.


dilluns, 25 de desembre del 2023

EL CLUB DE LA DUTXA I L'A7 D'OCELLS. (Un relat futurista i esquizoide, al límit del surrealisme)

 Les restriccions d'aigua havien començat feia sis anys. Tothom pensava i esperava que fos una cosa passatgera, una sequera que havia d'acabar en algun moment proper en el temps, però ningú creia que es pogués estendre durant anys. La sequera havia deixat els boscos fets uns laberints d'estelles com esquelets d'animals amb els ossos blanquejant al sol. Això els que no havien cremat, es clar. La terra, àrida i polsosa, s'havia anat emblanquinant i perdent el color i ara ja era com aquelles imatges increïbles de la península aràbiga amb els seus terres assedegats i aspres. L'aigua es feia servir per regar parcel·les de conreus amb gota a gota i es treia de màquines de condensació de l'aire, dessaladores i de la reutilització de les depuradores. L'aigua de boca era un be escàs i ja no diguem l'aigua per altres usos, com rentar o dutxar-se. En aquest últim ús s'havia anat desenvolupant tota una sèrie d'alternatives per aconseguir mantenir la higiene corporal. Els gels hidroalcohòlics ja tan estesos durant la pandèmia de Covid del 2020, eren per les mans, però la resta del cos necessitava el contacte amb l'aigua. No van trigar a sorgir alternatives més o menys assenyades o forassenyades. La més reeixida era la de rentar-se el cos amb un drap mullat i posar-hi desprès gel hidratant. Altres preferien la dutxa amb aigua polvoritzada, que reduïa el consum fins a un 75 %. D'altres, que no volien renunciar al plaer de l'aigua lliscant pels seus cossos, van decidir buscar-la com fos. En aquest context va sorgir el club de la dutxa.

Grups de persones s'organitzaven amb les xarxes de missatgeria dels mòbils per reunir-se a una mateixa hora en llocs on es provocava una fuita en un conducte d'aigua per poder dutxar-se en grup. La gent, desconeguts entre ells, es quedaven nus just abans de l'esdeveniment en el lloc acordat i llavors es feia un forat a una canonada d'aigua per poder fruir una estona d'aquesta mena de dutxa en comú, ensabonant-se i aclarint-se els uns als altres sobre la marxa. Aquesta mena de sabotatge es considerava un delicte i s'actuava amb duresa contra els perpetradors, però cada cop era més popular i fins i tot s'havia convertit en un ritus entre el jovent, que s'aplegaven per fer trobades multitudinàries amb aquesta sola excusa del club de la dutxa. 

 El 27 de gener de 2029 va succeir l'esdeveniment de l'A7. La canonada que subministrava aigua per a la refrigeració dels servidors que feien la interfase amb els satèl·lits de comunicació (estació A7), va ser sabotejada i els servidors van caure fregits. La manca d'aquests intercomunicadors va fer aturar en cadena tots el altres servidors del planeta, i ens vam quedar sense internet i sense xarxes de comunicació mòbils. Les fixes havien pràcticament desaparegut feia temps, per obsoletes. 

Així doncs, l'Andreu i jo, que havíem iniciat tot just un viatge de cap de setmana ornitològic als secans de la plana de Lleida, ens vam trobar immobilitzats i incomunicats a la Timoneda d'Alfés. Mesos desprès seguim encara amagats en aquest lloc, sobrevivint com podem i esperant que tot torni a la "normalitat". Això sí, hem fet més de 10 "bimbos" o avistaments  nous cadascú.

Escrivim això per deixar constància per les nostres famílies per si algú trobés mai aquest missatge,

dilluns, 20 de novembre del 2023

Freinet i la memòria d'un mestre a la república

Arrel del llibre i la pel·lícula "El maestro que prometió el mar" hem conegut una bonica història de voluntat pedagògica però també de reaccionisme davant les llibertats.

Antoni Benaiges, un mestre republicà de Montroig del Camp destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), feia servir les premises del mètode freinetià. Utilitzà de forma deliberada la màgia de la lletra impresa per invocar la curiositat innata i els desitjos de comunicar en els seus alumnes a partir d'una petita imprempta. La lletra impresa té poder, visibilitat i continuitat, fa pensar i crea precedent. Pot provocar pensament i respecte... o també disconformitat, por i fins i tot odi. L'odi, inflamat per la impunitat que otorga la guerra, condueix al sense sentit de matar un mestre, un senzill mestre de nens, de mainada, pel seu delicte d'expressar-se i deixar expressar-se als seus alumnes. 

La història desenterrada d'aquest mestre ens retorna als ulls la clara dicotomia entre la dreta: una actitud vital de por als canvis i a la llibertat, als drets i a compartir, i l'esquerra: l'humanisme, la confiança i la propietat compartida. La guerra civil va ser la reacció de la dreta i l'immovilisme contra les llibertats i el canvi. Ara torna a haver aquesta amenaça. Torna a renèixer la por als canvis, a l'aflorament de drets i l'odi als catalans.


dimarts, 14 de novembre del 2023

NADANDO EN LA AMBULANCIA

Hay pocas expresiones más chocantes e inquietantes que las que nacen como producto de la mezcla o corrupción de otras. En este caso el requiebro està claro, aunque obscuro, porque su significado se refugia en la paradoja y la ironia. También en la verdad más tierna y quejosa, la que nace del desconsuelo, de la falta de esperanza, de la orquestra del Titánic. Nadamos en la abundancia en este mundo nuestro occidental, tan sinrazón de vivir, pero por eso mismo el mundo, todo el mundo y no solo el nuestro, se convierte en una ambulancia, en una emergencia que no lleva a salvar al enfermo, solo a ingresarlo en la UCI, para darle la extrema unción y certificar (SIC) su muerte. Nadamos como un pez en la pecera en una situación límite y extrema, de camino a ningun lugar que pueda solucionarnos. No somos solucionables. 

En el mientrastanto, calumnia que algo queda que para lo que me queda en el convento... o relata, que algo queda, por poner algo de música a este hundimiento, por salvar la belleza un segundo más.

Y ese es el nuevo título del bloc.

dimecres, 8 de novembre del 2023

NENS BOMBOLLA I PARES HELICÒPTER

La Txell, mestra de la meva escola, parlant sobre la fragilitat creixent dels nens a cada curs, m'ha deixat anar aquesta expressió com a explicació d'aquest fet.

Potser el famós COVID-19 i els seus efectes colaterals d'engabiament dins de casa durant mesos han influït una mica en aquest resultat, no dic que no, però també s'ajunten altres factors. Per a mi: la crisi econòmica creixent a partir del 2010, la crisi climàtica i la inseguretat de futur que provoca, i, sobretot, la pèrdua de socialització entre iguals a causa de no poder jugar sols al carrer, la dependència de les pantalles i la sobrecàrrega d'activitats extraescolars. A relacionar-se s'aprèn, sobretot, entre iguals. Els models, les dependències, l'autodefensa i la lectura de les intencions alienes, especialment en el llenguatge corporal i no verbal, s'aprenen en el terreny directe i propi de les relacions entre iguals.

Els pares, amb bones intencions, volen protegir els seus fills i suplir aquestes influències i aprenentatges, però no.

Nens bombolla i pares helicòpter.

dimecres, 28 de juny del 2023

LA MEMÒRIA DE L'AIGUA

En Joan prenia un got d'aigua del mar cada matí. Pensava que això ajudaria la seva salut i el seu cos. Ho creia de veritat, com qui creu en una religió, sense escletxes ni pensaments negatius. La base de la seva creença era que com que la vida havia evolucionat al mar, tot el que era viu imitava, en un moment o altre, aquesta etapa i l'incloïa en el seu funcionament. Les cèl·lules, el líquid amniòtic de la placenta de les mares, la sang, els líquids del cos... què sé jo...tot en recordava al mar.

Però un dia en Joan va tenir un somni estant despert, un somni d'un pop que es desplaçava pel fons del mar i fugia, braços ajudeu-me, dels seus múltiples perseguidors. S'arrossegava per les roques canviant de color, sortia disparat a propulsió i es ficava a forats inversemblants adaptant tota la seva anatomia. Va ser tan frepant que en tornar a la realitat va passar mig matí pensant que, d'alguna manera, allò li havia succeït a ell mateix. 

Al dia següent va convertir-se en estrella de mar, que devorava eriçons de mar, petxines i altres animals sèssils o d'escàs moviment, amb els seus braços lents però potents i la seva boca xucladora.

Al següent era una llebre de mar, un curiós invertebrat marí amb més pinta de Batman gelatinós que una altra cosa, que "volava" amb ales toves per l'aigua.

i així un dia rere l'altre. 

I va associar aquestes experiències extra corporals a la pressa prèvia, en tots els casos, del got d'aigua de mar.

Va provar de fer recerca a internet sobre aquell fenomen però no en va trobar res, i, finalment, va decidir investigar amb la seva pròpia experiència. Sistemàtic i hipocondríac com era, es va posar a fer tota una sèrie d'experiments per descobrir què era allò que li passava. 

De primeres, durant l'hora abans de la pressa del got d'aigua marina, es ficava a la part menys fonda de la platja amb les ulleres de busseig i el tub d'esnorkel i provava de seguir algun ésser marí. El primer dia va ser una palaia, una mena de peix pla de fons de mar semblant al llenguado. El va fer sortir del seu amagatall de sorra i nedar fins uns metres més enllà. Llavors se li va ocórrer clavar-li un arpó.

Tot seguit va agafar en un pot aigua de mar que estigués en contacte amb el peix encara clavat i arponejat al fons de sorra i el va tapar amb el seu tap de rosca. Un cop a la superfície, va obrir el pot, en va veure un bon glop d'aquella aigua i es va posar a surar de panxa enlaire, amb els ulls tancats.

El que va passar a continuació va ser exactament el que havia passat a sota de l'aigua, feia uns instants, només que aquesta vegada en primera persona. Ell era la palaia, amb el seu cos estrany reposant de costat sobre la sorra, la boca en una vora i els dos ulls a la mateixa cara sobresortint lleugerament de la sorra, fugint terroritzat d'una ombra enorme que se li acostava amb un immens ull de vidre i un tub fosc en un costat. Es deixava caure un altre cop al fons, movent espasmòdicament el seu cos per aconseguir un arrebossat perfecte de sorra i canviant els cromatòfors de la seva pell per aconseguir taques com les dels grans de sorra. De cop i volta va sentir una fiblada en un cantó del seu cos que li travessava i el deixava sense respiració. 

Aquella experiència el va fer vegà estricte i defensor de la vida marina. Va fundar una associació de defensa del mar i les seves criatures, però, a part d'això, va refinar aquella habilitat seva de reviure la "memòria de l'aigua" per dedicar-se a investigar "casos" estranys relacionats, poc o molt, amb l'aigua. 

Un dia el van trucar per demanar-li que acompanyés una expedició a recollir aigua del mar del Titànic, el famós transatlàntic enfonsat. Va descobrir que els músics van tocar un vals austríac fins que van morir ofegats i que el capità va morir a la cabina de comandament bevent conyac francés. 

Un altre dia va poder reviure la tragèdia d'uns emigrants en pastera, un dels quals havia recollir un pot amb aigua mentre s'enfonsava l'embarcació.

Una altra vegada va resoldre un cas d'assassinat tastant l'aigua de la pila d'aigua beneïda d'una església on s'havia senyat un criminal que hi va entrar fugint de la policia. 

El cas més "sonat", però, va ser el de la confirmació de la declaració d'un mariner d'un submarí que deia haver vist un tauró amb un sarró de llana penjat a un costat i una iguana amb un capell de llana al cap!



dimecres, 8 de març del 2023

LECTURES. CANVIS DE PARADIGMA

 PROPOSTA DIDACTICA:

"La lectura com a procés aplicable a altres activitats humanes i el procés de reflexió i canvi que implica."


A partir d'una comparació o analogia amb la lectura com a procés lector de textos, descodificació i reconstrucció dels mateixos en la mostra ment, aplicar el concepte a altres situacions de la vida quotidiana.

La lectura és un procés de desglossar, de desmuntar i tornar a muntar el trencaclosques, de reconèixer les parts, els detalls i el tot. De reconeixement i descobriment, de sorpresa i emoció, de coneixement. De desvetllament de significats de la realitat. Es tracta d'utilitzar allò conegut per intuir el que desconeixem, d'aprendre a utilitzar eines mentals i físiques per adaptar la realitat als nostres esquemes de coneixement i reconeixement mentals. És diferent, però és el mateix tant si es tracta d'un text amb paraules com d'una imatge, un paisatge, un objecte, un núvol, una cara, un gest o un comportament. Sempre es tracta de llegir.

Per exemple: lectura d'imatges, de paisatges, cares i expressions, quadres o obres d'art, partits o esports, pel·lícules o audiovisuals, situacions estressants o de conflicte, llistes de necessitats o coses per fer o canviar, propòsits, comportament dels animals, amics (com ajudar) necessitats dels altres... Conseqüències de les pròpies accions...


Podem crear un taller de lectura on apliquem tots aquest tipus de lectura. Desprès de tot, llegir no és només llegir...és practicar amb la realitat.

UNA PART DE NOSALTRES

Una part de nosaltres sempre ens observa des de fora i intenta imitar algun model...o intenta evitar-ho...

Vistos des de fora, els humans semblem seguidors d'unes consignes particulars. Programats d'alguna manera des de ben petits, com amb una mena d'impronta, amb el caràcter, els moviments, la manera de riure o la de moure les mans d'algú altre amb el que ens vam criar o que ens va servir de model, l'aprenentatge és una mena de impregnació, una mena de bany en les impressions que heretem dels nostres tutors més propers. Durant la resta de la nostra vida aquelles pautes no enteses, assimilades sense més, assumides  com a pròpies, ens acompanyaran i probablement fins i tot ens aferrarem a elles com a caràcters propis, símbols de la nostra bandera i país particulars. Segurament són el producte d'alguna finestra oberta en la nostra ment a les influències més properes en un període sensible de la nostra infantesa més primerenca i pregona, gravada per algun mecanisme de neurones mirall o circuits de memòria de placa base. 

De vegades, en un lloc amb molta gent, es possible observar i advertir els petits o grans "deixos" i "maneres" de cadascun dels presents i inferir o imaginar la seva procedència: l'amanerament de la veu i els gestos d'aquell homosexual d'allà, imitant la mare o alguna de les dones que el van criar en la seva infància. El riure escandalós i groller d'aquella dona apersonada d'allà darrere, trencant el silenci i la soledat tal com ho feia algú de casa. O jo mateix, pensant de reüll en com de semblant sona la meva veu a l'estigma del meu germà paranoic.


(També a la pàgina "Kit de supervivència" d'aquest bloc)

divendres, 29 de juliol del 2022

METÀFORES VISUALS

Tot i que està activa des de fa ja algun temps, potser 3 o 4 temporades, mai no l'havia presentat. Aquesta columna d'imatges a la banda esquerre del bloc vol ser un petit i aleatori mostrari d'imatges amb una inequívoca vocació generadora d'associacions mentals. 

Com el seu títol suggereix, són una invitació a això mateix...als suggeriments, a les connexions immediates o remotes de tot allò que ens envolta i que els humans, incapaços d'evitar-ho, tendim a dotar de sentit. Sense carrils ni dreceres, sense paraules (gairebé mai) que dirigeixin els nostres pensaments o vagues recerques dins nostre, aquestes imatges estan escollides per deixar volar la imaginació en qualsevol sentit.

Que cadascú esculli la seva associació! 

Us prometo un bany refrescant dins de vosaltres mateixos...

dissabte, 9 de juliol del 2022

PERSONS

Persons, persones, personatges... és la nova barra de fotos del bloc, a la dreta de la columna central i sota dels elements informatius del contingut. Són tretes de perfils, és a dir, que volen representar a la gent, i m'estimulen a pensar en que són, d'alguna manera subconscient,  el reflex de les ànimes dels seus propietaris en un moment donat, de vegades, i d'altres un clixé, un esterotip, de les seves aspiracions envers la societat i per tant de les imatges d'èxit que crea la pròpia societat...o dels seus monstres.

Volen ser inspiradores, divertides, suggeridores i en cap cas aclaridores.

dimarts, 26 d’abril del 2022

EL GRAFITER D'ÀNIMES (text de microliteratura)

 EL GRAFITER D'ÀNIMES


L’Edward era pintant amb uns pots d’esprai als pilars sota les vies del tren. Aquelles velles parets ferides, supervivents d’una era industrial desfermada i barroera, l’adelitaven per pintar les seves escenes. Era la manera que tenia de relacionar-se amb el món. 

L’Edward feia grafits des dels dotze anys. Tenia una habilitat especial per captar l’ànima, les ànimes amb les que es creuava i plasmar-les als murs. Les seves línies i composicions eren inspirades i franques, guiades per l’espontaneïtat i la intuïció i també per una qualitat meditativa que li permetia revelar allò transcendent de cadascú.

Per a ell, els murs eren un refugi de seguretat contra les pors interiors, contra l’incomprensible i la culpa. I contra la seva fragilitat. Havia crescut assetjat per la malaltia. Asmàtic i epilèptic, sabia que la ruïna era casa seva. 

La germana gran, amb la que s’havia criat, l’havia ensenyat a dibuixar i ell havia après amb avidesa, empès per una urgència que era el preu del seu do. “Dibuixar no et farà ric, però sí conèixer-te millor”, li havia dit ella.

Precisament la seva relació amb els murs de la ciutat venia d’aquí, de la superació d’una barrera i un record.

El seu pare, un emprenedor arruïnat, es va suïcidar quan ell era encara petit. Li va costar molt acceptar el que havia passat.

L’Edward, que sempre havia viscut intensament i amb presa, aquella nit va acabar el seu ràpid viatge. Va morir a l’asfalt d’un atac d’epilèpsia.

Al davant, com un reflex al mur escrostonat sota les vies, hi havia pintat el cap d’un nen estirat al seu llit. Era la cara insomne d’algú que s’ha quedat sol i mira una paret. Al darrere hi ha la vida i ell intenta veure al seu través.



dissabte, 27 de novembre del 2021

PROPOSTA DIDACTICA: PREPARACIÓ D'UNA SORTIDA

 PROPOSTA DIDÀCTICA: PREPARACIÓ D’UNA SORTIDA.

La meva proposta es basa en les activitats que vàrem dur a terme aquest primer trimestre d’enguany a l’escola, al curs 5è de Cicle Superior de Primària, per tal de preparar, promoure i recollir els resultats de la sortida que teníem prevista a una casa de colònies on treballaríem diferents aspectes de la prehistòria de manera vivencial i pràctica.

Activitats prèvies a la sortida:

La sortida la teníem prevista pel dia 2 de novembre, així que, a part de comentar a classe que faríem aquesta sortida, el que havien de portar i què faríem durant la mateixa, també els vam voler ficar més en context i preparar també una mica el coneixement de la ubicació, quin recorregut faríem, quant trigaríem i altres aspectes relacionats amb la logística de la mateixa, donat que ens sembla important també abordar els aspectes pràctics relacionats amb els desplaçaments i tot el que comporta de fer-los conscients i partícips  del que implica l’organització d’activitats a l’escola. Aprofitem també per treballar tot el relacionat amb dades numèriques de la sortida, com distàncies, temps de viatge, despeses de combustible, etc. Aquest treball es relaciona amb la geografia i es procura fer en totes les sortides del curs, tant locals com externes, ja que és una bona oportunitat per treballar la situació espaial i el coneixement de l’entorn.

Amb aquests objectius vàrem preparar una sessió d’informàtica on aprendríem a utilitzar de forma inicial l’aplicació Google drive. Desprès de fer una introducció a classe del que anàvem a fer a l’aula d’informàtica els vam deixar una sèrie de reptes penjats al Classroom, dins la carpeta de "Informàtica i Robòtica".

https://docs.google.com/document/d/1H6DU8x2UfdR64hTGVIvKw_TEmix8RYkpbdUH2Oi-uUk/edit?usp=sharing

Els càlculs els feien amb l'aplicació "Calculadora" dins el programari de l'ordinador.

Durant un altra sessió d’informàtica prèvia a la sortida, els vam demanar buscar informació de la casa de colònies on anàvem i de les activitats que s’hi feien. Aquesta informació l’havien de col·locar, juntament amb la referència de la web de la casa, en un document de Google, al seu drive i compartir-ho amb mi.

Un altra tasca complementària, dins el mateix document, era fer recerca d’altres llocs on fer activitats relacionades amb la prehistòria per nens i nenes de primària i comparar-los amb la visita que fèiem i també a jaciments propers com el de la Cova d’en Daina, a Romanyà de la Selva.  Es pretenia motivar la visita a llocs propers de forma familiar, promovent la curiositat per l’entorn i l’autodescobriment. També s’havia de posar la referència dels webs visitats.

Desprès de la sortida, els hi vam demanar que fessin una ressenya de la mateixa amb unes pautes donades sobre la seva vivència, també en un document Google penjat al Classroom, aquesta vegada a la carpeta de Català. En aquest document havien d’incloure unes fotos que havien de baixar d’un enllaç al drive, inserir al seu document i fer peus de foto.

Fer-ho amb el Classroom permet una retroacció amb els alumnes, re-avaluant el seu treball en vàries ocasions: tant en una primera fase donant comentaris personalitzats com en la retroacció final i la seva nota final, de forma individualitzada.

També els permet a ells revisar l’ortografia i fer fàcilment els canvis que se’ls demanen.

Al final s’escolliria entre tots la ressenya millor i es publicaria al web de l’escola.

Aquest era el model utilitzat i penjat al Classroom:

https://docs.google.com/document/d/1rm1cl3CmFxYtBwWlFOCksFpmQ3iyC9CgHXVLH2nfBNg/edit?usp=sharing

La ressenya escollida va ser aquesta:

https://docs.google.com/document/d/1wMif1M9Lt1SM1Y5KOd9KvOyW8pQnnfi7X6a7b3fk_54/edit?usp=sharing

Aquestes activitats pretenen treballar els objectius de la sortida d’una forma molt més global, amb continguts de matemàtiques, medi, llengua i informàtica, principalment, i obre la porta a tota una globalització de treball del medi.

Crec que les sortides donen moltes oportunitats d’introduir objectius i activitats de caire molt pràctic i vivencial, que tenen una aplicació molt real en el seu aprenentatge i en els costums que seguim a l’hora de planificar el que farem en un futur proper. Cosa que sovint falta a l’ensenyament reglat.

Fent una valoració de l’experiència, mancaria deixar que fessin ells algunes fotos durant la sortida, per la qual cosa faria falta tenir càmeres digitals a l’escola o portar alguna tauleta de les que disposem.

Evidentment es poden, i es van fer, moltes més activitats amb suport digital relacionades amb el tema de la prehistòria, però aquí es presenten només les relacionades amb el treball de la sortida.

S’ha de dir que va haver certa dificultat en fer servir en principi l’aplicació Google Maps als ordinadors de l’escola, doncs no estava activada per l’extensió del correu que utilitzen els alumnes i es va haver d’activar.

És una activitat que requereix el coneixement de les aplicacions utilitzades però no costa gaire adquirir el seu domini.


Per la Taxonomia Digital de Bloom aquest projecte representa sobretot alguns passos de  introducció a una sèrie d’habilitats i habituació a formes de treballar noves. Els LOTS. Però també representa un pas més enllà en la revisió i l’autoavaluació de les feines, representant una mica el HOTS del projecte.


dissabte, 20 de novembre del 2021

LA MIRADA SEMPRE EN ELS ALUMNES

En el fòrum d'un curs de capacitació digital per docents arriba aquest comentari:

Tinc la meva teoria de l'empatx digital a les aules!

Durant els propers 5 anys ens anirem alimentant d'eines digitals per fer tasques, per l'avaluació, també canviarem les metodologies de treball i d'aprenentatge a les escoles i instituts...

Una vegada tinguem 100.000 de tot, escollirem les més eficaces i que ens permetin ser molt eficients i les combinarem amb les bones metodologies d'aprenentatge dels últims anys.

Et Voilà!


La meva resposta:

Hola Jordi, tant de bo. Com a desig està molt bé i te'l compro. I crec que el camí pot ser molt bé aquest. Amb alguns interrogants o dubtes. Quant a les eines digitals, saps que el món digital és com un ecosistema, on hi ha una fèrria competència i sobreviuen els que tenen més èxit (no sé si els més aptes). Ara per ara, per exemple, liveworksheets o pinterest, per posar només dos exemples, estan copant el "mercat" de les webs que ofereixen recursos digitals. Són com el fast-food dels recursos. Ens ho donen tot fet i ràpid. Es promociona, una vegada més el consum de recursos ja fets "pret a porter" i no la creació de nous recursos o l'adaptació a les realitats pròpies. Això crea una deriva cap a la uniformització de formes de treballar, la banalització de la feina de mestre i la tornada a la "fichitis" d'altres èpoques. Són eficaces?, ens permeten ser molt eficients?...Potser sí, depèn de com es miri, però evidentment no estarem combinant amb les bones metodologies, que han de ser més ajustades als interessos dels alumnes i a cada alumne particular. 

La aposta per la utilització d'eines digitals ha de ser amb "peròs". Com a eines digitals hem de tenir clar que no han de ser les que facilitin la vida dels docents sinó les que ofereixin més possibilitats i llibertat als alumnes, perquè sovint, com sempre ha passat, tendim a veure la nostra tasca d'educadors des del nostre punt de vista, el punt de vista que els alumnes s'adaptin a les nostres prerrogatives o formes de treballar. La nostra "comoditat" si m'enteneu. És essencial mantenir el punt de vista, la mirada, la tensió, en els alumnes i les possibilitats que els oferim amb les eines digitals, mantenint la metodologia associada amb el treball en xarxa, col·laboratiu, promocionant els reptes i l'autonomia amb un aprenentatge que permeti el descobriment autònom, en part, de les possibilitats de les eines que els oferim, donant temps i relativitzant el currículum de conceptes com a finalitat última de l'avaluació. 

Quina parrafada! Ho sento, em donen atacs de tant en tant. Però, volia dir que les bones intencions s'han de perfilar molt bé perquè sinó ho donem tot per bo i entrem en dinàmiques de funcionament per inèrcia que s'autojustifiquen amb l'únic argument de la utilització de la tecnologia digital. Això no pretén ser una crítica al comentari d'en Jordi, que em sembla molt positiu, només una opinió sobre la utilització dels recursos digitals.



dilluns, 15 de febrer del 2021

CONTES AMB ARRELS MATEMÀTIQUES

La proposta és presentar una estructura de conte i un conte d'exemple per poder construir contes amb inspiració d'alguna situació matemàtica, per facilitar la recerca de situacions quotidianes on s'utilitzin notacions, situacions o problemes matemàtics.

Primer s'haurà d'analitzar el conte amb la plantilla per construir contes i desprès utilitzar la plantilla per fer el guió del conte propi, que es pot construir sols o en parelles. Pot estar basat en situacions de la vida real dels alumnes.

Aqui van la plantilla i el conte d'exemple:

CONSTRUIR UN CONTE

 

TITOL

 

 

 

PLANTEJAMENT: COM COMENÇA?

 

Qui és el/la protagonista?          (Descripció del personatge)

 

 

Com és?            

 

 

On viu?            

 

 

Què fa?

 

 

Altres personatges...

 

 

 

NUS:QUÈ PASSA?

 

Quin problema?                            On passa?                                Quan passa?

 

 

 

 

DESENLLAÇ: COM ACABA?

 

                                               

Com es soluciona el problema?                          

 

 

 

 

 

EL NIÑO PRODIGIO

Juan era un niño de tres años y medio que vivía en una choza de paja en el Perú. Tenía dos hermanos mayores: Alba de 8 y Rodrigo de 15 años. Alba y Rodrigo iban al colegio, que estaba muy lejos, en barca, atravesando el lago Titicaca. Juan los veía irse cada día con mucha alegría y volver con sus cuadernos llenos de números, palabras y dibujos. Pero a él solo le interesaban los números. A pesar de su corta edad, Juan ya sabía muchos números, sumar, restar, multiplicar y calcular mentalmente incluso con números decimales.

Su papá, cuando miraba el fútbol por la tele, siempre le preguntaba:
-          ¿Cuánto falta para la media parte?, ¿Y para el final del partido?-       Y Juan le decía:
-          Faltan doce minutos y medio para la media parte y _______________________ para el final...etc.
Un día los tres hermanos fueron a buscar unas llamas de su rebaño para venderlas en el mercado. Cogieron siete llamas y se fueron para allá. Cuando llegaron, Juan se quedó vigilando las llamas y sus hermanos fueron a buscar compradores. Entonces se acercó un señor bajito, con bigote y ojos pequeños y maliciosos, que le dijo a Juan:
-          ¡Qué llamas más bonitas! ¡Y hay muchas! Te doy veinte pesos por cada una.
-          De acuerdo - , dijo Juan.
Entonces el hombre le dio el dinero y, pensando que un niño tan pequeño no sabría contar mucho, intento estafarlo: le dio 120 pesos.
-¡Señor! -, gritó Juan - ¡Aquí falta dinero!
El señor comenzó a correr por la calle pero los hermanos de Juan, Alba y Rodrigo, oyeron los gritos de Juan y acudieron rápido, persiguieron al estafador y lo llevaron delante de Juan otra vez.
-          Faltan ____ pesos, señor. Soy pequeño pero sé contar y siete por veinte son como siete por dos y un cero, es decir _______ .
A partir de aquel día dejaron ir a Juan al colegio, a aprender y a enseñar lo que sabía hacer.


diumenge, 1 de novembre del 2020

FOTOS DE NATURA

Petit muntatge fotogràfic amb unes poques fotos meves, més com a distracció que altra cosa. En principi era un recull de fotos que es podrien imprimir (algunes) i penjar-les per casa. Mireu-les sense prejudicis de lleig o maco, tots els éssers vius són una meravella!. Desitjo que us agradi.




dissabte, 19 de setembre del 2020

MOSQUES AL PARABRISES

Em deixareu que us parli amb franquesa. Ara us explicaré un "cuentu xino". Aquests contes xinesos solen tenir molt de metàfora, o potser una part de metàfora i una altra de surrealisme ben entés, del que serveix per entrar a la consciència. Aquesta és la metàfora de les mosques al parabrises.
Imaginem per un moment que som un cotxe. Anem per la carretera fixats en el nostre destí, en les bifurcacions, les sortides, les rotondes i els cartells i senyals de trànsit. De tant en tant sens creua una mosca i s'enclasta contra el vidre del parabrises. La mosca és la imatge del judici instintiu i previ que fem d'una altra persona amb la que ens hem creuat o que tenim present per algun motiu. Jutgem la seva actitud i capacitats, la forma d'actuar, l'adequació de les seves accions o fins i tot del seu aspecte. Aquest prejudici se'ns marca a la ment i ens distreu del camí. Després ve una altra mosca, i una altra i una altra. El parabrises ens genera por, angúnia, malestar i enfado. I ja no veiem on anàvem. Ens aturem. O ens desviem del camí. O el perdem.
Ara podem fer dues coses: podem netejar aquestes mosques del parabrises amb el netejavidres, la qual cosa vol dir relativitzar aquests prejudicis que tenim i adonar-nos que no són més que això i que no coneixem de veritat a aquestes persones i les seves motivacions i maneres d'actuar, i per un altre banda raonar que el fet de fixar-nos en les actituds dels altres de forma compulsiva ens porta a desviar-nos del nostre camí i a alterar el nostre equilibri interior, la nostra pau, la nostra serenitat. Les altres persones no són totes importants per la nostra vida. No totes juguen un paper per nosaltres. Hem de ser capaços de veure els altres des de certa distància, certa perspectiva, acceptant la diversitat i sense prejutjar les seves actituds si no ens afecten en excés. Evitarem que les mosques xoquin contra el nostre parabrises/ment conscient i netejarem per endavant el nostre pensament de distraccions i foteses.
Tenir aquesta imatge, aquesta metàfora present, ens pot ajudar a recordar-nos que podem canviar la nostra actitud i ajudar-nos a congraciar-nos amb el món d'una manera ben senzilla, perquè ja no depèn del món, el nostre humor i predisposició, sinó de nosaltres mateixos, que decidim donar importància a algunes coses i no a d'altres.
Cotxes, mosques i carreteres. Netegem les nostres mirades i les nostres ments per una vida més conscient i serena, més nostra. Per ser més nosaltres i més valents i al mateix temps acceptar més els altres tal i com són, perquè ja ho sabeu que no els podem canviar, oi?. Ensenyar-los a viure, sí, per això.

divendres, 21 d’agost del 2020

LA CONFIANÇA

De vegades donem per fet que els altres ens tindran en compte i ens tractaran bé, tal com ens agradaria o com pensem que ha de ser. I no comuniquem els nostres desitjos o premisses, els nostres requeriments de com pretenem ser tractats. Actuem amb una confiança laxa, implícita, en els demés i en la seva retroacció cap a nosaltres, la equanimitat del seu tracte. Però de vegades cal fer-la explícita. Jo diria que fora bo fer-la explícita en moltes ocasions, per netejar el terreny abans de la interacció, per evitar malentesos i abusos de confiança. Per evitar erosions de la comunicació i l'amistat. O de la simple convivència. Deixar clar el que considerem normes bàsiques de convivència i de repartiment de les feines, per exemple. 

Aquest és uns dels ensenyaments bàsics que no s'ensenyen. El de la reglamentació de la confiança, dels seus límits i d'allò que considerem important en la convivència. 

El joc i el pas d'allò implícit, no dit, donat per fet, esperat internament, a allò explícit i concret, reglamentat en la convivència, és sovint ignorat en el tractament pedagògic.

Com vols i esperes ser tractat?

Quines són les teves normes d'equanimitat?

Fer-ho explícit ens apropa als altres, ens fa empàtics i conscients dels límits de la convivència amb els altres, evitant malentesos i més forts internament, en saber el que no volem i com expressar-ho.


dimarts, 4 d’agost del 2020

LA MALALTIA DEL "QUÈ?"

En el difícil art de la comunicació entre humans destaquen alguns entrebancs que la perjudiquen i la poden arribar a inutilitzar. Un dels mecanismes que se li poden enquistar com paràsits és el de la manca d'habilitats per recordar i decodificar missatges orals, retornant  a l'emissor el missatge amb la petició de repetició de forma sistemàtica. És el "què?" automàtic, com un reves de pilota de ping-pong a l'emissor, que enquistat en forma d'automatisme converteix la comunicació i el diàleg en un terreny de sorra i fang del que és molt difícil sortir o se'n surt cansat i sense fer el recorregut desitjat.
L'erosió que pateix la comunicació a causa d'aquest mecanisme afegit és brutal. La comunicació requereix que el receptor tingui en compte que dins el seu paper està la reelaboració del missatge i la seva reconstrucció per tal d'evitar el cansament i l'erosió de la dinàmica comunicativa. És, per tant, necessari que l'emissor articuli i estructuri bé el missatge, incloent a més, preferiblement, expressions amables i de cortesia, de reconeixement personal de l'altre, i també que el receptor posi de la seva part en la recepció, escolta i interpretació del missatge rebut, tractant-lo com un paquet que s'ha de desembolicar, muntar i tornar a embolicar per tal de retornar ni que sigui una impressió de reconeixement i comprensió a l'emissor. S'ha de cuidar, en definitiva, l'aspecte receptiu del missatge. Mimar-lo, si és possible, per tal de crear l'espai adequat en el que es pot desenvolupar la comunicació i el diàleg, fonamental en l'experiència humana.
Per suposat, aquest és un joc bidireccional i on és necessària l'alternança de papers entre emissor i receptor, perque l'encastellament en la posició d'emissor causa també l'esgotament de la comunicació.
La comunicació és un bé preuat que no es té mai prou en compte. És la pedra de toc de les nostres vides, allò que ens fa créixer i ser més humans. Estar millor amb els demés i amb nosaltres mateixos.

dissabte, 16 de maig del 2020

ASILVESTRAR

La pressió humana sobre el medi és brutal. Carreteres i camins que trinxen literalment el territori. Trànsit constant i a totes hores fins en les zones més despoblades. Soroll constant. Llums i contaminació lumínica. Barreres i tanques arreu. Infraestructures que creuen i desdibuixen el paisatge, l'embruten, l'invisibilitzen i ens n'allunyen. Verins. Purins. Aigües eutrofitzades i poc o gens depurades. Introduccions de fauna i flora al·lòctona constants i cada cop més freqüents. Mobilitat humana sobredimensionada. Pèrdua de contacte amb la natura. Pèrdua de coneixements sobre la natura, els seus éssers i els seus usos. Alienitzar la natura: identificar la natura com una cosa aliena i mancada de realitat, pertanyent a una quimera virtual anomenada documental de natura. Agricultura industrialitzada i robotitzada, superproductiva.
Totes aquestes causes i conseqüències de la nostra vida civilitzada ens aboquen a tractar la natura propera sense respecte, de forma intervencionista, com si fos una nosa o un element a gestionar segons una sèrie limitada i pròpia de necessitats a curt termini, ignorant els serveis imprescindibles que ens presta i, en definitiva ignorant com ens cuida i com hem de cuidar-la.
Desafectació, allunyament, mitificació de la comoditat, virtualització, banalització, malbaratament, pèrdua del valor de les coses, habituació als espais tancats (Claustrofilia i claustromania)
Una de les conseqüències més clares de la pandèmia del Covid 19 ha estat sense dubte la del retorn de la natura, de la tornada a la seva expressió a prop nostre, la de l'asilvestrament de l'entorn. Acostumats a l'intervencionisme i a actuar sobre el medi com la nostra propietat mancada de repercusions, hem tornat a entreveure que cuidar, asilvestrar, deixar evolucionar, no intervenir, respectar els espais naturals i actuar sobre ells d'acord amb les seves lleis i donant temps al temps és la manera correcta d'actuar. Hem redescobert una mica el nostre entorn i què ens connecta a ell. També que hem d'aprendre a respectar-lo i tenir-lo en compte, mantenint un substracte més ampli per al seu desenvolupament. Hem après que val la pena respectar el nostre medi ambient. Això vol dir netejar tant com es pugui d'infraestructures, tornar a la proximitat, la feina, les relacions de proximitat...i deixar cada cop més espais sense gestionar en el nostre entorn: no netejar marges de camps, de camins, boscos,...
El manifest per a la conservació dels herbassars és una d'aquestes iniciatives. No deixeu d'adherir-vos!
Dibuix de Toni Llobet