Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris psicologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris psicologia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 de març del 2023

UNA PART DE NOSALTRES

Una part de nosaltres sempre ens observa des de fora i intenta imitar algun model...o intenta evitar-ho...

Vistos des de fora, els humans semblem seguidors d'unes consignes particulars. Programats d'alguna manera des de ben petits, com amb una mena d'impronta, amb el caràcter, els moviments, la manera de riure o la de moure les mans d'algú altre amb el que ens vam criar o que ens va servir de model, l'aprenentatge és una mena de impregnació, una mena de bany en les impressions que heretem dels nostres tutors més propers. Durant la resta de la nostra vida aquelles pautes no enteses, assimilades sense més, assumides  com a pròpies, ens acompanyaran i probablement fins i tot ens aferrarem a elles com a caràcters propis, símbols de la nostra bandera i país particulars. Segurament són el producte d'alguna finestra oberta en la nostra ment a les influències més properes en un període sensible de la nostra infantesa més primerenca i pregona, gravada per algun mecanisme de neurones mirall o circuits de memòria de placa base. 

De vegades, en un lloc amb molta gent, es possible observar i advertir els petits o grans "deixos" i "maneres" de cadascun dels presents i inferir o imaginar la seva procedència: l'amanerament de la veu i els gestos d'aquell homosexual d'allà, imitant la mare o alguna de les dones que el van criar en la seva infància. El riure escandalós i groller d'aquella dona apersonada d'allà darrere, trencant el silenci i la soledat tal com ho feia algú de casa. O jo mateix, pensant de reüll en com de semblant sona la meva veu a l'estigma del meu germà paranoic.


(També a la pàgina "Kit de supervivència" d'aquest bloc)

diumenge, 5 de desembre del 2021

SÈNECA I LA IRA

 

SÈNECA I LA IRA

Sèneca designava la ira com la més repugnant de les emocions, ja que no en podem tenir control. Ens explica la seva teoria sobre la ira, i la relaciona amb Neró i la història de l’esclau. Quan al servent li va caure la plata amb copes, Neró el va tirar a un estany amb serps. Un càstig desmesurat i provocat, entre d’altres coses, per la ira.

Segons Sèneca, la ira és la frustració provocada per l’excés d’esperança. També demostra que la gent rica, tenen més esperances i expectatives perquè pensen que tot els ha de sortir bé i, per això, al mínim entrebanc s’enfaden.

Sèneca ens recomana fer una petita anàlisi cada matí del que pot anar malament durant el dia. Ens recomana que tinguem una actitud més aviat pessimista. Així les coses que van malament no ens faran enfadar ni ens sorprendran perquè ja en ho esperàvem. També ens posa l’exemple del desastre de Pompeia. Les forces naturals no es poden controlar, però s’ha d’estar preparat psicològicament per si algun dia passa alguna desgràcia.

(També a la pàgina "Kit de supervivència")

dissabte, 19 de setembre del 2020

MOSQUES AL PARABRISES

Em deixareu que us parli amb franquesa. Ara us explicaré un "cuentu xino". Aquests contes xinesos solen tenir molt de metàfora, o potser una part de metàfora i una altra de surrealisme ben entés, del que serveix per entrar a la consciència. Aquesta és la metàfora de les mosques al parabrises.
Imaginem per un moment que som un cotxe. Anem per la carretera fixats en el nostre destí, en les bifurcacions, les sortides, les rotondes i els cartells i senyals de trànsit. De tant en tant sens creua una mosca i s'enclasta contra el vidre del parabrises. La mosca és la imatge del judici instintiu i previ que fem d'una altra persona amb la que ens hem creuat o que tenim present per algun motiu. Jutgem la seva actitud i capacitats, la forma d'actuar, l'adequació de les seves accions o fins i tot del seu aspecte. Aquest prejudici se'ns marca a la ment i ens distreu del camí. Després ve una altra mosca, i una altra i una altra. El parabrises ens genera por, angúnia, malestar i enfado. I ja no veiem on anàvem. Ens aturem. O ens desviem del camí. O el perdem.
Ara podem fer dues coses: podem netejar aquestes mosques del parabrises amb el netejavidres, la qual cosa vol dir relativitzar aquests prejudicis que tenim i adonar-nos que no són més que això i que no coneixem de veritat a aquestes persones i les seves motivacions i maneres d'actuar, i per un altre banda raonar que el fet de fixar-nos en les actituds dels altres de forma compulsiva ens porta a desviar-nos del nostre camí i a alterar el nostre equilibri interior, la nostra pau, la nostra serenitat. Les altres persones no són totes importants per la nostra vida. No totes juguen un paper per nosaltres. Hem de ser capaços de veure els altres des de certa distància, certa perspectiva, acceptant la diversitat i sense prejutjar les seves actituds si no ens afecten en excés. Evitarem que les mosques xoquin contra el nostre parabrises/ment conscient i netejarem per endavant el nostre pensament de distraccions i foteses.
Tenir aquesta imatge, aquesta metàfora present, ens pot ajudar a recordar-nos que podem canviar la nostra actitud i ajudar-nos a congraciar-nos amb el món d'una manera ben senzilla, perquè ja no depèn del món, el nostre humor i predisposició, sinó de nosaltres mateixos, que decidim donar importància a algunes coses i no a d'altres.
Cotxes, mosques i carreteres. Netegem les nostres mirades i les nostres ments per una vida més conscient i serena, més nostra. Per ser més nosaltres i més valents i al mateix temps acceptar més els altres tal i com són, perquè ja ho sabeu que no els podem canviar, oi?. Ensenyar-los a viure, sí, per això.

divendres, 21 d’agost del 2020

LA CONFIANÇA

De vegades donem per fet que els altres ens tindran en compte i ens tractaran bé, tal com ens agradaria o com pensem que ha de ser. I no comuniquem els nostres desitjos o premisses, els nostres requeriments de com pretenem ser tractats. Actuem amb una confiança laxa, implícita, en els demés i en la seva retroacció cap a nosaltres, la equanimitat del seu tracte. Però de vegades cal fer-la explícita. Jo diria que fora bo fer-la explícita en moltes ocasions, per netejar el terreny abans de la interacció, per evitar malentesos i abusos de confiança. Per evitar erosions de la comunicació i l'amistat. O de la simple convivència. Deixar clar el que considerem normes bàsiques de convivència i de repartiment de les feines, per exemple. 

Aquest és uns dels ensenyaments bàsics que no s'ensenyen. El de la reglamentació de la confiança, dels seus límits i d'allò que considerem important en la convivència. 

El joc i el pas d'allò implícit, no dit, donat per fet, esperat internament, a allò explícit i concret, reglamentat en la convivència, és sovint ignorat en el tractament pedagògic.

Com vols i esperes ser tractat?

Quines són les teves normes d'equanimitat?

Fer-ho explícit ens apropa als altres, ens fa empàtics i conscients dels límits de la convivència amb els altres, evitant malentesos i més forts internament, en saber el que no volem i com expressar-ho.


dimarts, 4 d’agost del 2020

LA MALALTIA DEL "QUÈ?"

En el difícil art de la comunicació entre humans destaquen alguns entrebancs que la perjudiquen i la poden arribar a inutilitzar. Un dels mecanismes que se li poden enquistar com paràsits és el de la manca d'habilitats per recordar i decodificar missatges orals, retornant  a l'emissor el missatge amb la petició de repetició de forma sistemàtica. És el "què?" automàtic, com un reves de pilota de ping-pong a l'emissor, que enquistat en forma d'automatisme converteix la comunicació i el diàleg en un terreny de sorra i fang del que és molt difícil sortir o se'n surt cansat i sense fer el recorregut desitjat.
L'erosió que pateix la comunicació a causa d'aquest mecanisme afegit és brutal. La comunicació requereix que el receptor tingui en compte que dins el seu paper està la reelaboració del missatge i la seva reconstrucció per tal d'evitar el cansament i l'erosió de la dinàmica comunicativa. És, per tant, necessari que l'emissor articuli i estructuri bé el missatge, incloent a més, preferiblement, expressions amables i de cortesia, de reconeixement personal de l'altre, i també que el receptor posi de la seva part en la recepció, escolta i interpretació del missatge rebut, tractant-lo com un paquet que s'ha de desembolicar, muntar i tornar a embolicar per tal de retornar ni que sigui una impressió de reconeixement i comprensió a l'emissor. S'ha de cuidar, en definitiva, l'aspecte receptiu del missatge. Mimar-lo, si és possible, per tal de crear l'espai adequat en el que es pot desenvolupar la comunicació i el diàleg, fonamental en l'experiència humana.
Per suposat, aquest és un joc bidireccional i on és necessària l'alternança de papers entre emissor i receptor, perque l'encastellament en la posició d'emissor causa també l'esgotament de la comunicació.
La comunicació és un bé preuat que no es té mai prou en compte. És la pedra de toc de les nostres vides, allò que ens fa créixer i ser més humans. Estar millor amb els demés i amb nosaltres mateixos.

dimecres, 1 de novembre del 2017

EL QUE QUEDA DEL DIA

De vegades ens sentim abocats a l'abisme. Ens preguntem per la foscor i el buit. Ens preguntem pel transcendentalisme del que fem i el que som, si és que som quelcom. Tanmateix som com libèl·lules per sobre del mirall de l'aigua intentant posar algun ou que ens perduri i ens perpetuï, com si això fos el més desitjable o el millor pel món.
Què som, quina identitat tenim, si ens reconeixeríem a nosaltres mateixos des de fora, o potser d'ací uns quants anys o demà mateix?
Els filòsofs, els poetes, els cantants, els psicòlegs, potser la gent de lletres, els economistes sense colors, els cardiòlegs, els zoòlegs i els habitants de l'espai infinit que donen voltes sobre la Terra i potser fins i tot algun nen mirant les estrelles, s'han preguntat què hi fem aquí. Nogensmenys ens ho preguntem davant del repte, perdó, de la paret de la mort, quant se'ns presenta, sigui real d'algú proper o futura, la imaginació del nostre propi esdevenidor. La resposta sol ser sempre la mateixa, durant la vetlla: no som ningú.
Però...i si ho som? i si fóssim algú? vull dir: algú que la resta de la gent reconegués i admirés perquè ha deixat petja?. Resulta, doncs, des d'aquest punt de vista, que només podem ser algú quan som algú per algú altre, quan deixem als altres ser algú a través nostre, del nostre espai d'acollida i reconeixement. Només si aconseguim que els altres siguin algú per nosaltres serem reconeguts com algú pels altres. 
I només si tenim un criteri propi i un dubte existencial de què hi fem ací, ens podem plantejar tractar els altres com a iguals i veure'ls com a nosaltres mateixos i com ens agradaria que ens tractessin.
La necessitat de mantenir en tensió aquestes dues necessitats, la de ser un ésser independent i la d'assimilar-nos als altres i no pensar-nos diferents ni millors, és el que crec que es allò necessari per anar tirant durant el que queda del dia.



(nova entrada a la pàgina "kit de supervivència" en aquest mateix bloc: mira amunt, sempre amunt, si no trobes quelcom)

dissabte, 14 d’octubre del 2017

EL PLACER DE HABLAR DE UNO MISMO


http://www.lavanguardia.com/vida/20120507/54290832085/placer-hablar-uno-mismo.html

El placer de hablar de uno mismo


  • Comunicar experiencias propias activa los mismos circuitos en el cerebro que el sexo 
  • y la comida, según una investigación de la Universidad de Harvard.
  • Las personas dedican entre el 30% y el 40% de lo que dicen a transmitir información 
  • sobre sí mismas.

El placer de hablar de uno mismo
Un grupo de amigos charlando alrededor de una mesa 




07/05/2012 21:50 | Actualizado a 08/05/2012 16:32

Hablar de uno mismo activa los mismos circuitos de gratificación en el cerebro que el sexo y la comida, según demuestra una investigación presentada ayer por psicólogos de la Universidad de Harvard (EE.UU.).
“Los seres humanos dedican entre el 30% y el 40% de lo que hablan a informar a otras personas de sus propias experiencias subjetivas”, escriben los autores de la investigación en la revista Proceedings de la Academia Nacional de Ciencias de EE.UU., donde han presentado sus resultados. En redes sociales como Twitter, el porcentaje se sitúa por encima del 80%. Esta propensión a compartir las vivencias propias se manifiesta ya en niños de nueve meses, que intentan llamar la atención de los adultos sobre lo que les parece importante.
Para comprender esta afición tan humana a comunicar las vivencias propias a otras personas, los investigadores Diana Tamir y Jason Mitchell han diseñado una serie de experimentos para los que han reclutado a más de 200 voluntarios. En un primer experimento, se ha registrado la actividad cerebral de los voluntarios con resonancia magnética. Se ha comparado qué ocurría en su cerebro cuando pensaban en sus propias creencias, opiniones y rasgos de personalidad y cuando pensaban en los de otras personas.
Los resultados muestran que, al pensar en ellos mismos, se les activan el núcleo accumbens y el área tegmental ventral en el centro del cerebro. Estas mismas áreas se activan ante estímulos gratificantes como el sexo y la comida. Al pensar en los demás, en cambio, la actividad en estas áreas del cerebro es baja.
En un segundo experimento, Tamir y Mitchell pidieron a otro grupo de voluntarios que vinieran acompañados –por ejemplo, con la pareja o con un amigo–. Ante algunas preguntas, se les dijo que el acompañante oiría sus respuestas. Ante otras, nadie las oiría. De nuevo se registró su actividad cerebral durante el experimento. Y de nuevo se observó que hablar de sí mismos les resultaba más gratificante que hablar de otras cuestiones.
Pero la gran novedad de este segundo experimento fue que, cuando el voluntario sabía que su acompañante oiría la respuesta, la actividad del núcleo accumbens y el área tegmental ventral se disparaba. En cambio, cuando nadie iba a oír la respuesta, la actividad en estas áreas no aumentaba. “El valor de hablar de uno mismo tiene dos orígenes independientes: la introspección y la comunicación de información a otras personas”, escriben los investigadores en Proceedings.
Además de registrar la actividad cerebral de los participantes en la investigación, Tamir y Mitchell diseñaron una segunda serie de experimentos para evaluar su conducta. Se les propuso un juego en el que podían responder a preguntas sobre sí mismos, sobre otras personas o sobre hechos. Y recibían una cantidad de dinero según la pregunta que elegían en cada momento.
La estrategia de evaluar comportamientos con recompensas se ha utilizado en investigaciones anteriores en las que se ha observado, por ejemplo, que los macacos pueden renunciar a sorbos de zumo de frutas para ver a congéneres de alto estatus (algo así como pagar por ver a Madonna); o que los estudiantes universitarios están dispuestos a renunciar a dinero a cambio de poder mirar a personas atractivas del sexo opuesto. En esta ocasión, se ha observado que los voluntarios elegían las preguntas de un modo que les hacía perder el 17% de sus ganancias a cambio de poder hablar de sí mismos. Y, cuando sabían que su acompañante oiría las respuestas, renunciaban hasta al 25% del premio.
Los datos presentados por Tamir y Mirchell no aclaran si esta propensión a hablar de uno mismo es igual entre hombres y mujeres o si evoluciona con la edad. Tampoco explican por qué esta conducta varía tanto entre personas introvertidas y extrovertidas.
Pero los resultados demuestran que “los humanos están tan dispuestos a revelar información sobre sí mismos porque les resulta intrínsecamente gratificante”, concluyen los investigadores en Proceedings. Aunque esta idea se había propuesto antes como hipótesis, nunca hasta ahora se había demostrado experimentalmente.
El placer de hablar de uno mismo es beneficioso por varios motivos”, argumentan los psicólogos de Harvard. “Genera vínculos y alianzas entre personas; ayuda a obtener conocimiento sobre uno mismo; [...] multiplica el conocimiento que cada persona puede adquirir a lo largo de la vida”. Y es útil para “la extrema sociabilidad de nuestra especie”.

COMENTARIO:
Que digo yo, habría que experimentar qué pasa cuando no te dejan hablar de tí mismo y como se les puede reeducar a esta gente para que lo hagan, ya que seguramente el beneficio para ellos mismos, al ser mucho más aceptados por los demas, sea mayor con esta satisfacción diferida. ¿Como es que esto no se autorregula de forma natural? ¿Hay equivalentes en el mundo animal?¿Es la sociedad la que provoca este tipo de acaparamientos de la atención?¿Como fomentar este tipo de justícia social?¿Como defenderse de la contraria, penalizándola?

dilluns, 10 de juliol del 2017

DUNEDIN

Un estudi sobre la influència dels gens i de l'ambient en el nostre comportament. Dunedin.

dimarts, 27 de desembre del 2016

EL REGAL D'ESCOLTAR I RECONÈIXER ALS ALTRES. L'ACCEPTACIÓ.

En aquests dies de regals i convivència, on ens recordem dels altres per desitjar-els-hi el millor, podríem reflexionar sobre el fet de conviure i con-viure. Podríem proposar-nos fer el regal de la nostra atenció i el nostre temps dedicat a alguna persona en particular, especialment si pensem que és important per nosaltres, i aprofundir en allò que realment l'interessa i el mou, compartint aquests moments amb ell. 

dilluns, 18 d’abril del 2016

EL ESTRES ES UNA ACTITUD

Programa de REDES sobre el estres. Qué es y como controlarlo. Estar preparados para lo incontrolado, para las dificultades impredecibles, para esperar que habrá cosas inesperadas. "La felicidad no consiste en la ausencia de estres". Factores estresantes absolutos y relativos. Aprender a ver lo relativo de las situaciones. Y simplificar...

"El cerebro no esta ahí para buscar la verdad sino que está ahí para protegernos, para sobrevivir, para aprender a sobrevir. Tantas personas pasan tanto tiempo supuestamente buscando la verdad, sea lo que sea lo que esto signifique, y tan poco tiempo cuidandose i cuidando a las personas que tienen a su lado." diu Eduard Punset.

De tota manera no hi estic d'acord en que l'estres no tingui a veure amb el factor temps. El pes del temps social com a delimitador estricte i implacable del nostre temps vital, esclavitzador de les nostres ànimes i creador de les nostres pors més quotidianes, és, crec jo, una de les principals raons de la generació d'estres en el nostre dia a dia.

http://www.rtve.es/drmn/embed/video/607452