Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació ambiental. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació ambiental. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de maig del 2020

ASILVESTRAR

La pressió humana sobre el medi és brutal. Carreteres i camins que trinxen literalment el territori. Trànsit constant i a totes hores fins en les zones més despoblades. Soroll constant. Llums i contaminació lumínica. Barreres i tanques arreu. Infraestructures que creuen i desdibuixen el paisatge, l'embruten, l'invisibilitzen i ens n'allunyen. Verins. Purins. Aigües eutrofitzades i poc o gens depurades. Introduccions de fauna i flora al·lòctona constants i cada cop més freqüents. Mobilitat humana sobredimensionada. Pèrdua de contacte amb la natura. Pèrdua de coneixements sobre la natura, els seus éssers i els seus usos. Alienitzar la natura: identificar la natura com una cosa aliena i mancada de realitat, pertanyent a una quimera virtual anomenada documental de natura. Agricultura industrialitzada i robotitzada, superproductiva.
Totes aquestes causes i conseqüències de la nostra vida civilitzada ens aboquen a tractar la natura propera sense respecte, de forma intervencionista, com si fos una nosa o un element a gestionar segons una sèrie limitada i pròpia de necessitats a curt termini, ignorant els serveis imprescindibles que ens presta i, en definitiva ignorant com ens cuida i com hem de cuidar-la.
Desafectació, allunyament, mitificació de la comoditat, virtualització, banalització, malbaratament, pèrdua del valor de les coses, habituació als espais tancats (Claustrofilia i claustromania)
Una de les conseqüències més clares de la pandèmia del Covid 19 ha estat sense dubte la del retorn de la natura, de la tornada a la seva expressió a prop nostre, la de l'asilvestrament de l'entorn. Acostumats a l'intervencionisme i a actuar sobre el medi com la nostra propietat mancada de repercusions, hem tornat a entreveure que cuidar, asilvestrar, deixar evolucionar, no intervenir, respectar els espais naturals i actuar sobre ells d'acord amb les seves lleis i donant temps al temps és la manera correcta d'actuar. Hem redescobert una mica el nostre entorn i què ens connecta a ell. També que hem d'aprendre a respectar-lo i tenir-lo en compte, mantenint un substracte més ampli per al seu desenvolupament. Hem après que val la pena respectar el nostre medi ambient. Això vol dir netejar tant com es pugui d'infraestructures, tornar a la proximitat, la feina, les relacions de proximitat...i deixar cada cop més espais sense gestionar en el nostre entorn: no netejar marges de camps, de camins, boscos,...
El manifest per a la conservació dels herbassars és una d'aquestes iniciatives. No deixeu d'adherir-vos!
Dibuix de Toni Llobet

dijous, 7 de maig del 2020

L'ORQUIDIA DELS ARBRES

Un conte escrit per mi i il·lustrat per la meva filla Àfrica


també a la pàgina de publicacions pròpies d'aquest bloc


dissabte, 2 de maig del 2020

BINOCLES I SORTIDES A LES ESCOLES



Vaig escriure aquest post l'octubre de l'any 2014 en un altre bloc però continua sent vigent i necessari recordar-ho.

L'escola Jacint Verdaguer de Sils ha comprat un equipament de 20 binocles a utilitzar per tota l'escola durant les sortides que facin als estanys o altres sortides de natura. Qualsevol projecte amb continuïtat de seguiment de la natura als estanys necessita d'aquest material bàsic d'observació i finalment tenim un centre que pren aquesta iniciativa i dedica una part dels seus recursos a aquest element fonamental per fer un acostament adequat a la natura, tenint un espai natural al seu abast i que es pot aprofitar tan bé. És de celebrar aquesta iniciativa i espero que es contagiï als altres centres i institucions del poble.

Per altra banda, val a dir que el treball d'acostament dels infants a la natura, sent com és un espai de descobriment i d'aventura que els atreu de forma natural, s'ha de realitzar de forma molt més normalitzada i assídua de com es fa habitualment. Les sortides a la natura solen ser massa puntuals i esporàdiques, sense una periodicitat que les converteixi en oportunitat de recerca. Continua essent massa difícil organitzar sortides al medi proper donada la manca de acompanyants que es requereixen per fer-les. Això origina una dificultat important per organitzar-les i, de retruc, que es vulguin sobreaprofitar les que es fan, de forma que s'organitzen per grups massa nombrosos, normalment tot un nivell amb dues o tres classes juntes i sovint tot un cicle o fins i tot diversos cicles a la vegada.
Això impedeix un accés tranquil i controlat al medi i, no cal dir-ho, una observació acurada i propera dels éssers vius que teòricament s'han anat a conèixer. La natura és delicada, subtil i experta en fet i amagar. No és una bona idea anar-hi en massa.
Amb grups més reduïts es podria fer un autèntic acostament a la natura, primant la utilització de tots els sentits en un primer moment per tal de contactar-hi amb una consciència més plena de la pròpia existència i de la vida que ens envolta. Aquest treball milloraria sens dubte les capacitats de concentració i observació dels nens i les nenes i donaria un suport vital a les matèries d'estudi escolars, doncs aconseguiria un fenòmen fonamental per estimular i aprofitar la curiositat i l'interès dels infants: la sorpresa i l'emoció pels fenòmens naturals. 
Cal aconseguir que les sortides al medi proper per part de les escoles siguin un fet habitual on posar en practica les competències bàsiques del currículum de forma veritable, motivadora i autèntica. 
Tenir un bon equipament de binocles és, sens dubte, una bona manera de provocar més sortides i més vivencials.


dimarts, 5 de febrer del 2019

MESURES PER DES-PRESURITZAR L'ESCOLA


 Algunes propostes des de la vivència de l'escola per reflexionar i fer l'escola més auto-conscient i lliure.
  • 1 h. lectiva menys al dia (o a la setmana ;), però mantenir-la com a presència al centre.
  • 5 correus escolars diaris com a màxim (del centre escolar als docents, s'entén)
  • No Wassap dins l'escola o limitar-lo a un us fora de l'horari lectiu.
  • 3 sortides per trimestre com a mínim per nivell, però preferiblement en grups classe separats, no junts.
  • 1 h. de preparació de sortides a la setmana, preferiblement sobre el terreny.
  • 1 h. de claustre pedagògic quinzenal, per reforçar aspectes clau com l'ambientalització de l'escola en el seu entorn i el compartir experiències entre els mestres.
  • Evitar la mentalitat restrictiva, per la qual la solució als problemes sol ser restringir drets i llibertats en comptes de buscar solucions alternatives analitzant a fons les causes dels problemes.
  • Donar espai propi (espai-temps, s'entén) a les assemblees i les tutories en petit grup o individuals.
  • Promoure les activitats amb dos mestres a l'aula, amb funcions ben establertes: observació, orientació, assessorament, tallers, tutoria, racons...
  • Poder programar, al menys en part i reflexionar sobre la pràctica de la programació amb un altre mestre co-tutor de l'aula.

dijous, 22 de juny del 2017

ECOPEDAGOGIA I ACTITUD RECEPTIVA

El proper curs vull posar en marxa una filosofia educativa basada en la priorització de la ecologia, entesa com a sostenibilitat, la problematització de l'entorn proper, provocant preguntes des de les sortides i la utilització de les matemàtiques i del mètode científic com a llenguatges principals i dinamitzadors de les investigacions que fem de l'entorn. Cal no oblidar el poder de les rimes, el càlcul mental, les metàfores, la investigació per projectes, la creació de les pròpies eines i instruments, el poder del dibuix i dels esquemes tant com una manera de mirar i observar com per mirar per dins (problemes, estudiar, etc)

Vull provocar una relació lenta amb l'entorn, permetent un treball amb sentit i fet des de la vessant més atractiva per a cada nen, utilitzant diferents tipus d'intel·ligències. Vull anar deixant la pedagogia directiva per passar progressivament a una pedagogia d'acompanyament, marcant una mica les directrius d'inici per poder organitzar una manera de fer i acostumar els alumnes a l'autonomia i el treball de la curiositat.
Cal que puguin publicar les seves troballes i vivències, no només per escrit, també en format imatge i so i com no en art plàstic.
Cal provocar una actitud receptiva i crítica davant del món i aprendre a aprofitar les oportunitats que se'ns creuen cada dia.


*REFLEXION: ECOPEDAGOGIA Y PROBLEMAS AMBIENTALES

•La ecopedagogia fue creada para despertar conciencia ambiental y para permitir a la población en general identificarse con la problemática del medio donde vive, además busca identificar las relaciones de interacción con el hombre y el entorno.

La ecopedagia busca reeducar a los individuos para que protejan y valoren el medio en que viven, que se den cuenta los daños que estamos ocasionando son irreversibles y en la mayoria de los casos ya no hay marcha atras, ya no se puede hacer nada para rescatar lo perdido.

Es por eso que la ecopedagia busca realizar una educacion ambiental para el desarollo sutentable, centrándose en educar para crear una conciéncia y darnos cuenta que todo lo que estas creando va tener secuelas a futuro y que estas impidendo que las generaciones futuras gozen de nuestro planeta. Que igual estamos causando una destruccion en nuestra casa la tierra y esta nos pertenece a todos y es tarea de todos cuidarla.



dilluns, 9 de maig del 2016

EL TREBALL DIGNIFICA, PERÒ LA FEINA GENS NI MICA

Interesant article aparegut originalment a yorokobu.es i que tracta de l'abocament a la lletjor amb les arts del capitalisme industrial, des de la visió premonitòria d'un pensador angles de fa dos segles: William Morris. 

Què dir sobre aquest tema? El fons del mateix és la esclavització i el sotmetiment de l'home per les màquines i el tancament en un cercle viciós sense sentit de produir per viure i viure per produir, donant per perdudes, danys col·laterals, la estètica, la diversitat i la autenticitat del món. "Els homes s'han convertit en eines de les seves eines", que deia Thoureau. Una bona argumentació per donar que pensar.


 yorokobu.es

¿Debe ser el trabajo una fuente de arte y felicidad?

Mar Abad

El capitalismo despreció la belleza desde sus inicios. No era un asunto de su incumbencia. Ni entonces ni ahora. El planeta está hoy repleto de heridas provocadas en nombre del ‘beneficio’ y la ‘riqueza capitalista’. Los bloques de cemento que han arruinado gran parte del Mediterráneo, la deforestación de áreas como el Amazonas, los cinturones grises de muchas ciudades, el aire pestilente de muchas zonas industriales. Pero no se puede decir que nadie avisara. Hace casi dos siglos, un pensador inglés, William Morris, advertía ya de la fealdad que impondría en el mundo el capitalismo industrial.
En el siglo XIX, en Inglaterra, se levantaban cientos de fábricas que anunciaban la entrada a un nuevo mundo lleno de máquinas y humo, y donde muchos oficios quedarían desposeídos de su cometido de crear arte popular, belleza y satisfacción. De esto habló durante gran parte de su vida el diseñador y pensador británico William Morris (1834-1896). Este renacentista se reveló ante el paisaje que veía que estaba construyendo el nuevo capitalismo industrial y denunció la vulgaridad que suponía la producción en masa y el imperio del diseño estandarizado.


William Morris. Wikipedia.org
El esteta y agitador social hablaba de la constante aspiración a la belleza, la realización personal a través del trabajo, la justicia social y la plenitud de la vida. El sistema de producción capitalista, como predijo, no ha prestado la más mínima atención a estos valores. Por eso el pensamiento de Morris tiene hoy la misma vigencia que el día que lo expresó en sus conferencias y lo escribió en sus ensayos hace casi dos siglos. Su aspiración a un trabajo que ennoblezca la vida humana en vez de empobrecerla y esclavizarla es, también, absolutamente actual.
La concepción del trabajo de Morris choca de frente con la ética protestante del trabajo (conceptualizada por el alemán Max Weber) que se ha impuesto en parte del planeta. La finalidad de la vida, para el inglés, no es trabajar. Un oficio es una forma de dignificar la vida y de que una persona pueda desarrollar todo su potencial y su creatividad.
El pensador consideraba que el “trabajo auténtico” debía ser una “fuente de arte, gozo y felicidad personal” y, por eso, “nadie puede realizar un buen trabajo si no le gusta lo que hace”. Esta idea se opone frontalmente al tipo de actividad que impuso el capitalismo industrial y que Morris describía como el despojo de las habilidades creativas del individuo y la subordinación de su tarea al ritmo de la máquina.
“El trabajo es un bien cuando le acompaña la esperanza debida de descanso y de placer”, dice Morris en su ensayo Trabajo útil o esfuerzo inútil. “El trabajo valioso lleva consigo la esperanza del placer en el descanso, en la utilización de lo producido y en nuestra habilidad diaria y creativa. Cualquier otro trabajo carece de valor. Es un trabajo de esclavos, un mero esfuerzo para vivir, un mero vivir para esforzarse”.
Morris aboga por el esfuerzo de “hacer atractivo todo trabajo, incluso el más ordinario”. “Obligar a un hombre a realizar la misma tarea día tras día, sin ninguna esperanza de escapar ni de cambiar, significa, ni más ni menos, convertir su vida en un tormento de presidiario”, continúa. “Lo único que exige que así sea es la tiranía del lucro”.
El diseñador textil pensaba que era posible aprender varios oficios para evitar el aburrimiento y la monotonía. El fin de desarrollar diferentes trabajos sería alternar una ocupación sedentaria con otra al aire libre en la que se ejercitara el cuerpo. Y esto solo se podría conseguir mediante la educación.

The Kelmscott Press, de William Morris
Pero el autor denunciaba que en aquella época (siglo XIX) la educación se encaminaba “al objetivo de adaptar a las personas a sus lugares en la jerarquía del comercio, unos como amos y otros como trabajadores”. “La educación de los amos es más ornamental que la de los trabajadores, pero también es comercial. E incluso en las universidades de renombres aprender se tiene en poco a no ser que a largo plazo ese conocimiento sea rentable”.
“La educación auténtica es algo totalmente distinto y consiste en descubrir para qué está dotado cada cual y ayudarle a lo largo del camino por el que se inclina”, continúa. “En una sociedad debidamente ordenada, los jóvenes aprenderían todos los trabajos manuales para los que tuvieran aptitudes (…) y los adultos tendrían también la oportunidad de aprender en las mismas escuelas, porque el objetivo principal de la educación sería, por encima de todo, el desarrollo de las capacidades individuales, en lugar de ser, como ahora, la subordinación de todas las capacidades al gran objetivo de ganar dinero para sí mismo o para el dueño”.
Morris va de la educación al arte. Pero no el arte elitista que mueven los dueños de grandes fortunas. Habla del arte de la calle o “arte popular”: “esa clase de arte que es o debería ser realizado por el trabajador corriente en el transcurso de su trabajo ordinario”. El filósofo relata que en su época, durante el nacimiento del capitalismo industrial, el arte popular desapareció y fue “asesinado por el comercialismo”.
“Desde el comienzo de la lucha del hombre contra la naturaleza hasta la aparición del sistema capitalista actual gozó de vida y, casi siempre, de modo floreciente. Todo lo que el hombre hacía era embellecido por él mismo, así como todo lo que hace la naturaleza lo embellece ella misma”, escribió. “El origen de este arte fue la necesidad sentida por el trabajador de dar variedad a su trabajo”.

Diseño textil de William Morris
Pero el sistema de producción masiva cambió el paisaje. Muchos talleres familiares desaparecieron y fueron reemplazados por fábricas referidas por Morris, en 1884, igual que se podrían describir hoy muchas fábricas asiáticas y de otros lugares del mundo. “Todas nuestras ciudades hacinadas y nuestras fábricas pavorosas no son más que el resultado del sistema de beneficios. La producción capitalista, la posesión capitalista de tierras y el comercio capitalista empujan a los hombres a las grandes ciudades para manipularlos según los intereses del capital: la misma tiranía reduce el espacio debido de las fábricas de tal modo que (por ejemplo) el interior de la gran nave de un telar resulta un espectáculo casi tan ridículo como horrible. No hay ninguna necesidad en todo ello, salvo la de extraer beneficios de las vidas de los hombres y de producir artículos baratos para el uso (y sometimiento) de los esclavos a los que esquilman”.
“El objetivo de la clase comercial e industrial no es la producción de bienes, sino el logro de una posición social (para ellos o para sus hijos) que les permita no trabajar en nada”
Morris hace una reflexión sobre una frase que creíamos nuestra y, sin embargo, tiene más de 150 años: “Las máquinas ahorrarán trabajo a las personas”. El inglés sostiene que eso es lo que esperamos de ellas pero no se ha conseguido. “Lo que en realidad hacen es degradar al obrero especializado al rango del obrero sin cualificar, acrecentar las filas del ‘ejército industrial de reserva’, es decir, acrecentar la precariedad de la vida de los trabajadores e intensificar el trabajo de los que sirven a las máquinas (como los esclavos sirven a sus amos)”.
En esa época nacía la llamada clase media en Inglaterra. Pero, en cierto modo, Morris desconfiaba de ella. En su ensayo decía que este grupo, que “abarca a los comerciantes, industriales y profesionales de nuestra sociedad, en general, parece trabajar bastante y así, la primera impresión es que ayuda a la comunidad y no constituye una carga para ella. Pero la mayor parte de sus miembros, aunque trabaje, no produce, e incluso cuando produce, como es el caso de quienes se ocupan (con harto despilfarro, desde luego) de la distribución de mercancías o los médicos o los (genuinos) artistas y literatos, consume mucho más de lo que en justicia les corresponde”.
“El sector comercial e industrial, el más poderoso, invierte sus vidas y sus energías en una lucha intestina por arrebatarse sus respectivas partes de la riqueza, que obligan a los trabajadores genuinos a proporcionarles. Los demás son casi por completo sus parásitos. No trabajan para el público, sino para una clase privilegiada. Son parásitos de la propiedad. En ocasiones, como en el caso de los abogados, sin disimulo. Otras veces, como ocurre con los médicos y otros más, preciándose de ser útiles, pero con demasiada frecuencia sin otra utilidad que la de mantener el sistema de locura, fraude y tiranía del cual forman parte. Y todos ellos tienen, por regla general, un objetivo claro: no la producción de bienes, sino el logro de una posición social (para ellos o para sus hijos) que les permita no trabajar en nada”.

El diseñador textil hablaba ya del nacimiento de un sector terciario que, más que producir, se servía de lo que creaban otros para obtener su salario. Morris lo consideraba una “evidente carga para los productores” y en el saco metía, entre otros, al “ejército de oficinistas, dependientes, etc., alistados en la guerra privada por la riqueza, que es la ocupación real de la clase media pudiente”.
Entre ellos estaban también todas las actividades de marketing. Entonces no existía ese término pero Morris deja ver el peso que tenía ya en un sistema en el que obtener beneficio de un producto es mucho más importante que su calidad. En ese “sector” de “parásitos que no producían” incluye a “todos los que se dedican a lo que podríamos llamar la venta por competencia o, para usar una expresión menos digna, la propaganda de la mercancía, que ha llegado hasta tal punto que hay muchas cosas que cuesta más vender que producir”.

William Morris vaticinaba ya que, para que ese sistema se mantenga, “la mayoría de la humanidad debe ser pobre”. Mirando el mapa del mundo actual, el filósofo no estaba muy equivocado. El inglés decía que los trabajadores, los verdaderos productores, tendrían que conformarse con “comida infame que no alimenta, con ropas podridas que no abrigan, con viviendas mezquinas que bien pueden hacer que el ciudadano de esta civilización mire hacia atrás y contemple con envidia la tienda de lona de la tribu nómada o las cavernas del salvaje prehistórico”.
“Los trabajadores deben incluso arrimar el hombro al gran invento industrial de esta época, la adulteración, y gracias a ella, producir para su propio uso remedos y copias del lujo de los ricos, porque los asalariados deben vivir siempre como los patronos les indican y sus mismos hábitos de vida les son impuestos por sus amos”.
Resulta curiosa una frase más de Morris si uno piensa en la droga mental que el sistema suministra a la población en muchos de los contenidos de televisión, prensa rosa o telenovelas; en el entretenimiento de centro comercial que fulmina cualquier tipo de espíritu crítico; en cadenas de ropa barata destinadas a calmar ansias consumistas o en música diseñada por equipos de marketing que hubiese pulverizado los tímpanos de Beethoven. Esto es lo que escribió el pensador: “Nuestra sociedad incluye una gran masa de esclavos que deben ser alimentados, vestidos, alojados y entretenidos como esclavos y para cuyas necesidades diarias deben fabricarse mercancías serviles que ayuden a perpetuar su esclavitud”.

Diseño textil de William Morris

 

http://www.yorokobu.es/williammorris/

https://elfeniciodigital.wordpress.com/2015/10/26/debe-ser-el-trabajo-una-fuente-de-arte-y-felicidad/#more-3658

https://www.diagonalperiodico.net/culturas/22361-trabajo-mas-placentero.html


dimecres, 14 d’octubre del 2015

INDEPENDÈNCIA

Perquè dir sí a la independència de Catalunya?. Alguns familiars i coneguts meus volen saber com es viu a Catalunya tot aquest procés i si se'n parla al carrer, quin estat d'ànim hi ha, si hi ha conflicte... com es respira, vaja. 
La meva impressió és que la separació d'Espanya no representa cap ruptura real amb un estat amb el qual no hi ha gaires lligams i que tendeix a escanyar-nos tant com pot. Ens tracta de delinqüents i d'imbècils i a sobre ens diu deslleials. I la resta del país o calla o consenteix. No sé què esperen que sentim des d'aqui, realment. 
Jo sóc partidari de la independència com a concepte, sigui de qui sigui. Crec que és bona, que porta coses bones. En aquest cas ens faria millors veïns i companys de viatge, en igualtat de tracte. 
Un altre assumpte és la escassa confiança en que la societat catalana sigui una mica menys imbècil del que ho és la espanyola. I escassa és un eufemisme, una figura retòrica. Segurament no ens mereixem res de res, igual que Espanya. Potser hauríem de desaparèixer tots plegats. Particularment cada cop m'agradaria més ser totalment independent dels estats i estaments polítics i administratius dels humans. Acràcia, se'n diu.

divendres, 1 de maig del 2015

TROBADES AMB LA FAUNA: L'AGUAIT DE CAN TEIXÓ.

Ahir dijous 30 d'abril del 2015 vam visitar l'aguait de fauna de Can Teixó, a Sant Esteve de Guialbes. Un lloc molt ben equipat per observar fauna, especialment mamífers d'hàbits nocturns. Vam poder veure perfectament teixons i genetes, molt a prop nostre i sense espantar-los, a part de poder veure molts ocells de bosc durant la tarda. 
Tal com vaig comentar en un altre post, veure aquests mamífers era una assignatura pendent que tenia i que penso repetir. Ha estat un gran goig poder fer-ho, a més en companyia de tota la família. L'emoció de tenir a l'abast uns animals salvatges tan esquius i difícils de veure ha estat enorme.


 Geneta

Teixó

dimecres, 11 de febrer del 2015

EL ROURE DE LES GALES

Hi havia una vegada un petit roure curull de gales. Es trobava situat en un prat despoblat dalt d'un turó on també hi havia l'escola del poble, molt a prop. Hi sovintejaven les herbes de tot tipus, pròpies d'ambients ruderals, desforestats i incults: tota una comunitat de plantes en els primers estadis de successió ecològica, colonitzadores de sols nitrogenats i rics, antigament ocupats pel bosc i els conreus. A recer del prat les restes erosionades de les rajoles d'un mas desaparegut.
Als vessants del petit turó creixien les pinedes alternades amb algun que altre roure, arbusts i fins i tot una barreja d'arbres ornamentals més o menys exòtics, com mimoses i ailants.
El prat del minúscul altiplà era doncs un món en miniatura evolucionant des de les restes d'una civilització arbòria a una altra més variada, rastrera i nana de plantes oportunistes i valentes, robinsons comunals d'imperis caiguts. No simples supervivents d'un món antic sino realment fundadores d'un món nou i opulent sobre els tressors d'avantpassats gegants i avars de sol, però generosos en matèria orgànica i humus, que havien fet de la terra, del sòl, un lloc acollidor.
Pels matins la rosada banyava el prat. I al mig del prat el petit roure raquític s'esforçava a sobreviure, separat dels seus companys i assetjat per les vespes de les gales, que en ell injectaven els seus ous, els seus projectes de futur. Les seves branques, plenes d'excrescències rodones, de les supuracions llenyoses producte de la urticant química de les vespes que parasitaven l'arbre i s'aprofitaven de la seva reacció defensiva per crear còmodes reserves com ous per les seves larves, semblaven carregades de fruites estranyes, amb banyetes. Com un arbre de nadal adornat amb boletes de fusta.
Els nens de l'escola propera al prat les prenien com regals, petites capses sorpresa o bales de fusta estranyament abonyegades i lleus.
Quan les hi vaig ensenyar i en vaig obrir una per mostrar-els-hi el seu interior ocupat de cucs fusters, que obrien un forat per escapar de la seva presó i esdevenir adultes formes voladores, ells ho van prendre com una joguina. També les herbes: la menta, el fonoll, la farigola, la sempreviva, la camamilla, etc., pels seus gustos i aromes van ser ben rebudes i celebrades. I aquell dia de camp prop de l'escola es va convertir en una aventura extraordinària.
Però un dia, a algú se li va acudir una nova necessitat amb la qual ocupar terreny tan erm i improductiu. El turó va ser rebaixat, esgarrapat amb les dents d'acer d'una màquina excavadora i convertit en una superfície uniforme, sense relleu, coberta d'asfalt, on poder aparcar cotxes.
Els voltants de l'escola es van omplir de sorolls de motors i es van buidar de silencis i vents, d'ocells i grills, de serps i rates de fruïen assolellant-se, menjant i caçant en aquell prat, residu o producte de la desforestació d'un bosquet de roures, ocupat per una casa i el seu hort i finalment per les herbes del camp i un petit roure. I els nens de l'escola no van tornar a jugar ni a sorprendre's amb la varietat d'un món viu i en evolució, ple d'impressions i descobriments. Però aquells nens no van oblidar el roure i les seves gales ni d'on havien sortit les seves bales de fusta que guardaven en algun calaix. I així, uns anys després, va ser com un d'aquells nens, ficat en política, es va convertir en alcalde i va donar en anomenar "Plaça de les gales", ara ja ningú sap perquè, aquell solar buit convertit en aparcament on antigament havien jugat de marrecs.


Conte basat en una història real.

dissabte, 20 de desembre del 2014

WILDMED

Wildmed es un documental, una película sobre el último gran bosque mediterráneo, el de Sierra Morena. Este es su teaser. Se estrema en breve. Esto promete!

"Sierra Morena, el mayor bosque mediterráneo del planeta. Desde casi el nivel del mar, los montes de Sierra Morena se elevan hasta más de mil metros. En este trayecto encontramos la mejor y más completa representación del bosque mediterráneo: acebuchares, encinares, alcornocales, quejigares, hasta llegar a los robledales; sin olvidar las extensas alisedas y los bosques de ribera que orlan sus ríos.
Este tapiz forestal alberga una rica biodiversidad. Es el único lugar de la península ibérica donde sobreviven todas las especies emblemáticas del bosque mediterráneo: el lince, el lobo, el águila imperial, el buitre negro y la cigüeña negra.
Pero Sierra Morena se encuentra amenazada. Las comunidades de vertebrados están cambiando y el bosque está gravemente enfermo. Se estima que en ciento cincuenta años podrían haber muerto casi todos los árboles. Y las grandes poblaciones de ciervos y jabalíes impiden que el bosque se regenere.
Si no hacemos nada, Wildmed será el último bosque mediterráneo.
WILDMED, ALGO MÁS QUE UNA PELÍCULA
Es una llamada de atención sobre el difícil futuro que le espera a Sierra Morena si no tomamos las medidas adecuadas.
Encinas, robles y alcornoques, poco a poco, se están muriendo víctimas de un proceso conocido como “seca”. En realidad, la “seca” es el resultado de la suma de distintos problemas que tienen un origen común: el ser humano.
Y el mismo causante del problema es quien puede poner los medios para solucionarlo. Restableciendo el equilibrio ecológico y favoreciendo la regeneración natural del bosque, conseguiremos que Sierra Morena conserve todo su esplendor.
¡Ayúdanos a promover la conservación de este espacio natural y su biodiversidad!"
enllaç del trailer a la imatge

dissabte, 6 de desembre del 2014

ROBINSONIADES

Fa un temps que vinc recordant, em venen al cap imatges i sensacions de películes i sèries que vaig veure de petit i que em van marcar. Em van marcar perquè m'identificava o identificava algun ideal de vida en aquelles imatges i arguments. Totes les sèries de Félix Rodríguez de la Fuente, evidentment, van marcar-me el camí del naturalisme, em van ensenyar que era possible dedicar-se a descobrir i estudiar la natura i el món. Però també altres obres audiovisuals. Particularment recordo una sèrie que m'encantava pel que tenia de robinsonià i per les imatges que oferia de la vida salvatge del bosc: era "El bosque de Brendon". Una mena de "los cinco" però en el bosc i amb una vida de supervivència i aventura. Em sabia fins i tot el tema musical de la sèrie.
Més tard vaig fer un curs de supervivència a la natura, qui sap si influenciat per aquesta sèrie. Encara mantinc aquesta il·lusió de supervivència en el sentit més pur, de descobriment i de enlluernament amb la natura i és el que trobo en Gerald Durrell o en H.D. Thoureau. Aquest sentit de salvatgia se'm presenta com un valor necessari i en el cor de tota cosa bona. "Totes les coses bones són salvatges i lliures" que deia Thoureau. Representa allò primigeni, la font de la que treure totes les inspiracions.


També hi ha una pel·licula que recordo vivament. Era una pel·licula de l'espai, protagonitzada per un botànic que volia salvar els únics ecosistemes que quedaven de la Terra, en òrbita en una nau al voltant de Júpiter. La vaig veure de reestrena als cinemes Texas de Barcelona.


Pel·lícula “Naves misteriosas” de Douglas Trumbull.


Crec que ara mateix no hi ha cap missatge d'aquest tipus que s'estigui transmetent als joves. Potser només m'ho sembla, però aquests "virus" del món natural són necessaris per tenir un jovent que es preocupi pel medi ambient.

dilluns, 4 de novembre del 2013

LES PAPALLONES DE SILS (ENTREVISTA)

Entrevista que em fan al “Quadern de Sils”, la revista municipal de Sils, sobre el món de les papallones i el seguiment de les poblacions de papallones diürnes que faig des de l’estació/itinerari BMS de Sils.
Quadern de Sils nº 81, octubre de 2013. Pàgines 19, 20 i 21. “Les papallones de Sils”


Entrevista amb Antoni  Mariné (mestre de primària i naturalista vocacional, és el responsable de l’estació de seguiment de les poblacions de ropalòcers o papallones diürnes de Sils, dins la xarxa d’estacions del projecte BMS, d’abast català i europeu)

Antoni Mariné, excel·lent  coneixedor i amant de les papallones, ens ha encomanat la il·lusió seva per aquest microcosmos dels lepidòpters. És bon coneixedor dels Estanys de Sils i els seus voltants on viu una gran varietat de papallones.

-         Toni, què són les papallones? Pregunta directa, per a començar. Hem sentit a parlar de la importancia de les abelles, de que la vida a la Terra depen en gran part d’aquests insectes, del rol que juguen en la reproducció de les plantes, però les papallones què pinten al món, a part de tenir unes ales molt vistoses.
-         Les papallones, com les abelles, són grans polinitzadors, però també són insectes menjadors d’herbes, parlant col·loquialment. Constitueixen el primer estrat dels consumidors; sense les papallones es trencaria la cadena tròfica. També són uns animals amb un gran èxit evolutiu, el que vol dir que s’han diversificat i especialitzat molt, ocupant molts ninxols ecològics. Hi ha unes 150.000 espècies al món, gairebé totes tropicals, de les quals cap a 20.000 són diürnes. Comparativament a Europa tenim poca diversitat de papallones diürnes, amb “només” unes 400 espècies, de les quals a Catalunya hi ha unes 200.
-         Tan malament cuidem el nostre medi?
-         Aquestes xifres el que diuen fonamentalment és que nosaltres no sóm tropicals, però, atenció, també estem perdent molta biodiversitat. Concretament a la xarxa d’investigació anomenada BMS (Butterfly Monitoring Scheme),  constatem en aquests últims vint anys que s’ha fet un seguiment intensiu, que estan desapareixent moltes especies de papallones.  Aquest fet és important perquè aquests insectes són molt bons bioindicadors, és a dir que ens indiquen una pèrdua evident de biodiversitat en general, no només de papallones.
-          Aquesta trista conclusió, la heu pogut constatar en aquest petit espai dels Estanys de Sils?
-         A partir de dades molt concretes és dificil generalitzar, però hem observat que algunes espècies, concretament espècies de prats, que assortadament són abundants a Sils, es veuen cada vegada menys.
-         Quàntes espècies teniu catalogades al nostre espai natural més  o menys?
-         No més o menys, exactament hem detectat a Sils 65 espècies diürnes; de nocturnes hi ha algunes investigacions que assenyalen al voltant de vuitanta; jo només he trobat trenta aproximadament però repeteixo que no soc especialista en nocturnes. És un treball molt costos i difícil.
-         Heu dut a terme alguna acció directa als Aiguamolls per a impedir la desaparició d’especies, amb la importància que, com tu dius tenen les papallones?
-         S’han dut a terme actuacions eficaces recuperant els prats de dall i en algunes parcel·les s’ha vist una millora. Aquests prats de dall tenen molta biodiversitat tant de plantes com d’animals. Són zones que no han estat conreadas de forma intensiva, s’han mantingut més verges.  S’estan recuperant algunes espècies de papallones pròpies de prats que són les més característiques i representatives de Sils, és la riquesa d’aquest microespai natural. Particularment resulta sorprenent trobar aquí a Sils un parell d’espècies, una muntana, el Damer puntejat (Melitaea cinxia) i altra l’Arlequí (Zeryntia Rumina) més  típica d’ambients calcaris però que aquí té una població estable malgrat que aquest ambient és acidòfil.
-         Com podriem fer arribar a la gent  aquesta riquesa biològica de la nostra contrada d’una banda, i d’altra el perill de perdre aquesta mateixa varietat biològica? Sembla ser que ha calat en la població la importància de l’abella, però la papallona...¿No hauran perjudicat els poetes a la papallona cantant només la fascinació dels seus colors?
Rialla del nostre convidat.
-         No, més aviat diria que tenim poca conciència ecològica i naturalista. T’ho explico en un detall. Fins fa pocs mesos no teniem gaires noms comuns per a les papallones en català. En molts idiomes tenen noms comuns, però en català, poquíssims. S’ha fet des del Museu de Granollers una proposta  de noms comuns en català per a totes les papallones diürnes. En anglès i en alemany fan servir noms comuns, aixó demostra que són més sensibles, estan més prop de la naturalesa. També hi ha en anglès o en alemany molts blogs de gent interessada en aquest tema, aquí no tants.
-         Hauriem de començar aquesta sensibilització a l’escola?
-         Els nens haurien de nèixer amb uns prismàtics sota el braç. (Riu)  Bé és una mica exagerat, però observar les papallones és relativament fàcil perquè els seus moviments no són especialment ràpids i perquè apareixen a la primavera i es poden observar a les hores de més llum. No cal apropar-se tant a l’insecte i se’l pot observar millor.
-         Bé, doncs, una bona proposta al Departament d’Ensenyament, prismátics per a tothom.
-         Jo soc mestre, vaig al camp amb els meus alumnes i crec que les escoles quan surten a observar la natura haurien de tenir un bon equipament de prismàtics.
-         És una llegenda que no volen quan se les agafa per les ales?
-         No és una llegenda encara que el perquè és erroni. No és que no puguin volar per haver perdut les escates en contacte amb els nostres dits, podrien volar sense escates, el que no poden es escalfar-se  i necessiten escalfar-se per a volar perquè no tenen sang calenta.  De fet quan fem un seguiment de papallones, moltes vegades les agafem d’una deteminada manera  i no passa res.
-         Lepidòpters, escates a les ales. La teva samarreta és plena de papallones, ¿Que diuen, mestre, als teus alumnes sobre les papallones?
-         Normalment tinc un poster a la classe de papallones, els parlo de les meves afeccions, les papallones, perquè també vull que ells em parlin de les seves. Els atreu molt aquest tema. És molt proper a ells. Els nens se’n’interessen molt, porten papallones a la classe, en parlen de quines han vist,...
-         Una altra pregunta directa, Toni. ¿Al teu parer, som conscients els silecs del tresor que tenim als Estanys?
-         Jo diria que no gaire. Jo vaig molt sovint als Estanys a veure ocells, papallones. La gent que veig passejar pels Estanys  pot veure poca cosa  perquè va molt tard i perquè no duu prismàtics. Passejar el gos, anar en bici està bé, però no és observar amb deteniment i detall la natura.
-         Amb un barret de palla, com el teu.
-         També hi ha papallones boscanes...(riu)
-         Podrien ser els Estanys una escola de medi ambient per a la població de Sils?
-         La sostenibilitat del planeta comença pel nostre entorn. Parlem de l’escalfament global per l’excessiu consum d’energies contaminants, de l’agricultura intensiva, com si això no anés amb nosaltres o no poguem fer-hi res. Hem de ser conscients de la riquesa natural del nostre entorn i de que tots tenim a veure amb la sostenibilitat mitjançant petites accions quotidianes. És la gent qui ha de conduir el planeta, no els polítics.  Ja s’estan fent coses, Sils té molta riquesa mediambiental.
-         En què consisteix el seguiment de papallones que fas a Sils?
L’itinerari de seguiment de les poblacions de papallones de Sils forma part del B.M.S. català. (Catalan Butterfly Monitoring Scheme), un projecte d’abast europeu amb una metodologia senzilla pel seguiment de papallones. Es tracta de repetir un itinerari pre-establert pels ecosistemes més representatius d’un lloc concret durant trenta setmanes. No es tracta solament de veure si augmenten o minven les papallones sinò d’investigar mitjançant les papallones quins canvis s’estan produint al medi , en definitiva, si anem a millor o a pitjor. Com a bons bioindicadors les papallones ens diuen que l’escalfament global i el canvi d’usos del sòl són els principals causants de la davallada en la biodiversitat. Catalunya és pionera en aquesta investigació, que és un dels projectes més importants a nivell biològic. Té el suport de la Generalitat i algunes estacions tenen patrocini. Jo estic buscant per a l’estació de Sils algun tipus de patrocini.
-         Necessiteu voluntariat?
-         Només podem moure’ns amb persones que voluntariament vulguin treballar en aquest project. A vegades la gent pensa que és difícil col·laborar en un projecte d’aquesta mena, que cal ser un biòleg. Res més lluny de la realitat. Recomano visitar el web del CBMS,  un dels exponents més complerts de la ciència a Catalunya i aprofito per a fer una crida no sols als joves sinò a totes les persones amb inquietud i preocupació pel medi ambient. La gent que vol participar es va formant a mesura que participa en el projecte. És un dels pocs projectes científics que permet participar-hi sense una preparació específica prèvia.
-         Paradoxalment tenim potser en el poble un comportament tan urbanita com a la gran ciutat. Vivim al camp mirant l’estació, la ciutat. Cotxe, tren, bicicleta, però ens falta el caminar lent per a observar. ¿No et sembla?
-         Jo veig pels Estanys molta gent fent bici, está molt bé, pero passejar lentament, sense pressa per a observar els insectes dóna una altra visió del camp. Em sorpren que la gent d’aquí no tiri més al camp.
-         Doncs, ja ho sabeu... A caminar sense pressa amb uns prismàtics davant dels ulls.

Paco Gonzalo

Web del projecte CBMS (Catalan Butterfly Monitoring Scheme)

Fitxa de l’estació BMS de Sils, dins la web CBMS

Bloc de les papallones de Sils

guia virtual de les papallones de Sils inclosa dins el mateix bloc


FI DE L'ENTREVISTA

Anteriorment vaig publicar ja un article relacionat amb el tema de les papallones de Sils a la mateixa revista.
Quadern de Sils nº 67, pag. 23 “Biodiversitat, qualitat de vida i papallones” 


M’agradaria abundar en aquest post en algunes de les coses que surten en aquesta entrevista. A part de parlar de la importància de les papallones als ecosistemes, de la seva funció com a bioindicadors i de què és el projecte CBMS (Catalan Butterfly Monitoring Scheme), també es parla de què penso sobre l’actitud més o menys enfocada cap al medi, o més o menys conscient de la riquesa natural de l’entorn, que té la població de Sils i de com es podria fomentar o millorar.
En aquest punt m’agradaria estendrem una mica. Per començar, crec que l’educació ambiental, entesa com a seducció i descobriment del medi, no ha de ser una “assignatura”, no ha de ser una cosa obligatòria o a fomentar com a un gust abstracte, una moda, alguna cosa que creiem que es bona i no ens havíem adonat fins ara o que toca per conveniència o per quedar bé. Crec que ha de partir de la tradició familiar, de l’entorn més proper i dels costums mamats des de petits. Per això comento a l’entrevista, i ho deia de forma estudiada, que els nens han de néixer amb uns prismàtics sota el braç. La idea d’observar la natura s’associa sovint amb el paisatge i la vegetació, el seus colors, o amb l’aprofitament de recursos com anar a caçar bolets, espàrrecs, cargols, etc. A la nostra cultura la idea de tenir uns prismàtics o binocles potser s’associa erròniament de vegades a la capacitat o intenció d’espiar o robar algú. La nostra és una cultura molt desconfiada. Tothom pot ser un lladre. Fins i tot admetem que nosaltres faríem el mateix si poguéssim, quan comentem casos de frau i robatori institucional. Vox populi. Però tenir uns prismàtics, en realitat, ens obre una finestra totalment nova al món, ens obre la possibilitat d’observar el món natural sense la por que escampa la presència humana en tots els fills de la terra. Ens acosta la realitat i ens la fa accessible de forma que comencem a distingir éssers i detalls que fins aleshores havien passat completament desapercebuts. No li donem importància al que no veiem i els éssers naturals no són fàcils de veure. És una realitat que molta gent, fins i tot d’origen rural, no sap distingir un falciot d’una oreneta, o una polla d’aigua d’un ànec. Conèixer una mica els éssers del propi entorn, a part de fer-nos la vida menys monòtona i més interessant, que no és poc, ens arrela al territori i ens fa sentir més “normals”, un més dins del ventall d’éssers vius que pul·lulen pel planeta i, per tant, més capaços d’empatitzar amb els problemes ambientals i amb la seva conservació i sostenibilitat, que és també la nostra.
Crec, per tant, que els binocles haurien d’estar en la nostra tradició d’objectes familiars i normalitzats. Des de l’escola podem contribuir en aquesta idea, tenint un equipament mínim de binocles per que els nens els utilitzin en les sortides escolars al medi, organitzant caceres de biodiversitat, etc. Si l’educació ambiental comença pel coneixement i per l’interès en el propi medi que ens envolta, el medi ha de ser proper i accessible. Molts mitjans moderns en allunyen d’aquest medi, sovint amb una falsa proximitat: la televisió, Internet, la premsa gràfica, i molts altres mitjans, ens aporten unes imatges fantàstiques de la natura però ens deixen amb la impressió de que és llunyana o molt difícilment accessible per a la majoria dels mortals, si no som biòlegs o reporters especialitzats en aquestes qüestions.
Fer el medi accessible és fàcil amb un estri tant màgic i potent com són els binocles.
Per cert, i com a consell tècnic: millor uns prismàtics de 8 o 10 X 40 (l’augment pel diàmetre de sortida) i de distància focal mínima inferior als dos metres (distància mínima a la que podem enfocar un objecte), així podrem observar també coses relativament properes i petites, com per exemple les papallones, des d’una curta distància. Si aconseguíssim que aquesta “tradició” fos acceptada hauríem fet una petita revolució dins els costums socials, ja que estaríem promovent implícitament l’activitat a l’aire lliure i en el medi natural, dues coses molt convenients per desintoxicar-nos d’aital bany de realitats virtuals que ens assetja i ens desertitza, ens allunya i ens desarrela del nostre origen i jo profund: la natura.

dissabte, 15 de juny del 2013

SEMPRE GUANYEN ELS QUE SEMPRE AJUDEN

Gran missatge inclós en aquest vídeo dels meus alumnes de 5è. Un honor, haver pogut ser el vostre mestre i aprendre de vosaltres!

dilluns, 12 de desembre del 2011

PEDAGOGIA D'UN BLAUET

Un nen anava per la ribera del riu quan va veure un blauet agafat en una branqueta d’un arbre sobre el riu. Es va quedar allà aturat, mirant-lo simplement, meravellat pel meravellós, i el va veure cabussar-se en l’aigua com una fletxa, fallar i tornar a intentar-ho fins a sortir-ne amb un petit peixet al bec. Va aprendre a estar-se ben quiet, a mirar en silenci, a pensar sense paraules i a traduir a preguntes els seus pensaments més tard: com s’ho fa el blauet per veure sota l’aigua i agafar una cosa tant esmunyedissa com un peix amb les petites pinces que són el seu bec? I perquè té aquests colors tant llampants? i perquè crida sempre mentre vola arran d’aigua? I que fa quan el riu està contaminat i no queden peixos a les seves aigües?, etc, etc, etc.


Foto: Toni Saez

ANALFABETISME AMBIENTAL


Existeix un tipus d’analfabetisme contra el qual no es lluita. Som subjectes immersos i significants en un medi i malgrat això, sovint vivim aïllats del medi. El nostre medi són, principalment les altres persones, o millor dit, la opinió de nosaltres que tinguin les altres persones, que ens dona un estatus al món i una imatge i vàlua pròpies. També, és clar, el medi físic més proper: el barri, la ciutat, el poble, l’entorn humanitzat i edificat que forma part de l’entramat de suport vital o horrorosament dit: d’infraestructura. Al mateix temps, l’entorn natural, molt o poc artificial i domesticat format pels éssers vius que ens trobem o que viuen prop nostre. I potser també l’ambient més llunyà, el del temps meteorològic i el paisatge. I el cosmològic, el de les estrelles i els fenòmens planetaris.
El medi social i el medi artificial associat, aquell que té a veure amb l’estatus i el reconeixement dels altres com a reconeixedors nostres, és a dir: les persones veines, amigues o conegudes, les seves pertinences com cotxes, roba, casa,...i les botigues i establiments comercials o institucionals, són allò que dominem més, en general. Qui no sap el cotxe que porten els seus veïns o els companys de treball?. Ens coneixem sovint pel cotxe i ens reconeixem i lluitem com sigui perquè així sigui com a propietaris d’un vehicle amb cert estatus o característiques definitòries. Així, hi ha el propietari de cotxe gran/tot terreny, el de cotxe senyorial/berlina de gamma alta, el de cotxe juvenil/esportiu de gran potència,... Són maneres de definir-nos a nosaltres mateixos dins del món social en el que vivim incrustats i dependents. Ens valorem d’acord amb la seva visió i sovint ens fem esclaus de la mateixa, que a més és totalment fictícia i irreal. No veiem, d’aquesta manera altres coses al nostre voltant, segurament perquè no els hi donem la mateixa importància virtual, el mateix estatus de realitat. No veiem la lletjor de l’entorn artificial, substracte de l’entramat social i vital, que són els carrers, edificis, carreteres, pals de la llum, senyals de transit, cartells de neó, contenidors d’escombreries i brutícia vària que ens envolta i consumeix després de ser consumidors. I en molts casos no veiem, m’atreviria a dir que literalment, els essers vius que ens envolten. La natura és una cosa llunyana que passen en documentals per la televisió, o que es visita amb els nens dos diumenges l’any per que s’esbravin les criatures. O potser és el suport d’alguna activitat que continua la nostra dèria social: fer mountain bike amb els col·legues, passejar el gos (el gos substitueix la companyia humana quan ja no es suporta i serveix d’excusa per poder sortir de casa amb una obligació acceptable a fer), o que té una excusa social acceptable com és que es tregui algun benefici de la mateixa: anar a caçar bolets, collir llenya, espàrrecs, cargols,...
Fora d’aquest contacte amb l’exterior no estrictament humanitzat hi ha un desconeixement pràcticament absolut de les altres formes de vida que ens acompanyen, fins i tot les més corrents, com els coloms roquers o els pardals. Molta gent no arriba a les garses o els estornells. Més enllà d’aquests quatre ocells el desconeixement és la norma. L’altre dia, a l’escola, em deia un nen de primer assenyalant fora de la finestra de classe: “mira, un pajarito”, referint-se a un enorme gavià juvenil que es passejava a 5 metres i que era gairebé tant gran com ell. I això que és un poble de costa on la major part dels ocells que “veuen” aquests nens són gavines i més concretament gavians de potes grogues. Però aquest “medi” que els envolta no és significatiu. I no ho és perquè no té cap significat. I no ho té perquè no li hem donat. És normal, paradoxalment normal, que un nen no sàpiga distingir una gavina d’un “pajarito”. I tanmateix, la riquesa que els aportaria el coneixement de la natura que els envolta de forma molt propera faria lluir els seus ulls d’admiració i de bellesa i de valors com la valentia en veure com s’enfronta la vida amb la vida i malgrat tot se’n surt. Conèixer els veïns naturals que “ens acompanyen i ens agombolen en el nostre viatge per l’espai buit” en fa, sens dubte, més persones, més preparats per ser-ho i més conscients i feliços de ser qui som.