L’Estat de malestar
La destrucció de l’Estat de benestar conduirà a l'entronització
d’un Estat de malestar de perfils sinistres
El que estem vivint en el context de la crisi, a Espanya i al món
sencer, és la transició de l’Estat de benestar a l’Estat de malestar. En la
convenció republicana dels Estats Units que va tenir lloc a Tampa aquesta
setmana, es va aclamar un programa calcat del pressupost que va presentar en el
Congrés Paul Ryan, el líder més carismàtic de la dreta. Retallades
pressupostàries al màxim en les prestacions socials, reducció massiva
d’impostos per als més adinerats i a les grans empreses, i manteniment
d’impostos en els sectors mitjans i baixos. D’aquesta manera se suposa que es
redueix el dèficit pressupostari (sobretot per les retallades) i s’estimula la
inversió (perquè s’espera que els rics inverteixin amb els diners disponibles
en contra de l’evidència empírica dels últims 20 anys).
Però, que hi fa? Sempre es troben economistes a sou per fer un
gràfic que justifiqui qualsevol cosa. Es tracta de qui té el poder de fer-ho.
Els republicans controlen la
Cambra de Representants, gràcies a la ingenuïtat d’Obama. I
si Romney i Ryan arriben a la
Casa Blanca, hi haurà els plors i el cruixit de dents per a
la castigada societat dels Estats Units, amb el suport de la majoria d’homes
blancs que són tan racistes com antigovern per ideologia. El més espectacular
és el projecte de liquidació gradual de Medicare, el programa de salut pública
dels Estats Units destinat a la gent gran. Es pot imaginar una política més
descarnadament antisocial que retirar la cobertura de sanitat als desprotegits
en la jubilació? Era impensable fa un temps, però en temps de crisi tot és
possible. Fins i tot que una crisi financera generada pels financers desemboqui
en salvar les institucions financeres i recompensar els seus executius en
salaris i impostos per, en canvi, penalitzar els més necessitats traient
elements essencials de la seva protecció social.
Però això no és, com bé sabem, només una qüestió de política dels
Estats Units. L’estratègia de Merkel i altres dirigents europeus, amb Rajoy
aclamant-los perquè salvin al país, i a ell de passada, no és diferent. Es
tracta d’aprofitar la por dels ciutadans per arribar al poder, fer creure que
s’ha de triar entre austeritat i caos, i liquidar, amb el suport d’un
empresariat de mires curtes, el que era la clau de la societat europea: l’Estat
de benestar
És ara o mai. Cal deixar de pagar als aturats perquè en el fons
són joves ganduls sense respecte a l’autoritat. Als pacients perquè consumeixen
massa fàrmacs (i com si no prosperarien les empreses farmacèutiques?). Als
professors que no es resignen a ser gestors d’emmagatzemament de canalla en
lloc d’educadors. I fins i tot a aquests funcionaris públics elevats a herois
de la societat, bombers, policies i altres agents de seguretat, mal pagats,
maltractats i obligats de vegades a pegar els qui s’hi solidaritzen.
S’argumenta que en temps de crisi no dóna per a aquests luxes.
Oblidant que només se surt de la crisi amb productivitat i competitivitat, cosa
que requereix educació, investigació i serveis públics eficients. Els comptes
de la vella de Rajoy no serveixen per a una economia moderna. El problema no és
gastar més del que s’ingressa sinó gastar-ho malament en lloc d’invertir-lo en
recursos humans i d’emprenedoria que puguin augmentar l’economia real i generar
més riquesa. Una estupidesa recorre Europa: la idea que l’Estat de benestar és
excessivament car i, a més a més. insostenible perquè l’envelliment de la
població comporta menys actius i molts més dependents i encara més cars aquests
últims perquè no tenen la decència de morir-se com toca. En el fons es tracta
del triomf d’una mentalitat segons la qual la vida és per produir i consumir i
quan ja no dóna per a més cal eliminar el rebuig o reduir-los les prestacions
d’acord amb la seva irrellevància. Doncs, sabeu què? En termes estrictament
tècnics, no és així. L’Estat de benestar és la base de la productivitat, a més
de la solidaritat social. Al llibre que vaig publicar fa uns quants anys amb
Pekka Himanen sobre el model finlandès vam explicar com la productivitat i la
competitivitat de Finlàndia, entre les més altes d’Europa i superiors a la
teutona, estaven basades en la qualitat del capital humà, de l’educació, de les
universitats, de la investigació. I també de la salut pública (sense corpore
sano no hi ha mens sana). De manera que hi ha un cercle virtuós: l’Estat de
benestar genera capital humà de qualitat que genera productivitat que permet
finançar sobre bases no inflacionistes l’Estat del benestar. Si es
desconnecten, s’enfonsen tots dos. Perquè el tan bombejat desfasament entre
actius i passius oblida que en aquesta ràtio entre el numerador de passius i el
denominador d’actius el més important no és el nombre en si sinó quanta
productivitat generen els actius per poder pagar pel cost de sostenir els
passius. Si, a més a més, les prestacions socials es realitzen amb un Estat de
benestar dinàmic i basat en tecnologies d’informació, s’abarateixen costos. De
manera que és sostenible a condició de generar productivitat en l’economia i
disminuir ineficiència (que no pas ocupació) en l’Estat mitjançant una modernització
organitzativa i tecnològica del sector públic.
Però hi ha alguna cosa fins i tot més important. L’Estat de
benestar no va ser un regal de governs o empreses. Va ser el resultat en el
període 1930-1970 (depèn dels països) de potents lluites socials que van
aconseguir renegociar les condicions del repartiment de la riquesa. I com a
resultat es va establir una pau social que va permetre centrar-se a produir,
consumir, viure i conviure.
Avui dia s’estan qüestionant les bases d’aquesta convivència. Mal càlcul per als promotors. Perquè la destrucció deliberada de l’Estat de
benestar conduirà a l’entronització d’un Estat de malestar de perfils
sinistres. Però això no s’acaba aquí. S’estan gestant nous moviments, que
uneixen indignats i sindicats. I d’aquí en pot sorgir un nou Estat i un nou
benestar.