Una nova conferència TED d'en Ken Robinson sobre els eterns temes de la reforma educativa necessària: personalització, no classificació, professionalització.
Poso la transcripció i el vídeo així com una entrevista que li van fer a "La Vanguàrdia".
Enllaç original:
http://www.ted.com/talks/lang/es/ken_robinson_how_to_escape_education_s_death_valley.html
Transcripció complerta:
Ken Robinson 2013
Moltes gràcies.
Em
vaig traslladar a Amèrica ara fa 12 anys amb la meva dona,
la Terry, i els nostres dos fills. En realitat,
sincerament, ens vam mudar a Los Angeles — (Riures) — pensant que ens
mudàvem a Amèrica, però tant se val,
s'hi pot anar en un vol ràpid de Los Angeles a Amèrica.
Vaig venir fa 12
anys, i, quan vaig
arribar, em van dir algunes coses, com: "Els
americans no capten la ironia". Vostès
comparteixen aquesta idea? No és cert. He
recorregut aquest país de banda a banda. No he trobat cap
evidència que els americans no captin la ironia.És un d'aquests
mites culturals, com: "Els
britànics són reservats". No sé per què la
gent pensa això. Hem envaït
cadascun dels països que hem trobat. (Riures) Però no és cert
que els americans no cacin la ironia, jo només vull que
sàpiguen que això és el que la gent diu sobre vostès a
les seves esquenes. Saben, a Europa
quan un marxa d'un saló, diuen,
afortunadament, ningú ha estat irònic en la seva presència.
Però vaig saber
que els americans cacen la ironia quan vaig saber de
la llei "Cap Nen Deixat Enrere". Perquè qui fos que
va posar-li aquest nom entén d'ironia, no creuen? Perquè… (Riures) (Aplaudiments) perquè està deixant milions de nens enrere. Entenc que no
seria un nom gaire atractiu per a una llei: "Milions de
Nens Deixats Enrere". Ja me n'adono. Quin és el plan?
Bé, doncs proposem deixar milions de
nens enrere, i així és com
funcionarà.
I està funcionant
a la perfecció. En algunes parts
del país, el 60% dels nens
abandonen els estudis secundaris. A les comunitats
indígenes el 80% dels nens. Si es reduís a la
meitat aquesta xifra, s'estima que es generaria un
guany per a l'economia dels EUA per als pròxims 10
anys d'un bilió de dòlars. Des d'un punt de
vista econòmic, és un bon negoci,
no? Hauríem de fer-ho. Certament, és molt
costós desfer els danys
de la crisi de l'abandonament escolar.
Però la crisi de
l'abandonament escolar és només la punta de l'iceberg. El que no els
expliquen són tots els nens que són a l'escola però cada cop més
desvinculats, que no s'ho passen bé, que no n'extreuen
cap benefici real.
I la raó no és que no hi estem
invertint prou diners. Amèrica inverteix
més diners en educació que gran part de
la resta de països. El nombre
d'alumnes per aula és menor que en molts països. I cada any es
proposen centenars d'iniciatives destinades a
millorar l'educació. El problema és que
tot s'està fent en la direcció equivocada. Hi ha tres
principissobre els quals
s'estableix la vida humana, i que són
contradits per la cultura de l'educaciósota la qual molts
dels professors han de treballar i que molts dels
estudiants han de patir.
El primer és
aquest: els éssers humans són diferents i
diversos per naturalesa.
Els puc preguntar
quants de vostès tenen fills? D'acord. O néts. Quants tenen dos o
més nens? Molt bé. I la resta de
vostés han vist aquests nens. (Riures) Els petits es fan
preguntes. Faré una aposta
amb vostès, i confio que la
guanyaré. Si tenen dos o més
nens,aposto que tots
són completament diferents entre ells. No ho són? No ho
són? (Aplaudiments) Mai els podrien
confondre, veritat? De l'estil:
"Quin ets tu? Recorda-m'ho. La vostra mare i
jo inventarem un sistema de
codis de colors per no equivocar-nos."
L'educació sotmesa
al "Cap Nen Deixat Enrere" no es basa en la
diversitat, sino en igualació. El que es demana a
les escoles és que descobreixin el que els nens
poden fer a través d'un estret espectre d'assoliments. Un dels efectes
del "Cap Nen Deixat Enrere" és que ha centrat
l'atenció en les anomenades
"disciplines STEM". Són molt importants. No vinc a
argumentar en contra de la ciència i les matemàtiques. Tot el contrari,
són necessàries, però no són suficient. Una educació de
veritat ha de donar igual importància a les arts, les
humanitats, l'educació física. Un nombre
preocupant de nois, disculpin, gràcies — (Aplaudiments) — S'estima que a
Amèrica actualment al voltant del 10%
dels nens, en aquestes condicions, són diagnosticats
de diferents patologies que s'identifiquen
amb la denominació general de transtorn de dèficit d'atenció. TDAH. No dic que
el transtorn no existeixi. Però no em crec
que sigui una epidèmia tal. Si deixen els nens
asseguts, hores i hores, fent feines
administratives de poca dificultat, no els sorprengui
que es posin nerviosos, saben? (Riures)
(Aplaudiments) La gran majoria
dels nois i noies no pateixen cap
patologia psíquica. El que pateixen es
diu infància. (Riures) I ho sé perquè
vaig passar els inicis de la meva vida essent nen. Vaig
passar per tot això. Els joves prosperen
més amb un currículum ampli, que reculli la
seva varietat de talents, i no només una
part reduïda. I de pas, les arts
no només són importants perquè milloren
els resultats en matemàtiques. Són importants
perqué connecten amb parts de l'essència del
nen que d'altra manera romandrien intactes.
El segon, gràcies…
(Aplaudiments)
El segon principi
que fa créixer la vida és la curiositat. Si són capaços de
despertar la curiositat en un nen, ells aprendran
sense cap ajuda externa, sovint. Els nens són
aprenents per naturalesa. És un veritable
repte ajudar a desenvolupar aquesta habilitat o reprimir-la. La curiositat és
el motor de l'aprenentatge. La raó per la que
dic això és perquèun dels efectes de
l'actual cultura, si se'm permet dir-ho, ha estat la
desprofessionalització del professorat. No hi ha sistema
arreu del món, ni cap escola de
cap país, que sigui millor
que els seus professors. Els professors són
vitals per a l'èxit de les escoles. Però ensenyar és
una professió creativa. Entés adequadament,
l'ensenyament no és un sistema d'entrega.Saben, no estan
allà simplement per traspassar la informació que han rebut. Els grans professors fan això, però els grans professors també orienten, estimulen, inspiren, s'involucren. Ja ho veuen, al
final, l'educació és aprendre. Si no hi ha
aprenentatge, no hi ha educació. I ja poden perdre
tot el temps del món parlant d'educació
sense parar atenció a l'aprenentatge. La raó de ser de
l'educació és fer que la gent aprengui.
Un amic meu, un
vell amic — veritablement vell, ja és mort.
(Riures) Així de vell és,
em temo. Però bé, un home
meravellós, un fantàstic filòsof. Sovint parlava de
la diferència de significat entre una deure i
un repte. Ja saben, un pot
estar treballant en una activitat qualsevol, però sense
realitzar-la de veritat, com quan es fa
dieta. És un bon exemple. Aquí el tenen.
Està a règim. Està perdent pes? Doncs no. Ensenyar és una
paraula semblant.Podriem dir:
"Aquí tenen la Deborah, a l'aula 34, està ensenyant." Però si ningú
aprèn res,el seu treball pot
ser ensenyar però no ho està
aconseguint.
El paper del
professor és el de facilitar l'aprenentatge. Així de simple. I part del problema,
penso, és que la cultura
de l'educació actual s'ha centrat no tant en
ensenyar i aprendre, sinó en examinar. Bé, evaluar és
important. Els exàmens estandaritzats han de ser-hi. Però no haurien de
dominar la cultura de l'educació. Haurien de servir
com a diagnòstic. Haurien d'ajudar. (Aplaudiments) Si vaig a fer-me
una revisió mèdica, vull que em facin
algunes proves estàndard. Vull saber com
està el meu nivell de colesterol en comparació amb
el de la resta, en una escala estàndard. No vull que m'ho
diguin en una escala que hagi inventat
el doctor mentre conduïa.
"El seu
colesterol és el que jo anomeno Nivell Taronja."
"De veritat?
Això és bo?" "Doncs, no ho sabem."
Però això hauria
de servir d'ajuda a l'aprenentatge. No ha de constituir un obstacle, com acostuma a
passar. Així que, enlloc de
curiositat, el que tenim és una
cultura de l'acompliment. Als nostres nens i
professors se'ls demana que facin
algorismes rutinaris en comptes
d'estimular aquest poder de la imaginació i la curiositat. I el tercer
principi és aquest: que la vida és
intrínsicament creativa. És per això que
tots tenim currículums diferents. Creem les nostres
vides, i podem
retocar-les mentre les vivim. És una
característica comuna a tota l'espècie humana. És la raó per la
que la cultura humana és tan interessant i diversa, i dinàmica. Vull dir, els
altres animals poden tenir imaginació i creativitat,
però no sembla comparable, segons evidències, a la nostra. Vull dir, vosté
pot tenir un gos. I el seu gos pot
estar deprimit. Però no es posa a
escoltar Radiohead, oi?(Riures) I s'assenta a
observar a través de la finestra amb una ampolla de Jack Daniels.(Riures)
I vosté diu:
"Anem a fer un tomb?"
I respon:
"No, estic bé. Vés-hi tu. Jo em
quedo. Fes fotos."
Tots nosaltres
creem les nostres vides per mitjà d'aquest procés constant d'imaginar
alternatives i possibilitats, i un dels deures
de l'educació és despertar i
desenvolupar aquestes capacitats creatives. En comptes d'això,
tenim una cultura de l'estandarització.
Ara bé, no té per
què continuar sent d'aquesta manera. Finlàndia es manté
constant entre els millors en matemàtiques,
ciències i lectura. Només podem saber
que ho fan tan bégràcies a que tot
això s'evalua constantment. Aquest és un dels
problemes dels exàmens.No fan cas a
d'altres qüestions tant o més importants. El que diferencia
Finlàndia és que no
s'obsessionen amb aquestes disciplines. Entenen el
concepte d'educació des d'una perspectiva molt àmplia que inclou les
humanitats, l'educació física i les arts.
Segon, no es fan
exàmens estàndard, a Finlàndia. Vull dir, n'hi ha, però no és el que
els fa aixecar del llit al matí. No és el que els
manté asseguts al pupitre.
I la tercera cosa,
i he estat recentment en una reunió amb alguna
gent de Finlàndia, vertaders finlandesos, i algú del sistema
americà estava dient a la
gent a Finlàndia, "Què feu amb
l'abandonament escolar a Finlàndia?"
I ells es van
mirar amb desconcert, i van dir "Bé, no en tenim. Per què voldrien
abandonar?Si la gent té
problemes, els tranquilitzem, els ajudem i donem
suport."
La gent sempre diu
"Bé, saps, no pots comparar
Finlàndia i Amèrica."
No. Crec que la
població de Finlàndia és d'uns
cinc milions. Però és comparable
a un estat d'Amèrica. Molts estats
americans tenen menys habitants. Vull dir, he estat
en estats americans a on jo era l'únic
habitant. (Riures) De veritat. De
veritat. Em van demanar que tanqués al marxar. (Riures)
Però allò que tots
els sistemes d'alt rendiment del món fan és allò que no és
evident, tristament, per als sistemes
americans — vull dir en conjunt. D'una banda,
individualitzen l'ensenyament i l'aprenentatge. Reconeixen que són
els estudiants els qui aprenen i el sistema els
ha de captar, captar la seva curiositat, la seva
individualitat i la seva creativitat.Així és com se'ls fa
aprendre.
Segon, s'atribueix
un alt estatus a la professió de
mestre. Reconeixen que no
es pot millorar el sistema educatiu si no s'escullen
grans persones com a professors i no se'ls dóna
suport constant i creixement
professional. Invertir en
desenvolupament professional no és un cost. És una inversió, i cadascun dels
països que se'n surten amb èxit saben que, ja sigui
Austràlia, Canadà, Corea del Sud, Singapur, Hong Kong o
Xangai. Saben que és així.
I la tercera és
que traspassen la responsabilitat a les escoles
d'aconseguir els objectius.Veuran, hi ha una
gran diferència entre adoptar una
postura de comandament i control en educació; és el que passa en
alguns sistemes. Els governs
centrals decideixen o el govern
estatal decideix que ells en saben
més i que et diran què has de fer. El problema és que
l'educació no succeeix als despatxos dels
edificis legislatius. Succeeix a les
aules i a les escoles, i els qui la duen
a terme són els professors i estudiants, i si ignoren el
seu criteri, deixa de funcionar. L'han de retornar
a la gent. (Aplaudiments)
S'està fent un
treball extraordinari en aquest país. Però haig de dir
que això succeeixmalgrat la cultura
de l'educació dominant, no gràcies a ella. Sembla que la
humanitat rema a contracorrent tot el temps. I la raó, crec, és
aquesta: que moltes de les
estratègies polítiques es basen en una concepció
mecanicista de l'educació. És com si
l'educació fos un procés industrial que pot
millorar-se obtenint, simplement, millors dades, i en alguna part, penso,
dins la ment d'alguns dels
legisladors roman la idea que, si ho afinem
prou, si ho fem bé, el sistema
rutllarà harmònicament en el futur. No ho farà, mai no
ho ha fet.
Resulta que
l'educació no és un sistema mecànic. És un sistema
humà. Té a veure amb les persones, la gent que vol o
no vol aprendre. Tot estudiant que
abandona els estudis té una raó que arrela en la
seva història personal. Poden trobar que
és avorrit. Els pot semblar irrelevant. Potser no estan
conformes amb la seva vida
fora de l'escola. Hi ha certes
tendències, però les històries sempre són úniques. Recentment he
estat a una trobada a Los Angeles sobre… se'ls anomena
programes educatius alternatius. Són programes
disenyats per ajudar els nois a reprendre els estudis. Tenen certes
característiques comunes. Són
personalitzats. Hi ha un fort
recolzament per part dels professors, vínculs propers
amb la comunitat i un currículum
ampli i divers, i sovint programes
que impliquen els estudiants dins i fora de les
aules. I funcionen. El que m'interessa
és, d'això en diuen
"educació alternativa". Saben? I les proves,
arreu del món, semblen indicar que si tots ho féssim
així, no caldria cap alternativa. (Aplaudiments)
Així que penso que
hem d'evocar una nova metàfora. Hem de reconèixer
que es tracta d'un sistema humà, i que hi ha
condicions sota les quals la gent progressa, i d'altres sota
les quals no ho fa. Al cap i a la fi,
som criatures orgàniques, i la cultura de
l'escola és absolutament essencial. Cultura és un
terme orgànic, no els hi sembla?
No gaire lluny
d'on visc hi ha un indret anomenat Death Valley. Death Valley és el
lloc més calurós i sec d'Amèrica, i res hi creix
allà. No hi creix res
perqué no hi plou. D'aquí ve el nom:
la Vall de la Mort. L'hivern de 2004,
va ploure a Death Valley. Van caure 18
centímetres de pluja en un curt lapse de temps. I, la primavera de
2005, va succeïr un fenòmen. Absolutament tot
Death Valley va cobrir-se de flors durant un temps. El que demostren
aquests fets és que Death Valley no és mort. Es manté adormit. Sota la superfície
hi són les llavors de la possibilitat, esperant que es
donin les condicions propícies, i si hi ha
sistemes orgànics, si les condicions ho permeten, la vida és
inevitable. Succeeix constantment. Es pren una àrea,
una escola, un districte, i se'n canvien les
condicions, se'ls procura un nou sentit de possibilitat, un nou conjunt
d'expectatives, un ventall més
ampli d'oportunitats, se'n cuiden i
valoren les relacions entre profesors i alumnes, es permet a la
gent ser creativa i innovar en el
que fan, i les escoles
adquireixen una vitalitat abans inexistent.
Els grans líders
ho saben. La veritable
funció d'un líder en educació —i crec que això
és cert a nivell nacional, a nivell estatal, a nivell d'escola― no és i no ha de
ser el comandament i control. El vertader paper
del lideratge és el control de l'ambient, creant un ambient
de possibilitat. I si es fa així,
la gent es posarà a l'alçada i aconseguirà
coses que no es podien imaginar, coses que no
s'esperen.
Hi ha una cita
meravellosa de Benjamin Franklin. "Hi ha tres
tipus de gent al món: Els inamovibles, gent que no ho
aconsegueix, no volen aconseguir-ho, no faran res per
aconseguir-ho. Hi ha gent que pot
moure's, gent que veu la
necessitat d'un canvi i estan preparats
per acollir-ho. I hi ha gent que
es mou, gent que fa que
les coses passin." I si animem més
gent, hi haurà moviment. I si el moviment
és prou fort, això és, en el
millor dels sentits, una revolució. I això és el que
necessitem.
Moltes gràcies. (Aplaudiments)
Article a la vanguàrdia: