http://diarieducacio.cat/xavier-aragay-dissenyes-proces-transformacio-educativa-has-pensar-lavaluaras/?utm_source=Butllet%C3%AD+web&utm_campaign=c5fbe36712-EMAIL_CAMPAIGN_2016_11_24&utm_medium=email&utm_term=0_1792201920-c5fbe36712-157753229
En aquest article on es comenta amb l'autor del llibre "REIMAGINANDO LA EDUCACIÓN. 21 CONSEJOS PARA TRANSFORMAR LA ESCUELA" quins canvis calen per canviar l'escola parla de temes tant ineressants i importants com: ralentitzar el ritme i donar temps per la reflexió; simplificar, treure pes, activitats, festes, compromisos adquirits del quefer diari a l'aula; la necessitat d'un treball personal en els docents per canviar la mirada, trencar la inèrcia; fer codocència,...
STA
Xavier Aragay: “Quan dissenyes un procés de
transformació educativa has de pensar com l’avaluaràs”
Xavier Aragay, impulsor del projecte Horitzó 2020 com a director de
Jesuïtes Educació durant 8 anys, publica un llibre on anima i aconsella mestres
i sobretot directius per transformar els seus centres
Xavier Aragay, autor de
‘Reimaginando la educación’ / Sandra Lázaro
Els processos
d’innovació educativa es palpen a les aules, però per a fer-los possible sovint
hi ha una tasca metòdica al darrere que no es veu, que té a veure amb la gestió
d’equips, l’organització dels temps, l’avaluació dels canvis… Un back
office, en definitiva, que sembla que tingui poc a veure amb la docència
però sense el qual serien molt més complicats els replantejaments pedagògics.
Xavier Aragay, després de vuit anys al capdavant de Jesuïtes Educació
liderant Horitzó 2020, de canvi educatiu, publica
ara un llibre amb el qual pretén entusiasmar i aconsellar els centres que es
plantegen innovar. Sobretot, als seus directius. Reimaginando la
educación. 21 consejos para transformar la escuela és fruit de la seva
experiència com a directiu en el món de l’educació i, també, dels seus viatges
i assessoraments aquest últim any amb la consultoria Reimagine Education LAB,
que ell mateix ha fundat.
El primer capítol del
llibre es diu ‘Atura’t’. M’ha sobtat, perquè fa la sensació que l’escola no es
pot aturar mai.
Aturar-se és
imprescindible. En els últims anys l’escola ha entrar en una dinàmica perversa
d’acció, acció i més acció. Està saturada. Abans els mestres estaven cansats
l’últim trimestre i ara ja ho estan al setembre… Partim d’un paradigma
equivocat segons el qual l’educació es fa a base d’acció, de quantes més activitats
millor. Si l’objectiu de l’escola és que hem d’ajudar els joves a ser persones,
hem de saber que aquestes es construeixen a base de reflexió. Veig sovint
mestres que dediquen una energia ingent a preparar activitats boníssimes, però
quan acaben no tenen temps per a reflexionar-les. Ens estem equivocant!
Transformar el procés d’ensenyar i aprendre amb el ritme que portem és
impossible.
Però és possible aturar
realment el ritme d’una escola?
És una qüestió de marcs
mentals. L’escola és una organització que mai no fa endreça. Un any celebren el
Dia de la Pau, l’any següent n’afegeixen un altre… I així van afegint
activitats sense desmontar-ne mai cap. Amb Horitzó 2020 vam reduir les
celebracions de dies especials en un 10%, en veure que després d’haver-los fet
una enquesta, els alumnes ens ho demanaven. Hi ha la tendència a pensar que la
forma de transformar un centre és afegir-hi activitats, i això és una bogeria.
L’escola està estressada i això es transmet als nens! Ens hem d’aturar per
guanyar distància, sortir del centre, mirar-nos-el de fora, i preguntar-nos què
volem.
I després d’aturar-se,
quin pas suggereix?
Visualitzar. Si no
visualitzes un futur diferent, difícilment faràs gaire cosa més que introduir
petits canvis. L’escola és molt inercial, i la inèrcia pot ser bona perquè has
d’atendre cada dia 500 alumnes, però en aquest sentit la inèrcia és un
problema, perquè la societat es transforma molt ràpidament. És molt important
que directius i docents es preguntin com veuen l’escola a cinc anys vista, per
exemple. Perquè només visualitzant el futur el pots començar a fer possible.
Com d’important és
intervenir en els aspectes organitzatius del centre a l’hora de canviar el que
es fa a l’aula?
Imprescindible. És un
dels problemes que més em preocupa de la primavera pedagògica que estem vivint,
que no és exclusiva del nostre país. Canviar les pràctiques d’aula és
l’objectiu final, però abans has de canviar la cultura, la suma de costums i
accions dels centres. Per fer codocència, per exemple, has d’afrontar un canvi
cultural que en aquest país encara no hem fet. L’organigrama no canvia si no ho
fan abans les persones, si no es fa un treball personal i en equip per fer un
diagnòstic i canviar la mirada. Si no, els mestres més innovadors acaben topant
amb un sostre de vidre, que és la inèrcia i la cultura del centre…
Hi ha moltes
iniciatives innovadores que responen a l’entusiasme i l’empenta de mestres dins
les seves escoles.
Això per començar està
molt bé, però no és sostenible en el temps. Les persones es cansen, canvien de
centre, potser arriba un director i no li agrada… Estem parlant d’un moviment
que el que pretén es transformar profundament el procés d’ensenyar i aprendre.
En quina transformació
pensa? Quina escola visualitza?
El que veig en molts
llocs és una escola que es transforma en un contenidor, en un espai on hi
interactuen una sèrie de persones, educadors i alumnes però també famílies i
altres actors, i on es crea coneixement a base de buscar-lo, sistematitzar-lo i
compartir-lo. A base d’estimular la curiositat, de partir dels interessos dels
nois i les noies, de projectes interdisciplinars i amb sistemes informàtics que
permeten experiències que abans eren més difícils; amb estructures més
flexibles, amb cultura cooperativa i no directiva, on l’alumne aprèn fent…
L’escola –i la universitat!– hauria d’evolucionar cap aquí, però tenim
estructures molt rígides que ho impedeixen.
Què proposa per
flexibilitzar aquestes estructures? És més senzill fer-ho en un centre
concertat com Jesuïtes que en un de públic?
En tots els casos és
possible i s’ha demostrat, per exemple, en el cas d’Escola Nova 21, on hi
participen públiques i concertades. Les escoles tenen prou autonomia per
fer-ho. Si creus que és possible, t’arrisques, lideres, convences, contagies el
virus… I ho fas. Potser la governança de la concertada ho facilita més, perquè
la pública té un problema d’inestabilitat de claustres, però ara hi ha equips
de la pública que estan flexibilitzant l’estructura dels seus centres. Canviar
els horaris té més a veure amb el marc mental que amb els recursos o les
facilitats que et posi l’Administració.
Algunes organitzacions
empresarials, en nom de la flexibilitat, han acabat reduïnt les condicions laborals.
Això li preocupa?
La meva observació,
aquí i a fora, on he parlat amb altres governs, és que no fa la sensació que es
vulguin reduir plantilles, precaritzar-les o augmentar-los la feina. És cert
que vivim en una societat on certes empreses, amb l’excusa de la
flexibilització, han precaritzat, però no crec que en educació ens estiguem
enfrontant a això. De fet, aquí la precarització ha tingut a veure més amb les
retallades que amb la flexibilització. La rigidesa és més una qüestió de marcs
mentals.
Quin paper juga la
formació dels docents en els processos d’innovació?
D’entrada, crec que hem
de deixar de parlar de formació. En els últims 50 anys se n’han fet molta i per
això tenim un cos docent molt ben format, però vinculat al model en què un
senyor explica una cosa nova i jo miro d’aplicar-la. Hem d’acabar amb això. A
Horitzó 2020 vam apostar per l’acompanyament, perquè el professor visqui el
canvi de mètode, que descobreixi fent, que és com volem que aprenguin els
alumnes. Sí que hi pot haver píndoles conceptuals, però relacionades amb els
projectes i les accions concretes, un mètode d’acció i reflexió. El canvi en
educació no és màgic, no vindrà de la mà de cap conferenciant; és un procés,
una transformació profunda que pot durar entre dos i quatre anys i que
requereix molt lideratge.
Quin tipus de
lideratge?
Proper a les persones.
Que desperti somnis, que no doni solucions sinó que faci moltes preguntes. Que
faci que la comunitat educativa es bellugui, que interpel·li, que empoderi el
col·lectiu i marqui bé el focus. I deixar que s’equivoquin! L’escola ve d’una
cultura del control, i és molt més útil fixar un marc, una autopista de 12
carrils on ningú vagi en contra direcció. I anar explicant i compartint les
experiències.
A Jesuïtes Educació van
decidir avaluar el procés d’innovació que havien posat en marxa. Per què?
Em preocupa que no
només a Catalunya, sinó arreu del món, es posen en marxa iniciatives que no
s’avaluen. Quan dissenyes un procés de transformació has de pensar com en faràs
l’avaluació, és bàsic. I per això necessites una teoria del canvi. Per què vols
canviar? Perquè ho fa tothom? Perquè està de moda treballar per projectes? No
és el mateix voler un canvi per millorar resultats acadèmics que per potenciar
la creativitat dels alumnes. I hi ha formes d’avaluar-ho. El mètode científic,
que ha fet avançar molt la salut, no existeix en l’educació, que és molt
opinàtica. Hem d’avançar molt en aquest sentit. És molt important que els
equips que dissenyen innovacions les avaluïn i que les facin públiques, perquè
si ens ho expliquem els uns als altres avançarem més ràpid. Faig una crida a
que el mètode científic s’instal·li en educació, que es facin més avaluacions
de procés i d’impacte.
Què veus més necessari
a l’hora d’avaluar?
Per mi el més important
és que l’educació ha de recuperar el seu focus principal: la persona. Els 15
anys que passen els nens i nenes per l’escola han de servir per ajudar-los a
crear projectes vitals, que es coneguin, que sàpiguen què volen fer. El
currículum és una gran excusa per aconseguir-ho, però el problema és que s’ha
fet l’amo i senyor del procés d’ensenyar i aprendre. Ho dicta tot. Ha passat a
ser el centre, quan hauria de ser-ho l’alumne. Hem d’avaluar l’impacte que fem
sobre l’alumne, sobre la seva creativitat, sentit crític…
Hi ha eines per avaluar
competències com aquestes?
Oi tant! Que no
sàpigues com fer-ho no vol dir que no es pugui fer! Amb la implementació de la
Nova Etapa Intermèdia [etapa de Jesuïtes que aniria de Quart de Primària a
Segon d’ESO] vam decidir que faríem una avaluació, i entre altres coses vam
mesurar si els alumnes eren més creatius. Per fer-ho vam fer una crida a grups
de recerca internacionals, i van respondre grups amb expertesa de Chicago,
Buenos Aires i Barcelona. I va resultar que sí que eren més creatius. Aquesta
és la cultura que hem d’introduir i aplicar-nos.
Qualsevol transformació
d’un centre té un component de risc?
Sempre que impulses una
cosa així, t’arrisques. Nosaltres vam fer enquestes a 30.000 persones, i això
està molt bé, però a l’hora de la veritat t’has de mirar la gent als ulls i
decidir si tires endavant. Té riscos, però és que no pots fer una truita sense
trencar els ous. I si t’equivoques, rectifica. La seguretat 100% és impossible,
igual com si t’endús els nens de colònies tens el risc que algun d’ells es
trenqui un peu. Però pitjor és no canviar.
El seu llibre va
constant referència al component personal a l’hora d’impulsar els canvis:
convèncer, persistir, contagiar, visualitzar…
És que l’escola no són
les seves aules, sinó les seves persones. Persones a les quals pots il·lusionar
o conculcar, somoure o reprimir. Per què una escola amb les mateixes lleis, els
mateixos currículums i un mateix context fa un canvi i una altra no? Per les
seves persones.
En els últims anys ha
viatjat molt. Quines preguntes es fan als altres països sobre el futur de
l’educació?
Una pregunta bàsica que
es fa tothom és com podem ajudar als nois i noies a ser ciutadans complets del
temps que els tocarà viure. I tothom està arribant a certes conclusions, com
que el que fem ara no els ajuda. A tot arreu i ha inquietud i el convenciment
de que el model actual no s’aguanta, de que hem d’actuar.
I pel que fa a les
propostes? Hi ha un mínim comú denominador?
Hi ha elements comuns.
Que tots els alumnes aprenguin fent, és a dir, que tinguin una actitud activa i
no passiva. Que els professors actuïn en equip i davant dels seus alumnes, perquè
aquests no percebin només la individualitat. I la intedisciplinarietat. Aquests
tres elements es belluguen per tot arreu.
Ets optimista?
Sóc apassionat i
optimista, sí. Quan més vas pel món, quan més girafeges [expressió
que fa servir per aixecar el cap i observar al voltant], més ho ets. Hi ha una
gran quantitat d’iniciatives molt interessants. Però si et tanques al teu
centre, si penses que al teu país tot és un drama, que si les famílies això,
que si els recursos allò –cosa que no vull dir que no sigui important–… Pots
entrar en una espiral de desànim que no ajuda gens. Si surts fora i t’ajuntes
amb gent que pensa com tu, acabes sent optimista.
Xavier Aragay, autor de
‘Reimaginando la educación’ / Sandra Lázaro
