FOTOS DE NATURA

Petit muntatge fotogràfic amb unes poques fotos meves, més com a distracció que altra cosa. En principi era un recull de fotos que es podrien imprimir (algunes) i penjar-les per casa. Mireu-les sense prejudicis de lleig o maco, tots els éssers vius són una meravella!. Desitjo que us agradi.

MOSQUES AL PARABRISES

Em deixareu que us parli amb franquesa. Ara us explicaré un "cuentu xino". Aquests contes xinesos solen tenir molt de metàfora, o potser una part de metàfora i una altra de surrealisme ben entés, del que serveix per entrar a la consciència. Aquesta és la metàfora de les mosques al parabrises.
Imaginem per un moment que som un cotxe. Anem per la carretera fixats en el nostre destí, en les bifurcacions, les sortides, les rotondes i els cartells i senyals de trànsit. De tant en tant sens creua una mosca i s'enclasta contra el vidre del parabrises. La mosca és la imatge del judici instintiu i previ que fem d'una altra persona amb la que ens hem creuat o que tenim present per algun motiu. Jutgem la seva actitud i capacitats, la forma d'actuar, l'adequació de les seves accions o fins i tot del seu aspecte. Aquest prejudici se'ns marca a la ment i ens distreu del camí. Després ve una altra mosca, i una altra i una altra. El parabrises ens genera por, angúnia, malestar i enfado. I ja no veiem on anàvem. Ens aturem. O ens desviem del camí. O el perdem.
Ara podem fer dues coses: podem netejar aquestes mosques del parabrises amb el netejavidres, la qual cosa vol dir relativitzar aquests prejudicis que tenim i adonar-nos que no són més que això i que no coneixem de veritat a aquestes persones i les seves motivacions i maneres d'actuar, i per un altre banda raonar que el fet de fixar-nos en les actituds dels altres de forma compulsiva ens porta a desviar-nos del nostre camí i a alterar el nostre equilibri interior, la nostra pau, la nostra serenitat. Les altres persones no són totes importants per la nostra vida. No totes juguen un paper per nosaltres. Hem de ser capaços de veure els altres des de certa distància, certa perspectiva, acceptant la diversitat i sense prejutjar les seves actituds si no ens afecten en excés. Evitarem que les mosques xoquin contra el nostre parabrises/ment conscient i netejarem per endavant el nostre pensament de distraccions i foteses.
Tenir aquesta imatge, aquesta metàfora present, ens pot ajudar a recordar-nos que podem canviar la nostra actitud i ajudar-nos a congraciar-nos amb el món d'una manera ben senzilla, perquè ja no depèn del món, el nostre humor i predisposició, sinó de nosaltres mateixos, que decidim donar importància a algunes coses i no a d'altres.
Cotxes, mosques i carreteres. Netegem les nostres mirades i les nostres ments per una vida més conscient i serena, més nostra. Per ser més nosaltres i més valents i al mateix temps acceptar més els altres tal i com són, perquè ja ho sabeu que no els podem canviar, oi?. Ensenyar-los a viure, sí, per això.

LA CONFIANÇA

De vegades donem per fet que els altres ens tindran en compte i ens tractaran bé, tal com ens agradaria o com pensem que ha de ser. I no comuniquem els nostres desitjos o premisses, els nostres requeriments de com pretenem ser tractats. Actuem amb una confiança laxa, implícita, en els demés i en la seva retroacció cap a nosaltres, la equanimitat del seu tracte. Però de vegades cal fer-la explícita. Jo diria que fora bo fer-la explícita en moltes ocasions, per netejar el terreny abans de la interacció, per evitar malentesos i abusos de confiança. Per evitar erosions de la comunicació i l'amistat. O de la simple convivència. Deixar clar el que considerem normes bàsiques de convivència i de repartiment de les feines, per exemple. 

Aquest és uns dels ensenyaments bàsics que no s'ensenyen. El de la reglamentació de la confiança, dels seus límits i d'allò que considerem important en la convivència. 

El joc i el pas d'allò implícit, no dit, donat per fet, esperat internament, a allò explícit i concret, reglamentat en la convivència, és sovint ignorat en el tractament pedagògic.

Com vols i esperes ser tractat?

Quines són les teves normes d'equanimitat?

Fer-ho explícit ens apropa als altres, ens fa empàtics i conscients dels límits de la convivència amb els altres, evitant malentesos i més forts internament, en saber el que no volem i com expressar-ho.

LA MALALTIA DEL "QUÈ?"

En el difícil art de la comunicació entre humans destaquen alguns entrebancs que la perjudiquen i la poden arribar a inutilitzar. Un dels mecanismes que se li poden enquistar com paràsits és el de la manca d'habilitats per recordar i decodificar missatges orals, retornant  a l'emissor el missatge amb la petició de repetició de forma sistemàtica. És el "què?" automàtic, com un reves de pilota de ping-pong a l'emissor, que enquistat en forma d'automatisme converteix la comunicació i el diàleg en un terreny de sorra i fang del que és molt difícil sortir o se'n surt cansat i sense fer el recorregut desitjat.

L'erosió que pateix la comunicació a causa d'aquest mecanisme afegit és brutal. La comunicació requereix que el receptor tingui en compte que dins el seu paper està la reelaboració del missatge i la seva reconstrucció per tal d'evitar el cansament i l'erosió de la dinàmica comunicativa. És, per tant, necessari que l'emissor articuli i estructuri bé el missatge, incloent a més, preferiblement, expressions amables i de cortesia, de reconeixement personal de l'altre, i també que el receptor posi de la seva part en la recepció, escolta i interpretació del missatge rebut, tractant-lo com un paquet que s'ha de desembolicar, muntar i tornar a embolicar per tal de retornar ni que sigui una impressió de reconeixement i comprensió a l'emissor. S'ha de cuidar, en definitiva, l'aspecte receptiu del missatge. Mimar-lo, si és possible, per tal de crear l'espai adequat en el que es pot desenvolupar la comunicació i el diàleg, fonamental en l'experiència humana.

Per suposat, aquest és un joc bidireccional i on és necessària l'alternança de papers entre emissor i receptor, perque l'encastellament en la posició d'emissor causa també l'esgotament de la comunicació.

La comunicació és un bé preuat que no es té mai prou en compte. És la pedra de toc de les nostres vides, allò que ens fa créixer i ser més humans. Estar millor amb els demés i amb nosaltres mateixos.

ASILVESTRAR

La pressió humana sobre el medi és brutal. Carreteres i camins que trinxen literalment el territori. Trànsit constant i a totes hores fins en les zones més despoblades. Soroll constant. Llums i contaminació lumínica. Barreres i tanques arreu. Infraestructures que creuen i desdibuixen el paisatge, l'embruten, l'invisibilitzen i ens n'allunyen. Verins. Purins. Aigües eutrofitzades i poc o gens depurades. Introduccions de fauna i flora al·lòctona constants i cada cop més freqüents. Mobilitat humana sobredimensionada. Pèrdua de contacte amb la natura. Pèrdua de coneixements sobre la natura, els seus éssers i els seus usos. Alienitzar la natura: identificar la natura com una cosa aliena i mancada de realitat, pertanyent a una quimera virtual anomenada documental de natura. Agricultura industrialitzada i robotitzada, superproductiva.

Totes aquestes causes i conseqüències de la nostra vida civilitzada ens aboquen a tractar la natura propera sense respecte, de forma intervencionista, com si fos una nosa o un element a gestionar segons una sèrie limitada i pròpia de necessitats a curt termini, ignorant els serveis imprescindibles que ens presta i, en definitiva ignorant com ens cuida i com hem de cuidar-la.

Desafectació, allunyament, mitificació de la comoditat, virtualització, banalització, malbaratament, pèrdua del valor de les coses, habituació als espais tancats (Claustrofilia i claustromania)

Una de les conseqüències més clares de la pandèmia del Covid 19 ha estat sense dubte la del retorn de la natura, de la tornada a la seva expressió a prop nostre, la de l'asilvestrament de l'entorn. Acostumats a l'intervencionisme i a actuar sobre el medi com la nostra propietat mancada de repercusions, hem tornat a entreveure que cuidar, asilvestrar, deixar evolucionar, no intervenir, respectar els espais naturals i actuar sobre ells d'acord amb les seves lleis i donant temps al temps és la manera correcta d'actuar. Hem redescobert una mica el nostre entorn i què ens connecta a ell. També que hem d'aprendre a respectar-lo i tenir-lo en compte, mantenint un substracte més ampli per al seu desenvolupament. Hem après que val la pena respectar el nostre medi ambient. Això vol dir netejar tant com es pugui d'infraestructures, tornar a la proximitat, la feina, les relacions de proximitat...i deixar cada cop més espais sense gestionar en el nostre entorn: no netejar marges de camps, de camins, boscos,...

El manifest per a la conservació dels herbassars és una d'aquestes iniciatives. No deixeu d'adherir-vos!

Dibuix de Toni Llobet

L'ORQUIDIA DELS ARBRES

Un conte escrit per mi i il·lustrat per la meva filla Àfrica

també a la pàgina de publicacions pròpies d'aquest bloc

BINOCLES I SORTIDES A LES ESCOLES

BINOCLES I SORTIDES A L'ESCOLA

Vaig escriure aquest post l'octubre de l'any 2014 en un altre bloc però continua sent vigent i necessari recordar-ho.

L'escola Jacint Verdaguer de Sils ha comprat un equipament de 20 binocles a utilitzar per tota l'escola durant les sortides que facin als estanys o altres sortides de natura. Qualsevol projecte amb continuïtat de seguiment de la natura als estanys necessita d'aquest material bàsic d'observació i finalment tenim un centre que pren aquesta iniciativa i dedica una part dels seus recursos a aquest element fonamental per fer un acostament adequat a la natura, tenint un espai natural al seu abast i que es pot aprofitar tan bé. És de celebrar aquesta iniciativa i espero que es contagiï als altres centres i institucions del poble.

Per altra banda, val a dir que el treball d'acostament dels infants a la natura, sent com és un espai de descobriment i d'aventura que els atreu de forma natural, s'ha de realitzar de forma molt més normalitzada i assídua de com es fa habitualment. Les sortides a la natura solen ser massa puntuals i esporàdiques, sense una periodicitat que les converteixi en oportunitat de recerca. Continua essent massa difícil organitzar sortides al medi proper donada la manca de acompanyants que es requereixen per fer-les. Això origina una dificultat important per organitzar-les i, de retruc, que es vulguin sobreaprofitar les que es fan, de forma que s'organitzen per grups massa nombrosos, normalment tot un nivell amb dues o tres classes juntes i sovint tot un cicle o fins i tot diversos cicles a la vegada.
Això impedeix un accés tranquil i controlat al medi i, no cal dir-ho, una observació acurada i propera dels éssers vius que teòricament s'han anat a conèixer. La natura és delicada, subtil i experta en fet i amagar. No és una bona idea anar-hi en massa.
Amb grups més reduïts es podria fer un autèntic acostament a la natura, primant la utilització de tots els sentits en un primer moment per tal de contactar-hi amb una consciència més plena de la pròpia existència i de la vida que ens envolta. Aquest treball milloraria sens dubte les capacitats de concentració i observació dels nens i les nenes i donaria un suport vital a les matèries d'estudi escolars, doncs aconseguiria un fenòmen fonamental per estimular i aprofitar la curiositat i l'interès dels infants: la sorpresa i l'emoció pels fenòmens naturals. 
Cal aconseguir que les sortides al medi proper per part de les escoles siguin un fet habitual on posar en practica les competències bàsiques del currículum de forma veritable, motivadora i autèntica. 
Tenir un bon equipament de binocles és, sens dubte, una bona manera de provocar més sortides i més vivencials.

ENTORN PERSONAL D'APRENENTATGE

Vull compartir aqui la reflexió que se'm demanava en aquest curs a distància:

FEINA DEL CURS

Per a aquesta activitat us proposem escriure una breu reflexió que reculli les vostres sensacions i fets respecte a la construcció del coneixement. Vosaltres trieu l'enfoc i el contingut que li vulgueu donar.

Us poden ajudar les preguntes següents:

·         Quines línies metodològiques m'identifiquen com a docent? 

·         Quins trets defineixen el meu estil docent? 

·         Quin projecte m'ha fet aprendre més com a docent? 

·         Com he contribuït a l'aprenentatge dels meus alumnes?  

Crec profundament en els ensenyaments de Jean Piaget, tant en la teoria cognoscitiva constructivista com en els seus misatges més globals, tipus: “Les funcions esencials de la ment consisteixen en la comprensió i en la invenció, és a dir, en la construcción d’estructures mitjançant l'estructuració de la realitat".

Crec que la tasca del mestre és acompañar en el procès propi de creació de les pròpies estructures mentals per la comprensió del món. Per fer posible això cal aprofitar els interessos dels nens, la conversa i el que aporta l'entorn. No prioritzar el currículum de continguts. Generar un ambient de participació en l'alumnat en permetre i fomentar la conversa en rotllana com a base del treball.

Com a altres referents teorico-pràctics podria mencionar: Jorge wagensberg, Francisco Olvera López, Freinet, Paulo Freire, Orlando Pineda…

Aquest acompanyament de l’infant implica necessàriament un estil organitzatiu d’escola. En principi es treballaria amb co-tutoria, que implicaria un tàndem de dues persones a l'aula, tant quant a la participació com a la planificació i la reflexió.

La comunitat i la comunicació amb la resta del claustre i l’equip directiu també ha de ser franca i fluïda i no corrompuda per relacions de submissió i dependència produïdes per prerrogatives de poder.

La metodologia es basaria en la recerca d’interessos fonamentalment en l’entorn proper i del descobriment i investigació de les contradiccions en la comprensió que tenim del món, a partir de la comparació com a eina de l’ensenyament. Aquesta comparació implica fonamentalment dos processos.

Observació: buscar diferències.

Comprensió: buscar similituds

La recerca d’aquests ideals ha guiat el meu viatge per l’experiència educativa cercant les condicions més òptimes per acostar-se. Així, he hagut d’adaptar-me a molts sistemes i equips diferents i finalment he trobat una escola on aquests principis descrits més amunt els tenen més clars. Jo diria que tota aquesta història, aquest viatge experiencial per diferents realitats i entorns educatius ha fet el meu bagatge i ha modelat en part les meves expectatives i objectius.

Actualment, entenc que la principal tasca educativa és l’acompanyament en el desenvolupament de l’infant, el respecte pel seu procés i la prioritat en les oportunitats. Oportunitats en la prova i l’error i el poder reiniciar processos sense restriccions ni càstigs.

El projecte de no defugir aquestes responsabilitats és el que m’ha fet créixer més com a docent.

L’aprenentatge en sí mateix no és el meu objectiu sinó crear les condicions per un desenvolupament harmònic, emocionalment estable i que creï les condicions per explorar el món amb seguretat i curiositat.

FER CULTURA

Consumidors. Som consumidors i poca cosa més. No tenim dret a considerar-nos creadors de res. Ens hauria de fer vergonya intentar-ho tan sols. Ficar-nos en el món dels Deus. Consumim cultura alegrement i no ens preocupem per com es fa o què redimonis és, només la consumim. 

La cultura és així. Ens la venen com un producte embolcallat en cel·lofana que només es pot aconseguir a les botigues especialitzades. I només si és d'aquella que està de moda, que es fa sentir o veure, com les cançons o les imatges. Tenim la idea que la cultura és allò que traspassa els límits del temps i que la majoria som cucs que no arribarem mai ni tant sols a somiar en produir-ne. 

Crear està en la nostra naturalesa i és al que hem d'aspirar per poder tenir dret a respirar.
I per crear hem de tenir dret a deixar-nos anar, a provar sense límits, a deixar de banda la perfecció i el judici dels altres. I també, sobre tot, a aprendre a tenir idees pròpies i cuidar-les com el tresor que són i desenvolupar-les fins el final o fins on vulguem.

ACOMPANYAMENT?

He entrat a una escola nova. Fa temps que hi volia anar, perquè es treballa per projectes, és una escola lenta i té una filosofia o manera de fer diferent a la immensa majoria d'escoles. El plantejament, bàsicament és deixar créixer i aprofitar els interessos dels nens, la conversa i el que aporta l'entorn. Era això el que buscava.

L'escola té moltes coses bones. No prioritza el currículum de continguts. Genera un ambient de participació en l'alumnat en permetre i fomentar la conversa en rotllana com a base del treball. En principi es treballa amb co-tutoria, que implicaria un tàndem de dues persones a l'aula, tant quant a la participació com a la planificació i la reflexió.

Però hi ha peròs.

Durant el primer trimestre no hi ha hagut gaire acompanyament, al menys pel que fa a la programació i la planificació, cosa altament recomanable en una escola on la metodologia és molt diferent del comú i no es disposa de cap referència o programació existent o de referència. Només pels informes.

El segón trimestre va millorar l'acompanyament, sobre tot pel que fa referència a les entrevistes. 

Al tercer trimestre, gràcies al Covid 19, es va poder treballar en equip tot el cicle, des de casa, fent totes les feines de programació de les propostes conjuntament, amb la qual cosa es va millorar molt l'acompanyament i la comunicació.

Per tant, la co-tutoria no ha estat tal o de forma adient durant tot el curs, al menys en el meu cas. A la resta de cursos la co-tutoria funciona i implica un acompanyament en la planificació i la programació, però en el meu cas no ha estat així. Aquesta persona co-tutora només vol fer el mínim i tirar pilotes fora, segurament per un tema d'egoïsme professional. Un altre pega és que la comunicació entre companys és molt minsa i amb l'equip directiu també. L'ambient de feina és totalment aïllat de la resta de mestres. Vist amb una mica de perspectiva crec que li falta ànima a aquest projecte, malgrat es facin totes les pantomimes que es vulguin per fer veure el contrari. Li falta caliu. El caliu és allò que queda del foc i aguanta fins a l'endemà, és el record actiu del calor, és la imatge reflexiva desprès del somni, és l'acompanyament. Una llàstima. Una llàstima desaprofitar aquesta oportunitat de formar una comunitat creativa i de creixement personal, per no tenir autocrítica ni seguiment ni acompanyament de la gent nova.

Els mestres sempre treballem sols, i això és un gran error. Bé, aquí com a mínim, alguns no estan tan sols. Tot i seguir aïllats.

Si hagués de descriure en una imatge com em sento en aquesta escola faria servir la comparació amb les endevinalles que sovint fem a la rotllana: li plantegem moltes preguntes per acostar-nos-hi, però no aconseguim respostes clares.