MENORCA, UN INDRET PRIVILEGIAT

Aquest any hem tornat a Menorca. Segurament és la sisena o setena vegada que visito l'illa i sempre em sorprèn i en deixa amb ganes de més. Aquest tros de roca al mig del mar és molt singular malgrat la seva petita extensió i poca alçada. Les platges són una meravella i els poblats i restes talaiòtiques també. Les poblacions tenen el seu encant, aquest any hem descobert Alaior amb les seves cases emblanquinades, els carrers estrets de poble, les places i els passejos, i el mercat de tarda nit ben interessant. També hem visitat l'Illa des Colom en caiac des de la platja de Sant Grau, al nord est de l'illa, al costat del parc natural de s'Albufera. Aquest illot, amb dues petites platges ens ha permès fer esnòrquel i veure gran quantitat i diversitat de peixos i ambients marins ben conservats com praderes de posidonia oceànica o esculls de roca. També hem gaudit de l'esnòrquel a altres platges com Es Grau, Cala Pilar, Cales coves, Cala Galdana o Son Bou, veient meros juvenils (Anfós a l'illa), rajades, palaies, vaques, bavoses, donzelles, serrans, envits, morets, variades, sargs, salpes, mabres, llises, oblades, orades, agulles i d'altres. Altres sortides han estat al monte Toro, la muntanya més alta de l'illa amb 358 metres d'altitud, la visita al Far de Cavalleria, a Fornells o un passeig en cotxe pel camí d'en Kane. Les excursions per arribar a les platges de Cales Coves o la Cala Pilar són increïbles de paisatge i esgotadores de calor.

Cala Pilar, un paradís.

Ens hem allotjat al Càmping Son Bou, com altres vegades, on s'hi està molt bé. Pels matins, com que la família no sol matinar, resto al porxo de la caseta de fusta mirant els ocells que van amunt i avall per la gespa i els arbres i arbustos, És una delícia escoltar els seus cants i observar-los de tant a prop. Tota la fauna de l'illa és molt més confiada que aquí a la península. 

CARTA A MI MADRE

Carta a mi madre                                                                20/11/2022

Querida mamá,

Nos pudimos despedir antes de tu muerte. Me miraste, me reconociste y creo que dijiste mi nombre. Yo te sonreí y te acaricié la mejilla, consciente de que te ibas. Respirabas mal, a bocanadas, por debajo de la mascarilla de oxígeno. Te fuiste apagando, respirando cada vez más lentamente, hasta que dejaste de respirar, como si fuera algo natural. Te habías ido. Aquella mañana esperaba encontrarte en el hospital, mal pero bien, recuperándote de las caídas, y darte de comer y hablar un poco contigo, quizá de Alcalá y las visitas que habías tenido, quizá poniéndote un poco de música…

Pero solo pude acompañarte en tu partida. Eso ya es mucho. No te fuiste sola. Ahora estás con tus padres y tu hermano Pepe, con quien tendrás la oportunidad de reconciliarte. Pronto vendrán el resto de tus hermanas y hermano. Por lo pronto, han venido a despedirte y te han dado el último adiós. Ha sido bonito. Olga te ha rezado una oración y un padrenuestro y todos hemos estado juntos y en calma, hablando contigo para nuestros adentros, cada uno a su manera.

No servirá de nada pensar en qué pasó para que sucediera todo este cúmulo de accidentes. No servirá de nada porque seguir perdidos en el pasado nos distraerá del trabajo del presente. Todos tuvimos parte de responsabilidad o de irresponsabilidad: yo, David, tu, quizás hasta la tía Ángela y Maricarmen. Pero no sirve de nada buscar culpables o porcentajes de culpabilidad. Somos humanos y erramos. 

Ahora me gustaría que me ayudaras con David. No sé muy bien cómo tener una relación cordial o normalizada con él. Me temo que no será posible. Quizá en tu nombre, en nombre de tu recuerdo, sería posible mantener algún tipo de relación aunque fuera fría. 

Siempre fuiste muy cabezota. Querías salirte con la tuya, como una niña caprichosa y malcriada. Querías que el mundo se acomodara a tí, que se adaptara a tus planes y necesidades. Y tus planes y necesidades, en buena medida, solo tenían un leit motiv: proporcionar soporte vital a tu hijo David, que no se valdría por sí mismo si tu no estabas ahí. Por eso, por mucho que supieras que podías hacer otras cosas, no podías evitar seguir igual y no cambiaba nada en tu vida. Por eso todo argumento o propuesta caía en saco roto. Por eso no había nada que hacer. Por eso era tan desesperante ir a hacerte las visitas donde los argumentos, las peticiones y las quejas se repetían en bucle y no se desencallaba ningún problema.

Ahora creo que debo aprender algo de tu sabiduría. Algo de tu compasión y de tu sentido del deber. No es que quiera sacrificarme por nada pero sí creo que debo intentar mantener la relación con David. 

Ahora tengo tus gafas. Las cogí en el hospital de Guadalajara para guardartelas y que no se extraviaran y las llevo siempre en mi bolsillo, como un recuerdo material, una forma de tenerte cerca y de llevar conmigo tu visión de las cosas. Tu visión de tu gente. A veces parecía una visión fatalista y de sacrificio sin fin. De no tomar decisiones para cambiar las cosas. Pero el fondo era de sacrificio por lo que de verdad te importaba. Eras una persona amable y que solo quería mirar por los suyos. Aguantabas desdenes y desamparos por ello, sin quejarte apenas. Tu paso por el mundo deja un mundo más limpio. Más coherente. Con menos brechas en el alma. 

Para mi era un poco incomprensible, es cierto, porque no comparto tu falta de necesidad de independencia y libertad, ni tu soportar las faltas de respeto de David…

Pero sí respeto tu amor de madre y tu acogida, sin reparos ni disculpas. 

Me siento en paz contigo y tu recuerdo. Tengo la sensación de habernos estado despidiendo, como se despide al día o a una fruta del árbol, o al árbol mismo, durante un tiempo, durante unos años. Nuestra relación fué buena. Aunque tú pidieras más atención y más dependencia. Aunque tuviéramos en contra el rechazo de Anna y de rebote de mis hijos, a los que no supiste prestar mucha atención, pero eras su abuela y eso debería haber bastado. 

Te quiero mucho mamá. Descansa en paz porque lo has hecho bien en esta vida. Te llevo en mi corazón. Y en mi bolsillo!. No me siento desamparado. Y es gracias a ti. Tu nos amparabas y lo sigues haciendo. 

No sé si es verdad que los nombres o las palabras hacen las cosas, o por lo menos estabilizan el mundo en nuestro interior y ponen los andamios, las paredes y ventanas en nuestra alma. Pero son las palabras que me salen contigo las que dan claridad y significado a lo que te digo y a lo que siento. No sé si Consuelo, tu nombre, és lo que dejas en el mundo, o si el calificativo de Cielo, que te puso Thierry en la corona que te envió (incluso aunque fuera un error de transcripción de la florista) te define mejor. Solo sé que todos esos significados te pegan y con ellos me quedo. Estarás conmigo siempre. 

LA RESPOSTA ESTÀ EN ELS DETALLS

 L'Artur no havia fet bé les coses, i ho sabia. Però mai ho admetria.

La trucada del seu antic amic Carles el va agafar desprevingut. Acostumat a ser el centre del món i no ocupar-se del petit detall de com podrien sentir-se els demés amb les seves accions, l'Artur només esperava que tot continués igual i ell no hagués de fer cap esforç, cap correcció, cap autocrítica.

I el cas és que les raons no li semblaven tan greus. Per a ell, ni tan sols se sustentaven en fets concrets. Només eren detalls que es podien oblidar amb facilitat traient-los importància. Així doncs, era fàcil fer veure que no havia passat res i fer-se el boig. Però el que havia passat havia passat. No era un significat interpretable el que estava en joc. No era un malentès. Era una vivència. I les vivències, sovint estan fetes de detalls que no deixen rastre més que en l'esperit d'un dels interlocutors, perquè l'altre prefereix obviar-los i fer com si res. I els detalls deien que hi havia hagut abús, prevaricació, prepotència... o, dit en altres paraules, que l'Artur havia pres "pel pito del sereno" a en Carles, de diverses maneres i en diversos sentits. Per exemple quan, a la seva última estada a casa d'en Carles, va manipular el consentiment trucant primer a la dona d'en Carles, preguntant-li si aquell cap de setmana feien alguna cosa i si podria pujar. Davant la resposta afirmativa, l'Artur va dir que pujaria el divendres a la tarda i marxaria el dilluns pel matí, és a dir, que es planificava tot el cap de setmana sense considerar que era massa temps per passar a casa d'una altra persona, comunicant la decisió presa a en Carles "a posteriori" i, per tant, sense consultar-li a ell mateix de forma directa, sinó com a fet consumat. La manera d'actuar de l'Artur solia ser aquesta: ell es proposava un objectiu i s'ho feia venir bé per sortir-se'n amb la seva manipulant el seu entorn. Desprès justificava  la manipulació obviant els detalls. 

Aquest fet concret, el de convidar-se a casa d'en Carles, era reiterat i es sustentava en el costum adquirit de passar un cap de setmana al mes a casa seva, que en Carles feia com a commiseració cap a l'Artur per la seva caiguda en desgràcia desprès d'ensopegar en un desastre econòmic de proporcions mastodòntiques per l'abús de demanda de crèdits i la consegüent ruptura de parella. 

L'Artur necessitava sortir algun cap de setmana al mes fora de casa de la seva mare, amb la que va haver de tornar a viure quan ho va perdre tot, i devia considerar que la seva presencia durant caps de setmana sencers no devia ser onerosa per en Carles i la seva família. Però no era així. A més a més, hi havia el detall de que durant les seves estades l'Artur no col·laborava en res a casa d'en Carles. No parava ni desparava taula, no muntava ni desmuntava el llit plegable, no col·laborava en fer dinars ni sopars, utilitzava el lavabo de la planta superior quan s'aixecava a quarts de set del matí sense considerar que feia fresa i que potser podria utilitzar el de la planta baixa per no molestar...etcètera.

També hi havia altres "detalls" en aquesta història que importaven, i potser encara més que els anteriors. En Carles es sentia de vegades ignorat i menystingut per l'Artur, per exemple quan, en una conversa, en Carles estava parlant i l'Artur aixecava la veu per sobre, trepitjant-lo descaradament per aconseguir imposar la seva opinió, la seva postura. Altres vegades, l'Artur menystenia en Carles pel simple procediment d'anorrear la situació proposada per aquest, per exemple tocar una cançó a la guitarra o anar a veure els planetes Júpiter i Saturn amb el telescopi a la nit, ignorant-la com si no existís, passant a un altra cosa o aixecant-se i marxant. El pitjor no era això, sinó la certesa de que l'Artur ho feia de forma totalment conscient i volguda (no era possible fer-ho d'una altra manera), i fins i tot de que gaudia de la humiliació provocada a l'altre, tal com deixava veure la seva cara de satisfacció. Detalls, sí. Interpretables?..., només en la distància del pas del temps que tot ho difumina i ho fa dubtós, com una grua a la boira humida. Aquests fets, tingueren a veure no només amb el caràcter lleugerament sàdic de l'Artur, sinó probablement com a rescabalament o directament venjança pels cops que la vida li havia donat. I amb qui resquitar-se millor si no que amb aquell que es deixava fer-s'ho i no es queixava? Els bancs, per suposat, no li deixarien fer-ho.

Així, s'havia anat enrarint l'ambient de presumpta amistat entre els dos, la qual, tot s'ha de dir, tampoc no tenia una base gaire sòlida, només un passat de trobades de parelles dos o tres cops l'any i el lligam dels fills que, ja se sap, sempre obliguen les estones mortes dels adults mentre ells juguen.

L'Artur feia com si no passes res i cada mes, religiosament, enviava un missatge per SMS a en Carles amb només tres o quatre paraules: "bones com estem", "bones com estema", "bones com es trobas", "bones com va lestiu" i coses així, amb faltes d'ortografia i tot, per veure si en Carles responia al senzill esquer, fals com mosca de plàstic, i tot podia continuar igual. En Carles no sabia com dir-li que havia perdut totalment la confiança en ell i que a aquelles alçades i sense un mínim d'autocrítica per la seva part, la cosa estava morta. Però finalment es va decidir a trucar-lo i parlar amb ell. L'Artur, previsiblement, va fer com qui no entén res i no sap de què li parlen, però senyals subtils dins la conversa deixaven veure a les clares que sí que ho sabia. El resultat va ser la "despedida y cierre" d'aquella amistat tòxica i l'alliberament d'en Carles, que es va jurar a sí mateix no tornar a deixar que el menystinguessin. 

Com diu la dita: "Com pretens volar si no t'allunyes dels qui t'arrenquen les plomes?"

P.S. Com que era una mica rancuniós i no tenia altra manera d'escopir a la cara a l'Artur, en Carles va decidir publicar la història al seu bloc.

LES CARTES, UN GENERE DIRECTE I PROPER (2) LA RESPOSTA

(ve d'una entrada anterior: https://enbuscadelsentitperdut.blogspot.com/2024/12/les-cartes-un-genere-directe-i-proper.html )

En el naufragi de la memòria i dels documents familiars, en que es perden bona part de les històries antigues dels avantpassats, de vegades es troben peces del gran trencaclosques que encaixen l'una amb l'altra. En aquest cas, una carta que és, clarament , la resposta a un altra que es va enviar abans. Aquesta carta que ara presento és un document escrit viu i palpitant d'una contestació del meu avi al seu nebot. En aquesta correspondència, com si fos un fòssil ben preservat, es poden resseguir aspectes lingüístics de la parla i també, sobretot, del caràcter i de l'actitud de vida dels dos interlocutors. L'avi, que no vaig conèixer per haver mort abans del meu naixement, em parla així una mica, a través d'un arxiu congelat del passat, com si pogués veure'l per una finestra una mica entelada pel temps. Encara millor, tinc una imatge en la que emmirallar al meu pare, al meu germà i a mi mateix, d'alguna manera, lligats o pertanyents a un fil genealògic d'actituds que potser tenen alguna cosa a veure amb els nostres jos més profunds. O amb arrels que ja no ens pertanyen, ni molt menys, però hi són.

En qualsevol cas, aquesta correspondència en particular, proclama la situació de llunyania permanent dels interlocutors, tant física com de les seves actituds vitals.

La contaminació dels sentits

Carrers, carreteres, diaris, anuncis, senyals, advertiments, prohibicions, cares, mirades, sorolls, motors, xerrameca, veus, cançons, riures, bombes, malsons, perills, venedors, ofertes, trucades, canvis de companyia, llums, fanals, cotxes, gossos, lladrucs, persianes, campanes, pensaments, llistes, obligacions, responsabilitats, fins i tot subsidiàries, enganys, mentides, perills, administració, gestió, lletres, matrícules, marques, clàxons, cases, futbol, bicicletes, clons, avions, línies en el cel, satèl·lits, restaurants, concursos, caques de gos, llaunes, escombraries, fum, tabac, cacera, revistes, Sudokus, arribar a fi de mes, tasques, auriculars, no temps, no reflexió, gesticulació, esnobisme, lluïment, aparença, reconeixement, necessitat d'alabances, de que et raspallin, que t'ensabonin, tornar amb la mama, creences, costums justificats auto referencialment, policia, bombers, ambulàncies, fàbriques, internet, IA, estar per sobre dels altres, manca de reconeixement, de cooperació, o ni tan sols treball en equip, por, menysteniment, oblit, invisibilitat, manca de reflexió, inconvivència, egocentrisme, aclucalls, córrer, humans.

LES CARTES, UN GÈNERE DIRECTE I PROPER

 El gènere epistolar ha donat grans exemples de literatura fresca i autèntica, exploratòria de la intimitat i las veritables raons i peripècies del viure i les seves dificultats. 

Fa poc va caure a les meves mans una carta mecanografiada d'un familiar. D'un nebot al seu tiet (el meu avi), i em va semblar tan despullada i veritable que la vull compartir aquí.

(Transcripció)

Barcelona, 18 de diciembre de 1953.

Mi querido tío:

Es triste tener que confesarlo, pero, como le decía en mi anterior, no tengo nada nuevo que contarle. Lo natural sería poder decirle, por ejemplo, que me caso pronto, que he cambiado de empleo, que voy a emprender un negocio, que tengo tal o cual afición o, por lo menos, que me divierto mucho. Pero en mi vida, que más es vegetar que vivir, no hay acontecimientos que merezcan ser destacados; transcurre, monótona, dentro de la más odiosa vulgaridad. Sin embargo, trato hoy de contestarle para que no interprete mi silencio como olvido o falta de estimación hacia V., lo cual sentiría muchísimo. 

Lamento profundamente que su estado de salud no sea del todo halagüeño. En realidad los achaques que V. padece no son graves, pero las molestias y privaciones a que dan lugar son muy desagradables, Tanto su afección del estómago como la del corazón son cosa que, a mi juicio, no pueden acortar la vida de nadie, siempre y cuando se someta el enfermo a un tratamiento y régimen dietético apropiados. Por el contrario, al verse uno obligado a llevar una vida moderada y una alimentación sana por razón de estas pequeñas dolencias, se consigue retrasar la arteriosclerosis y el envejecimiento de los órganos vitales y, por ende, alargar la vida. De modo que, en este caso, es muy cierto aquello de que no hay mal que por bien no venga, Mi padre sigue fuerte y sano como siempre, y trabajando bastante con el asunto de los marcos y cornucopias. Pero es viejo, y la vejez es ya de por sí una enfermedad; es una enfermedad incurable que, más pronto o más tarde, ha de acabar en un triste desenlace,

En cuanto a mi madre el caso es bastante peor. Padece graves trastornos circulatorios debidos a la arteriosclerosis. Este último verano estuvo muy mal. Perdía el conocimiento (lipotimias) por lo menos dos veces al día, de modo que no podíamos dejarla sola. Ahora parece que está algo mejorada, pero estoy muy preocupado pensando en lo que va a ocurrir el próximo verano, pues parece que le es mucho peor el calor que el frío.

En lo que respecta a mi salud he de decirle que, aparte la neurosis que siempre he padecido, sigo bastante bien, Por cierto que, debido a mi estado de ánimo siempre deprimido, someto a mi organismo a duras pruebas. Así, por ejemplo, bebo y como con exceso, pues encuentro en ello un cierto paliativo a mis males de orden psíquico.

Agotado ya el tema de la salud que era casi el único sobre el que podía versar esta carta, no me queda sino decirle que, tanto mi padre como yo, nos alegraríamos muchísimo de poder verle y abrazarle. Por eso le rogamos que aproveche unas vacaciones para venir a Barcelona. Nosotros no es probable que podamos nunca ir a verle a París.

Por cierto que, hace poco más de un año, estuve tentado de concertar con una agencia de turismo el viaje y estancia de ocho días en París, pero no pasó la cosa de ser un vago proyecto. Aquello fué como un fugaz destello de ilusión en la lobreguez de mi existencia, Quizá la idea brotó en mi mente a impulsos de cierto estado de ánimo algo complejo, indefinible. Finalizaba entonces el verano de 1952. Había yo tenido ocasión de conocer y acompañar a algunas muchachas francesas; encantadoras muchachas que aparecen todos los años en nuestras latitudes durante la época estival. Vienen a hacer turismo en España, o a broncear su blanca piel al sol de nuestras playas...

De seguir por este camino no le contaría más que tonterías, impropias de mi edad. Lo mejor es que ponga ya punto final a esta carta.

Antes de terminar quiero aprovechar la oportunidad para desearle, en nombre mío y en el de mis padres, muchas felicidades en las próximas fiestas de Navidad y un buen año 1954.

Mi padre procurará escribirle de un momento a otro.

Esperando verle pronto, le abraza,

Su sobrino Pere

L'EXTINCIÓ DELS NATURALISTES?

 

L'EXTINCIÓ DELS NATURALISTES?

Ara que els naturalistes de carrer o aficionats són sovint simples "llisteros", és a dir, emplenadors de llistes d'observacions, més que observadors de processos i cercadors d'explicacions als mateixos, és interessant aquesta notícia que parteix d'una observació naturalista casual. La història ens parla sobre la formació d'una hipòtesis de treball i com s'ha arribat a demostrar el creuament de l'Atlàntic per part d'una papallona, la migradora dels cards, amb les implicacions de l'escalfament global en aquests processos. 

https://papallonesialtres.blogspot.com/2024/07/la-vanessa-cardui-tambe-creua-latlantic.html

És curiós, perquè l'investigador protagonista d'aquesta troballa no és ni tan sols un zoòleg sinó un botànic. A partir de la seva hipòtesis d'investigació, tot un equip multidisciplinari ha fet la investigació dels diferents aspectes implicats i finalment han pogut trobar l'explicació.

Un magnífic exemple del que és una investigació naturalista, ara que sembla que els naturalistes estan en extinció, com ja deia E.O.Wilson. "Botes per bates", que diuen, per exemplificar la deriva de les ciències biològiques cap a la hiperespecialització i el treball al laboratori.

Aqui enllaços relacionats amb el tema de l'extinció dels naturalistes

https://blog.creaf.cat/noticies/naturalistes-extincio/

https://infinitespider.com/naturalists-disappearing/

https://amicsnat.cat/node/87

EL CLUB DE LA DUTXA I L'A7 D'OCELLS. (Un relat futurista i esquizoide, al límit del surrealisme)

 Les restriccions d'aigua havien començat feia sis anys. Tothom pensava i esperava que fos una cosa passatgera, una sequera que havia d'acabar en algun moment proper en el temps, però ningú creia que es pogués estendre durant anys. La sequera havia deixat els boscos fets uns laberints d'estelles com esquelets d'animals amb els ossos blanquejant al sol. Això els que no havien cremat, es clar. La terra, àrida i polsosa, s'havia anat emblanquinant i perdent el color i ara ja era com aquelles imatges increïbles de la península aràbiga amb els seus terres assedegats i aspres. L'aigua es feia servir per regar parcel·les de conreus amb gota a gota i es treia de màquines de condensació de l'aire, dessaladores i de la reutilització de les depuradores. L'aigua de boca era un be escàs i ja no diguem l'aigua per altres usos, com rentar o dutxar-se. En aquest últim ús s'havia anat desenvolupant tota una sèrie d'alternatives per aconseguir mantenir la higiene corporal. Els gels hidroalcohòlics ja tan estesos durant la pandèmia de Covid del 2020, eren per les mans, però la resta del cos necessitava el contacte amb l'aigua. No van trigar a sorgir alternatives més o menys assenyades o forassenyades. La més reeixida era la de rentar-se el cos amb un drap mullat i posar-hi desprès gel hidratant. Altres preferien la dutxa amb aigua polvoritzada, que reduïa el consum fins a un 75 %. D'altres, que no volien renunciar al plaer de l'aigua lliscant pels seus cossos, van decidir buscar-la com fos. En aquest context va sorgir el club de la dutxa.

Grups de persones s'organitzaven amb les xarxes de missatgeria dels mòbils per reunir-se a una mateixa hora en llocs on es provocava una fuita en un conducte d'aigua per poder dutxar-se en grup. La gent, desconeguts entre ells, es quedaven nus just abans de l'esdeveniment en el lloc acordat i llavors es feia un forat a una canonada d'aigua per poder fruir una estona d'aquesta mena de dutxa en comú, ensabonant-se i aclarint-se els uns als altres sobre la marxa. Aquesta mena de sabotatge es considerava un delicte i s'actuava amb duresa contra els perpetradors, però cada cop era més popular i fins i tot s'havia convertit en un ritus entre el jovent, que s'aplegaven per fer trobades multitudinàries amb aquesta sola excusa del club de la dutxa. 

 El 27 de gener de 2029 va succeir l'esdeveniment de l'A7. La canonada que subministrava aigua per a la refrigeració dels servidors que feien la interfase amb els satèl·lits de comunicació (estació A7), va ser sabotejada i els servidors van caure fregits. La manca d'aquests intercomunicadors va fer aturar en cadena tots el altres servidors del planeta, i ens vam quedar sense internet i sense xarxes de comunicació mòbils. Les fixes havien pràcticament desaparegut feia temps, per obsoletes. 

Així doncs, l'Andreu i jo, que havíem iniciat tot just un viatge de cap de setmana ornitològic als secans de la plana de Lleida, ens vam trobar immobilitzats i incomunicats a la Timoneda d'Alfés. Mesos desprès seguim encara amagats en aquest lloc, sobrevivint com podem i esperant que tot torni a la "normalitat". Això sí, hem fet més de 10 "bimbos" o avistaments  nous cadascú.

Escrivim això per deixar constància per les nostres famílies per si algú trobés mai aquest missatge,

HOMENAGE A "GODS MUST BE CRAZY", LOS DIOSES DEBEN ESTAR LOCOS

Una lección de película... y algo imposible hecho posible. Tanto la 1 como la 2. Lo que se puede hacer con imaginación y mucha valentía y ganas de jugar. (también en la galeria de fotos de "metàfores visuals")

Freinet i la memòria d'un mestre a la república

Arrel del llibre i la pel·lícula "El maestro que prometió el mar" hem conegut una bonica història de voluntat pedagògica però també de reaccionisme davant les llibertats.

Antoni Benaiges, un mestre republicà de Montroig del Camp destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), feia servir les premises del mètode freinetià. Utilitzà de forma deliberada la màgia de la lletra impresa per invocar la curiositat innata i els desitjos de comunicar en els seus alumnes a partir d'una petita imprempta. La lletra impresa té poder, visibilitat i continuitat, fa pensar i crea precedent. Pot provocar pensament i respecte... o també disconformitat, por i fins i tot odi. L'odi, inflamat per la impunitat que otorga la guerra, condueix al sense sentit de matar un mestre, un senzill mestre de nens, de mainada, pel seu delicte d'expressar-se i deixar expressar-se als seus alumnes. 

La història desenterrada d'aquest mestre ens retorna als ulls la clara dicotomia entre la dreta: una actitud vital de por als canvis i a la llibertat, als drets i a compartir, i l'esquerra: l'humanisme, la confiança i la propietat compartida. La guerra civil va ser la reacció de la dreta i l'immovilisme contra les llibertats i el canvi. Ara torna a haver aquesta amenaça. Torna a renèixer la por als canvis, a l'aflorament de drets i l'odi als catalans.

NADANDO EN LA AMBULANCIA

Hay pocas expresiones más chocantes e inquietantes que las que nacen como producto de la mezcla o corrupción de otras. En este caso el requiebro està claro, aunque obscuro, porque su significado se refugia en la paradoja y la ironia. También en la verdad más tierna y quejosa, la que nace del desconsuelo, de la falta de esperanza, de la orquestra del Titánic. Nadamos en la abundancia en este mundo nuestro occidental, tan sinrazón de vivir, pero por eso mismo el mundo, todo el mundo y no solo el nuestro, se convierte en una ambulancia, en una emergencia que no lleva a salvar al enfermo, solo a ingresarlo en la UCI, para darle la extrema unción y certificar (SIC) su muerte. Nadamos como un pez en la pecera en una situación límite y extrema, de camino a ningun lugar que pueda solucionarnos. No somos solucionables. 

En el mientrastanto, calumnia que algo queda que para lo que me queda en el convento... o relata, que algo queda, por poner algo de música a este hundimiento, por salvar la belleza un segundo más.

Y ese es el nuevo título del bloc.

NENS BOMBOLLA I PARES HELICÒPTER

La Txell, mestra de la meva escola, parlant sobre la fragilitat creixent dels nens a cada curs, m'ha deixat anar aquesta expressió com a explicació d'aquest fet.

Potser el famós COVID-19 i els seus efectes colaterals d'engabiament dins de casa durant mesos han influït una mica en aquest resultat, no dic que no, però també s'ajunten altres factors. Per a mi: la crisi econòmica creixent a partir del 2010, la crisi climàtica i la inseguretat de futur que provoca, i, sobretot, la pèrdua de socialització entre iguals a causa de no poder jugar sols al carrer, la dependència de les pantalles i la sobrecàrrega d'activitats extraescolars. A relacionar-se s'aprèn, sobretot, entre iguals. Els models, les dependències, l'autodefensa i la lectura de les intencions alienes, especialment en el llenguatge corporal i no verbal, s'aprenen en el terreny directe i propi de les relacions entre iguals.

Els pares, amb bones intencions, volen protegir els seus fills i suplir aquestes influències i aprenentatges, però no.

Nens bombolla i pares helicòpter.

LA MEMÒRIA DE L'AIGUA

En Joan prenia un got d'aigua del mar cada matí. Pensava que això ajudaria la seva salut i el seu cos. Ho creia de veritat, com qui creu en una religió, sense escletxes ni pensaments negatius. La base de la seva creença era que com que la vida havia evolucionat al mar, tot el que era viu imitava, en un moment o altre, aquesta etapa i l'incloïa en el seu funcionament. Les cèl·lules, el líquid amniòtic de la placenta de les mares, la sang, els líquids del cos... què sé jo...tot en recordava al mar.

Però un dia en Joan va tenir un somni estant despert, un somni d'un pop que es desplaçava pel fons del mar i fugia, braços ajudeu-me, dels seus múltiples perseguidors. S'arrossegava per les roques canviant de color, sortia disparat a propulsió i es ficava a forats inversemblants adaptant tota la seva anatomia. Va ser tan frepant que en tornar a la realitat va passar mig matí pensant que, d'alguna manera, allò li havia succeït a ell mateix. 

Al dia següent va convertir-se en estrella de mar, que devorava eriçons de mar, petxines i altres animals sèssils o d'escàs moviment, amb els seus braços lents però potents i la seva boca xucladora.

Al següent era una llebre de mar, un curiós invertebrat marí amb més pinta de Batman gelatinós que una altra cosa, que "volava" amb ales toves per l'aigua.

i així un dia rere l'altre. 

I va associar aquestes experiències extra corporals a la pressa prèvia, en tots els casos, del got d'aigua de mar.

Va provar de fer recerca a internet sobre aquell fenomen però no en va trobar res, i, finalment, va decidir investigar amb la seva pròpia experiència. Sistemàtic i hipocondríac com era, es va posar a fer tota una sèrie d'experiments per descobrir què era allò que li passava. 

De primeres, durant l'hora abans de la pressa del got d'aigua marina, es ficava a la part menys fonda de la platja amb les ulleres de busseig i el tub d'esnorkel i provava de seguir algun ésser marí. El primer dia va ser una palaia, una mena de peix pla de fons de mar semblant al llenguado. El va fer sortir del seu amagatall de sorra i nedar fins uns metres més enllà. Llavors se li va ocórrer clavar-li un arpó.

Tot seguit va agafar en un pot aigua de mar que estigués en contacte amb el peix encara clavat i arponejat al fons de sorra i el va tapar amb el seu tap de rosca. Un cop a la superfície, va obrir el pot, en va veure un bon glop d'aquella aigua i es va posar a surar de panxa enlaire, amb els ulls tancats.

El que va passar a continuació va ser exactament el que havia passat a sota de l'aigua, feia uns instants, només que aquesta vegada en primera persona. Ell era la palaia, amb el seu cos estrany reposant de costat sobre la sorra, la boca en una vora i els dos ulls a la mateixa cara sobresortint lleugerament de la sorra, fugint terroritzat d'una ombra enorme que se li acostava amb un immens ull de vidre i un tub fosc en un costat. Es deixava caure un altre cop al fons, movent espasmòdicament el seu cos per aconseguir un arrebossat perfecte de sorra i canviant els cromatòfors de la seva pell per aconseguir taques com les dels grans de sorra. De cop i volta va sentir una fiblada en un cantó del seu cos que li travessava i el deixava sense respiració. 

Aquella experiència el va fer vegà estricte i defensor de la vida marina. Va fundar una associació de defensa del mar i les seves criatures, però, a part d'això, va refinar aquella habilitat seva de reviure la "memòria de l'aigua" per dedicar-se a investigar "casos" estranys relacionats, poc o molt, amb l'aigua. 

Un dia el van trucar per demanar-li que acompanyés una expedició a recollir aigua del mar del Titànic, el famós transatlàntic enfonsat. Va descobrir que els músics van tocar un vals austríac fins que van morir ofegats i que el capità va morir a la cabina de comandament bevent conyac francés. 

Un altre dia va poder reviure la tragèdia d'uns emigrants en pastera, un dels quals havia recollir un pot amb aigua mentre s'enfonsava l'embarcació.

Una altra vegada va resoldre un cas d'assassinat tastant l'aigua de la pila d'aigua beneïda d'una església on s'havia senyat un criminal que hi va entrar fugint de la policia. 

El cas més "sonat", però, va ser el de la confirmació de la declaració d'un mariner d'un submarí que deia haver vist un tauró amb un sarró de llana penjat a un costat i una iguana amb un capell de llana al cap!

LECTURES. CANVIS DE PARADIGMA

 PROPOSTA DIDACTICA:

"La lectura com a procés aplicable a altres activitats humanes i el procés de reflexió i canvi que implica."

A partir d'una comparació o analogia amb la lectura com a procés lector de textos, descodificació i reconstrucció dels mateixos en la mostra ment, aplicar el concepte a altres situacions de la vida quotidiana.

La lectura és un procés de desglossar, de desmuntar i tornar a muntar el trencaclosques, de reconèixer les parts, els detalls i el tot. De reconeixement i descobriment, de sorpresa i emoció, de coneixement. De desvetllament de significats de la realitat. Es tracta d'utilitzar allò conegut per intuir el que desconeixem, d'aprendre a utilitzar eines mentals i físiques per adaptar la realitat als nostres esquemes de coneixement i reconeixement mentals. És diferent, però és el mateix tant si es tracta d'un text amb paraules com d'una imatge, un paisatge, un objecte, un núvol, una cara, un gest o un comportament. Sempre es tracta de llegir.

Per exemple: lectura d'imatges, de paisatges, cares i expressions, quadres o obres d'art, partits o esports, pel·lícules o audiovisuals, situacions estressants o de conflicte, llistes de necessitats o coses per fer o canviar, propòsits, comportament dels animals, amics (com ajudar) necessitats dels altres... Conseqüències de les pròpies accions...

Podem crear un taller de lectura on apliquem tots aquest tipus de lectura. Desprès de tot, llegir no és només llegir...és practicar amb la realitat.

UNA PART DE NOSALTRES

Una part de nosaltres sempre ens observa des de fora i intenta imitar algun model...o intenta evitar-ho...

Vistos des de fora, els humans semblem seguidors d'unes consignes particulars. Programats d'alguna manera des de ben petits, com amb una mena d'impronta, amb el caràcter, els moviments, la manera de riure o la de moure les mans d'algú altre amb el que ens vam criar o que ens va servir de model, l'aprenentatge és una mena de impregnació, una mena de bany en les impressions que heretem dels nostres tutors més propers. Durant la resta de la nostra vida aquelles pautes no enteses, assimilades sense més, assumides  com a pròpies, ens acompanyaran i probablement fins i tot ens aferrarem a elles com a caràcters propis, símbols de la nostra bandera i país particulars. Segurament són el producte d'alguna finestra oberta en la nostra ment a les influències més properes en un període sensible de la nostra infantesa més primerenca i pregona, gravada per algun mecanisme de neurones mirall o circuits de memòria de placa base. 

De vegades, en un lloc amb molta gent, es possible observar i advertir els petits o grans "deixos" i "maneres" de cadascun dels presents i inferir o imaginar la seva procedència: l'amanerament de la veu i els gestos d'aquell homosexual d'allà, imitant la mare o alguna de les dones que el van criar en la seva infància. El riure escandalós i groller d'aquella dona apersonada d'allà darrere, trencant el silenci i la soledat tal com ho feia algú de casa. O jo mateix, pensant de reüll en com de semblant sona la meva veu a l'estigma del meu germà paranoic.

(També a la pàgina "Kit de supervivència" d'aquest bloc)

METÀFORES VISUALS

Tot i que està activa des de fa ja algun temps, potser 3 o 4 temporades, mai no l'havia presentat. Aquesta columna d'imatges a la banda esquerre del bloc vol ser un petit i aleatori mostrari d'imatges amb una inequívoca vocació generadora d'associacions mentals. 

Com el seu títol suggereix, són una invitació a això mateix...als suggeriments, a les connexions immediates o remotes de tot allò que ens envolta i que els humans, incapaços d'evitar-ho, tendim a dotar de sentit. Sense carrils ni dreceres, sense paraules (gairebé mai) que dirigeixin els nostres pensaments o vagues recerques dins nostre, aquestes imatges estan escollides per deixar volar la imaginació en qualsevol sentit.

Que cadascú esculli la seva associació! 

Us prometo un bany refrescant dins de vosaltres mateixos...

PERSONS

Persons, persones, personatges... és la nova barra de fotos del bloc, a la dreta de la columna central i sota dels elements informatius del contingut. Són tretes de perfils, és a dir, que volen representar a la gent, i m'estimulen a pensar en que són, d'alguna manera subconscient,  el reflex de les ànimes dels seus propietaris en un moment donat, de vegades, i d'altres un clixé, un esterotip, de les seves aspiracions envers la societat i per tant de les imatges d'èxit que crea la pròpia societat...o dels seus monstres.

Volen ser inspiradores, divertides, suggeridores i en cap cas aclaridores.

EL GRAFITER D'ÀNIMES (text de microliteratura)

 EL GRAFITER D'ÀNIMES

L’Edward era pintant amb uns pots d’esprai als pilars sota les vies del tren. Aquelles velles parets ferides, supervivents d’una era industrial desfermada i barroera, l’adelitaven per pintar les seves escenes. Era la manera que tenia de relacionar-se amb el món. 

L’Edward feia grafits des dels dotze anys. Tenia una habilitat especial per captar l’ànima, les ànimes amb les que es creuava i plasmar-les als murs. Les seves línies i composicions eren inspirades i franques, guiades per l’espontaneïtat i la intuïció i també per una qualitat meditativa que li permetia revelar allò transcendent de cadascú.

Per a ell, els murs eren un refugi de seguretat contra les pors interiors, contra l’incomprensible i la culpa. I contra la seva fragilitat. Havia crescut assetjat per la malaltia. Asmàtic i epilèptic, sabia que la ruïna era casa seva. 

La germana gran, amb la que s’havia criat, l’havia ensenyat a dibuixar i ell havia après amb avidesa, empès per una urgència que era el preu del seu do. “Dibuixar no et farà ric, però sí conèixer-te millor”, li havia dit ella.

Precisament la seva relació amb els murs de la ciutat venia d’aquí, de la superació d’una barrera i un record.

El seu pare, un emprenedor arruïnat, es va suïcidar quan ell era encara petit. Li va costar molt acceptar el que havia passat.

L’Edward, que sempre havia viscut intensament i amb presa, aquella nit va acabar el seu ràpid viatge. Va morir a l’asfalt d’un atac d’epilèpsia.

Al davant, com un reflex al mur escrostonat sota les vies, hi havia pintat el cap d’un nen estirat al seu llit. Era la cara insomne d’algú que s’ha quedat sol i mira una paret. Al darrere hi ha la vida i ell intenta veure al seu través.

https://artsandculture.google.com/asset/untitled-poeta/cwHKgGlNxHPT6A

SÈNECA I LA IRA

 

SÈNECA I LA IRA

Sèneca designava la ira com la més repugnant de les emocions, ja que no en podem tenir control. Ens explica la seva teoria sobre la ira, i la relaciona amb Neró i la història de l’esclau. Quan al servent li va caure la plata amb copes, Neró el va tirar a un estany amb serps. Un càstig desmesurat i provocat, entre d’altres coses, per la ira.

Segons Sèneca, la ira és la frustració provocada per l’excés d’esperança. També demostra que la gent rica, tenen més esperances i expectatives perquè pensen que tot els ha de sortir bé i, per això, al mínim entrebanc s’enfaden.

Sèneca ens recomana fer una petita anàlisi cada matí del que pot anar malament durant el dia. Ens recomana que tinguem una actitud més aviat pessimista. Així les coses que van malament no ens faran enfadar ni ens sorprendran perquè ja en ho esperàvem. També ens posa l’exemple del desastre de Pompeia. Les forces naturals no es poden controlar, però s’ha d’estar preparat psicològicament per si algun dia passa alguna desgràcia.

(També a la pàgina "Kit de supervivència")

PROPOSTA DIDACTICA: PREPARACIÓ D'UNA SORTIDA

 PROPOSTA DIDÀCTICA: PREPARACIÓ D’UNA SORTIDA.

La meva proposta es basa en les activitats que vàrem dur a terme aquest primer trimestre d’enguany a l’escola, al curs 5è de Cicle Superior de Primària, per tal de preparar, promoure i recollir els resultats de la sortida que teníem prevista a una casa de colònies on treballaríem diferents aspectes de la prehistòria de manera vivencial i pràctica.

Activitats prèvies a la sortida:

La sortida la teníem prevista pel dia 2 de novembre, així que, a part de comentar a classe que faríem aquesta sortida, el que havien de portar i què faríem durant la mateixa, també els vam voler ficar més en context i preparar també una mica el coneixement de la ubicació, quin recorregut faríem, quant trigaríem i altres aspectes relacionats amb la logística de la mateixa, donat que ens sembla important també abordar els aspectes pràctics relacionats amb els desplaçaments i tot el que comporta de fer-los conscients i partícips  del que implica l’organització d’activitats a l’escola. Aprofitem també per treballar tot el relacionat amb dades numèriques de la sortida, com distàncies, temps de viatge, despeses de combustible, etc. Aquest treball es relaciona amb la geografia i es procura fer en totes les sortides del curs, tant locals com externes, ja que és una bona oportunitat per treballar la situació espaial i el coneixement de l’entorn.

Amb aquests objectius vàrem preparar una sessió d’informàtica on aprendríem a utilitzar de forma inicial l’aplicació Google drive. Desprès de fer una introducció a classe del que anàvem a fer a l’aula d’informàtica els vam deixar una sèrie de reptes penjats al Classroom, dins la carpeta de "Informàtica i Robòtica".

https://docs.google.com/document/d/1H6DU8x2UfdR64hTGVIvKw_TEmix8RYkpbdUH2Oi-uUk/edit?usp=sharing

Els càlculs els feien amb l'aplicació "Calculadora" dins el programari de l'ordinador.

Durant un altra sessió d’informàtica prèvia a la sortida, els vam demanar buscar informació de la casa de colònies on anàvem i de les activitats que s’hi feien. Aquesta informació l’havien de col·locar, juntament amb la referència de la web de la casa, en un document de Google, al seu drive i compartir-ho amb mi.

Un altra tasca complementària, dins el mateix document, era fer recerca d’altres llocs on fer activitats relacionades amb la prehistòria per nens i nenes de primària i comparar-los amb la visita que fèiem i també a jaciments propers com el de la Cova d’en Daina, a Romanyà de la Selva.  Es pretenia motivar la visita a llocs propers de forma familiar, promovent la curiositat per l’entorn i l’autodescobriment. També s’havia de posar la referència dels webs visitats.

Desprès de la sortida, els hi vam demanar que fessin una ressenya de la mateixa amb unes pautes donades sobre la seva vivència, també en un document Google penjat al Classroom, aquesta vegada a la carpeta de Català. En aquest document havien d’incloure unes fotos que havien de baixar d’un enllaç al drive, inserir al seu document i fer peus de foto.

Fer-ho amb el Classroom permet una retroacció amb els alumnes, re-avaluant el seu treball en vàries ocasions: tant en una primera fase donant comentaris personalitzats com en la retroacció final i la seva nota final, de forma individualitzada.

També els permet a ells revisar l’ortografia i fer fàcilment els canvis que se’ls demanen.

Al final s’escolliria entre tots la ressenya millor i es publicaria al web de l’escola.

Aquest era el model utilitzat i penjat al Classroom:

https://docs.google.com/document/d/1rm1cl3CmFxYtBwWlFOCksFpmQ3iyC9CgHXVLH2nfBNg/edit?usp=sharing

La ressenya escollida va ser aquesta:

https://docs.google.com/document/d/1wMif1M9Lt1SM1Y5KOd9KvOyW8pQnnfi7X6a7b3fk_54/edit?usp=sharing

Aquestes activitats pretenen treballar els objectius de la sortida d’una forma molt més global, amb continguts de matemàtiques, medi, llengua i informàtica, principalment, i obre la porta a tota una globalització de treball del medi.

Crec que les sortides donen moltes oportunitats d’introduir objectius i activitats de caire molt pràctic i vivencial, que tenen una aplicació molt real en el seu aprenentatge i en els costums que seguim a l’hora de planificar el que farem en un futur proper. Cosa que sovint falta a l’ensenyament reglat.

Fent una valoració de l’experiència, mancaria deixar que fessin ells algunes fotos durant la sortida, per la qual cosa faria falta tenir càmeres digitals a l’escola o portar alguna tauleta de les que disposem.

Evidentment es poden, i es van fer, moltes més activitats amb suport digital relacionades amb el tema de la prehistòria, però aquí es presenten només les relacionades amb el treball de la sortida.

S’ha de dir que va haver certa dificultat en fer servir en principi l’aplicació Google Maps als ordinadors de l’escola, doncs no estava activada per l’extensió del correu que utilitzen els alumnes i es va haver d’activar.

És una activitat que requereix el coneixement de les aplicacions utilitzades però no costa gaire adquirir el seu domini.

Per la Taxonomia Digital de Bloom aquest projecte representa sobretot alguns passos de  introducció a una sèrie d’habilitats i habituació a formes de treballar noves. Els LOTS. Però també representa un pas més enllà en la revisió i l’autoavaluació de les feines, representant una mica el HOTS del projecte.