Aquest és un tema
candent que costa de tractar perquè aixeca ampolles i males consciències. Molta
gent diu que no sap com enfrontar-s’hi, que és cosa de infantil o com a molt de
cicle inicial o a tot estirar mig, que porta molta feina perquè cal
programar-ho tot molt bé perquè no quedi res sense tocar, que cal guiar-lo
perquè es tractin els temes del currículum...
Cada any em
plantejo com ho haig de fer per poder plantejar-ne sense tants entrebancs i
d’una forma més natural. Plantejaré aquí el que jo crec que són els projectes i
com i des d’on s’han d’abordar.
Per començar em basaré en el sentit
comú del terme, el que no té volta de full: alguna cosa tractada des de
diferents vessants o àrees.
Suposem un nen
anomenat Joan que un dia ens vol portar la seva guitarra i tocar-nos una peça a
classe. En aquest mateix instant, el millor del món per a un projecte
interdisciplinari, sorgeixen les preguntes: Fa molt que toques la guitarra?, És
fàcil o difícil?, qui t’ensenya?, perquè vols fer una audició a classe?, què és
necessari per fer una audició?, quin dia
ens va bé per fer-la?, Què tocaràs? De qui és aquesta peça? Que saps d’ell? ...
i posteriorment d’altres més profundes relacionades amb el mateix fet: Com és
una guitarra, quin tipus d’instrument és, a quina família pertany, quan i qui
la va inventar, de quins materials està feta, quins tipus hi ha, peces musicals
per guitarra, guitarristes famosos, ...
A partir de tot
aquest tipus de preguntes coneixerem coses sobre un objecte, sí, però només
aquelles coses que realment interessin, coneixerem millor a un company,
provocarem que altres alumnes portin coses seves i les expliquin, aprofundirem
en un aspecte concret de la realitat i això ens portarà a apreciar tota la seva
complexitat i a enfocar la nostra atenció, curiositat i expectativa. Al final
del projecte ens hem de preguntar no només què hem après amb ell, que és
secundari, sinó què ha canviat a la classe i als nostres alumnes, a on ens ha
portat i quines portes ens ha obert a cadascú. Potser que indaguem sobre els
diferents instruments, potser que fem una petita orquestra a classe i desprès
organitzem un concert benèfic a la llar d’avis, potser que descobrim la
matemàtica implícita a les notes del pentagrama, els ritmes, compassos, potser
que fem una cançó entre tots.
No és lícit
menysprear tot aquest procés de desvetllament d’interessos amb excuses de
currículums mínims obligatoris, maneres de fer a secundària i manca de temps.
És cert que no és
fàcil buscar un espai apropiat i lliure dins l’horari acadèmic per dedicar-lo
als projectes. És més: depèn del tipus de projecte podríem derivar part del
mateix a d’altres especialistes com, en aquest cas està clar, la música, o bé
la plàstica, la informàtica, l’educació física, etc. I a classe dedicar espais
d’altres matèries que fem amb el grup sencer.
Un projecte ha de
tenir el seu principi i els seu final lligats en la mateixa proposta inicial
d’interès concret, en les seves preguntes i en les seves respostes. No té
perquè ser molt llarg. Pot sorgir d’una proposta dels nens, com és aquest cas
de la guitarra, o de l’escola, com pot ser el cas de la planificació i el
seguiment d’un hort escolar, o de la planificació i el seguiment d’una sortida
fora de la localitat, o del plantejament, planificació i seguiment del
reciclatge a l’escola.
El que està clar és
que un projecte interdisciplinari ha de sorgir d’un fet o un objecte concrets.
La cosificació del projecte li dona un sentit i una direcció: un perquè. El
contrari, fer sorgir un projecte a partir d’un tema donat perquè surt en el
“currículum” o en el llibre de text de medi, és una errada comú que treu la
iniciativa als nens i desorienta la direcció mateixa del projecte: el
desvirtua. Al mateix temps, associa de manera errònia el plantejament dels
projectes a una assignatura “mare dels ous”, la matèria NO INSTRUMENTAL
(n’hauríem de parlar d’aquest tema) de Medi natural i social. Arraconada
d’aquesta manera a una assignatura “de segona”, el projecte pot ser tractat,
com de fet ho és tot sovint i a molts llocs, com un mer tràmit que cal complir
de cara a la galeria per que no sigui dit que no fem pedagogia moderna i de la
bona (Jo he arribat a sentir de boca d’una cap d’estudis que aquesta manera de
fer era de “hippies”, i això mentre ens donava un curs de projectes a medi. Què
simptomàtic! I quina bestiesa!)
