Fa gairebé 4 anys que vaig obrir aquest bloc, des de febrer del 2011. Per què ha servit aquest bloc? Com ha anat? Quina funció té?
Un bloc s'obre com una necessitat d'expressió. En el meu cas no és un bloc per tenir clients, atreure personal que el llegeixi, et voti, fins i tot guanyar diners, o prestigi o premis. Es clar que m'agradaria que algú se'l llegís, i fins i tot que fos valorat, però no és la seva funció principal.
En principi el bloc era més per fer i guardar reflexions pròpies. Un lloc on tenir-les reunides i segures. I també per poder-les rellegir fàcilment de tant en tant. M'agrada rellegir-me de tant en tant. Sona malament, ho sé, però m'ajuda a reconeixer-me. Continua essent això. També volia difondre missatges d'altres que em semblen importants, o sigui coincidents amb la meva manera de ser. Sobre tot educatius. La cosa s'ha anat decantant més per lo educatiu que pel vessant naturalista, que també hi és present però molt menys. La frustració que em produeix no poder fer d'educador tal com penso que hauria de ser o com a mínim una mica més semblant, ser més coherent, vaja, és la que ha impulsat la majoria d'entrades d'aquest bloc.
Per altra banda, s'ha anat convertint en un bloc "mare", on enllaçar altres blocs que he anat creant, més específics d'altres temàtiques, com la lluita social per la educació, els blocs escolars, un bloc dedicat a les papallones i la natura de l'estany de Sils i un dedicat a la poesia i la prosa poètica.
Quant fas un bloc, sembla que et crida a publicar noves entrades de manera periòdica. Estàs poc menys que obligat a sadollar la set, la necessitat d'entrades que et provoca la sola existència del bloc. Et provoca un petit buit, una angústia, el no publicar res en un bloc durant un mes sencer.
És la part fosca dels blocs. Que tenen vida pròpia, o exigències pròpies. Bé, no. Això és la pel·lícula que es fa cadascú. Però una mica sí. Ser blogger és com ser fumador.
Aquest bloc m'ha permès una expressió més amplia i més correcta dels meus pensaments i una revisió dels mateixos. No hi ha ningú que te'ls discuteixi (o casi), al menys quan els publiques. És com un diari obert. Un recull de reflexions, amb l'avantatge que hi pots incloure les d'altres.
Durant aquests quatre anys he pogut reforçar les meves creences en una educació més lliure i en una relació més sincera i positiva amb el món. També m'ha servit per treure fora tot allò que em frustrava i m'ofenia del món que m'envolta. És una reacció catàrtica. Quan ho expresses, allò que t'ofen deixa de tenir tanta importància. Potser no immediatament, però ho treus fora, ho exterioritzes, ho fixes en paraules, ho entens una mica més i pots manegar-ho millor. O conviure-hi.
Em frustra una mica, és cert, el fet què el que publico tingui nul·la ressonància en els demés. Pràcticament cap comentari, cap comunicació sobre el que he publicat com a articles propis i a més una quantitat molt petita de visites.
Em fa què pensar això, perquè penso que no se li dona valor a opinions que no són de personatges amb cert prestigi, o potser és que el que escric no li interessa pràcticament a ningú. O que no ho escric d'una forma atractiva. En qualsevol cas no alimenta gaire la meva autoestima, ja escanyolida de per si. Em dona què pensar que aquest és un mitjà poc agraït. En qualsevol cas és una finestra oberta al món. Aquest món autista i ple de prejudicis, de inèrcies i de crides d'atenció.
No estic cansat del bloc. Al contrari. el veig cada cop més com el paper en blanc que és. La sinceritat nua que em reclama se'm revela com una porta oberta cap a una altre relació amb el món i amb els altres. Amb mi mateix, es clar. No puc defugir aquesta sinceritat i aquesta força cap a l'expressió, cap a equivocar-me i deixar-me equivocar, per no equivocar-me ni tenir por a deixar-me ser.
Potser és molt demanar a un simple bloc. Potser.
