EN MEMORIA DE ANTONIO R. J.

"Qué hermosura", decía Antonio cuando veía llover con ganas, una tormenta de esas que pone el cielo gris y pesado como panza de burra, y se sentava a ver llover feliz. Solo eso ya dice mucho de Antonio; una persona que pasó por esta vida intentando disfrutar de las pequeñas cosas. Siempre un poco entre las nubes y la tierra como cuando volava sin motor en su velero planeador. Ayer, 18 de agosto, día de su funeral, llovía generosamente. Descanse en paz Antonio R. J.

EL BOSQUET DE LA RIERA SECA

Jo el conec més com el "Bosquet del niu de l'astor" perquè una vegada hi va fer niu una parella d'astors i en vaig poder seguir el procés de cria fins el final d'un poll d'aquest impressionant rapinyaire de bosc. En realitat no sé com es diu o ni si tant sols en té de nom. Aquí a la vora n'hi ha d'encara més petits de bosquets que sí que en tenen de nom propi, i ben folklòric i esponerós, com el "Bosquet de les granges del barber". Es curiós com les comunitats rurals, com aquest municipi en el que visc, sent petites en extensió, nominalitzen cada petit racó i el lleguen al futur amb el deix arcaic de la seva història, signant el seu caràcter però també la seva immutabilitat, la seva resistència i la seva reserva als forasters. Però vull parlar del bosc. A la plana de la Selva el bosc típic és el de roures i en queden taquetes esparses arreu, entre els camps de conreu i les carreteres. El bosquet de la riera seca és un bosquet rectangular, amb un dels seus extrems limitat per la pròpia riera seca, als costats per camps de conreu, tradicionalment de secà però últimament transformats cada cop més en regadiu per plantar blat de moro per les granges de vaques properes. En realitat més valdria anomenar-les indústries lleteres ja que per la seva grandària i producció ja no sembla una explotació agrícola i ramadera tradicional sinó una fàbrica on entren matèries primeres i surt llet. Autèntiques ciutats de vaques i cuidadors especialitzats en tasques diverses. L'últim costat del bosc, l'oposat a la riera seca, està ocupat per un petit hort d'unes cases veïnes i una bassa de rec. És un bosc mixt de roures i pins, amb un camí que el creua pel mig i que porta de les cases d'un dels costats al camí de la Riera seca, a l'altra banda del bosc. És un bosc ombrívol, d'arbres alts. Un dosser d'ombra i tranquil·litat verd. Entrar en ell produeix un lleuger desconcert. Passar de la horitzontalitat del paisatge agrari a la verticalitat dels troncs i les perspectives aèries, que obliguen a aixecar el cap cap al cel, produeix la inquietud i el desequilibri necessaris per a una pau fosca i atenta. Ara són els ocells, el vent entre les fulles, els clarobscurs canviants al terra vegetal de fulles i agulles de pi, els que manen i els que ens fan mirar també a dins nostre, a la nostra foscor, la nostra ombra interior. Tot fa que es desperti la franquesa i s'aturi el temps, al menys per uns instants, fins que les alarmes del món ens assaltin un altre cop des de dins o des de fora. 

Sona un wassap: adéu tranquil·litat.

DESIGN FOR CHANGE

Unes propostes actives i diferents per dinamitzar i donar sentit a les classes

Enllaç al vídeo a la imatge

Xerrada TED de Kiran Bir Sethi, creadora del design for change

L'ÈXIT ESCOLAR VA LLIGAT AL NIVELL SOCIAL I ECONÒMIC

Es diu, però no prou vegades ni de forma prou convincent, com de passada, com un dels factors possibles de l'èxit o el fracàs escolar. Però és un dels factors clau. Un dels factors decisoris que expliquen perquè les expectatives dels progenitors influeixen tant decisivament en els resultats acadèmics dels fills.

El nivell social i econòmic determina aquestes expectatives de diverses maneres:

• L'elecció de l'escola a la que aniran els fills, de manera que a més nivell econòmic i social més cura es tindrà de portar els fills a una escola on hi hagi gent del mateix nivell S-E i menys gent de nivells S-E inferiors. L'escola ha de complir uns paràmetres de formalitat, proximitat a l'entorn S-E, exigència i nivell acadèmic alt (encara que sigui de forma aparent).
• El seguiment dels resultats escolars que fan els pares de nivell S-E alt (que no tant del procés educatiu i pedagògic) és per exigir un nivell de notes alt, encara que sigui fictici. Els pares amb nivell S-E baix solen tenir autoestima baixa i no fan gaire seguiment dels resultats escolars dels seus fills, assumint una certa transmissió del propi fracàs escolar.
• Les experiències vitals i formatives que els pares ofereixen als seus fills fora de l'horari escolar són menys i de menor complexitat en el cas de nivell S-E baix.
• La ocupació del temps d'oci també és diferent, amb una major part del temps sense ocupar per activitats variades i novedoses .
• La quantitat de temps que passen els pares amb els seus fills és menor normalment en el cas de nivell S-E baix..
• La seguretat que transmeten els pares als fills en quan als seus resultats acadèmics és un altre dels ítems a considerar i que varien. 
• La importància que li donen i expliciten dels bons resultats dels seus fills.
• L'ajuda que aportaran els progenitors al seguiment acadèmic i els resultats acadèmics dels seus fills. Si el fill és d'una família benestant normalment tindrà més seguiments i més ajudes que si és d'una família no benestant.

Es podrien aduïr altres arguments i raons a favor d'aquesta influència directa del nivell S-E en els resultats acadèmics, però el que hem resulta més evident és el tracte que he pogut tenir com a docent en centres amb alumnat de diferents nivells S-E, el tracte amb els pares respectius i els resultats de cadascú, que em fan inferir els punts esmentats més amunt.

CAPACITAT=CLASSIFICAR

A les escoles es senten sovint molts missatges-idees rancis i classificadors. Un dels més típics té a veure amb una pretesa qualitat de la ment humana anomenada CAPACITAT. Els nens tenen o no tenen capacitat per aprendre certes coses i a partir d'aquí se'ls va classificant en grups. La capacitat ja no depèn del moment maduratiu del nen, com promulguen les teories clàssiques i bàsiques de la psico-pedagogia, ni es desenvolupen a través d'ajudes específiques a cada alumne, sinó que simplement es té o no es té. És la teoria clàssica i classista de l'innatisme i el darwinisme social, on els que valen ho són per naixement i la societat funciona per classificació dels individus per fer funcionar el mateix ordre social jeràrquic, on és necessari que molts siguin mà d'obra barata i poc formada.
S'arriba a un grau d'explicitació d'aquest argument altament simptomàtic de ho arrelat que arriba a estar: a l'intercanvi d'informació amb els instituts aquests ens donen a primària una graella on hem de classificar els nens d'acord a les següents categories:

1. Alumnes que poden i volen. Capacitat i actitud positives.
2. Alumnes que volen, però manifesten certes dificultats. Capacitat però algunes dificultats.
3. Alumnes que poden, però no volen. Capacitat però interès i actitud negatius.
4. Alumnes que no poden i volen. Amb interès i esforç però dificultats d'aprenentatge.
5. Alumnes que no poden ni volen. Retard d'aprenentatge greu i actitud negativa.
6. Alumnes amb actitud i comportament molt negatius. Conductuals.

Aquesta classificació, lluny de tenir alguna funció o pretensió d'actuar sobre la base dels problemes de cadascú, és una classificació feta per homogeneïtzar grups i posar diferents barems a cada un, amb la idea de dirigir-los a destins diferents. Prima la classificació per sobre del desenvolupament individual.
No ens preguntem perquè els alumnes classificats en els apartats de NO VOLEN, NO PODEN o INTERÈS I ACTITUD NEGATIUS O MOLT NEGATIUS es troben en aquesta situació ni què cal fer per ajudar-los a sortir d'ella, a canviar-la.

http://www.ayudaparamaestros.com/2015/06/grandes-genios-que-alguien-no-supo-ver.html

CONVERSA (NOVA ENTRADA DEL KIT DE SUPERVIVÈNCIA)

Quan tenim una conversa amb una altra persona, especialment si la coneixem per primera vegada, volem donar una certa imatge de nosaltres mateixos, una imatge bona, segura i amb principis i opinions clares i fortes. Qualsevol intercanvi de parers entre les dues ments que conversen estarà típicament farcit d'arguments que voldran decantar l'estira i arronsa a favor d'un dels participants. Perquè sovint, conversar és intentar redimir a una altra persona a la nostra "veritat", el nostre punt de vista, la nostra opinió. I, com deia Clint Eastwood a la pel·lícula "El sargento de hierro": això de l'opinió és com el forat del cul; tothom en té un i el dels demés empesta.

Però és aquest punt de vista, aquesta opinió, realment nostra?

Crec que des que som petits i a mesura que ens anem fent grans assumim com a nostres molts dels missatges-idea que sentim al nostre voltant, especialment a l'entorn més immediat: el familiar i el dels amics, la gent del barri, ...

Som, en aquest sentit com aparadors, vitrines transparents on es van col·locant missatges-idees (M-I a partir d'ara) que són com figuretes de vidre i porcellana que col·leccionem i exhibim, i que assumim com a pròpies no importa d'on provinguin. Les treiem la pols de tant en tant repetint-les en veu alta, especialment davant d'auditoris receptius amb M-I similars. Seguim col·locant figuretes M-I al nostre aparador provinents d'altres entorns i influències, d'altres aparadors que ens les presten i ens en fem còpies, fins que ja tenim atapeït el nostre moble. Llavors diem que en tenim una opinió formada.

A les converses surten els M-I encapsulats sovint en frases recepta comprimides amb la força dels axiomes indemostrables. Indemostrables i pre-acceptats, com autèntics cavalls de troia dels intercanvis d'idees. Així, es va desenvolupant el combat a base de cops d'axiomes indemostrables, que una vegada introduïts i no rebutjats es fan la base des de la que llençar i refermar els nous arguments amb més M-I encapsulats. Sol guanyar qui empeny més i llença l'adversari fora del ring dialèctic, gràcies a presupòsits progressivament més agosarats i excloents, classificadors de tot o res respecte la postura que s'adopta davant d'ells. 

Però també hi ha altres maneres de conversar. La conversa des de l'interior, des de l'impuls interior, acompanyada per l'escolta de l'interlocutor sense prejudicis ni competició. Hem d'aprendre a filtrar els axiomes i les capsules d'M-I, negant de seguida la seva validesa argumentativa, deixant temps i expectativa per al desenvolupament de la conversa, sense esperar que aquesta arribi a una sentència final necessària i guanyadora. És a dir, la veritable conversa parteix de l'interior d'un mateix i obvia tota la bateria de figuretes col·locades al nostre aparador. La qual cosa, a la llarga, equival a prescindir d'aquest aparador i llençar a les escombraries totes les càpsules acumulades a les lleixes de vidre. Intentar prescindir d'aquest llast que ens acompanya de forma permanent i castrant és un exercici d'alliberament i de descobriment d'un mateix, on no cal defensar apriorismes ni assumir postulats pretesament millors o vertaders, deixant de pas de voler convèncer i redimir a la resta de la humanitat. 

D'aquesta manera la conversa es converteix en una font d'exploració d'un mateix i del món, ajudant a obrir noves perspectives i formes de comprensió. Són els mètodes socràtics de coneixement del món i el que promulguen noves actualitzacions del mateix com el coaching.

Aquesta entrada també la trobaràs a:
http://enbuscadelsentitperdut.blogspot.com.es/p/blog-page.html

CADA LOCO CON SU TEMA

Recordando esta canción de Serrat...Menudo temazo!

Joan Manuel Serrat fa en aquesta cançó tan senzilla una cosa quasi impossible: una defensa de la vida lliure i pròpia, contra els hauries i els deuries, reconeguent-nos tal com som davant el mirall. L'únic deute que tenim és amb la vida.