RESSENYA D'UNA FORMACIÓ DE SUPORT AL VIDEO-MAT

Ressenya d'unes jornades de formació de suport al programa "vídeoMAT, matemàtiques per respondre preguntes", el qual és un concurs de vídeos escolars amb temàtica matemàtica, fet durant els dies 22 i 23 de novembre de 2013.

Si penjo ara aquesta entrada al bloc és pel seu interès en certs aspectes pedagògics tractats durant aquesta formació.

La formació va començar amb una interessantíssima conferència inicial de'n Jaume Vilalta, periodista i comunicador audiovisual conductor del programa de TV3 QueQuiCom. La seva exposició girava al voltant del tema principal de la comunicació audiovisual amb vídeo, recurs central de la proposta vídeoMAT.

- "Comunicar és el mateix que lligar: s'ha de captar l'atenció, mantenir l'interès i crear expectatives". 

"Cal tenir molt presents els principis i els finals, tancar conceptual i visualment, la conclusió. Quin serà l'últim plànol? es una pregunta que es fa al principi."

"El més important és triar el tema, sense còrrer.

Quina és la millor manera de triar tema?

Viure i veure: ha de partir d'una relació d'enamorament amb les coses. No s'ha d'anar del temari al tema. "S'haurien de suprimir els temaris!" (Aquesta sentència va anar seguida d'un silenci remugant de rebuig per part de molts dels docents, la majoria de secundària, refugiats en els sacrosants temaris, altrament coneguts com a currículum).

No és important voler explicar tal o qual cosa sinó haver trobat una qüestió que ens pica la curiositat i la volem conèixer.

Les mates no existeixen per sí mateixes. Son un mètode d'apropament i coneixement de la realitat.

En el llenguatge audiovisual interessen coses amb acció i emoció.

El tema surt mirant al voltant d'un mateix, en connexió amb els propis interessos i com un exercici d'introspecció, preguntar-te amb què t'ho passaries bé.

Així aconseguiràs que els altres s'interessin.

Tot es basa en explicar una història, amb el seu Plantejament, Nus i Desenllaç, on cada seqüència té aquest mateix esquema constructiu."

"Cal buscar els interessos dels nens i que el tema surti d'aquí."

Per jugar al QueQuiCom hi ha dues versions:

- Plató: Viure la ciència explicant una història.

- Reportatge: viure una història amb l'ajut de la ciència.

També pot ser interessant filmar el que fa un altre equip, com soluciona un tema.

Buscar un títol que unifiqui criteris de tot l'equip. Els titulars sagramentals donen un punt de vista i al mateix temps acoten el tema.

D'on poden sorgir les preguntes?

- Entorn físic (situació ideal, es dona un interès personal)

- Continguts escolars.

- Centre d'interès.

Tipologia de les preguntes:

- Quantificació

- Utilitat.

- Comparació.

- Modelització.

- Causalitat.

- Possibilitat.

"Una vegada tens el tema has de buscar la persona (o el personatge). N'hi ha de tres tipus: 
- Narrador.
- Pacient (fil argumental)
- l'expert (no ha de tenir tot el pes)

Per fer un audiovisual el més important és crear equips i transmetre sensacions, més que conceptes. 1 idea principal, 2 idees secundàries, 1 sensació i 1 idea per a usuaris avançats.
Crear una relació de complicitat amb l'expectador.
També saber trobar les 2 cares de les coses, la bona i la no tan bona.
I intentar que les preguntes no vinguin del cel, sinó per alguna raó.
Com a recursos es poden utilitzar entrevistes (de situació, amb l'expert fent quelcom...), accions (presentar els personatges, les localitzacions...), i altres recursos com: fotografies (com era allò abans, com és ara), video conferències, skipe,...
És molt important l'audio. Si no s'escolta no es veu.

Consells tècnics:
- intentar pensar que treballem amb una càmera de fotos (quins elements informatius té un plànol?)
- Cada valor de plano una informació diferent
 (curt, general)
- Prudents amb el zoom.
- Lents amb el moviment.
- En una seqüència ha de quedar clar què està passant, com i què hi ha a l'entorn.
- Perquès: millor amb entrevistes.
- Intentar treballar en grups petits davant la càmera (actors). No més de 2 persones alhora per parlar."

(Mira, això es podria prendre com a norma general!!!!)

Enllaç al vídeoMAT

http://www.videomat.cat/

PODRÀS TORNAR ENRERA?

Perquè pensem que sempre hi haurà temps suficient per fer o canviar les coses?

Deixem per demà, i qui diu demà diu un temps indefinit, un munt de coses i de somnis que ens hauria agradat fer i que moren en estat fetal per deixadesa i per autoengany. Volem ser el que "s'espera" de nosaltres i ens entreguem a les obligacions, a la feina i a les convencions socials, al que volen els altres o pensem que volen els altres, aparcant tot allò que volíem i podíem ser. De tant en tant un record, una foto o un petit objecte oblidat en un calaix ens recorden l'existència avortada d'un projecte, somni o desig. Un perquè sí, perquè ens agrada. I pensem: potser un dia d'aquests... Però els anys van passant, com vagons carregats de més obligacions, feina i convencions socials, i mai no arriba el dia. Tanmateix ens conformem i ens consolem amb pensar que als altres també els hi passa. Que només són quimeres. Que potser algun dia... Que sempre hi haurà temps. Però la veritat és que no. L'altre dia vaig fer 51 anys. Mare de deu! 51 anys! Mig segle i comptant. Miro el temps per davant i penso: ja no queda tant de temps, temps de veritat, temps per deixar-lo passar i dir ja ho faràs. Miro el calendari i miro aquesta mania de deixar passar el temps i els desitjos per tal de satisfer no se què o a no se qui, en comptes de seguir el meu camí, i penso que potser no és la millor manera de viure. Vaja, que no és manera de viure, sinó de morir. Sacrificar-se sempre un mateix, immolar-se en el corrent de les obligacions i el deixar passar, el quedar bé, no és manera. Per tant, a partir d'ara em proposo ser més esquerp, defensor de les meves pròpies prioritats i intentar complir els meus desitjos, ara que sé que són perquè si, i que tant s'hi val, són perquè si.

És difícil, sí, sostreure's de la manipulació i la influència dels demés. No deixar-se arrossegar com fulles per una ventada. És difícil ser com un Bodhisattva Gautama que deixa passar tota influència de l'exterior i l'interior i arriba al nirvana. Un és en bona part allò que s'espera d'ell, aparentar, voler ser algú pels demés, quan paradoxalment això ens allunya del nostre propi valor, aquell que només ens poden donar les nostres accions per a nosaltres mateixos.

Una nova entrada (8) a la pàgina "Kit de supervivència" d'aquest bloc (ebdsp)

VISUAL THINKING

El 80% de nuestro cerebro está diseñado para asimilar y procesar imágenes, sin embargo seguimos utilizando en las aulas el lenguaje verbal como modelo básico de aprendizaje.

En el document adjunt a l'enllaç es poden trobar propostes de treball i avaluació d'aquesta habilitat.

Un altre bonic paradigma nou o canvi de rumb per la educació.

https://convivencia.files.wordpress.com/2016/02/diego_visual.pdf

AUTE

Los cantautores y las canciones protesta o críticas con los modelos estàndard no estan de moda. Estan pasados de moda. Ahora solo son agoreros y pesimistas. Mensajeros del fracaso, amantes del desvario.

Pero como riman los jodios verdades con corales y alas con balas. Y Nadie como L.E. Aute para darle forma de canción a esa quimera hecha realidad que es una canción con mensaje y música dentro de la botella.

4 ejemplos casi al azar.

EVOLUCIÓ DEL ROSTRE HUMÀ. UN RECURS PEL TREBALL DE LA PREHISTÒRIA.

Evolución del rostro humano, desde hace 7 millones de años hasta la actualidad

LOS ROBOTS, A POR LA BANCA PRIVADA

Aquest article és d'un bloc que segueixo i que considero molt interessant. Es diu "Retiario. Blog de ciéncia." i està fet per en Pepe Cervera, periodista i biòleg. 

Crec que és una bona mostra de a on ens porta el futur i els canvis de mentalitat que hem de fer.

Enllaç a l'article a la imatge

PROGRAMACIÓ

És molt senzill. Aquest post va sobre perquè la pretesa manera de programar les activitats pedagògiques no funciona i ningú (en general) la fa servir a les escoles. Tots fem servir plantilles setmanals per programar però les programacions didàctiques on s'haurien de plasmar, fer evidents i contrastar posteriorment els objectius i les activitats pedagògiques no les fa ningú. Al menys no es fan de manera útil, si és que realment algú les construeix personalment de cap a fi. Personalment no en conec cap mestre que les faci servir i en conec uns quants centenars. En tot cas s'omplen per callar la boca a inspecció i cobrir l'expedient, però no són ni reals ni útils. Dit això em proposo analitzar amb certa profunditat (!) perquè passa això i com hauria de ser una programació real i verídica, reflex i resultat de l'acció a l'aula, avaluable i contrastable (!!). Si es que és això possible, o fins i tot desitjable (!!!).

La programació, que hauria de ser l'"alma mater" de l'acció educativa segons tots els paràmetres oficials, pateix d'un excés de predisposició o configuració ideològica cartesiana en el sentit que, segons una idea prèvia no explicitada, ha de seguir un ordre lògic de planificació d'objectius, justificació per competències bàsiques i adjudicació de continguts en unes activitats circumscrites a uns temps (sessions) i espais (classes generalment) donats i fixes. Els cursos escolars estan repartits en anys naturals, amb la qual cosa ajuntem al mateix curs nens amb diferències evolutives força grans, com ha quedat demostrat en molts estudis, i que influeix fortament en el seguiment de les propostes que es puguin fer.

No només això, sinó que també està feta en funció de la jornada i de la forma de treballar dels mestres. Encotillada en un marc molt estret no té en compte les intel·ligències múltiples ni les característiques de cada nano. No es té en compte el seguiment de l'evolució de cada nen en particular com a prioritat i sentit de l'acció educativa sinó la normativa d'un currículum que els alumnes han de, literalment, "perseguir".  Tampoc es treballa en funció de les característiques evolutives de l'infant, els estadis maduratius de Piaget i els altres psicòlegs evolutius com a vara de mesurar totes les activitats. Tampoc no es té en compte com a prioritat el paper de l'actuació sobre la realitat ni en la realitat en l'acció educativa, sinó que es fa tot sobre el paper i en funció de l'aprenentatge de resultats i teories i no de processos. Per últim, però no menys important, no se li dona un paper actiu ni decisori en la programació i les propostes d'actuació als propis nens sinó que se'ls pren com a simples elements passius i receptors d'unes propostes adultes i pretesament racionals. La concepció de la programació és el fidel reflex de la concepció de l'educació. Desconfiem de la infància com a etapa capaç de prendre les pròpies decisions i no confiem en que la meta sigui arribar a tenir individus autònoms, creatius, crítics i amb capacitat de decisió sinó que pensem que hi ha una veritat única i que s'han d'ajustar el més possible a ella. També pensem en el mercat, es clar. Formar mà d'obra per a les futures professions i llocs de treball, encara que no sapiguem quins seran ni com seran aquests. La formació d'éssers humans amb capacitat d'empatia i decisió pròpia respectant la dels altres no resulta la prioritat principal, perquè LA SOCIETAT com a ens abstracte però quintaessencial, és el que ha de marcar el camí de la formació de l'home. Amb aquesta excusa de la practicitat i l'utilitarisme es bandeja tot el plantejament humanista per passar a un pur plantejament tècnic de la "qüestió educativa". De prioritat a pegat venem el cotxe per comprar benzina i no arribem enlloc.

I ara sí: què ha de ser la programació didàctica?
Molts caps pensants han pensat això abans que jo. I jo què en penso?
Doncs que la programació ha de sortir dels interessos dels infants, principalment. Que s'ha de programar amb ells, individualment i en grup petit i gran. Que s'ha de permetre i fomentar la barreja entre edats. Que l'acció educativa ha de partir i fer-se sobre la realitat, en contacte amb el medi i actuant sobre ell. Que la programació i l'avaluació estan lligades i venen a ser la mateixa cosa o no serveixen per a res. Que la programació i l'avaluació han de seguir el fil dels estadis evolutius i pautes maduratives dels infants i mostrar no només la seva superació sinó la seva ocupació i recorregut, la vivència plena d'aquestes etapes com a baules essencials del desenvolupament i la conquesta de la felicitat humanes. Canviar el paradigma de la educació com a mitjà per aconseguir una feina retribuïda en un futur llunyà a la educació com a mitjà per construir un camí cap a la felicitat, entesa com una expectativa positiva davant de la vida i les dificultats i una capacitat d'acceptació d'un mateix i dels demés.
La programació, doncs, seria així més com un recull de les vivències de l'infant durant la seva educació, una mena d'àlbum de records i assoliments personals, que plasmin l'evolució i el desenvolupament de la personalitat i les capacitats de cada persona i de les seves possibilitats de gaudir. Potser el que està més a prop d'aquest "document" sigui el PORFOLIO proposat per les intel·ligències múltiples de Howard Gardner.