CONTES AMB ARRELS MATEMÀTIQUES

La proposta és presentar una estructura de conte i un conte d'exemple per poder construir contes amb inspiració d'alguna situació matemàtica, per facilitar la recerca de situacions quotidianes on s'utilitzin notacions, situacions o problemes matemàtics.

Primer s'haurà d'analitzar el conte amb la plantilla per construir contes i desprès utilitzar la plantilla per fer el guió del conte propi, que es pot construir sols o en parelles. Pot estar basat en situacions de la vida real dels alumnes.

Aqui van la plantilla i el conte d'exemple:

CONSTRUIR UN CONTE

TITOL

PLANTEJAMENT: COM COMENÇA?   Qui és el/la protagonista?          (Descripció del personatge)     Com és?                 On viu?                 Què fa?     Altres personatges...

NUS:QUÈ PASSA?   Quin problema?                            On passa?                                Quan passa?

DESENLLAÇ: COM ACABA?                                                   Com es soluciona el problema?

 

EL NIÑO PRODIGIO

Juan era un niño de tres años y medio que vivía en una choza de paja en el Perú. Tenía dos hermanos mayores: Alba de 8 y Rodrigo de 15 años. Alba y Rodrigo iban al colegio, que estaba muy lejos, en barca, atravesando el lago Titicaca. Juan los veía irse cada día con mucha alegría y volver con sus cuadernos llenos de números, palabras y dibujos. Pero a él solo le interesaban los números. A pesar de su corta edad, Juan ya sabía muchos números, sumar, restar, multiplicar y calcular mentalmente incluso con números decimales.

Su papá, cuando miraba el fútbol por la tele, siempre le preguntaba:
-          ¿Cuánto falta para la media parte?, ¿Y para el final del partido?-       Y Juan le decía:
-          Faltan doce minutos y medio para la media parte y _______________________ para el final...etc.
Un día los tres hermanos fueron a buscar unas llamas de su rebaño para venderlas en el mercado. Cogieron siete llamas y se fueron para allá. Cuando llegaron, Juan se quedó vigilando las llamas y sus hermanos fueron a buscar compradores. Entonces se acercó un señor bajito, con bigote y ojos pequeños y maliciosos, que le dijo a Juan:
-          ¡Qué llamas más bonitas! ¡Y hay muchas! Te doy veinte pesos por cada una.
-          De acuerdo - , dijo Juan.
Entonces el hombre le dio el dinero y, pensando que un niño tan pequeño no sabría contar mucho, intento estafarlo: le dio 120 pesos.
-¡Señor! -, gritó Juan - ¡Aquí falta dinero!
El señor comenzó a correr por la calle pero los hermanos de Juan, Alba y Rodrigo, oyeron los gritos de Juan y acudieron rápido, persiguieron al estafador y lo llevaron delante de Juan otra vez.
-          Faltan ____ pesos, señor. Soy pequeño pero sé contar y siete por veinte son como siete por dos y un cero, es decir _______ .
A partir de aquel día dejaron ir a Juan al colegio, a aprender y a enseñar lo que sabía hacer.

BON DIA

Donar el "Bon dia" és l'intercanvi bàsic que sosté la societat humana, les fràgils relacions de proximitat entre desconeguts, és una salutació fonamental que no es deixa caure ni es llença sense cura sinó que sempre ha de tenir una part d'oferiment conscient d'un mateix, com un aixecar l'escut per un moment.

Massa sovint, però, ens fa mandra utilitzar-ho o el tractem amb desídia, inútilment. Amb un "bon dia" estàs dient a l'altre: et veig, et reconec, mira'm, aquest sóc jo, tu i jo estem en el mateix camí.

FOTOS DE NATURA

Petit muntatge fotogràfic amb unes poques fotos meves, més com a distracció que altra cosa. En principi era un recull de fotos que es podrien imprimir (algunes) i penjar-les per casa. Mireu-les sense prejudicis de lleig o maco, tots els éssers vius són una meravella!. Desitjo que us agradi.

MOSQUES AL PARABRISES

Em deixareu que us parli amb franquesa. Ara us explicaré un "cuentu xino". Aquests contes xinesos solen tenir molt de metàfora, o potser una part de metàfora i una altra de surrealisme ben entés, del que serveix per entrar a la consciència. Aquesta és la metàfora de les mosques al parabrises.
Imaginem per un moment que som un cotxe. Anem per la carretera fixats en el nostre destí, en les bifurcacions, les sortides, les rotondes i els cartells i senyals de trànsit. De tant en tant sens creua una mosca i s'enclasta contra el vidre del parabrises. La mosca és la imatge del judici instintiu i previ que fem d'una altra persona amb la que ens hem creuat o que tenim present per algun motiu. Jutgem la seva actitud i capacitats, la forma d'actuar, l'adequació de les seves accions o fins i tot del seu aspecte. Aquest prejudici se'ns marca a la ment i ens distreu del camí. Després ve una altra mosca, i una altra i una altra. El parabrises ens genera por, angúnia, malestar i enfado. I ja no veiem on anàvem. Ens aturem. O ens desviem del camí. O el perdem.
Ara podem fer dues coses: podem netejar aquestes mosques del parabrises amb el netejavidres, la qual cosa vol dir relativitzar aquests prejudicis que tenim i adonar-nos que no són més que això i que no coneixem de veritat a aquestes persones i les seves motivacions i maneres d'actuar, i per un altre banda raonar que el fet de fixar-nos en les actituds dels altres de forma compulsiva ens porta a desviar-nos del nostre camí i a alterar el nostre equilibri interior, la nostra pau, la nostra serenitat. Les altres persones no són totes importants per la nostra vida. No totes juguen un paper per nosaltres. Hem de ser capaços de veure els altres des de certa distància, certa perspectiva, acceptant la diversitat i sense prejutjar les seves actituds si no ens afecten en excés. Evitarem que les mosques xoquin contra el nostre parabrises/ment conscient i netejarem per endavant el nostre pensament de distraccions i foteses.
Tenir aquesta imatge, aquesta metàfora present, ens pot ajudar a recordar-nos que podem canviar la nostra actitud i ajudar-nos a congraciar-nos amb el món d'una manera ben senzilla, perquè ja no depèn del món, el nostre humor i predisposició, sinó de nosaltres mateixos, que decidim donar importància a algunes coses i no a d'altres.
Cotxes, mosques i carreteres. Netegem les nostres mirades i les nostres ments per una vida més conscient i serena, més nostra. Per ser més nosaltres i més valents i al mateix temps acceptar més els altres tal i com són, perquè ja ho sabeu que no els podem canviar, oi?. Ensenyar-los a viure, sí, per això.

LA CONFIANÇA

De vegades donem per fet que els altres ens tindran en compte i ens tractaran bé, tal com ens agradaria o com pensem que ha de ser. I no comuniquem els nostres desitjos o premisses, els nostres requeriments de com pretenem ser tractats. Actuem amb una confiança laxa, implícita, en els demés i en la seva retroacció cap a nosaltres, la equanimitat del seu tracte. Però de vegades cal fer-la explícita. Jo diria que fora bo fer-la explícita en moltes ocasions, per netejar el terreny abans de la interacció, per evitar malentesos i abusos de confiança. Per evitar erosions de la comunicació i l'amistat. O de la simple convivència. Deixar clar el que considerem normes bàsiques de convivència i de repartiment de les feines, per exemple. 

Aquest és uns dels ensenyaments bàsics que no s'ensenyen. El de la reglamentació de la confiança, dels seus límits i d'allò que considerem important en la convivència. 

El joc i el pas d'allò implícit, no dit, donat per fet, esperat internament, a allò explícit i concret, reglamentat en la convivència, és sovint ignorat en el tractament pedagògic.

Com vols i esperes ser tractat?

Quines són les teves normes d'equanimitat?

Fer-ho explícit ens apropa als altres, ens fa empàtics i conscients dels límits de la convivència amb els altres, evitant malentesos i més forts internament, en saber el que no volem i com expressar-ho.

LA MALALTIA DEL "QUÈ?"

En el difícil art de la comunicació entre humans destaquen alguns entrebancs que la perjudiquen i la poden arribar a inutilitzar. Un dels mecanismes que se li poden enquistar com paràsits és el de la manca d'habilitats per recordar i decodificar missatges orals, retornant  a l'emissor el missatge amb la petició de repetició de forma sistemàtica. És el "què?" automàtic, com un reves de pilota de ping-pong a l'emissor, que enquistat en forma d'automatisme converteix la comunicació i el diàleg en un terreny de sorra i fang del que és molt difícil sortir o se'n surt cansat i sense fer el recorregut desitjat.

L'erosió que pateix la comunicació a causa d'aquest mecanisme afegit és brutal. La comunicació requereix que el receptor tingui en compte que dins el seu paper està la reelaboració del missatge i la seva reconstrucció per tal d'evitar el cansament i l'erosió de la dinàmica comunicativa. És, per tant, necessari que l'emissor articuli i estructuri bé el missatge, incloent a més, preferiblement, expressions amables i de cortesia, de reconeixement personal de l'altre, i també que el receptor posi de la seva part en la recepció, escolta i interpretació del missatge rebut, tractant-lo com un paquet que s'ha de desembolicar, muntar i tornar a embolicar per tal de retornar ni que sigui una impressió de reconeixement i comprensió a l'emissor. S'ha de cuidar, en definitiva, l'aspecte receptiu del missatge. Mimar-lo, si és possible, per tal de crear l'espai adequat en el que es pot desenvolupar la comunicació i el diàleg, fonamental en l'experiència humana.

Per suposat, aquest és un joc bidireccional i on és necessària l'alternança de papers entre emissor i receptor, perque l'encastellament en la posició d'emissor causa també l'esgotament de la comunicació.

La comunicació és un bé preuat que no es té mai prou en compte. És la pedra de toc de les nostres vides, allò que ens fa créixer i ser més humans. Estar millor amb els demés i amb nosaltres mateixos.

ASILVESTRAR

La pressió humana sobre el medi és brutal. Carreteres i camins que trinxen literalment el territori. Trànsit constant i a totes hores fins en les zones més despoblades. Soroll constant. Llums i contaminació lumínica. Barreres i tanques arreu. Infraestructures que creuen i desdibuixen el paisatge, l'embruten, l'invisibilitzen i ens n'allunyen. Verins. Purins. Aigües eutrofitzades i poc o gens depurades. Introduccions de fauna i flora al·lòctona constants i cada cop més freqüents. Mobilitat humana sobredimensionada. Pèrdua de contacte amb la natura. Pèrdua de coneixements sobre la natura, els seus éssers i els seus usos. Alienitzar la natura: identificar la natura com una cosa aliena i mancada de realitat, pertanyent a una quimera virtual anomenada documental de natura. Agricultura industrialitzada i robotitzada, superproductiva.

Totes aquestes causes i conseqüències de la nostra vida civilitzada ens aboquen a tractar la natura propera sense respecte, de forma intervencionista, com si fos una nosa o un element a gestionar segons una sèrie limitada i pròpia de necessitats a curt termini, ignorant els serveis imprescindibles que ens presta i, en definitiva ignorant com ens cuida i com hem de cuidar-la.

Desafectació, allunyament, mitificació de la comoditat, virtualització, banalització, malbaratament, pèrdua del valor de les coses, habituació als espais tancats (Claustrofilia i claustromania)

Una de les conseqüències més clares de la pandèmia del Covid 19 ha estat sense dubte la del retorn de la natura, de la tornada a la seva expressió a prop nostre, la de l'asilvestrament de l'entorn. Acostumats a l'intervencionisme i a actuar sobre el medi com la nostra propietat mancada de repercusions, hem tornat a entreveure que cuidar, asilvestrar, deixar evolucionar, no intervenir, respectar els espais naturals i actuar sobre ells d'acord amb les seves lleis i donant temps al temps és la manera correcta d'actuar. Hem redescobert una mica el nostre entorn i què ens connecta a ell. També que hem d'aprendre a respectar-lo i tenir-lo en compte, mantenint un substracte més ampli per al seu desenvolupament. Hem après que val la pena respectar el nostre medi ambient. Això vol dir netejar tant com es pugui d'infraestructures, tornar a la proximitat, la feina, les relacions de proximitat...i deixar cada cop més espais sense gestionar en el nostre entorn: no netejar marges de camps, de camins, boscos,...

El manifest per a la conservació dels herbassars és una d'aquestes iniciatives. No deixeu d'adherir-vos!

Dibuix de Toni Llobet