En Joan prenia un got d'aigua del mar cada matí. Pensava que això ajudaria la seva salut i el seu cos. Ho creia de veritat, com qui creu en una religió, sense escletxes ni pensaments negatius. La base de la seva creença era que com que la vida havia evolucionat al mar, tot el que era viu imitava, en un moment o altre, aquesta etapa i l'incloïa en el seu funcionament. Les cèl·lules, el líquid amniòtic de la placenta de les mares, la sang, els líquids del cos... què sé jo...tot en recordava al mar.
Però un dia en Joan va tenir un somni estant despert, un somni d'un pop que es desplaçava pel fons del mar i fugia, braços ajudeu-me, dels seus múltiples perseguidors. S'arrossegava per les roques canviant de color, sortia disparat a propulsió i es ficava a forats inversemblants adaptant tota la seva anatomia. Va ser tan frepant que en tornar a la realitat va passar mig matí pensant que, d'alguna manera, allò li havia succeït a ell mateix.
Al dia següent va convertir-se en estrella de mar, que devorava eriçons de mar, petxines i altres animals sèssils o d'escàs moviment, amb els seus braços lents però potents i la seva boca xucladora.
Al següent era una llebre de mar, un curiós invertebrat marí amb més pinta de Batman gelatinós que una altra cosa, que "volava" amb ales toves per l'aigua.
i així un dia rere l'altre.
I va associar aquestes experiències extra corporals a la pressa prèvia, en tots els casos, del got d'aigua de mar.
Va provar de fer recerca a internet sobre aquell fenomen però no en va trobar res, i, finalment, va decidir investigar amb la seva pròpia experiència. Sistemàtic i hipocondríac com era, es va posar a fer tota una sèrie d'experiments per descobrir què era allò que li passava.
De primeres, durant l'hora abans de la pressa del got d'aigua marina, es ficava a la part menys fonda de la platja amb les ulleres de busseig i el tub d'esnorkel i provava de seguir algun ésser marí. El primer dia va ser una palaia, una mena de peix pla de fons de mar semblant al llenguado. El va fer sortir del seu amagatall de sorra i nedar fins uns metres més enllà. Llavors se li va ocórrer clavar-li un arpó.
Tot seguit va agafar en un pot aigua de mar que estigués en contacte amb el peix encara clavat i arponejat al fons de sorra i el va tapar amb el seu tap de rosca. Un cop a la superfície, va obrir el pot, en va veure un bon glop d'aquella aigua i es va posar a surar de panxa enlaire, amb els ulls tancats.
El que va passar a continuació va ser exactament el que havia passat a sota de l'aigua, feia uns instants, només que aquesta vegada en primera persona. Ell era la palaia, amb el seu cos estrany reposant de costat sobre la sorra, la boca en una vora i els dos ulls a la mateixa cara sobresortint lleugerament de la sorra, fugint terroritzat d'una ombra enorme que se li acostava amb un immens ull de vidre i un tub fosc en un costat. Es deixava caure un altre cop al fons, movent espasmòdicament el seu cos per aconseguir un arrebossat perfecte de sorra i canviant els cromatòfors de la seva pell per aconseguir taques com les dels grans de sorra. De cop i volta va sentir una fiblada en un cantó del seu cos que li travessava i el deixava sense respiració.
Aquella experiència el va fer vegà estricte i defensor de la vida marina. Va fundar una associació de defensa del mar i les seves criatures, però, a part d'això, va refinar aquella habilitat seva de reviure la "memòria de l'aigua" per dedicar-se a investigar "casos" estranys relacionats, poc o molt, amb l'aigua.
Un dia el van trucar per demanar-li que acompanyés una expedició a recollir aigua del mar del Titànic, el famós transatlàntic enfonsat. Va descobrir que els músics van tocar un vals austríac fins que van morir ofegats i que el capità va morir a la cabina de comandament bevent conyac francés.
Un altre dia va poder reviure la tragèdia d'uns emigrants en pastera, un dels quals havia recollir un pot amb aigua mentre s'enfonsava l'embarcació.
Una altra vegada va resoldre un cas d'assassinat tastant l'aigua de la pila d'aigua beneïda d'una església on s'havia senyat un criminal que hi va entrar fugint de la policia.
El cas més "sonat", però, va ser el de la confirmació de la declaració d'un mariner d'un submarí que deia haver vist un tauró amb un sarró de llana penjat a un costat i una iguana amb un capell de llana al cap!
