La gent no passeja. La gent camina, camina ràpid, més que els altres, que no els atrapin. La gent corre, fa jòguing, bicicleta (mountain bike), enfundat en l’uniforme necessari de biciclista-payasso, sense pudor ni vergonya, ufanós de la seva fila: director de banc o venedor d’alfombres, tots iguals, o casi. Ai, les marques, tant lluentes!.
N’hi ha que treuen a passejar el gos i gairebé l’arrosseguen a la carrera. N’hi ha que treuen a passejar els nens i “la parenta” i gairebé són arrossegats a la carrera, passejos d’hores impossibles i intempestives: mitja hora al migdia abans d’anar a dinar, i amb la que cau!!.
N’hi ha de fotògrafs, de voyeurs, de recol·lectors, encara que sigui de canyes, de cascall, d’espàrrecs. N’hi ha de visitants de parcs-museus, d’alelats i de professionals de la cosa agrícola, dibuixats a sobre del tractor, sempre per sobre, amb aquella perspectiva de sortir de la terra.
Però no hi ha badocs, lectors, dibuixants o gent tranquil·la, simplement. Tothom fa veure algun paper. Ni tant sols els “natus”, caçadors de cites ornitològiques, ho solen ser.
Ningú és a dins el paisatge.
Tot un món de gent a la carrera, contemplats pels ànecs de l’estany.
Tant sols un Africà passeja, de tant en tant, a peu o en bicicleta, aliè a les pretensions suburbials, com un més de la fauna migrant d’aquest espai. Invisible, incomprensible i sense obligacions fora de l’alè vital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada