Línia de sortida. Sobre la pista
vint-i-tants corredors. Sona el tret d'inici i tots els corredors alhora,
cadascú pel seu carrer, comencen a córrer cap a la meta...o cap a algun lloc.
Pel camí, una tanca, poc després una altra,
altra, altra, altra, corba, esprint i final.
La “foto-finish” és la dels que han acabat
primers, emmirallaments dels deus grecs de l’olimp que superen totes les
dificultats i són alts, guapos i ben plantats. Són els que es mereixen ser
salvats.
Pel camí o ves a saber on, tots els altres:
el que no ha sentit el tret, el que l’ha rebut a l’esquena, el que no sap on és
la meta, el que té un altra meta, el que passa de la meta, el que va de dret
pel mig de l’estadi, el que té les cames massa curtes i ensopega, el que les té
massa llargues i ensopega amb sí mateix, el que no porta bambes, el que les
porta descordades, de tenis o de ballet, dos números més petites o dos més
grosses que el seu, el que cau i s’obre el cap per sempre més, el que s’aixeca,
el que empeny....Tots arriben tard o no arriben. Si a algú li dona asma o un
atac de cor ningú se n’assabenta ni surt cap quadrilla de la creu roja per
socorre’l.
Però hi ha més diferències darrera
d’aquests asèptics resultats. La carrera és desigual des del principi però
només importa la classificació final. Sense entrenament, sense avís, no importa
en quines condicions, molts han de sortir a córrer una carrera perduda.
Si preparéssim per córrer les carreres, les
carreres es repetirien tantes vegades com calgués, d’un en un i amb entrenament
personal, amb objectius adaptats i fins i tot diferents, amb metes diferents.
Exercicis de veritat o fals, repetitius,
insistents, pura feina, i també exàmens de resposta única, tests i formularis
varis només porten a la uniformització i al descuit de les característiques
individuals, afavorint als afavorits i desafavorint als desafavorits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada