CREAR I DONAR OPORTUNITATS

No fa gaire discutia amb una mestra de l’escola sobre el tema de donar oportunitats als nens o arribar a un punt on no donar-ne més, perquè ja se’ls havien donat moltes. El tema, evidentment, anava relacionat amb el comportament disruptiu o inapropiat de certs alumnes a les aules. No sempre és aquest el cas en el tema de les oportunitats a l’escola. De vegades no ens adonem que la nostra funció educativa té molt a veure amb la creació d’oportunitats vers els alumnes. Oportunitats per conèixer i desenvolupar altres formes de comportament i desfer-se, de mica en mica dels comportament reactius, purs automatismes encaixats en el fons de la seva trajectòria vital. Oportunitats d’aprendre ells mateixos a partir de la experimentació i la interacció amb materials i companys. Oportunitats de fer coses engrescadores i novedoses, de provar els seus límits i possibilitats. Oportunitats de parlar i expressar-se, de practicar la pròpia introspecció a partir de la expressió i la interacció amb els demés, d’escoltar-se a un mateix i als demés. Oportunitats de regular el seu comportament social des de la revisió profunda amb pares, mestres i companys. Oportunitats de crear i divertir-se sense caure en el parany de la comparació ordenadora i avaluadora, desqualificadora dels que no són els primers.

Amb aquella mestra, que creia en la funció educativa del càstig i el límit punitiu del tancament d’oportunitats, li vaig haver de dir que la nostra funció, la funció dels educadors és, primordialment, donar oportunitats. Incondicionalment. Ens paguen per això, per donar oportunitats. Desprès, a l’edat adulta, ja tindran un altre tipus de comptes vers la seva responsabilitat. Però ara, a la infància, la funció i la tasca educativa principal és crear i donar oportunitats. Crear i donar, els dos verbs van lligats necessàriament, perquè no es pot entendre l’educació com una desatenció dels problemes dels infants i un fer el ulls grossos a les responsabilitats que els pertoquen. No es tracta de no fer res, sinó de crear les condicions, a partir de la clarificació dels perquès dels actes erronis, per fer els canvis en la pròpia vida cap a una plenitud major. Els mestres hem de ser “coaches” dels nostres alumnes i per fer-ho els hem de tractar individualment tant com puguem, amb el suport de les famílies i dels altres agents educatius i socials.

OBLITS

La cultura occidental oblida l’holisme i el tractament de l’ésser humà en la seva totalitat per dedicar-se a parcel·lar els problemes aïllant-los del context total de les necessitats/capacitats humanes. La medecina i la educació són dos bons exemples. La medecina tracta les malalties com si fossin errades en el mecanisme del cos humà, separant-les de la forma de vida, el pensament, les condicions, l’estrès. Sovint cura la part malmesa i en fa pols la resta del cos, immòbil i oblidat sobre un llit mentre s’ocupa del PROBLEMA. Quan es vol ensenyar a un nen alguna cosa ens oblidem del nen, de què i com aprèn i de la seva relació amb el món, de quina persona és i d’on ve, per centrar-nos exclusivament en la matèria, la mecànica de l’aprenentatge que pretenem ensenyar. Arrossegats per la manca de pensament i de crítica el sistema continua la seva inèrcia suïcida i destructiva, amb l’excusa del pragmatisme possibilista. Prestar atenció a les persones és una necessitat que ens afecta a tots.

Hem d’anar cap a una cultura del “selfrespect” i l’empatia, d’escoltar el propi cos i les emocions, d’educar i fomentar el sentit de la responsabilitat, que té molt a veure amb el d’autonomia i de solidaritat. Cal també una educació en la crítica de la societat i de les autoritats. Cal dirigir l’atenció a la realitat exterior. Cal plantejar-se objectius a llarg termini, la reflexió sobre la pràctica, la pràctica compartida i participativa de tots els agents educatius, i una dialèctica assertiva fonamentada en la visió holista i personalitzada del nen.