OBLITS

La cultura occidental oblida l’holisme i el tractament de l’ésser humà en la seva totalitat per dedicar-se a parcel·lar els problemes aïllant-los del context total de les necessitats/capacitats humanes. La medecina i la educació són dos bons exemples. La medecina tracta les malalties com si fossin errades en el mecanisme del cos humà, separant-les de la forma de vida, el pensament, les condicions, l’estrès. Sovint cura la part malmesa i en fa pols la resta del cos, immòbil i oblidat sobre un llit mentre s’ocupa del PROBLEMA. Quan es vol ensenyar a un nen alguna cosa ens oblidem del nen, de què i com aprèn i de la seva relació amb el món, de quina persona és i d’on ve, per centrar-nos exclusivament en la matèria, la mecànica de l’aprenentatge que pretenem ensenyar. Arrossegats per la manca de pensament i de crítica el sistema continua la seva inèrcia suïcida i destructiva, amb l’excusa del pragmatisme possibilista. Prestar atenció a les persones és una necessitat que ens afecta a tots.

Hem d’anar cap a una cultura del “selfrespect” i l’empatia, d’escoltar el propi cos i les emocions, d’educar i fomentar el sentit de la responsabilitat, que té molt a veure amb el d’autonomia i de solidaritat. Cal també una educació en la crítica de la societat i de les autoritats. Cal dirigir l’atenció a la realitat exterior. Cal plantejar-se objectius a llarg termini, la reflexió sobre la pràctica, la pràctica compartida i participativa de tots els agents educatius, i una dialèctica assertiva fonamentada en la visió holista i personalitzada del nen.