Jo no sé quin és el model educatiu que necessitem.
Més aviat crec que no en necessitem cap, de model. Necessitem saber qui som i
perquè som necessaris al món. Els “hauries de”... els “és millor per tots”...
els “ens dirigim cap a” ... els objectius acotats i pactats, perversament negociats entre el
món tal com és i com hauria de ser... no m’interessen. Crec en l’ésser humà i
en la seva capacitat de ser lliure: decidir qui és i qui vol ser. El que sí sé
és que l’escola sovint és una institució que ens devora i que és la
representant captiva del “statu quo”. Crec que cadascú ha de buscar el seu
camí. Crec que el camí és el camí. Crec que val la pena pensar-hi, aturar-se,
aprendre, veure més enllà, deslliurar-se de la pell vella, de les velles
visions, adoptar-ne de noves, inventar-ne. Penso que és des d’aquest camí des
del que escric aquest bloc. I per això vull posar aquest conte, que parla
d’aquest tipus d’educació: l’educació del camí, l’educació a partir del camí,
l’educació del respecte, l’educació de la coneixença, d’un i dels demés i del
món a partir de la experimentació. On hem deixat aquesta veritat? Quan hem deixat
de viure? Quan ens hem convertit en màquines? Som capaços de ser naturals?
El origen de la
escuela
El demonio convenció a la muchedumbre de la
necesidad de crear la escuela y, siguiendo sus indicaciones, la crearon.
Al niño le gusta la naturaleza y le encerraron
en el aula; al niño le gusta comprobar que su quehacer tiene sentido y le
llevaron a realizar tareas sin objetivo; le gusta moverse y le ataron a la
inmovilidad; le gusta manejar objetos y le pusieron en contacto con el mundo de
las ideas; le gusta usar las manos y sólo le dejaron trabajar con su cerebro;
le gusta hablar y le obligaron al silencio; quisiera razonar y le hicieron
memorizar; quisiera buscar la ciencia y se la dieron ya masticada; quisiera
entusiasmarse e inventaron el castigo.
Los niños supieron de la pena de estar
separados de sus familias; incluso de su ambiente. Los deberes les ocuparon su
tiempo; no les explicaban nada, sólo los obligaban.
Y, entonces, aprendieron aquello que, pudiera
ser, nunca hubieran aprendido: supieron disimular, engañar, mentir.
De acuerdo con el diablo, buena parte de la
humanidad se adormeció, languideció, se volvió circunspecta, pasiva,
desinteresada. La salud, la felicidad, el amor, la bondad se terminaron.
Pero hubo niños que huyeron al bosque,
treparon a los árboles, burlaron a los sabios. Corrieron aventuras, se
desarrollaron por ellos mismos, se hicieron fuertes, hábiles, ingeniosos,
perseverantes. De esta manera desapareció la escuela que tan sabiamente
el demonio había imaginado.
Guillem Massot ens el presenta en una entrada del seu bloc:
on també parla d’un monogràfic de la revista presència titulat
d’aquesta manera: “L’escola ideal”. En ell podem trobar un article, a la pàgina
10, d’en Xavier Besalú, mestre i
pedagog de la universitat de Girona on posa el dit a la nafra d’alguns dels
problemes pràctics de l’escola com a institució en els nostres dies, apostant
per una escola pública, ben dotada, compensatòria, formadora de manera integral
i rellevant i arrelada al medi. Molt claret.
En el meu bloc tinc moltes entrades referents a aquest
tema. Una d’elles, és aquesta:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada