Des que Jesucrist
va dir (o diuen que va dir) aquesta frase, fruit de la desesperació i el desempar,
hem interioritzat que el nostre destí no és a les nostres mans. És el déu pare
qui disposa i qui té i sap les raons últimes. Els “perquès” de les coses. És la
visió paternalista i externalista, gairebé infantil, de que la responsabilitat
no és meva. Aquesta visió ens eximeix de la pròpia responsabilitat sobre la
direcció de la nostra vida. Una responsabilitat que no neix sola, sinó que s’ha
de fabricar al llarg de la vida. En no tenir una idea clara de què volem ser,
com volem ser i on volem arribar,... ens
quedem ancorats en el passat, en els hàbits indefinits del designi infantil.
La nostra capacitat
de decisió, el lliure albir, es veu reduïda sovint i també lligada i associada,
a la contingència del present
anorreador, el present tsunami i
irreductible del “està passant” i no puc aturar-me a pensar. O a reflexionar.
La reflexió, expressió que evoca la contemplació des de l’exterior a un mateix,
el mirall, la somniada objectivitat.
Els canvis
profunds, els canvis de rumb, els cops de timó a la nostra vida, no són habituals,
isn’t it?. Fins al punt que moltes vegades pensem que no val la pena ni el
plantejament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada