divendres, 12 de setembre del 2014

TORNA LA VELLA ESCOLA

Poema aparegut en un altre bloc meu, sobre la situació de l'escola en l'actualitat. Un altre cop tornem a la vella escola.


I ara tornem a l'escola,
la mateixa dels vells temps,
la de sols coneixements,
eina dura del progrés.

I ja tornen els vells "profes",
vehements i capquadrats
-Tot és culpa dels alumnes!-
Criden guix a l'atac.

Fogoners del darwinisme,
més social que natural,
són aquells que ratifiquen
el que està classificat.

-Renuncieu a l'experiència!
(no hi ha temps per fer-ho així),
Abraceu el que jo us dic!
No busqueu causa ninguna,
ni sortir-vos del camí.

Al crit de -Més matèria!-
omplen cervells a desdir
els guardians cegs i sords
de l'adultesa infantil.

Com els agrada manar
i quina poca vergonya
no escoltar
i pretendre ser escoltat!

Sembradors de la zitzània,
a les ments més juvenils,
de els uns valen més que els altres
i no hi ha res més a dir.

Consumidors d'exercicis,
aniquiladors de boscos,
col·leccionistes de notes,
de deures per avorrir.

Però res no és igual,
res no és mesquí,
la realitat no és un camí recte,
Xarop de pal al botxí!

No siguem irreflexius,
patxorres, acrítics,
conformistes, abusius.

Siguem sumadors de punts
en comptes de ratlladors
del calendari amb compte enrere:
un dia menys pel taüt.

Siguem animadors de vida,
aprenents de mariners,
descobridors de la terra
i del geni dins la pell.

Que hem nascut per deixar petja,
alguna cosa nova sota el Sol,
deixar-ho tot millor que abans
ballant cadascú al nostre son.

NOMÉS PÚBLICA I PRIVADA

Article aparegut al número 2073 de la revista presència. Una anàlisi fonamental del noment de l'educació actual.

Només pública i privada

La Llei d’Educació de Catalunya (2009) és perfectament homologable i està en sintonia amb els aires que corren per Europa: deshumanització, neoliberalisme i gerencialisme. Mentre sembla que es fa una aposta per la flexibilització i per una major autonomia dels centres, es posa en marxa un sistema de control remot, refinat i eficaç, aprovant uns currículums oficials desmesurats i detallistes i aplicant un sistema obsessiu i recurrent d’avaluacions estandarditzades i externes que menen els centres cap a una recuperació de les pedagogies més tradicionals; a oblidar-se de l’educació integral i d’allò que anomenem formació; i a pensar i actuar estrictament en funció dels resultats de l’alumnat. 
Necessitem un nou model: L’educació bàsica ha de ser fonamentalment pública i, cas de no arribar a tot arreu i a tothom, caldrà fer concerts amb entitats privades sense ànim de lucre que es vulguin inserir en un servei públic d’educació. L’oferta estrictament privada serà només per a aquells que vulguin i puguin pagar-se-la.
El servei públic d’educació ha de ser gratuït, i hauria d’abastar no només les classes, sinó també els materials, les activitats complementàries i fins i tot el dinar, com passa en alguns països del nostre entorn.
Els centres educatius haurien de tenir una dimensió humana, de manera que la relació, la comunicació i el coneixement personal constituïssin la base del treball a desenvolupar. Alhora, aquest fet faria possible la disminució de les burocràcies i els sistemes artificials de control en benefici d’una humanització de les relacions.
Cada persona és singular: no hi ha grups suposadament homogenis, ni alumnes que són normals mentre d’altres són diversos (és a dir, problemàtics). Tots tenen capacitats i necessitats i tots són mereixedors d’un tractament i d’un seguiment específics per tal de garantir-los una autèntica igualtat d’oportunitats a la sortida del sistema.
Els docents són l’ànima dels centres, la peça essencial. Per això seria bo que la major part del seu horari laboral (37,5 hores a la setmana) el passessin a l’escola o institut. Però per a això caldria que els centres tinguessin els espais i les condicions adients per poder-hi treballar (amb les aules i una sala de professors no n’hi ha prou!) No només són importants les classes, també ho són la planificació i l’avaluació; el seguiment dels alumnes; la comunicació amb les famílies; les formalitats administratives i la formació permanent.
Els centres educatius són els espais on passen més hores els infants i joves: per això han de ser llocs amb vida, que sentin com a propis. Són, alhora, equipaments públics que haurien d’estar al servei de la comunitat quan s’acaba l’activitat lectiva.
Ni la selecció, ni la formació, ni les formes d’accés a la professió (oposicions), són les més adients i ho sap tothom. No són qüestions fàcils, però els diagnòstics són concloents i algunes alternatives estan ja prou contrastades...
L’educació bàsica ha de ser integral, ha d’afectar totes les dimensions de les persones, i l’aprenentatge ha de ser rellevant, no s’ha de quedar a la superfície i ha de fer més científica la comprensió de la realitat. Això significa que totes les matèries són importants (també l’educació física i l’educació artística); que els llenguatges –tots– estan a la base dels aprenentatges (són alhora instrument i contingut).
El sistema educatiu ha de ser funcional i just. La funcionalitat significa que tots els aprenentatges han de tenir una dimensió aplicada, pràctica, útil, tant els de llengua com els d’història. I la justícia vol dir que el sistema ha de ser profundament compensatori (corrector fins on sigui possible de les desigualtats d’origen), altament estimulador (de manera que tothom pugui donar el millor de si: l’avorriment hauria d’estar prohibit a l’escola). I l’educació només serà eficaç i justa si funciona sobre la base de la confiança entre famílies i professorat.

Xavier Besalú, mestre d'escola i professor de Pedagogia
de la Universitat de Girona

dimarts, 9 de setembre del 2014

FREIRE Y LA LECTURA

Leyendo a Paulo Freire, llego a este comentario suyo sobre la lectura y su enseñanza. En él habla sobre los “niveles” de la lectura como proceso creativo i productor de emergencias dentro de cada uno. Estas emergencias, estas “surgencias”, emergen de la superficie del lector por el impulso de la recreación lectora. Y la recreación lectora, como dice Freire, parte de acompañar el devenir del texto desde la experiencia del escritor, empatizando con él, asimilándose en el proceso, no como un mero espectador-analizador de contenidos en superficie sino como un ensayo de producto, una partida en la que arriesgar con el autor las vicisitudes del proceso y su necesidad, la necesidad de comunicar, porque aprendemos a leer y a escribir como abertura a esa necesidad básica y liberadora. Si aspiramos a un mundo más igualitario y compensador de las diferencias sociales, productor de personas con conciencia y a conciencia, debemos afrontar la lectura y la escritura como procesos orgánicos, complejos, liberadores de aquello a lo que podemos llegar a ser y no meros aprendizajes mecánicos de juntar unas letras con otras y recibir mensajes.

“Desdichadamente, lo que se viene practicando en la mayoría de las escuelas es llevar a los alumnos a ser pasivos con el texto. Los ejercicios de interpretación de la lectura tienden a ser casi su copia oral. El niño percibe tempranamente que su imaginación no juega: es algo casi prohibido, una especie de pecado. Por otro lado, su capacidad cognoscitiva es desafiada de manera distorsionada. El niño nunca es invitado, por un lado, a revivir imaginativamente la historia contada en el libro; y por el otro, a apropiarse poco a poco del significado del contenido del texto.
Ciertamente, sería a través de la experiencia de recontar la historia, dejando libres su imaginación, sus sentimientos, sus sueños y sus deseos para crear, como el niño acabaría arriesgándose a producir la inteligencia más compleja de los textos.
No se hace nada o casi nada en el sentido de despertar y mantener encendida, viva, curiosa, la reflexión conscientemente crítica que es indispensable para la lectura creadora, vale decir, la lectura capaz de desdoblarse en la reescritura del texto leído.
Esa curiosidad, que el maestro o la maestra necesitan estimular en el alumno, contribuye decisivamente a la producción del conocimiento del contenido del texto, que a su vez se vuelve fundamental para la creación de su significación.
Es muy cierto que si el contenido de la lectura tiene que ver con un dato concreto de la realidad social o histórica o de la biología, por ejemplo, la interpretación de la lectura no puede traicionar el dato concreto. Pero esto no significa que el estudiante lector deba memorizar textualmente lo leído y repetir mecánicamente el discurso del autor. Esto sería una “lectura bancaria” en la que el lector “comería “ el contenido del texto del autor con la ayuda del “maestro nutricionista”.(...)
Es preciso que los educandos, al experimentarse cada vez más críticamente en la tarea de leer y de escribir, perciban las tramas sociales en las que se constituyen y se reconstituyen el lenguaje, la comunicación y la producción de conocimiento.”

Paulo Freire
Cartas a quien pretende enseñar.

Siglo veintiuno editores

dijous, 7 d’agost del 2014

ELS CONTES DE L'AFRICA

Contes, contes i més contes. Ja deia Einstein, preguntat per una mare sobre com fer-ho perquè el seu fill fos més intel·ligent: "Si vol que el seu fill sigui intel·ligent, expliqui-li contes. I si vol que sigui encara més intel·ligent...expliqui-li més contes."

Els contes de l’Àfrica és un projecte de recopilació i recuperació d’una etapa amb la meva filla Àfrica: dels 3 als 10 anys aproximadament, i d’un procés: el d’explicar contes inventats improvisats abans d’anar a dormir.
Explicar contes abans de dormir era un fenomen festiu, una aventura, un espai esperat i plaent, tant per a la meva filla com per a mi, i sovint s’allargava més del necessari o més del que semblaria raonable, explicant fins a tres i quatre o cinc contes inventats.
El procés d’invenció i narració d’aquests contes era divers i anava canviant al llarg del temps. El dormitori era a les fosques, amb la llum oberta del passadís i l’Àfrica era estirada al seu llit i jo assegut als peus del mateix, amb el cap recolzat a la paret. També podia ser que l’Àfrica posés el seu cap sobre la meva panxa mentre jo explicava. De vegades li feia dir un títol, o una paraula o dir-me sobre què volia que anés el conte o la feia participar entre mig de la història i decidir com volia que continués. Altres vegades m’ho inventava jo sencer.
Recordo que els contes tenien temporades. La temporada dels contes de la Maria Sarment (sí, la que es va cagar i se la va endur el vent), on la Maria Sarment ,que vivia en una casa amb dos gatets, es trobava amb una sèrie de desventures que sovint feien que acabés volant pels aires i l’haguessin de rescatar.
També hi havia els contes dels contes. M’explico: contes on el protagonista o un dels desencadenants principals de l’acció era un conte. Per exemple: “El conte del conte remullat” o “El conte del conte amagat”. En ells el protagonista era un nen o una nena que tenien una trobada particular amb un conte.
També hi havia els contes modificats de contes tradicionals, per exemple contes modificats arrel dels tres porquets o de la caputxeta i el llop o fins i tot de llegendes com la de Sant Jordi, on la protagonista era la princesa Margarida i no pas el cavaller Sant Jordi, que només tenia un paper subsidiari.
Aquests són els seus contes. Els nostres contes. Un espai compartit i un procés viscut de forma compartida, cooperativament, espontàniament, per donar lloc a mons de fantasia i felicitat on l’important era passar-s’ho bé i passar una estona junts.
No tots els contes van acabar sent escrits, només uns quants. Aquesta és la mostra d’aquells contes.

dimecres, 9 de juliol del 2014

PENSANT EN ELS ALTRES

"Pensant en els altres" és un documental de TV3 (60 minuts) ja clàssic, sobre la convivència a l'escola. No és nou, però va bé revisionar-lo de tant en tant.
El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. Un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.


diumenge, 29 de juny del 2014

COM FER PROJECTES INTERDISCIPLINARIS I NO MORIR EN L'INTENT


Aquest és un tema candent que costa de tractar perquè aixeca ampolles i males consciències. Molta gent diu que no sap com enfrontar-s’hi, que és cosa de infantil o com a molt de cicle inicial o a tot estirar mig, que porta molta feina perquè cal programar-ho tot molt bé perquè no quedi res sense tocar, que cal guiar-lo perquè es tractin els temes del currículum...
Cada any em plantejo com ho haig de fer per poder plantejar-ne sense tants entrebancs i d’una forma més natural. Plantejaré aquí el que jo crec que són els projectes i com i des d’on s’han d’abordar.
Per començar em basaré en el sentit comú del terme, el que no té volta de full: alguna cosa tractada des de diferents vessants o àrees.
Suposem un nen anomenat Joan que un dia ens vol portar la seva guitarra i tocar-nos una peça a classe. En aquest mateix instant, el millor del món per a un projecte interdisciplinari, sorgeixen les preguntes: Fa molt que toques la guitarra?, És fàcil o difícil?, qui t’ensenya?, perquè vols fer una audició a classe?, què és necessari  per fer una audició?, quin dia ens va bé per fer-la?, Què tocaràs? De qui és aquesta peça? Que saps d’ell? ... i posteriorment d’altres més profundes relacionades amb el mateix fet: Com és una guitarra, quin tipus d’instrument és, a quina família pertany, quan i qui la va inventar, de quins materials està feta, quins tipus hi ha, peces musicals per guitarra, guitarristes famosos, ...
A partir de tot aquest tipus de preguntes coneixerem coses sobre un objecte, sí, però només aquelles coses que realment interessin, coneixerem millor a un company, provocarem que altres alumnes portin coses seves i les expliquin, aprofundirem en un aspecte concret de la realitat i això ens portarà a apreciar tota la seva complexitat i a enfocar la nostra atenció, curiositat i expectativa. Al final del projecte ens hem de preguntar no només què hem après amb ell, que és secundari, sinó què ha canviat a la classe i als nostres alumnes, a on ens ha portat i quines portes ens ha obert a cadascú. Potser que indaguem sobre els diferents instruments, potser que fem una petita orquestra a classe i desprès organitzem un concert benèfic a la llar d’avis, potser que descobrim la matemàtica implícita a les notes del pentagrama, els ritmes, compassos, potser que fem una cançó entre tots.
No és lícit menysprear tot aquest procés de desvetllament d’interessos amb excuses de currículums mínims obligatoris, maneres de fer a secundària i manca de temps.
És cert que no és fàcil buscar un espai apropiat i lliure dins l’horari acadèmic per dedicar-lo als projectes. És més: depèn del tipus de projecte podríem derivar part del mateix a d’altres especialistes com, en aquest cas està clar, la música, o bé la plàstica, la informàtica, l’educació física, etc. I a classe dedicar espais d’altres matèries que fem amb el grup sencer.
Un projecte ha de tenir el seu principi i els seu final lligats en la mateixa proposta inicial d’interès concret, en les seves preguntes i en les seves respostes. No té perquè ser molt llarg. Pot sorgir d’una proposta dels nens, com és aquest cas de la guitarra, o de l’escola, com pot ser el cas de la planificació i el seguiment d’un hort escolar, o de la planificació i el seguiment d’una sortida fora de la localitat, o del plantejament, planificació i seguiment del reciclatge a l’escola.


El que està clar és que un projecte interdisciplinari ha de sorgir d’un fet o un objecte concrets. La cosificació del projecte li dona un sentit i una direcció: un perquè. El contrari, fer sorgir un projecte a partir d’un tema donat perquè surt en el “currículum” o en el llibre de text de medi, és una errada comú que treu la iniciativa als nens i desorienta la direcció mateixa del projecte: el desvirtua. Al mateix temps, associa de manera errònia el plantejament dels projectes a una assignatura “mare dels ous”, la matèria NO INSTRUMENTAL (n’hauríem de parlar d’aquest tema) de Medi natural i social. Arraconada d’aquesta manera a una assignatura “de segona”, el projecte pot ser tractat, com de fet ho és tot sovint i a molts llocs, com un mer tràmit que cal complir de cara a la galeria per que no sigui dit que no fem pedagogia moderna i de la bona (Jo he arribat a sentir de boca d’una cap d’estudis que aquesta manera de fer era de “hippies”, i això mentre ens donava un curs de projectes a medi. Què simptomàtic! I quina bestiesa!)


diumenge, 15 de juny del 2014

TROBADES AMB AL FAUNA: L'ANY DE LES LLEBRES

Aquesta temporada estan apareguent força llebres per la comarca de la Selva. Si tinc en compte només les que jo he detectat, surten 20 des del 9 de març de 2013, una mica més d’un any. D’aquestes, 15 eren vives i 5 mortes, atropellades a les carreteres.
Foto: Toni Mariné
La llebre és un animal xocant i espectacular. Gran com un gat, sorpren per la seva dimensió i la forma de desplaçar-se, la seva quadrupèdia. En principi no es mou de manera ràpida, gairebé sempre camina. És només quan es considera en greu perill que arrenca en un esprint zigzaguejat que sovint la porta sota dels cotxes si està creuant una carretera.
Sembla que en alguns llocs com anglaterra, s’han comprovat fluctuacions periòdiques d’abundància amb una pauta interanual de 8 - 9 anys. Pot ser que estiguem davant d'un augment d’abundància d’aquest tipus?

Aqui hi ha la relació de les observacions que he anat introduint a l’aplicació ornitho.cat

diumenge 15 juny 2014

Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

diumenge 1 juny 2014
Espècie comuna 0 
Llebre europea (Lepus europaeus)
El meu comentari :
morta, atropellada.
dissabte 31 maig 2014
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

dilluns 26 maig 2014
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

diumenge 25 maig 2014
Espècie comuna 0 
Llebre europea (Lepus europaeus)
El meu comentari :
morta, atropellada a la Nacional 2
dissabte 24 maig 2014
Espècie comuna 0 
Llebre europea (Lepus europaeus)
El meu comentari :
morta, atropellada a la carretera
divendres 9 maig 2014
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

dimecres 7 maig 2014
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

dimarts 22 abril 2014
Espècie comuna 0 
Llebre europea (Lepus europaeus)
El meu comentari :
morta, atropellada

dissabte 22 març 2014
Espècie comuna 0 
Llebre europea (Lepus europaeus)
El meu comentari :
morta, atropellada a la carretera. Molt gran.

dijous 20 febrer 2014
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

diumenge 9 febrer 2014
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

dilluns 3 febrer 2014
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

diumenge 22 desembre 2013
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

dimarts 19 novembre 2013
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

dissabte 14 setembre 2013
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

dijous 29 agost 2013
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)
El meu comentari :
zona de l'observatori vell

diumenge 30 juny 2013
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)


diumenge 21 abril 2013
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)

dissabte 9 març 2013
Espècie comuna 1 
Llebre europea (Lepus europaeus)


Les llebres representen en la cultura sovint el paper de la follia esbojarrada i sense control. És el cas de:

·        La fàbula de la llebre i la tortuga, d’Isop

·        La llebre de març, d’Alicia al país de les meravelles i la seva continuació Alicia a traves del mirall, de Charles Lutwidge Dodgson, més conegut amb el pseudònim de Lewis Carroll. 

·        També comenta Ryszard Kapuscinski al seu llibre Viatges amb Heròdot, com l’historiador grec Heròdot relata un episodi crucial de la història de l’invencible exèrcit persa dirigit per Darios contra els escites, un poble de l’Europa de l’est i les estepes eurasiàtiques, protagonitzat per una llebre:

“Quan els escites estaven formats, hi va passar entremig una llebre i, a mesura que la veien, es posaven a empaitar-la. Tant avalotaven i vociferaven que Darios va preguntar a què venia aquell xivarri dels enemics; i, en assabentar-se que empaitaven la llebre, va dir als companys habituals de confiança: “Molt ens menyspreen aquests homes, i ara veig clar que Gòbries va parlar dretament sobre els regals dels escites (un ocell, una rata, una granota i cinc fletxes, que Gòbries va interpretar com: “Perses, si no us torneu ocells i aixequeu el vol cap al cel, rates i us amagueu sota terra, o granotes i boteu als llacs, mai no tornareu enrere, ferits per aquestes fletxes”). Com que així pareix, i a mi també m’ho sembla, ens cal un bon pla per retirar-nos amb seguretat”.

I conclou Kapuscinski:

“¿Una llebre amb un paper clau en la història? Els historiadors estan d’acord que els escites van deturar el progrés de Darios cap a Europa. Si no hagués estat així, el destí del món podria haver canviat. I el que va decidir la retirada de Darios va ser la cacera plàcida d’una llebre a la qual els escites es van lliurar davant dels ulls de l’exèrcit persa, demostrant així la poca estima i el menyspreu que li tenien. I aquell menyspreu i aquella humiliació van significar per al rei dels perses un cop més terrible que si hagués perdut una gran batalla.”

  • I, a propòsit de llebres i llibres; hi un desopilant llibre anomenat: "Els año de la liebre" de Arto Paasilinna, amb una llebre com a excusa per a un canvi de vida radical.