dilluns, 12 de maig del 2014
INDEFENSIÓN APRENDIDA
Experimento donde se muestra como provocar facilmente una sensación de inferioridad en los alumnos. Muchos de nuestros alumnos "malos" lo son por este motivo. No creen que puedan ser "buenos".
dimecres, 7 de maig del 2014
EMOCIONS, COACHING I PENSAMENT A LA TUTORIA
Un treball de Lídia Saavedra Cabrera
Reprodueixo alguns fragments de la introducció com a presentació d'aquest treball-proposta activa d'educació emocional a les aules:
El treball que es presenta és una proposta sobre la tutoria i com
treballar-la. Un recurs més per la tasca docent, que incideix en la manera de comunicar-nos
amb els nens, donant importància a les preguntes i deixant que siguin ells els
que es qüestionin les coses i intentin arribar a les conclusions. És un treball
d’apropament a l’alfabetització de les emocions a través d’activitats i
dinàmiques de grup. El treball de la motivació a partir de contes, metàfores i
treball sistemàtic sobre com enfoquen els nens la seva feina i les seves
tasques d’estudi en el seu dia a dia.
La poca cohesió entre el grup, les ganes de cridar l’atenció d’alguns
alumnes i la poca regulació a nivell emocional d’alguns d’aquests alumnes, em
varen dur a endinsar-me en el treball de l’educació emocional entre d’altres.(...)
L’objectiu del treball va ser el de fer una proposta que contemples tota
una sèrie d’aspectes (ed. emocional, resolució de conflicte...) per tal de
millorar les relacions dins l’aula, i per tal de treballar tota una sèrie d’habilitats
que emergien com a necessàries per a la bona convivència.(...)
La proposta que faig consta d’una primera part teòrica i conceptual, on s’especifica les competències que caldria treballar, el paper del tutor,
també s’emmarca el tema de l’educació emocional, la intel·ligència, el coaching i
la importància de les preguntes en la construcció de la persona, les
metàfores...
I una segona part (annexos) on s’emmarca la proposta, a través d’activitats específiques per desenvolupar unes capacitats que ajudin als nens/nenes en
el creixement personal partint de tres grans blocs (les emocions, el coaching
i el pensament). Aquesta part és la que he aplicat a la tutoria, i sobre la qual
en faig la valoració.
Aquesta proposta va adreçada a fer un treball personal i introspectiu per
part del nen, una mirada a sí mateix per reconèixer-se, acceptar-se, estimar-se
i millorarse. Per exemple en les situacions de conflicte d’un nen amb els seus
companys, jo vull que centri l’atenció en: “què puc fer jo?” per tal
que aquesta situació no sigui conflictiva? Sempre, cadascú a nivell personal
pot fer-hi alguna cosa, però si ens centrem en el que fan o deixen de fer els
altres, podem caure en la temptació de dir que el que ha succeït és culpa dels
altres i que no podem fer-hi res (...)
Com diu la Lídia:
- No disposar de recursos per resoldre les situacions quotidianes, ser analfabet emocional pot ser una discapacitat tant o més greu que qualsevol altra.
- Avui en dia es sabut que la majoria de les habilitats que ens porten a una vida plena són emocionals i no intel·lectuals. Aprendre a regular les emocions pròpies i les dels que ens envolten hauria de formar part del currículum a les escoles.
- Plató citat per De Andrés (2005) ja deia “la disposició emocional de l’alumne determina la seva habilitat per aprendre”
Si hi ha llum a l’ànima, tindrà bellesa la persona,
Si té bellesa la persona, hi haurà harmonia a casa,
Si hi ha harmonia a casa, hi haurà ordre a la nació,
Si hi ha ordre a la nació, hi haurà pau al món.
Proverbi
xinès
BAIXA EL DOCUMENT EN
diumenge, 30 de març del 2014
L'ESCOLA IDEAL
Jo no sé quin és el model educatiu que necessitem.
Més aviat crec que no en necessitem cap, de model. Necessitem saber qui som i
perquè som necessaris al món. Els “hauries de”... els “és millor per tots”...
els “ens dirigim cap a” ... els objectius acotats i pactats, perversament negociats entre el
món tal com és i com hauria de ser... no m’interessen. Crec en l’ésser humà i
en la seva capacitat de ser lliure: decidir qui és i qui vol ser. El que sí sé
és que l’escola sovint és una institució que ens devora i que és la
representant captiva del “statu quo”. Crec que cadascú ha de buscar el seu
camí. Crec que el camí és el camí. Crec que val la pena pensar-hi, aturar-se,
aprendre, veure més enllà, deslliurar-se de la pell vella, de les velles
visions, adoptar-ne de noves, inventar-ne. Penso que és des d’aquest camí des
del que escric aquest bloc. I per això vull posar aquest conte, que parla
d’aquest tipus d’educació: l’educació del camí, l’educació a partir del camí,
l’educació del respecte, l’educació de la coneixença, d’un i dels demés i del
món a partir de la experimentació. On hem deixat aquesta veritat? Quan hem deixat
de viure? Quan ens hem convertit en màquines? Som capaços de ser naturals?
El origen de la
escuela
El demonio convenció a la muchedumbre de la
necesidad de crear la escuela y, siguiendo sus indicaciones, la crearon.
Al niño le gusta la naturaleza y le encerraron
en el aula; al niño le gusta comprobar que su quehacer tiene sentido y le
llevaron a realizar tareas sin objetivo; le gusta moverse y le ataron a la
inmovilidad; le gusta manejar objetos y le pusieron en contacto con el mundo de
las ideas; le gusta usar las manos y sólo le dejaron trabajar con su cerebro;
le gusta hablar y le obligaron al silencio; quisiera razonar y le hicieron
memorizar; quisiera buscar la ciencia y se la dieron ya masticada; quisiera
entusiasmarse e inventaron el castigo.
Los niños supieron de la pena de estar
separados de sus familias; incluso de su ambiente. Los deberes les ocuparon su
tiempo; no les explicaban nada, sólo los obligaban.
Y, entonces, aprendieron aquello que, pudiera
ser, nunca hubieran aprendido: supieron disimular, engañar, mentir.
De acuerdo con el diablo, buena parte de la
humanidad se adormeció, languideció, se volvió circunspecta, pasiva,
desinteresada. La salud, la felicidad, el amor, la bondad se terminaron.
Pero hubo niños que huyeron al bosque,
treparon a los árboles, burlaron a los sabios. Corrieron aventuras, se
desarrollaron por ellos mismos, se hicieron fuertes, hábiles, ingeniosos,
perseverantes. De esta manera desapareció la escuela que tan sabiamente
el demonio había imaginado.
Guillem Massot ens el presenta en una entrada del seu bloc:
on també parla d’un monogràfic de la revista presència titulat
d’aquesta manera: “L’escola ideal”. En ell podem trobar un article, a la pàgina
10, d’en Xavier Besalú, mestre i
pedagog de la universitat de Girona on posa el dit a la nafra d’alguns dels
problemes pràctics de l’escola com a institució en els nostres dies, apostant
per una escola pública, ben dotada, compensatòria, formadora de manera integral
i rellevant i arrelada al medi. Molt claret.
En el meu bloc tinc moltes entrades referents a aquest
tema. Una d’elles, és aquesta:
dijous, 20 de març del 2014
EL DICTAT EN PARELLES, UN RECURS PER SER MÉS AUTONOMS I TREBALLAR L'ORTOGRAFIA I ELS TEXTOS DE FORMA SIGNIFICATIVA I ENTRE IGUALS.
"Pedacho" de títol que m'ha sortit. Doncs això, un bon recurs per treballar a classe.
Sempre (és un dir) m'ha semblat o m'ha agradat pensar que el treball amb dictats és un recurs que pot donar molt de sí, fent-lo en parelles, com és aquest cas o utilitzant diferents recursos: dibuixos substituint paraules, sense dir els signes de puntuació i comprovant la propia pronúncia oral de les frases en un lector "robot", com és el cas del programa Voki, on els avatars creats poden parlar a partir de textos escrits i cal ser molt curós amb la puntuació i els accents o amb d'altres programes lectors. També amb autodictats en idiomes desconeguts, per exercitar l'atenció i la memòria visual, ja que hem de prescindir de l'audició, que no ens aporta gran informació. La creació de dictats per part dels alumnes sobre temes en particular o normes ortogràfiques i el seu treball paral·lel amb la creació de mots encreuats, etc...
Enllaç del recurs en PDF a la imatge.
dilluns, 3 de març del 2014
SOBRE L'AVALUACIÓ I ALTRES QÜESTIONS, COMPARADES AMB EL CAS DE FINLÀNDIA.
L'avaluació és un dels temes tabús i menys explicitats a l'hora de fer reformes educatives. També és un dels factors que marquen i redirigeixen tota l'atenció i la tensió educativa. Tot acaba estant dirigit a l'avaluació si no s'ha tingut una especial cura d'establir un sistema que no la posi per davant de qualsevol altra consideració pedagògica. Així, el discurs habitual dels continuïstes és del tipus selectiu: les notes serveixen per veure la capacitat del nano i el nivell per poder continuar els estudis. No és una avaluació que animi a millorar sinò a seleccionar.
Els estudis que exposo a continuació posen l'èmfasi de l'educació a Finlàndia en un sistema d'avaluació no obsessionat pels exàmens i amb mecanismes reguladors de la funció avaluadora en el sentit d'afiançar el caràcter animador i orientador en comptes del punitiu i segregatiu.
A partir del següent document he extret uns pocs fragments relacionats amb l'avaluació, tot i que tot el document és molt interessant i recomanable. Us deixo l'enllaç.
¿Qué hay sobre
las notas en Finlandia? ¿Cómo evalúa este país a los alumnos?
¿Encontró un
medio de reconciliar evaluación y motivación?
Hasta los 9 años
los alumnos no son evaluados con notas. Sólo a esa edad los alumnos son
evaluados por primera vez, pero sin emplear cifras. Después no hay nada nuevo
hasta los 11 años. Es decir que en el período equivalente a nuestra escolaridad
primaria los alumnos sólo pasan por una única evaluación. Así, la adquisición
de los saberes fundamentales puede hacerse sin la tensión de las notas y
controles y sin la estigmatización de los alumnos más lentos. Cada uno puede
progresar a su ritmo sin interiorizar, si no sigue al ritmo requerido por la
norma académica, ese sentimiento de deficiencia o incluso de
"nulidad" que producirá tanto fracasos posteriores, esa imagen de sí
tan deteriorada que, para muchos alumnos, hace que los primeros pasos sobre los
caminos del conocimiento sean a menudo generadores de angustia y sufrimiento.
Finlandia ha elegido confiar en la
curiosidad de los ninos y en su sed natural de aprender. Las notes en esta fase
no serían más que un obstáculo. Ello, por supuesto, no excluye informar a
las familias regularmente sobre los progresos de sus niños: en la escuela de
Kanenvala boletines se envían dos veces (en diciembre y en mayo). Las notas
expresadas en cifras aparecen recién en el 6to año, cuando los niños alcanzan
la edad de 13 años.
El mismo ritmo
de evaluación es mantenido en el colegio después de los 13 años empleando
calificaciones en cifras que pueden ir de 4 a 10. Esta escala de notas, sorprendente
para nosotros, los franceses, que tenemos la religión de la nota 20, es un síntoma
de la voluntad de valorar al alumno. Él sabe o no sabe. Si él no sabe, obtiene
la nota 4, que implica la obligación de retomar el aprendizaje no conseguido.
Están proscritos el 0 infamante y las notas muy bajas. ¿Qué interés puede haber
en construir una escala de la ignorancia? En cambio, se pueden distinguir
niveles de perfección: Un conocimiento puede ser adquirido pero en diferentes niveles
de logro: eso es lo que significan las notas entre 5 y 9.
(...)
En Finlandia, la práctica de la evaluación
parece estar guiada por el cuidado de no castigar a nadie y de darle siempre la
oportunidad al alumno, valorando más lo que sabe que lo que no sabe : « Lo
importante es que los alumnos tengan la sensación de que son buenos en algún
campo » (Hannu Naumanen, Director del Colegio Pielisjoki). Guiada por este
principio, la evaluación de los alumnos pierde su carácter competitivo y
angustiante y, por el contrario, puede convertirse en un medio que los estimula
y motiva para ubicarse en una gradiente de progreso adaptada a su ritmo.
Per accedir a comparacions amb altres països:
També inclog una opinió d'un mestre sobre la tradició al nostre país de deures i exàmens:
Deberes y
exámenes
Tengo la mala
costumbre de no callarme cuando participo en una conversación informal sobre la
escuela. Suelo disentir abiertamente de los lugares comunes que muchas personas
utilizan en esos momentos. Pero cuando más desconcierto provocan mis palabras
es cuando explico que soy contrario a los deberes y que en mis clases procuro
no hacer exámenes. Ahí compruebo la enorme influencia de la tradición escolar:
hay cuestiones que son como son, simplemente porque siempre han sido así.
Pero analicemos
detenidamente un caso concreto.
He contabilizado
los exámenes de una niña de 10 años durante el primer trimestre. 5 de Mate, 5
de Lengua, 5 de Cono, 2 de Inglés, 2 de Música, 2 de Ed. Física, 1 de Plástica
y 1 de Ed. para la Ciudadanía. 23 en total. He mirado el número de semanas de
clases. Suprimiendo la primera y la última salen 12. Dos exámenes por semana.
¿Es posible mantener el gusto por aprender con esta presión constante por
memorizar contenidos?
Siguiendo mis
pesquisas he observado sus tardes de deberes durante una semana. Lunes, durante
3 horas y media hace con dificultad 11 ejercicios de Mate, Lengua y Cono,
estudia el tema 10 de Mate para un examen próximo y memoriza, sin entender casi
nada, una página de Inglés. Martes, dedica el mismo tiempo a 13 ejercicios,
sigue memorizando el tema 10 de Mate y prepara un examen de recuperación para
el día siguiente de dicha materia. Afirma con frecuencia que no entiende lo que
estudia. Miércoles, protestando hace en 2 h. 13 ejercicios, sigue con el tema
10 de Mate y empieza los temas 10 de Lengua y Cono para exámenes inmediatos.
Copia el resumen del tema de Lengua sin saber para qué lo hace. Jueves, agotada
y enfadada permanece 3 h. haciendo 13 ejercicios, copiando un mapa y preparando
los temas 10 de Mate, Lengua y Cono. Viernes, se examina de Cono y por la tarde
se niega a trabajar. Domingo, se pasa 5 horas haciendo 19 ejercicios, repasando
los temas 10 de Mate y Lengua para los exámenes de lunes y martes, empieza el
tema 11 de Cono y lee una novela de 140 páginas que tiene para el fin de semana
(sólo llega a la mitad). Se acuesta odiando la escuela.
Ha trabajado 17
horas fuera de la escuela. 3h. 25’ de media para cinco días. ¿No quedamos en
que estaba prohibido el trabajo infantil?, ¿dónde y cuándo aprenderá esta niña
todo lo que la escuela no puede darle?
Sobran más
comentarios.
Rafael Porlán
Coordinador
campaña NO ES VERDAD
disponible a l'enllaç:
També una entrevista a Xavier Melgarejo sobre el sistema educatiu finlandès.
I dues cites:
"Profesores
del siglo XX, intentan educar a jóvenes del siglo XXI, en unas escuelas del
siglo XIX"
- "Si algú té
raó se li estira l'americana, tot recomanant-li calma i serenitat" (J.
Pla)
divendres, 14 de febrer del 2014
ACTIVITATS A PARTIR DE LA LECTURA: EL RAP DELS CONTINENTS
Tenim
a classe unes col·leccions de contes que llegim de forma més o menys
sistemàtica cada tarda, durant mitja hora, l’hora de lectura. Per dir la
veritat, no sempre llegim les històries dels llibres; sovint llegim altres
coses: papers per entregar a casa, històries fetes pels propis nens o portades
de casa per ells, imatges, pòsters, anuncis, notícies,...
L’altre
dia, però, vam començar un llibre de lectura dels que tenim a la classe on
parlava de viatjar per tots els països del món escollint de forma aleatòria la
destinació. En acabat el capítol del dia vaig proposar als alumnes que
escollissin un país del món a partir d’un atles que tenim a classe, bé per
preferència personal, bé aleatòriament. A partir de l’elecció del país havien
de buscar el continent en el que es troba, la capital, les llegües pròpies, la
moneda, la població i alguna curiositat o dada que els cridés l’atenció d’aquell
país. Vaig trobar que, de forma bastant general, ignoraven els continents del
món, cosa que em va sobtar perquè ho donava per sabut (una prova més de les
coses que arribem a pressuposar els mestres sobre el que saben o no els nostres
alumnes). Així que, al dia següent, quan han començat a explicar el que han
trobat de cada país i a buscar-los en un mapa de països a la PDI, hem acabat la
sessió buscant una cançó sobre els continents i ha resultat ser una gran idea:
la cançó els ha encantat i en sortir de classe tothom la cantava. Segur que s’han
aprés els 4,5,6 o 7 continents.
Així,
una activitat que ha sortit com a referència d’un llibre, ha acabat donant-li
més sentit a la pròpia lectura i ampliant el seus horitzons sense haver de forçar
límits curriculars, servint d’animació lúdica a través de la música.
dimarts, 4 de febrer del 2014
TROBADES AMB LA FAUNA: LLÚDRIGUES!
Pocs animals hi ha tan esquius, ràpids, actius, fugisers, remots, amagats de la nostra observació com les llúdrigues. Però vet aquí que, de vegades, un racó de món fa visible l'invisible i l'espectacle es fa realitat. Dissabte 1 de febrer, tres llúdrigues jugant i pescant al Fluvià, a escasos 10 metres de distància sense que manifestessin cap por ni cap recança a la meva matinera presència. De vegades les condicions es conjuguen per proporcionar-nos moments màgics com aquest, que mai no oblidaré malgrat no tenir més fotos que les imatges que vaig guardar dins la meva memòria orgànica i etèria, però malgrat tot memòria. Sense interposar cap aparell, excepte els binòcles, l'instant es fa més present.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)