L'Artur no havia fet bé les coses, i ho sabia. Però mai ho admetria.
La trucada del seu antic amic Carles el va agafar desprevingut. Acostumat a ser el centre del món i no ocupar-se del petit detall de com podrien sentir-se els demés amb les seves accions, l'Artur només esperava que tot continués igual i ell no hagués de fer cap esforç, cap correcció, cap autocrítica.
I el cas és que les raons no li semblaven tan greus. Per a ell, ni tan sols se sustentaven en fets concrets. Només eren detalls que es podien oblidar amb facilitat traient-los importància. Així doncs, era fàcil fer veure que no havia passat res i fer-se el boig. Però el que havia passat havia passat. No era un significat interpretable el que estava en joc. No era un malentès. Era una vivència. I les vivències, sovint estan fetes de detalls que no deixen rastre més que en l'esperit d'un dels interlocutors, perquè l'altre prefereix obviar-los i fer com si res. I els detalls deien que hi havia hagut abús, prevaricació, prepotència... o, dit en altres paraules, que l'Artur havia pres "pel pito del sereno" a en Carles, de diverses maneres i en diversos sentits. Per exemple quan, a la seva última estada a casa d'en Carles, va manipular el consentiment trucant primer a la dona d'en Carles, preguntant-li si aquell cap de setmana feien alguna cosa i si podria pujar. Davant la resposta afirmativa, l'Artur va dir que pujaria el divendres a la tarda i marxaria el dilluns pel matí, és a dir, que es planificava tot el cap de setmana sense considerar que era massa temps per passar a casa d'una altra persona i comunicant la decisió presa a en Carles "a posteriori" i, per tant, sense consultar-li a ell mateix de forma directa, sinó com a fet consumat. La manera d'actuar de l'Artur solia ser aquesta: ell es proposava un objectiu i s'ho feia venir bé per sortir-se'n amb la seva manipulant el seu entorn. Desprès justificava la manipulació obviant els detalls.
Aquest fet concret, el de convidar-se a casa d'en Carles, era reiterat i es sustentava en el costum adquirit de passar un cap de setmana al mes a casa seva, que en Carles feia com a commiseració cap a l'Artur per la seva caiguda en desgràcia desprès d'ensopegar en un desastre econòmic de proporcions mastodòntiques per l'abús de demanda de crèdits i la consegüent ruptura de parella.
Artur necessitava sortir algun cap de setmana al mes fora de casa de la seva mare, amb la que va haver de tornar a viure quan ho va perdre tot, i devia considerar que la seva presencia durant caps de setmana sencers no devia ser onerosa per en Carles i la seva família. Però no era així. A més a més, hi havia el detall de que durant les seves estades l'Artur no col·laborava en res a casa d'en Carles. No parava ni desparava taula, no muntava ni desmuntava el llit plegable, no col·laborava en fer dinars ni sopars, utilitzava el lavabo de la planta superior quan s'aixecava a quarts de set del matí sense considerar que feia fresa i que potser podria utilitzar el de la planta baixa per no molestar...etcètera.
També hi havia altres "detalls" en aquesta història que importaven, i potser encara més que els anteriors. En Carles es sentia de vegades ignorat i menystingut per l'Artur, per exemple quan, en una conversa, en Carles estava parlant i l'Artur aixecava la veu per sobre, trepitjant-lo descaradament per aconseguir imposar la seva opinió, la seva postura. Altres vegades, l'Artur menystenia en Carles pel simple procediment d'anorrear la situació proposada per aquest, per exemple tocar una cançó a la guitarra o anar a veure els planetes Júpiter i Saturn amb el telescopi a la nit, ignorant-la com si no existís, passant a un altra cosa o aixecant-se i marxant. El pitjor no era això, sinó la certesa de que l'Artur ho feia de forma totalment conscient i volguda (no era possible fer-ho d'una altra manera), i fins i tot de que gaudia de la humiliació provocada a l'altre, tal com deixava veure la seva cara de satisfacció. Detalls, sí. Interpretables?..., només en la distància del pas del temps que tot ho difumina i ho fa dubtós, com una grua a la boira humida. Aquests fets, tingueren a veure no només amb el caràcter lleugerament sàdic de l'Artur, sinó probablement com a rescabalament o directament venjança pels cops que la vida li havia donat. I amb qui resquitar-se millor si no que amb aquell que es deixava fer-s'ho i no es queixava? Els bancs, per suposat, no li deixarien fer-ho.
Així, s'havia anat enrarint l'ambient de presumpta amistat entre els dos, la qual, tot s'ha de dir, tampoc no tenia una base gaire sòlida, només un passat de trobades de parelles un cop de vegades l'any i el lligam dels fills que, ja se sap, sempre obliguen les estones mortes dels adults mentre ells juguen.
L'Artur feia com si no passes res i cada mes, religiosament, enviava un missatge per SMS a en Carles amb només tres o quatre paraules: "bones com estem", "bones com estema", "bones com es trobas", "bones com va lestiu" i coses així, amb faltes d'ortografia i tot, per veure si en Carles responia al senzill esquer, fals com mosca de plàstic, i tot podia continuar igual. En Carles no sabia com dir-li que havia perdut totalment la confiança en ell i que a aquelles alçades i sense un mínim d'autocrítica per la seva part, la cosa estava morta. Però finalment es va decidir a trucar-lo i parlar amb ell. L'Artur, previsiblement, va fer com qui no entén res i no sap de què li parlen, però senyals subtils dins la conversa deixaven veure a les clares que sí que ho sabia. El resultat va ser la "despedida y cierre" d'aquella amistat tòxica i l'alliberament d'en Carles, que es va jurar a sí mateix no tornar a deixar que el menystinguessin.
Com diu la dita: "Com pretens volar si no t'allunyes dels qui t'arrenquen les plomes?"
P.S. Com que era una mica rancuniós i no tenia altra manera d'escopir a la cara a l'Artur, en Carles va decidir publicar la història al seu bloc.
