LES CARTES, UN GENERE DIRECTE I PROPER (2) LA RESPOSTA

(ve d'una entrada anterior: https://enbuscadelsentitperdut.blogspot.com/2024/12/les-cartes-un-genere-directe-i-proper.html )

En el naufragi de la memòria i dels documents familiars, en que es perden bona part de les històries antigues dels avantpassats, de vegades es troben peces del gran trencaclosques que encaixen l'una amb l'altra. En aquest cas, una carta que és, clarament , la resposta a un altra que es va enviar abans. Aquesta carta que ara presento és un document escrit viu i palpitant d'una contestació del meu avi al seu nebot. En aquesta correspondència, com si fos un fòssil ben preservat, es poden resseguir aspectes lingüístics de la parla i també, sobretot, del caràcter i de l'actitud de vida dels dos interlocutors. L'avi, que no vaig conèixer per haver mort abans del meu naixement, em parla així una mica, a través d'un arxiu congelat del passat, com si pogués veure'l per una finestra una mica entelada pel temps. Encara millor, tinc una imatge en la que emmirallar al meu pare, al meu germà i a mi mateix, d'alguna manera, lligats o pertanyents a un fil genealògic d'actituds que potser tenen alguna cosa a veure amb els nostres jos més profunds. O amb arrels que ja no ens pertanyen, ni molt menys, però hi són.

En qualsevol cas, aquesta correspondència en particular, proclama la situació de llunyania permanent dels interlocutors, tant física com de les seves actituds vitals.

La contaminació dels sentits

Carrers, carreteres, diaris, anuncis, senyals, advertiments, prohibicions, cares, mirades, sorolls, motors, xerrameca, veus, cançons, riures, bombes, malsons, perills, venedors, ofertes, trucades, canvis de companyia, llums, fanals, cotxes, gossos, lladrucs, persianes, campanes, pensaments, llistes, obligacions, responsabilitats, fins i tot subsidiàries, enganys, mentides, perills, administració, gestió, lletres, matrícules, marques, clàxons, cases, futbol, bicicletes, clons, avions, línies en el cel, satèl·lits, restaurants, concursos, caques de gos, llaunes, escombraries, fum, tabac, cacera, revistes, Sudokus, arribar a fi de mes, tasques, auriculars, no temps, no reflexió, gesticulació, esnobisme, lluïment, aparença, reconeixement, necessitat d'alabances, de que et raspallin, que t'ensabonin, tornar amb la mama, creences, costums justificats auto referencialment, policia, bombers, ambulàncies, fàbriques, internet, IA, estar per sobre dels altres, manca de reconeixement, de cooperació, o ni tan sols treball en equip, por, menysteniment, oblit, invisibilitat, manca de reflexió, inconvivència, egocentrisme, aclucalls, córrer, humans.

LES CARTES, UN GÈNERE DIRECTE I PROPER

 El gènere epistolar ha donat grans exemples de literatura fresca i autèntica, exploratòria de la intimitat i las veritables raons i peripècies del viure i les seves dificultats. 

Fa poc va caure a les meves mans una carta mecanografiada d'un familiar. D'un nebot al seu tiet (el meu avi), i em va semblar tan despullada i veritable que la vull compartir aquí.

(Transcripció)

Barcelona, 18 de diciembre de 1953.

Mi querido tío:

Es triste tener que confesarlo, pero, como le decía en mi anterior, no tengo nada nuevo que contarle. Lo natural sería poder decirle, por ejemplo, que me caso pronto, que he cambiado de empleo, que voy a emprender un negocio, que tengo tal o cual afición o, por lo menos, que me divierto mucho. Pero en mi vida, que más es vegetar que vivir, no hay acontecimientos que merezcan ser destacados; transcurre, monótona, dentro de la más odiosa vulgaridad. Sin embargo, trato hoy de contestarle para que no interprete mi silencio como olvido o falta de estimación hacia V., lo cual sentiría muchísimo. 

Lamento profundamente que su estado de salud no sea del todo halagüeño. En realidad los achaques que V. padece no son graves, pero las molestias y privaciones a que dan lugar son muy desagradables, Tanto su afección del estómago como la del corazón son cosa que, a mi juicio, no pueden acortar la vida de nadie, siempre y cuando se someta el enfermo a un tratamiento y régimen dietético apropiados. Por el contrario, al verse uno obligado a llevar una vida moderada y una alimentación sana por razón de estas pequeñas dolencias, se consigue retrasar la arteriosclerosis y el envejecimiento de los órganos vitales y, por ende, alargar la vida. De modo que, en este caso, es muy cierto aquello de que no hay mal que por bien no venga, Mi padre sigue fuerte y sano como siempre, y trabajando bastante con el asunto de los marcos y cornucopias. Pero es viejo, y la vejez es ya de por sí una enfermedad; es una enfermedad incurable que, más pronto o más tarde, ha de acabar en un triste desenlace,

En cuanto a mi madre el caso es bastante peor. Padece graves trastornos circulatorios debidos a la arteriosclerosis. Este último verano estuvo muy mal. Perdía el conocimiento (lipotimias) por lo menos dos veces al día, de modo que no podíamos dejarla sola. Ahora parece que está algo mejorada, pero estoy muy preocupado pensando en lo que va a ocurrir el próximo verano, pues parece que le es mucho peor el calor que el frío.

En lo que respecta a mi salud he de decirle que, aparte la neurosis que siempre he padecido, sigo bastante bien, Por cierto que, debido a mi estado de ánimo siempre deprimido, someto a mi organismo a duras pruebas. Así, por ejemplo, bebo y como con exceso, pues encuentro en ello un cierto paliativo a mis males de orden psíquico.

Agotado ya el tema de la salud que era casi el único sobre el que podía versar esta carta, no me queda sino decirle que, tanto mi padre como yo, nos alegraríamos muchísimo de poder verle y abrazarle. Por eso le rogamos que aproveche unas vacaciones para venir a Barcelona. Nosotros no es probable que podamos nunca ir a verle a París.

Por cierto que, hace poco más de un año, estuve tentado de concertar con una agencia de turismo el viaje y estancia de ocho días en París, pero no pasó la cosa de ser un vago proyecto. Aquello fué como un fugaz destello de ilusión en la lobreguez de mi existencia, Quizá la idea brotó en mi mente a impulsos de cierto estado de ánimo algo complejo, indefinible. Finalizaba entonces el verano de 1952. Había yo tenido ocasión de conocer y acompañar a algunas muchachas francesas; encantadoras muchachas que aparecen todos los años en nuestras latitudes durante la época estival. Vienen a hacer turismo en España, o a broncear su blanca piel al sol de nuestras playas...

De seguir por este camino no le contaría más que tonterías, impropias de mi edad. Lo mejor es que ponga ya punto final a esta carta.

Antes de terminar quiero aprovechar la oportunidad para desearle, en nombre mío y en el de mis padres, muchas felicidades en las próximas fiestas de Navidad y un buen año 1954.

Mi padre procurará escribirle de un momento a otro.

Esperando verle pronto, le abraza,

Su sobrino Pere

L'EXTINCIÓ DELS NATURALISTES?

 

L'EXTINCIÓ DELS NATURALISTES?

Ara que els naturalistes de carrer o aficionats són sovint simples "llisteros", és a dir, emplenadors de llistes d'observacions, més que observadors de processos i cercadors d'explicacions als mateixos, és interessant aquesta notícia que parteix d'una observació naturalista casual. La història ens parla sobre la formació d'una hipòtesis de treball i com s'ha arribat a demostrar el creuament de l'Atlàntic per part d'una papallona, la migradora dels cards, amb les implicacions de l'escalfament global en aquests processos. 

https://papallonesialtres.blogspot.com/2024/07/la-vanessa-cardui-tambe-creua-latlantic.html

És curiós, perquè l'investigador protagonista d'aquesta troballa no és ni tan sols un zoòleg sinó un botànic. A partir de la seva hipòtesis d'investigació, tot un equip multidisciplinari ha fet la investigació dels diferents aspectes implicats i finalment han pogut trobar l'explicació.

Un magnífic exemple del que és una investigació naturalista, ara que sembla que els naturalistes estan en extinció, com ja deia E.O.Wilson. "Botes per bates", que diuen, per exemplificar la deriva de les ciències biològiques cap a la hiperespecialització i el treball al laboratori.

Aqui enllaços relacionats amb el tema de l'extinció dels naturalistes

https://blog.creaf.cat/noticies/naturalistes-extincio/

https://infinitespider.com/naturalists-disappearing/

https://amicsnat.cat/node/87

EL CLUB DE LA DUTXA I L'A7 D'OCELLS. (Un relat futurista i esquizoide, al límit del surrealisme)

 Les restriccions d'aigua havien començat feia sis anys. Tothom pensava i esperava que fos una cosa passatgera, una sequera que havia d'acabar en algun moment proper en el temps, però ningú creia que es pogués estendre durant anys. La sequera havia deixat els boscos fets uns laberints d'estelles com esquelets d'animals amb els ossos blanquejant al sol. Això els que no havien cremat, es clar. La terra, àrida i polsosa, s'havia anat emblanquinant i perdent el color i ara ja era com aquelles imatges increïbles de la península aràbiga amb els seus terres assedegats i aspres. L'aigua es feia servir per regar parcel·les de conreus amb gota a gota i es treia de màquines de condensació de l'aire, dessaladores i de la reutilització de les depuradores. L'aigua de boca era un be escàs i ja no diguem l'aigua per altres usos, com rentar o dutxar-se. En aquest últim ús s'havia anat desenvolupant tota una sèrie d'alternatives per aconseguir mantenir la higiene corporal. Els gels hidroalcohòlics ja tan estesos durant la pandèmia de Covid del 2020, eren per les mans, però la resta del cos necessitava el contacte amb l'aigua. No van trigar a sorgir alternatives més o menys assenyades o forassenyades. La més reeixida era la de rentar-se el cos amb un drap mullat i posar-hi desprès gel hidratant. Altres preferien la dutxa amb aigua polvoritzada, que reduïa el consum fins a un 75 %. D'altres, que no volien renunciar al plaer de l'aigua lliscant pels seus cossos, van decidir buscar-la com fos. En aquest context va sorgir el club de la dutxa.

Grups de persones s'organitzaven amb les xarxes de missatgeria dels mòbils per reunir-se a una mateixa hora en llocs on es provocava una fuita en un conducte d'aigua per poder dutxar-se en grup. La gent, desconeguts entre ells, es quedaven nus just abans de l'esdeveniment en el lloc acordat i llavors es feia un forat a una canonada d'aigua per poder fruir una estona d'aquesta mena de dutxa en comú, ensabonant-se i aclarint-se els uns als altres sobre la marxa. Aquesta mena de sabotatge es considerava un delicte i s'actuava amb duresa contra els perpetradors, però cada cop era més popular i fins i tot s'havia convertit en un ritus entre el jovent, que s'aplegaven per fer trobades multitudinàries amb aquesta sola excusa del club de la dutxa. 

 El 27 de gener de 2029 va succeir l'esdeveniment de l'A7. La canonada que subministrava aigua per a la refrigeració dels servidors que feien la interfase amb els satèl·lits de comunicació (estació A7), va ser sabotejada i els servidors van caure fregits. La manca d'aquests intercomunicadors va fer aturar en cadena tots el altres servidors del planeta, i ens vam quedar sense internet i sense xarxes de comunicació mòbils. Les fixes havien pràcticament desaparegut feia temps, per obsoletes. 

Així doncs, l'Andreu i jo, que havíem iniciat tot just un viatge de cap de setmana ornitològic als secans de la plana de Lleida, ens vam trobar immobilitzats i incomunicats a la Timoneda d'Alfés. Mesos desprès seguim encara amagats en aquest lloc, sobrevivint com podem i esperant que tot torni a la "normalitat". Això sí, hem fet més de 10 "bimbos" o avistaments  nous cadascú.

Escrivim això per deixar constància per les nostres famílies per si algú trobés mai aquest missatge,

HOMENAGE A "GODS MUST BE CRAZY", LOS DIOSES DEBEN ESTAR LOCOS

Una lección de película... y algo imposible hecho posible. Tanto la 1 como la 2. Lo que se puede hacer con imaginación y mucha valentía y ganas de jugar. (también en la galeria de fotos de "metàfores visuals")

Freinet i la memòria d'un mestre a la república

Arrel del llibre i la pel·lícula "El maestro que prometió el mar" hem conegut una bonica història de voluntat pedagògica però també de reaccionisme davant les llibertats.

Antoni Benaiges, un mestre republicà de Montroig del Camp destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), feia servir les premises del mètode freinetià. Utilitzà de forma deliberada la màgia de la lletra impresa per invocar la curiositat innata i els desitjos de comunicar en els seus alumnes a partir d'una petita imprempta. La lletra impresa té poder, visibilitat i continuitat, fa pensar i crea precedent. Pot provocar pensament i respecte... o també disconformitat, por i fins i tot odi. L'odi, inflamat per la impunitat que otorga la guerra, condueix al sense sentit de matar un mestre, un senzill mestre de nens, de mainada, pel seu delicte d'expressar-se i deixar expressar-se als seus alumnes. 

La història desenterrada d'aquest mestre ens retorna als ulls la clara dicotomia entre la dreta: una actitud vital de por als canvis i a la llibertat, als drets i a compartir, i l'esquerra: l'humanisme, la confiança i la propietat compartida. La guerra civil va ser la reacció de la dreta i l'immovilisme contra les llibertats i el canvi. Ara torna a haver aquesta amenaça. Torna a renèixer la por als canvis, a l'aflorament de drets i l'odi als catalans.