LA CONFIANÇA

De vegades donem per fet que els altres ens tindran en compte i ens tractaran bé, tal com ens agradaria o com pensem que ha de ser. I no comuniquem els nostres desitjos o premisses, els nostres requeriments de com pretenem ser tractats. Actuem amb una confiança laxa, implícita, en els demés i en la seva retroacció cap a nosaltres, la equanimitat del seu tracte. Però de vegades cal fer-la explícita. Jo diria que fora bo fer-la explícita en moltes ocasions, per netejar el terreny abans de la interacció, per evitar malentesos i abusos de confiança. Per evitar erosions de la comunicació i l'amistat. O de la simple convivència. Deixar clar el que considerem normes bàsiques de convivència i de repartiment de les feines, per exemple. 

Aquest és uns dels ensenyaments bàsics que no s'ensenyen. El de la reglamentació de la confiança, dels seus límits i d'allò que considerem important en la convivència. 

El joc i el pas d'allò implícit, no dit, donat per fet, esperat internament, a allò explícit i concret, reglamentat en la convivència, és sovint ignorat en el tractament pedagògic.

Com vols i esperes ser tractat?

Quines són les teves normes d'equanimitat?

Fer-ho explícit ens apropa als altres, ens fa empàtics i conscients dels límits de la convivència amb els altres, evitant malentesos i més forts internament, en saber el que no volem i com expressar-ho.

LA MALALTIA DEL "QUÈ?"

En el difícil art de la comunicació entre humans destaquen alguns entrebancs que la perjudiquen i la poden arribar a inutilitzar. Un dels mecanismes que se li poden enquistar com paràsits és el de la manca d'habilitats per recordar i decodificar missatges orals, retornant  a l'emissor el missatge amb la petició de repetició de forma sistemàtica. És el "què?" automàtic, com un reves de pilota de ping-pong a l'emissor, que enquistat en forma d'automatisme converteix la comunicació i el diàleg en un terreny de sorra i fang del que és molt difícil sortir o se'n surt cansat i sense fer el recorregut desitjat.

L'erosió que pateix la comunicació a causa d'aquest mecanisme afegit és brutal. La comunicació requereix que el receptor tingui en compte que dins el seu paper està la reelaboració del missatge i la seva reconstrucció per tal d'evitar el cansament i l'erosió de la dinàmica comunicativa. És, per tant, necessari que l'emissor articuli i estructuri bé el missatge, incloent a més, preferiblement, expressions amables i de cortesia, de reconeixement personal de l'altre, i també que el receptor posi de la seva part en la recepció, escolta i interpretació del missatge rebut, tractant-lo com un paquet que s'ha de desembolicar, muntar i tornar a embolicar per tal de retornar ni que sigui una impressió de reconeixement i comprensió a l'emissor. S'ha de cuidar, en definitiva, l'aspecte receptiu del missatge. Mimar-lo, si és possible, per tal de crear l'espai adequat en el que es pot desenvolupar la comunicació i el diàleg, fonamental en l'experiència humana.

Per suposat, aquest és un joc bidireccional i on és necessària l'alternança de papers entre emissor i receptor, perque l'encastellament en la posició d'emissor causa també l'esgotament de la comunicació.

La comunicació és un bé preuat que no es té mai prou en compte. És la pedra de toc de les nostres vides, allò que ens fa créixer i ser més humans. Estar millor amb els demés i amb nosaltres mateixos.