diumenge, 5 de desembre del 2021

SÈNECA I LA IRA

 

SÈNECA I LA IRA

Sèneca designava la ira com la més repugnant de les emocions, ja que no en podem tenir control. Ens explica la seva teoria sobre la ira, i la relaciona amb Neró i la història de l’esclau. Quan al servent li va caure la plata amb copes, Neró el va tirar a un estany amb serps. Un càstig desmesurat i provocat, entre d’altres coses, per la ira.

Segons Sèneca, la ira és la frustració provocada per l’excés d’esperança. També demostra que la gent rica, tenen més esperances i expectatives perquè pensen que tot els ha de sortir bé i, per això, al mínim entrebanc s’enfaden.

Sèneca ens recomana fer una petita anàlisi cada matí del que pot anar malament durant el dia. Ens recomana que tinguem una actitud més aviat pessimista. Així les coses que van malament no ens faran enfadar ni ens sorprendran perquè ja en ho esperàvem. També ens posa l’exemple del desastre de Pompeia. Les forces naturals no es poden controlar, però s’ha d’estar preparat psicològicament per si algun dia passa alguna desgràcia.

(També a la pàgina "Kit de supervivència")

dissabte, 27 de novembre del 2021

PROPOSTA DIDACTICA: PREPARACIÓ D'UNA SORTIDA

 PROPOSTA DIDÀCTICA: PREPARACIÓ D’UNA SORTIDA.

La meva proposta es basa en les activitats que vàrem dur a terme aquest primer trimestre d’enguany a l’escola, al curs 5è de Cicle Superior de Primària, per tal de preparar, promoure i recollir els resultats de la sortida que teníem prevista a una casa de colònies on treballaríem diferents aspectes de la prehistòria de manera vivencial i pràctica.

Activitats prèvies a la sortida:

La sortida la teníem prevista pel dia 2 de novembre, així que, a part de comentar a classe que faríem aquesta sortida, el que havien de portar i què faríem durant la mateixa, també els vam voler ficar més en context i preparar també una mica el coneixement de la ubicació, quin recorregut faríem, quant trigaríem i altres aspectes relacionats amb la logística de la mateixa, donat que ens sembla important també abordar els aspectes pràctics relacionats amb els desplaçaments i tot el que comporta de fer-los conscients i partícips  del que implica l’organització d’activitats a l’escola. Aprofitem també per treballar tot el relacionat amb dades numèriques de la sortida, com distàncies, temps de viatge, despeses de combustible, etc. Aquest treball es relaciona amb la geografia i es procura fer en totes les sortides del curs, tant locals com externes, ja que és una bona oportunitat per treballar la situació espaial i el coneixement de l’entorn.

Amb aquests objectius vàrem preparar una sessió d’informàtica on aprendríem a utilitzar de forma inicial l’aplicació Google drive. Desprès de fer una introducció a classe del que anàvem a fer a l’aula d’informàtica els vam deixar una sèrie de reptes penjats al Classroom, dins la carpeta de "Informàtica i Robòtica".

https://docs.google.com/document/d/1H6DU8x2UfdR64hTGVIvKw_TEmix8RYkpbdUH2Oi-uUk/edit?usp=sharing

Els càlculs els feien amb l'aplicació "Calculadora" dins el programari de l'ordinador.

Durant un altra sessió d’informàtica prèvia a la sortida, els vam demanar buscar informació de la casa de colònies on anàvem i de les activitats que s’hi feien. Aquesta informació l’havien de col·locar, juntament amb la referència de la web de la casa, en un document de Google, al seu drive i compartir-ho amb mi.

Un altra tasca complementària, dins el mateix document, era fer recerca d’altres llocs on fer activitats relacionades amb la prehistòria per nens i nenes de primària i comparar-los amb la visita que fèiem i també a jaciments propers com el de la Cova d’en Daina, a Romanyà de la Selva.  Es pretenia motivar la visita a llocs propers de forma familiar, promovent la curiositat per l’entorn i l’autodescobriment. També s’havia de posar la referència dels webs visitats.

Desprès de la sortida, els hi vam demanar que fessin una ressenya de la mateixa amb unes pautes donades sobre la seva vivència, també en un document Google penjat al Classroom, aquesta vegada a la carpeta de Català. En aquest document havien d’incloure unes fotos que havien de baixar d’un enllaç al drive, inserir al seu document i fer peus de foto.

Fer-ho amb el Classroom permet una retroacció amb els alumnes, re-avaluant el seu treball en vàries ocasions: tant en una primera fase donant comentaris personalitzats com en la retroacció final i la seva nota final, de forma individualitzada.

També els permet a ells revisar l’ortografia i fer fàcilment els canvis que se’ls demanen.

Al final s’escolliria entre tots la ressenya millor i es publicaria al web de l’escola.

Aquest era el model utilitzat i penjat al Classroom:

https://docs.google.com/document/d/1rm1cl3CmFxYtBwWlFOCksFpmQ3iyC9CgHXVLH2nfBNg/edit?usp=sharing

La ressenya escollida va ser aquesta:

https://docs.google.com/document/d/1wMif1M9Lt1SM1Y5KOd9KvOyW8pQnnfi7X6a7b3fk_54/edit?usp=sharing

Aquestes activitats pretenen treballar els objectius de la sortida d’una forma molt més global, amb continguts de matemàtiques, medi, llengua i informàtica, principalment, i obre la porta a tota una globalització de treball del medi.

Crec que les sortides donen moltes oportunitats d’introduir objectius i activitats de caire molt pràctic i vivencial, que tenen una aplicació molt real en el seu aprenentatge i en els costums que seguim a l’hora de planificar el que farem en un futur proper. Cosa que sovint falta a l’ensenyament reglat.

Fent una valoració de l’experiència, mancaria deixar que fessin ells algunes fotos durant la sortida, per la qual cosa faria falta tenir càmeres digitals a l’escola o portar alguna tauleta de les que disposem.

Evidentment es poden, i es van fer, moltes més activitats amb suport digital relacionades amb el tema de la prehistòria, però aquí es presenten només les relacionades amb el treball de la sortida.

S’ha de dir que va haver certa dificultat en fer servir en principi l’aplicació Google Maps als ordinadors de l’escola, doncs no estava activada per l’extensió del correu que utilitzen els alumnes i es va haver d’activar.

És una activitat que requereix el coneixement de les aplicacions utilitzades però no costa gaire adquirir el seu domini.


Per la Taxonomia Digital de Bloom aquest projecte representa sobretot alguns passos de  introducció a una sèrie d’habilitats i habituació a formes de treballar noves. Els LOTS. Però també representa un pas més enllà en la revisió i l’autoavaluació de les feines, representant una mica el HOTS del projecte.


dissabte, 20 de novembre del 2021

LA MIRADA SEMPRE EN ELS ALUMNES

En el fòrum d'un curs de capacitació digital per docents arriba aquest comentari:

Tinc la meva teoria de l'empatx digital a les aules!

Durant els propers 5 anys ens anirem alimentant d'eines digitals per fer tasques, per l'avaluació, també canviarem les metodologies de treball i d'aprenentatge a les escoles i instituts...

Una vegada tinguem 100.000 de tot, escollirem les més eficaces i que ens permetin ser molt eficients i les combinarem amb les bones metodologies d'aprenentatge dels últims anys.

Et Voilà!


La meva resposta:

Hola Jordi, tant de bo. Com a desig està molt bé i te'l compro. I crec que el camí pot ser molt bé aquest. Amb alguns interrogants o dubtes. Quant a les eines digitals, saps que el món digital és com un ecosistema, on hi ha una fèrria competència i sobreviuen els que tenen més èxit (no sé si els més aptes). Ara per ara, per exemple, liveworksheets o pinterest, per posar només dos exemples, estan copant el "mercat" de les webs que ofereixen recursos digitals. Són com el fast-food dels recursos. Ens ho donen tot fet i ràpid. Es promociona, una vegada més el consum de recursos ja fets "pret a porter" i no la creació de nous recursos o l'adaptació a les realitats pròpies. Això crea una deriva cap a la uniformització de formes de treballar, la banalització de la feina de mestre i la tornada a la "fichitis" d'altres èpoques. Són eficaces?, ens permeten ser molt eficients?...Potser sí, depèn de com es miri, però evidentment no estarem combinant amb les bones metodologies, que han de ser més ajustades als interessos dels alumnes i a cada alumne particular. 

La aposta per la utilització d'eines digitals ha de ser amb "peròs". Com a eines digitals hem de tenir clar que no han de ser les que facilitin la vida dels docents sinó les que ofereixin més possibilitats i llibertat als alumnes, perquè sovint, com sempre ha passat, tendim a veure la nostra tasca d'educadors des del nostre punt de vista, el punt de vista que els alumnes s'adaptin a les nostres prerrogatives o formes de treballar. La nostra "comoditat" si m'enteneu. És essencial mantenir el punt de vista, la mirada, la tensió, en els alumnes i les possibilitats que els oferim amb les eines digitals, mantenint la metodologia associada amb el treball en xarxa, col·laboratiu, promocionant els reptes i l'autonomia amb un aprenentatge que permeti el descobriment autònom, en part, de les possibilitats de les eines que els oferim, donant temps i relativitzant el currículum de conceptes com a finalitat última de l'avaluació. 

Quina parrafada! Ho sento, em donen atacs de tant en tant. Però, volia dir que les bones intencions s'han de perfilar molt bé perquè sinó ho donem tot per bo i entrem en dinàmiques de funcionament per inèrcia que s'autojustifiquen amb l'únic argument de la utilització de la tecnologia digital. Això no pretén ser una crítica al comentari d'en Jordi, que em sembla molt positiu, només una opinió sobre la utilització dels recursos digitals.



dissabte, 11 de setembre del 2021

La educación se moderniza tan lentamente que nunca dejará de estar anticuada

 

La educación se moderniza tan lentamente que nunca dejará de estar anticuada

26 agosto 2021 22:49 CEST


Publicat a THE CONVERSATION

Se admite casi de modo unánime que las innovaciones o los simples cambios en educación resultan, quizá, excesivamente costosos, a juzgar por lo poco que se mueven las prácticas docentes en las aulas. En definitiva, por la lentitud de los procesos de asimilación de nuevas opciones didácticas –genéricamente hablando– por parte de los docentes, para actualizar sus intervenciones y ponerlas al día con lo que exige la sociedad de cada momento, ofreciendo posibilidades diversas al alumnado para su adecuada formación de cara a incorporarse a un mundo con características y requerimientos concretos.

La sociedad evoluciona rápidamente, no cabe duda, y si la educación institucional no quiere perder su papel fundamental en el desarrollo y evolución de la persona, debe ponerse en marcha a paso ligero para no perder el tren en este proceso de avance que se visualiza como esencial para el futuro de la ciudadanía en sistemas democráticos en los que la participación activa es imprescindible.

Algunos ejemplos nos pueden servir de evidencia de ese desfase temporal en la actualización escolar con el que comenzamos este texto. Veamos.

Comenius, en 1630, publica su Didáctica magna, en la que propone, entre otras muchas innovaciones, la enseñanza cíclica, que se incorpora a nuestro sistema educativo en enero de 1981, después de 300 años.

Podríamos quedarnos en el examen de la obra de Comenius, porque anticipa importantes avances en educación, especialmente en lo referente a la mujer, pero no es el objeto de estas líneas, aunque se recomienda la lectura de este autor.

Teorías escuchadas muchas veces

Si revisamos los temas que resultaban problemáticos y de actualidad en el siglo XVII (por ejemplo), tanto en textos de pedagogos con prestigio reconocido, como en los de los “maestros del arte de escribir” (lingüistas, pero maestros, al fin), se observa que aparece la importancia de la familia en la educación, la formación de los maestros, las vacaciones escolares, el número de alumnos por aula, la educación de la mujer, el papel de la inspección… Nos suena, ¿verdad?

Parece que la discusión sobre determinadas cuestiones educativas no termina nunca. No acabamos de aprender de la ciencia y de la experiencia para llegar a resolverlas, a pesar de los muchos avances que han tenido lugar en todos los campos.

El aprendizaje por proyectos data de 1918

Damos un salto hasta 1918, año en que Kilpatrick propuso formalmente el método de proyectos como metodología favorecedora del interés de los estudiantes para aprender, al promover la investigación y el trabajo en común, motores del fomento de la curiosidad de niños y jóvenes.

Al aparecer las competencias clave en nuestro sistema educativo, a partir de la LOE, muchos centros optaron por el trabajo y aprendizaje basados en proyectos. Perfecto. Lo grave es que la mayoría de docentes pensó que era un descubrimiento actual. Después de 100 años tras su invención, al fin llegó a las aulas.

Las nuevas tecnologías ya son viejas

La informática aparece, inicialmente, hace unos 80 años. No obstante, muchos colegas continúan hablando de nuevas tecnologías al referirse a su aplicación en educación. No sería importante, si no fuera verdad en algunos casos. La situación de pandemia y confinamiento puso de manifiesto la falta de actualización y alfabetización mediática de buen número de docentes, para los que, en efecto, seguían (y siguen) siendo nuevas estas tecnologías.

Si pasamos al campo de la evaluación de aprendizajes, recordemos que la evaluación continua (no los exámenes continuos) está implantada en España desde 1970, en su Ley 14/1970, de 4 de agosto, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa. Bien, pues todavía hay que insistir en sus beneficios y en la conveniencia de su generalización, al menos en las etapas de educación obligatoria, no selectiva por principio.

El magisterio se resiste a abandonar el modelo de evaluación mediante pruebas puntuales y escritas, para pasar a la evaluación permanente de procesos, de carácter formativo, que permite tomar decisiones inmediatas para superar cualquier disfunción que pueda presentarse, favoreciendo así el aprendizaje personalizado y de éxito en la mayoría del alumnado (educación inclusiva). Han pasado 50 años sin conseguir generalizar el modelo.

La actualidad exige el trabajo en equipo, porque es imposible que una sola persona abarque los saberes que la humanidad ha acumulado y sigue haciéndolo a ritmos inigualables a los de otras épocas.

Esta situación requiere de especialización en determinados campos, pero para avanzar se hace precisa la colaboración de muchos conocimientos, es decir, de muchas personas que han debido formarse –además de los saberes específicos de su carrera profesional– en investigación, trabajo cooperativo, creatividad, pensamiento divergente y crítico, control de emociones, apertura a la innovación, etc.

El acceso a la información no es el problema

Todo debe derivar en un modelo educativo diferente al de siglos pasados en los que la transmisión de información resultaba fundamental. Hay que ser conscientes de que acceder a un conocimiento concreto, en estos momentos, implica solamente introducir la palabra precisa en un buscador informático y en segundos se dispone de millones de datos relacionados con lo solicitado. La información no es el problema de nuestra sociedad, lo es la capacidad de discernimiento referida a la enorme cantidad de información recibida.

Es hora de avanzar sin miedo, de progresar en métodos, organización, evaluación, contenidos, metas realmente significativas para el sistema que lo sean también para la población. Si no se consigue un modelo que capte el interés y despierte la curiosidad de quienes se forman en él, difícilmente resultará funcional para la vida que nos toca abordar en este tiempo cambiante, inseguro, con la incertidumbre como futuro.

Si la formación inicial del magisterio continúa llevándose a cabo con métodos tradicionales, el maestro, al llegar a su aula por primera vez, reproducirá lo que hicieron con él cuando ingresó en la escuela; es decir, cada maestro que se incorpora como nuevo docente retrocede veinte años con respecto a la fecha de su titulación. Sale de la carrera sin haber adquirido las competencias que actualmente se precisan para educar. Y así continuará si no cambian las cosas radicalmente.

Se necesitan competencias para el mundo actual

La educación debe garantizar la adquisición de competencias que aseguren a la persona el dominio sobre la toma de decisiones que deberá realizar día a día con cierta seguridad de acierto. Para ello no es válido un sistema memorístico y rutinario, creador de sujetos sin criterios propios ni independencia de juicio, sino otro que ayude a la autonomía y a la creatividad, con las que emprender la vida mejor para cada sujeto en cada circunstancia.

¿Tardaremos muchos años en tomar las decisiones necesarias? ¿Hasta cuándo estaremos haciendo perder el tiempo a las generaciones jóvenes? ¿Todavía no sabemos lo suficiente como para poner en marcha un sistema acorde con la realidad actual?

Esperemos que en esta tercera década del siglo XXI seamos capaces de adecuar la educación a las necesidades de la persona y de la sociedad.

Autor

1.        María Antonia Casanova

Profesora de la Universidad Camilo José Cela y Directora del Instituto Superior de Promoción Educativa (Madrid), Universidad Camilo José Cela

Cláusula de Divulgación

María Antonia Casanova no recibe salario, ni ejerce labores de consultoría, ni posee acciones, ni recibe financiación de ninguna compañía u organización que pueda obtener beneficio de este artículo, y ha declarado carecer de vínculos relevantes más allá del cargo académico citado.

 

dimecres, 19 de maig del 2021

9 de març de 2021, Carta al pare.

 Hola pare,


Aquesta nit vaig estar pensant en tu. Vaig pensar en que et visitava al cementiri i et deia una mica el que pensava de com et recordava, del poc que sabia de tu, de la teva infància i de la meva amb tu com a pare. 

Crec que ja no m'amoïna tant la sensació de desconcert que vaig tenir quan vas morir. Potser de no saber a qui plorar, per desconeixement. O potser de pena per haver-te anat així, sense acomiadar-nos i dir-nos que ens estimàvem.

Ja t'he fet unes quantes cartes.

En els meus pensaments et visitava al cementiri i no et llegia directament les cartes, que creia una mica superades. Però al final te les llegia, com una mena d'exercici que m'havia recomanat la psicòloga. 

En canvi, et deia que volia fer les paus amb tu. Entendre't una mica. No disculpar-te, sinó entendre una mica més d'on venies, la teva infància. Et preguntava si havies estat feliç de nen, si havies estat gaire amb el teu pare. Qui t'havia criat: els avis sobre tot, crec. Quina havia estat la teva vida, vaja. Detalls de la teva experiència vital que em donessin pistes de què era important per a tu i què no ho era tant. 

Però sobre tot vaig començar dient-te papa, unes quantes vegades, perquè crec que no t'ho vaig dir gaire, en vida. Només això, dir-te papa, sentir la figura d'un pare. No em sentia proper a tu o amb confiança per dir-te coses, el que m'interessava, els meus desitjos, projectes, cabòries, preocupacions. No hi havia gaire comunicació a casa. Ara n'estic aprenent una mica. N'estaries orgullós, segur. Teníem el nostre espai privat, parlar en català, i alguna vegada, ja de molt gran, que vas estar malalt a l'hospital, vam tenir converses càlides i disteses, és cert. Tu et feies petit, més a prop del teu infant, suposo, o més madur, o les dues coses alhora, i t'obries més. Agraïes tenir un fill i tenir complicitat i confiança amb ell. I jo també amb tu, és clar. De gran eres molt més feliç i tractable. 

No sé que et va passar durant els anys de la teva formació. Però sé que tenir fills no era una de les teves prioritats i que qualsevol petit contratemps et desbordava. Et feia perdre la calma fins a uns límits exagerats, violents. Manca de figura paterna?, o potser imitació de figura paterna? o materna?...

Manca de referents, tinc. No et conec gaire. 

M'agradaria portar-te una foto de quan eres a França, amb 15 anys, penso, per connectar amb aquest teu jo més profund i que em diguessis alguna cosa, potser a traves de la làpida. També unes espelmes, per cridar la teva ànima a participar, per fer una mica de ritual.

Em quedava allà assegut, davant teu, parlant de tant en tant amb tu en veu alta, llegint-te alguna carta, encenent les espelmes, posant la teva foto. Pensant que tornaria més dies per recordar que tinc un pare.

Que no cal que l'odiï pels seus actes violents o per no haver-nos donat una figura paterna més propera i càlida, que es bases en el joc, primer, i la comunicació i l'exemple, desprès. No eres gaire afectuós. només recordo aquell pessigolleig a les orelles que feies amb la boca xiuxiuejant. Suposo que no havien jugat amb tu tampoc.

Recordo els dies de platja, de vegades jugant amb tu, però no gaire, anant  a buscar-te quan sorties de l'aigua perquè no t´hi veies.

Una part de la conversa era demanar-te com és que no t'havies interessant més pels meus interessos. M'hauries ajudat molt, desenvolupant-los, posant-los en clar, compartint-los explicant-te'ls.

Tenia la sensació que no t'interessava el que fes.

Recordo les queixes de la mare de la manca de comunicació. Recordo les seves sospites d'infidelitat cap a tu i com ens feia anar-te a espiar quan arribaves a la parada de bus des de la feina fins que ja hi eres a casa. Nosaltres ja érem adolescents i ho passàvem molt malament fent això. Una mala jugada de la mare. La mare sempre ha estat així, utilitza el que té a l'abast i tot ho justifica per la seva necessitat.

No sé, em nego a enfonsar en la negror de l'oblit tot el passat, el teu, el meu, i el nostre, com si no hagués passat res. Crec que la memòria ens fa lliures. O, com a mínim ens fa saber en quin camí estem i què podem triar. M'agrada aprendre a comunicar-me. Encara que només sigui una mica. Sense pors.

Ara estic aprenent a respirar. Bé, a respirar potser no, a incorporar unes rutines de respiració que em serveixin per anar més desfogat per la vida. Crec que respirava poc. És difícil canviar rutines, saps?, o manques de rutines. Inconsciències. Passar a consciències. Pensaré en tu quan respiri, que m'arribi alguna cosa de tu, i de la vida en general. Tu ballaves tot el dia últimament, mentre feies temps esperant la mort, recordant. Potser algun dia trobo els teus escrits. 

Adéu papa, fins la propera.


 


dilluns, 15 de febrer del 2021

CONTES AMB ARRELS MATEMÀTIQUES

La proposta és presentar una estructura de conte i un conte d'exemple per poder construir contes amb inspiració d'alguna situació matemàtica, per facilitar la recerca de situacions quotidianes on s'utilitzin notacions, situacions o problemes matemàtics.

Primer s'haurà d'analitzar el conte amb la plantilla per construir contes i desprès utilitzar la plantilla per fer el guió del conte propi, que es pot construir sols o en parelles. Pot estar basat en situacions de la vida real dels alumnes.

Aqui van la plantilla i el conte d'exemple:

CONSTRUIR UN CONTE

 

TITOL

 

 

 

PLANTEJAMENT: COM COMENÇA?

 

Qui és el/la protagonista?          (Descripció del personatge)

 

 

Com és?            

 

 

On viu?            

 

 

Què fa?

 

 

Altres personatges...

 

 

 

NUS:QUÈ PASSA?

 

Quin problema?                            On passa?                                Quan passa?

 

 

 

 

DESENLLAÇ: COM ACABA?

 

                                               

Com es soluciona el problema?                          

 

 

 

 

 

EL NIÑO PRODIGIO

Juan era un niño de tres años y medio que vivía en una choza de paja en el Perú. Tenía dos hermanos mayores: Alba de 8 y Rodrigo de 15 años. Alba y Rodrigo iban al colegio, que estaba muy lejos, en barca, atravesando el lago Titicaca. Juan los veía irse cada día con mucha alegría y volver con sus cuadernos llenos de números, palabras y dibujos. Pero a él solo le interesaban los números. A pesar de su corta edad, Juan ya sabía muchos números, sumar, restar, multiplicar y calcular mentalmente incluso con números decimales.

Su papá, cuando miraba el fútbol por la tele, siempre le preguntaba:
-          ¿Cuánto falta para la media parte?, ¿Y para el final del partido?-       Y Juan le decía:
-          Faltan doce minutos y medio para la media parte y _______________________ para el final...etc.
Un día los tres hermanos fueron a buscar unas llamas de su rebaño para venderlas en el mercado. Cogieron siete llamas y se fueron para allá. Cuando llegaron, Juan se quedó vigilando las llamas y sus hermanos fueron a buscar compradores. Entonces se acercó un señor bajito, con bigote y ojos pequeños y maliciosos, que le dijo a Juan:
-          ¡Qué llamas más bonitas! ¡Y hay muchas! Te doy veinte pesos por cada una.
-          De acuerdo - , dijo Juan.
Entonces el hombre le dio el dinero y, pensando que un niño tan pequeño no sabría contar mucho, intento estafarlo: le dio 120 pesos.
-¡Señor! -, gritó Juan - ¡Aquí falta dinero!
El señor comenzó a correr por la calle pero los hermanos de Juan, Alba y Rodrigo, oyeron los gritos de Juan y acudieron rápido, persiguieron al estafador y lo llevaron delante de Juan otra vez.
-          Faltan ____ pesos, señor. Soy pequeño pero sé contar y siete por veinte son como siete por dos y un cero, es decir _______ .
A partir de aquel día dejaron ir a Juan al colegio, a aprender y a enseñar lo que sabía hacer.


diumenge, 24 de gener del 2021

BON DIA

Donar el "Bon dia" és l'intercanvi bàsic que sosté la societat humana, les fràgils relacions de proximitat entre desconeguts, és una salutació fonamental que no es deixa caure ni es llença sense cura sinó que sempre ha de tenir una part d'oferiment conscient d'un mateix, com un aixecar l'escut per un moment.

Massa sovint, però, ens fa mandra utilitzar-ho o el tractem amb desídia, inútilment. Amb un "bon dia" estàs dient a l'altre: et veig, et reconec, mira'm, aquest sóc jo, tu i jo estem en el mateix camí.