EL GRAFITER D'ÀNIMES
L’Edward era pintant amb uns pots d’esprai als pilars sota les vies del tren. Aquelles velles parets ferides, supervivents d’una era industrial desfermada i barroera, l’adelitaven per pintar les seves escenes. Era la manera que tenia de relacionar-se amb el món.
L’Edward feia grafits des dels dotze anys. Tenia una habilitat especial per captar l’ànima, les ànimes amb les que es creuava i plasmar-les als murs. Les seves línies i composicions eren inspirades i franques, guiades per l’espontaneïtat i la intuïció i també per una qualitat meditativa que li permetia revelar allò transcendent de cadascú.
Per a ell, els murs eren un refugi de seguretat contra les pors interiors, contra l’incomprensible i la culpa. I contra la seva fragilitat. Havia crescut assetjat per la malaltia. Asmàtic i epilèptic, sabia que la ruïna era casa seva.
La germana gran, amb la que s’havia criat, l’havia ensenyat a dibuixar i ell havia après amb avidesa, empès per una urgència que era el preu del seu do. “Dibuixar no et farà ric, però sí conèixer-te millor”, li havia dit ella.
Precisament la seva relació amb els murs de la ciutat venia d’aquí, de la superació d’una barrera i un record.
El seu pare, un emprenedor arruïnat, es va suïcidar quan ell era encara petit. Li va costar molt acceptar el que havia passat.
L’Edward, que sempre havia viscut intensament i amb presa, aquella nit va acabar el seu ràpid viatge. Va morir a l’asfalt d’un atac d’epilèpsia.
Al davant, com un reflex al mur escrostonat sota les vies, hi havia pintat el cap d’un nen estirat al seu llit. Era la cara insomne d’algú que s’ha quedat sol i mira una paret. Al darrere hi ha la vida i ell intenta veure al seu través.
