Les restriccions d'aigua havien començat feia sis anys. Tothom pensava i esperava que fos una cosa passatgera, una sequera que havia d'acabar en algun moment proper en el temps, però ningú creia que es pogués estendre durant anys. La sequera havia deixat els boscos fets uns laberints d'estelles com esquelets d'animals amb els ossos blanquejant al sol. Això els que no havien cremat, es clar. La terra, àrida i polsosa, s'havia anat emblanquinant i perdent el color i ara ja era com aquelles imatges increïbles de la península aràbiga amb els seus terres assedegats i aspres. L'aigua es feia servir per regar parcel·les de conreus amb gota a gota i es treia de màquines de condensació de l'aire, dessaladores i de la reutilització de les depuradores. L'aigua de boca era un be escàs i ja no diguem l'aigua per altres usos, com rentar o dutxar-se. En aquest últim ús s'havia anat desenvolupant tota una sèrie d'alternatives per aconseguir mantenir la higiene corporal. Els gels hidroalcohòlics ja tan estesos durant la pandèmia de Covid del 2020, eren per les mans, però la resta del cos necessitava el contacte amb l'aigua. No van trigar a sorgir alternatives més o menys assenyades o forassenyades. La més reeixida era la de rentar-se el cos amb un drap mullat i posar-hi desprès gel hidratant. Altres preferien la dutxa amb aigua polvoritzada, que reduïa el consum fins a un 75 %. D'altres, que no volien renunciar al plaer de l'aigua lliscant pels seus cossos, van decidir buscar-la com fos. En aquest context va sorgir el club de la dutxa.
Grups de persones s'organitzaven amb les xarxes de missatgeria dels mòbils per reunir-se a una mateixa hora en llocs on es provocava una fuita en un conducte d'aigua per poder dutxar-se en grup. La gent, desconeguts entre ells, es quedaven nus just abans de l'esdeveniment en el lloc acordat i llavors es feia un forat a una canonada d'aigua per poder fruir una estona d'aquesta mena de dutxa en comú, ensabonant-se i aclarint-se els uns als altres sobre la marxa. Aquesta mena de sabotatge es considerava un delicte i s'actuava amb duresa contra els perpetradors, però cada cop era més popular i fins i tot s'havia convertit en un ritus entre el jovent, que s'aplegaven per fer trobades multitudinàries amb aquesta sola excusa del club de la dutxa.
El 27 de gener de 2029 va succeir l'esdeveniment de l'A7. La canonada que subministrava aigua per a la refrigeració dels servidors que feien la interfase amb els satèl·lits de comunicació (estació A7), va ser sabotejada i els servidors van caure fregits. La manca d'aquests intercomunicadors va fer aturar en cadena tots el altres servidors del planeta, i ens vam quedar sense internet i sense xarxes de comunicació mòbils. Les fixes havien pràcticament desaparegut feia temps, per obsoletes.
Així doncs, l'Andreu i jo, que havíem iniciat tot just un viatge de cap de setmana ornitològic als secans de la plana de Lleida, ens vam trobar immobilitzats i incomunicats a la Timoneda d'Alfés. Mesos desprès seguim encara amagats en aquest lloc, sobrevivint com podem i esperant que tot torni a la "normalitat". Això sí, hem fet més de 10 "bimbos" o avistaments nous cadascú.
Escrivim això per deixar constància per les nostres famílies per si algú trobés mai aquest missatge,
