Hola pare,
Aquesta nit vaig estar pensant en tu. Vaig pensar en que et visitava al cementiri i et deia una mica el que pensava de com et recordava, del poc que sabia de tu, de la teva infància i de la meva amb tu com a pare.
Crec que ja no m'amoïna tant la sensació de desconcert que vaig tenir quan vas morir. Potser de no saber a qui plorar, per desconeixement. O potser de pena per haver-te anat així, sense acomiadar-nos i dir-nos que ens estimàvem.
Ja t'he fet unes quantes cartes.
En els meus pensaments et visitava al cementiri i no et llegia directament les cartes, que creia una mica superades. Però al final te les llegia, com una mena d'exercici que m'havia recomanat la psicòloga.
En canvi, et deia que volia fer les paus amb tu. Entendre't una mica. No disculpar-te, sinó entendre una mica més d'on venies, la teva infància. Et preguntava si havies estat feliç de nen, si havies estat gaire amb el teu pare. Qui t'havia criat: els avis sobre tot, crec. Quina havia estat la teva vida, vaja. Detalls de la teva experiència vital que em donessin pistes de què era important per a tu i què no ho era tant.
Però sobre tot vaig començar dient-te papa, unes quantes vegades, perquè crec que no t'ho vaig dir gaire, en vida. Només això, dir-te papa, sentir la figura d'un pare. No em sentia proper a tu o amb confiança per dir-te coses, el que m'interessava, els meus desitjos, projectes, cabòries, preocupacions. No hi havia gaire comunicació a casa. Ara n'estic aprenent una mica. N'estaries orgullós, segur. Teníem el nostre espai privat, parlar en català, i alguna vegada, ja de molt gran, que vas estar malalt a l'hospital, vam tenir converses càlides i disteses, és cert. Tu et feies petit, més a prop del teu infant, suposo, o més madur, o les dues coses alhora, i t'obries més. Agraïes tenir un fill i tenir complicitat i confiança amb ell. I jo també amb tu, és clar. De gran eres molt més feliç i tractable.
No sé que et va passar durant els anys de la teva formació. Però sé que tenir fills no era una de les teves prioritats i que qualsevol petit contratemps et desbordava. Et feia perdre la calma fins a uns límits exagerats, violents. Manca de figura paterna?, o potser imitació de figura paterna? o materna?...
Manca de referents, tinc. No et conec gaire.
M'agradaria portar-te una foto de quan eres a França, amb 15 anys, penso, per connectar amb aquest teu jo més profund i que em diguessis alguna cosa, potser a traves de la làpida. També unes espelmes, per cridar la teva ànima a participar, per fer una mica de ritual.
Em quedava allà assegut, davant teu, parlant de tant en tant amb tu en veu alta, llegint-te alguna carta, encenent les espelmes, posant la teva foto. Pensant que tornaria més dies per recordar que tinc un pare.
Que no cal que l'odiï pels seus actes violents o per no haver-nos donat una figura paterna més propera i càlida, que es bases en el joc, primer, i la comunicació i l'exemple, desprès. No eres gaire afectuós. només recordo aquell pessigolleig a les orelles que feies amb la boca xiuxiuejant. Suposo que no havien jugat amb tu tampoc.
Recordo els dies de platja, de vegades jugant amb tu, però no gaire, anant a buscar-te quan sorties de l'aigua perquè no t´hi veies.
Una part de la conversa era demanar-te com és que no t'havies interessant més pels meus interessos. M'hauries ajudat molt, desenvolupant-los, posant-los en clar, compartint-los explicant-te'ls.
Tenia la sensació que no t'interessava el que fes.
Recordo les queixes de la mare de la manca de comunicació. Recordo les seves sospites d'infidelitat cap a tu i com ens feia anar-te a espiar quan arribaves a la parada de bus des de la feina fins que ja hi eres a casa. Nosaltres ja érem adolescents i ho passàvem molt malament fent això. Una mala jugada de la mare. La mare sempre ha estat així, utilitza el que té a l'abast i tot ho justifica per la seva necessitat.
No sé, em nego a enfonsar en la negror de l'oblit tot el passat, el teu, el meu, i el nostre, com si no hagués passat res. Crec que la memòria ens fa lliures. O, com a mínim ens fa saber en quin camí estem i què podem triar. M'agrada aprendre a comunicar-me. Encara que només sigui una mica. Sense pors.
Ara estic aprenent a respirar. Bé, a respirar potser no, a incorporar unes rutines de respiració que em serveixin per anar més desfogat per la vida. Crec que respirava poc. És difícil canviar rutines, saps?, o manques de rutines. Inconsciències. Passar a consciències. Pensaré en tu quan respiri, que m'arribi alguna cosa de tu, i de la vida en general. Tu ballaves tot el dia últimament, mentre feies temps esperant la mort, recordant. Potser algun dia trobo els teus escrits.
Adéu papa, fins la propera.
