(ve d'una entrada anterior: https://enbuscadelsentitperdut.blogspot.com/2024/12/les-cartes-un-genere-directe-i-proper.html )
En el naufragi de la memòria i dels documents familiars, en que es perden bona part de les històries antigues dels avantpassats, de vegades es troben peces del gran trencaclosques que encaixen l'una amb l'altra. En aquest cas, una carta que és, clarament , la resposta a un altra que es va enviar abans. Aquesta carta que ara presento és un document escrit viu i palpitant d'una contestació del meu avi al seu nebot. En aquesta correspondència, com si fos un fòssil ben preservat, es poden resseguir aspectes lingüístics de la parla i també, sobretot, del caràcter i de l'actitud de vida dels dos interlocutors. L'avi, que no vaig conèixer per haver mort abans del meu naixement, em parla així una mica, a través d'un arxiu congelat del passat, com si pogués veure'l per una finestra una mica entelada pel temps. Encara millor, tinc una imatge en la que emmirallar al meu pare, al meu germà i a mi mateix, d'alguna manera, lligats o pertanyents a un fil genealògic d'actituds que potser tenen alguna cosa a veure amb els nostres jos més profunds. O amb arrels que ja no ens pertanyen, ni molt menys, però hi són.
En qualsevol cas, aquesta correspondència en particular, proclama la situació de llunyania permanent dels interlocutors, tant física com de les seves actituds vitals.
