dijous, 14 de juliol de 2011

COSTUM, RESISTÈNCIA I REVOLUCIONS AL CAMP DE L'EDUCACIÓ, O EL PERQUÈ DE QWERTY

Una disquisició sobre la pedagogia alternativa, la història evolutiva en els sistemes complexos i la possibilitat dels canvis en la societat, o una altra anada d’olla important.


De vegades, en el món, de fet tot sovint, ens trobem coses que funcionen de determinada manera, que no és la millor ni de bon tros, però que són inamovibles, impossibles de canviar. Sovint hi ha gent que es pregunta perquè les coses no canvien si es obvi que podrien millorar si es fessin d’una altra manera. És cert, són obvietats. Perquè costen tant de veure els canvis o perquè ningú no està interessat en dur-los a terme si són tant obvis?. La història dels sistemes complexos, com la màquina d’escriure, ens pot donar alguna pista. És obvi que la velocitat d’escriptura en un teclat per escriure, d’ordinador, per exemple, guanyaria molt si les lletres estiguessin posades en un altre ordre més racional. El cas és que l’actual disposició del teclat es va inventar justament per evitar escriure massa de pressa per no col·lapsar el cilindre on convergien els diferents braços de les lletres en una màquina d’escriure. Tots els intents per refer aquesta disposició poc rendible de les lletres han xocat contra el costum, el statu quo i las infraestructures. QWERTY no canviarà mai perquè el canvi suposaria un fracàs pel que ho intentés. En tot cas evolucionarà cap a una altra cosa, noves configuracions de teclats a partir del que ja hi ha, o s’extingirà davant l’embranzida d’altres tecnologies superadores de l’escriptura amb teclat. Segons la teoria de l’evolució no es seleccionen els millors dissenys possibles sinó els dissenys possibles a partir del que ja es té, i això no es sempre el més lògic. Aquest tipus de limitacions imposades per la història dels sistemes complexos deu tenir algun nom tècnic i tot. Història evolutiva, potser.
Però això no és tot. Juguen altres factors en la resistència als canvis. En els sistemes complexos solen haver-hi jerarquies. El sistema humà no és una excepció. Més aviat és el paradigma. La gent vol millorar la seva jerarquia dins la societat, o la dels seus descendents com a extensió seva. Per millorar la jerarquia en un sistema complex has de jugar dins les normes del joc establert, encara que sigui ineficient en molts altres sentits.
La pedagogia alternativa de vegades treu fums revolucionaris. L’educació no funciona perquè està mal muntada, sobre unes bases errònies i poc eficients. Dirigida a objectius equivocats. És cert. És obvi. Qualsevol nen ho pot veure. Qualsevol persona quan era nen ho podia veure. Però ara que són grans ja no ho veuen. Perquè? Perquè les prioritats han canviat. En el mon adult la prioritat és la jerarquia, la classe social, la supervivència assegurada, com es vulgui dir.
I els mestres, més del mateix. El que volen és mantenir la feina i no tenir problemes amb ningú, ni caps ni pares.

I doncs, ara que fem?.
Sí, el cel és blau, l’aigua mulla,... les coses són com són per moltes i diferents raons. Això és obvi. Cal, doncs, esmerçar esforços en un canvi tant improbable? I quin canvi és aquest?. Sincerament, jo crec que és un canvi personal, de cadascú de nosaltres, i sobretot dels mestres perquè el tenim a les nostres mans i en som responsables. Hem de procurar que l’educació i el fet d’educar, concretament, esdevingui una ajuda al desenvolupament dels infants i que aquest sigui el seu veritable sentit. Esta clar que l’educació a la manera clàssica, l’educació d’omplir caps amb dades  de manera conductista, no és la millor manera de fomentar el desenvolupament de les persones ni, tampoc, per molt que es negui, de la societat. Així doncs què fem? Canviar el sistema? Una part? La A del QWERTY? Hem de ser Possibilistes o Radicals?
Les revolucions són una cosa delicada. Poden servir per introduir una idea salvadora o per introduir-ne una de manipuladora. I a mi les dues postures em semblen igual de manipuladores. A la revolució francesa van introduir-ne una de molt bona, i encara és vàlida: igualtat. ( De fet, com se sap, eren tres: llibertat, igualtat i fraternitat i les tres són complementàries, però la que a mi em sembla la central, el nucli de la qüestió, “la madre del cordero” com si diguéssim, és la igualtat). Tots som iguals. Tots mereixem el mateix tracte, les mateixes oportunitats, ningú és millor que ningú. La qual cosa, en el fons, ve a dir: fora jerarquies.
Així que, si mantenim dins del cap aquesta sola i simple idea: “tots som iguals i la educació ha de servir per donar a tots les mateixes oportunitats” potser aconseguim replantejar-nos quina és la nostra missió com educadors i fer canvis que ens permetin estar bé amb nosaltres mateixos i convèncer el sistema que el que de veritat importa és respectar les oportunitats de cadascú.
Es tracta de donar als alumnes moltes possibilitats per escollir, moltes oportunitats, i ajudar-los a fer possible el que volen fer i aprendre en el procés. L’educació no és una medecina, un xarop de gust dolent que et donen perquè ets incapaç de cuidar-te tu mateix.
“El contingut és l’ho que interessa” deia l’Angela, la Cap d’Estudis de la meva escola l’altre dia al claustre. NO. No és el contingut l’ho que interessa, sinó el nen. Cada un d’ells, perquè son tots iguals, en el sentit que es mereixen tots el mateix respecte a les seves particularitats i les mateixes oportunitats. El nostre deure no és amb els continguts sinó amb les persones i el nens ho son.

I per acabar...


Diu Francesco Tonucci en una enquesta:
D.: ¿Qué revisión crítica debería realizar la escuela?
F.T.: Movimientos pedagógicos como los de Freinet se fundamentaban en la idea de que los niños son inteligentes desde el principio. Y el papel de la escuela es aceptar que ellos lleven su mundo a la escuela y que ésta se aproveche de ello. Con lo cual un niño puede reconocerse protagonista y capaz, aunque sea económica y socialmente desfavorecido. Esto debería ser la escuela, si fuera para todos. Si se reconoce que los intereses de los niños y niñas tienen un valor, les da una fuerza a su compromiso en otras materias, que en principio no les resultan tan interesantes. A nivel de otras culturas, como la gitana por ejemplo, o les reconocemos sus habilidades dentro de la escuela o les excluimos. Estoy convencido de que cada uno de nosotros tiene un ámbito de excelencia y el papel de la escuela, si quiere ser una escuela para todos, es identificar este ámbito y ayudar al niño y a la niña a desarrollarlo lo máximo posible.
Trobareu l’enllaç a l’enquesta i molts altres materials molt interessants en aquesta web.
MOLT RECOMANABLE

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada