ANALFABETISME AMBIENTAL

Existeix un tipus d’analfabetisme contra el qual no es lluita. Som subjectes immersos i significants en un medi i malgrat això, sovint vivim aïllats del medi. El nostre medi són, principalment les altres persones, o millor dit, la opinió de nosaltres que tinguin les altres persones, que ens dona un estatus al món i una imatge i vàlua pròpies. També, és clar, el medi físic més proper: el barri, la ciutat, el poble, l’entorn humanitzat i edificat que forma part de l’entramat de suport vital o horrorosament dit: d’infraestructura. Al mateix temps, l’entorn natural, molt o poc artificial i domesticat format pels éssers vius que ens trobem o que viuen prop nostre. I potser també l’ambient més llunyà, el del temps meteorològic i el paisatge. I el cosmològic, el de les estrelles i els fenòmens planetaris.

El medi social i el medi artificial associat, aquell que té a veure amb l’estatus i el reconeixement dels altres com a reconeixedors nostres, és a dir: les persones veines, amigues o conegudes, les seves pertinences com cotxes, roba, casa,...i les botigues i establiments comercials o institucionals, són allò que dominem més, en general. Qui no sap el cotxe que porten els seus veïns o els companys de treball?. Ens coneixem sovint pel cotxe i ens reconeixem i lluitem com sigui perquè així sigui com a propietaris d’un vehicle amb cert estatus o característiques definitòries. Així, hi ha el propietari de cotxe gran/tot terreny, el de cotxe senyorial/berlina de gamma alta, el de cotxe juvenil/esportiu de gran potència,... Són maneres de definir-nos a nosaltres mateixos dins del món social en el que vivim incrustats i dependents. Ens valorem d’acord amb la seva visió i sovint ens fem esclaus de la mateixa, que a més és totalment fictícia i irreal. No veiem, d’aquesta manera altres coses al nostre voltant, segurament perquè no els hi donem la mateixa importància virtual, el mateix estatus de realitat. No veiem la lletjor de l’entorn artificial, substracte de l’entramat social i vital, que són els carrers, edificis, carreteres, pals de la llum, senyals de transit, cartells de neó, contenidors d’escombreries i brutícia vària que ens envolta i consumeix després de ser consumidors. I en molts casos no veiem, m’atreviria a dir que literalment, els essers vius que ens envolten. La natura és una cosa llunyana que passen en documentals per la televisió, o que es visita amb els nens dos diumenges l’any per que s’esbravin les criatures. O potser és el suport d’alguna activitat que continua la nostra dèria social: fer mountain bike amb els col·legues, passejar el gos (el gos substitueix la companyia humana quan ja no es suporta i serveix d’excusa per poder sortir de casa amb una obligació acceptable a fer), o que té una excusa social acceptable com és que es tregui algun benefici de la mateixa: anar a caçar bolets, collir llenya, espàrrecs, cargols,...

Fora d’aquest contacte amb l’exterior no estrictament humanitzat hi ha un desconeixement pràcticament absolut de les altres formes de vida que ens acompanyen, fins i tot les més corrents, com els coloms roquers o els pardals. Molta gent no arriba a les garses o els estornells. Més enllà d’aquests quatre ocells el desconeixement és la norma. L’altre dia, a l’escola, em deia un nen de primer assenyalant fora de la finestra de classe: “mira, un pajarito”, referint-se a un enorme gavià juvenil que es passejava a 5 metres i que era gairebé tant gran com ell. I això que és un poble de costa on la major part dels ocells que “veuen” aquests nens són gavines i més concretament gavians de potes grogues. Però aquest “medi” que els envolta no és significatiu. I no ho és perquè no té cap significat. I no ho té perquè no li hem donat. És normal, paradoxalment normal, que un nen no sàpiga distingir una gavina d’un “pajarito”. I tanmateix, la riquesa que els aportaria el coneixement de la natura que els envolta de forma molt propera faria lluir els seus ulls d’admiració i de bellesa i de valors com la valentia en veure com s’enfronta la vida amb la vida i malgrat tot se’n surt. Conèixer els veïns naturals que “ens acompanyen i ens agombolen en el nostre viatge per l’espai buit” en fa, sens dubte, més persones, més preparats per ser-ho i més conscients i feliços de ser qui som.