divendres, 15 de juny de 2012

DESPERTAR



9:00: Arribem a la classe i els alumnes, tots de la mateixa edat, però evolutiva, social i madurativament diferents, van prenent seient. Alguns ronsegen més estona al passadís, a recer dels penjadors i d’altres fan grupets a la classe parlant de les seves coses: és l’aniversari d’aquest i convida uns quants, l’intercanvi de cromos, un cotxe de joguina, un dibuix rebregat i doblegat un munt de vegades, mira quin vestit porto!, o quines botes de futbol!, el pintallavis, algú que porta unes curculles per ensenyar a la classe, una flor o una tortuga, notes de casa, l’agenda, els deures, torno el llibre de lectura, podem cantar una cançó?, Quant queda pel pati?!!!!, puc fer un dibuix?, Què farem avui?, Podem canviar-nos de lloc?...

9:10: Fem les rutines: Bon dia a tothom, com esteu?. Sembla que tenim coses per ensenyar però primer mirarem la data i el temps, pujarem les persianes i regarem les plantes. Per cert, algú s’ha fixat com han crescut?. Després les mirarem amb la lupa....Anem a la rotllana.

9:30: Proposem una tasca determinada per fer tots junts per començar i què farem quan acabem. Mentrestant us aniré cridant un per un o en grups de dos per parlar de com fem el treball del conte.

10:30: Aquell que està tombat cap enrere parlant amb el company i encara quasi no ha començat. L’altre que esmicola la goma d’esborrar amb les mans sota la taula i demana un llapis quan li dius de començar a treballar!. El que està botant, literalment, sobre la cadira mentre mira cap a tots costats menys cap al full. El que encara no s’ha assegut a la cadira i volta que voltaràs per tota la classe a la recerca de l’entreteniment perdut, molestant aquí o allà. El que pregunta que s’ha de fer!!!. El que encara dorm el seu somni infantil entre llençols i somnis. El que copia del company. El que va fent de tant en tant. El que acaba en 30 segons i diu: ara que faig?. La petarda de sis anys amb les ungles dels peus pintades que porta una foto de la barbi humana fotografiada en una platja. Fa feredat. El gitanet xulo i malparit que insulta, pica i aixeca el dit a tort i a dret.
El trepant humà amb veu de pito que se’t fica al cervell i no para, no para, no para. La nena perfecta que ho fa tot bé i s’interessa per tot, però sembla poc més que morta en la seva expressió facial. Aquell que mai no diu res.
La diversitat, en fi.

11:00: L’hora del pati.

PERQUÈ?
Perquè hi ha nens i nenes tant fora de l’òrbita de les propostes escolars, tant ficats dins de sí mateixos?. Cal treure’ls a fora, despertar-los. Despertar-los a la vida, a l’exterior, a la novetat i el desconegut. Despertar-los a la capacitat de sorpresa i a la curiositat, a la voluntat de voler descobrir les pròpies possibilitats. Al risc, al joc, a la joia. Despertar-los. Ells porten el seu món i no surten d’ell. I el seu món no entra a les aules. Ells fan pinya davant del mestre per sortir-se’n amb la seva i el mestre juga tota l’estona en camp contrari, estirant la corda. Trencar aquesta maledicció és la mare dels ous. Sortir, sortir, sortir, obrir-se a l’exterior, obrir els ulls i anar despertant al món.

1 comentari:

  1. Als nens no se, però a mí m'has contagiat l'entusiasme en 50 segons. Jo vaig tenir mestres com tú, recordo el de llengua castellana (i mira que la matèria no es que fós apassionant), que em va ensenyar molt més que semàntica i ortografía. Era més aviat ell per sí mateix, la forma de comunicar, el raonament, la intel.ligència amb que et mostrava el vel de les coses i et deixava allà al davant per si de cas eres prou curiós el descorreguessis. Aquesta complicitat entre dos èssers. I ja més gran l'Eduard, que impartía classes d'història però sovint virava a la filosofía i l'art. Un mestre que semblava que llegís dins d'un i no donava respostes, però deixava moltes pistes. A part de llibres. Aquell home em va ensenyar ética i estètica entre línies, com si donés la classe feta a mida. Aquests mestres, com deus ser tú, deixen la seva emprenta per sempre.
    T'acompanyen per sempre.

    ResponElimina