diumenge, 29 de juny de 2014

COM FER PROJECTES INTERDISCIPLINARIS I NO MORIR EN L'INTENT


Aquest és un tema candent que costa de tractar perquè aixeca ampolles i males consciències. Molta gent diu que no sap com enfrontar-s’hi, que és cosa de infantil o com a molt de cicle inicial o a tot estirar mig, que porta molta feina perquè cal programar-ho tot molt bé perquè no quedi res sense tocar, que cal guiar-lo perquè es tractin els temes del currículum...
Cada any em plantejo com ho haig de fer per poder plantejar-ne sense tants entrebancs i d’una forma més natural. Plantejaré aquí el que jo crec que són els projectes i com i des d’on s’han d’abordar.
Per començar em basaré en el sentit comú del terme, el que no té volta de full: alguna cosa tractada des de diferents vessants o àrees.
Suposem un nen anomenat Joan que un dia ens vol portar la seva guitarra i tocar-nos una peça a classe. En aquest mateix instant, el millor del món per a un projecte interdisciplinari, sorgeixen les preguntes: Fa molt que toques la guitarra?, És fàcil o difícil?, qui t’ensenya?, perquè vols fer una audició a classe?, què és necessari  per fer una audició?, quin dia ens va bé per fer-la?, Què tocaràs? De qui és aquesta peça? Que saps d’ell? ... i posteriorment d’altres més profundes relacionades amb el mateix fet: Com és una guitarra, quin tipus d’instrument és, a quina família pertany, quan i qui la va inventar, de quins materials està feta, quins tipus hi ha, peces musicals per guitarra, guitarristes famosos, ...
A partir de tot aquest tipus de preguntes coneixerem coses sobre un objecte, sí, però només aquelles coses que realment interessin, coneixerem millor a un company, provocarem que altres alumnes portin coses seves i les expliquin, aprofundirem en un aspecte concret de la realitat i això ens portarà a apreciar tota la seva complexitat i a enfocar la nostra atenció, curiositat i expectativa. Al final del projecte ens hem de preguntar no només què hem après amb ell, que és secundari, sinó què ha canviat a la classe i als nostres alumnes, a on ens ha portat i quines portes ens ha obert a cadascú. Potser que indaguem sobre els diferents instruments, potser que fem una petita orquestra a classe i desprès organitzem un concert benèfic a la llar d’avis, potser que descobrim la matemàtica implícita a les notes del pentagrama, els ritmes, compassos, potser que fem una cançó entre tots.
No és lícit menysprear tot aquest procés de desvetllament d’interessos amb excuses de currículums mínims obligatoris, maneres de fer a secundària i manca de temps.
És cert que no és fàcil buscar un espai apropiat i lliure dins l’horari acadèmic per dedicar-lo als projectes. És més: depèn del tipus de projecte podríem derivar part del mateix a d’altres especialistes com, en aquest cas està clar, la música, o bé la plàstica, la informàtica, l’educació física, etc. I a classe dedicar espais d’altres matèries que fem amb el grup sencer.
Un projecte ha de tenir el seu principi i els seu final lligats en la mateixa proposta inicial d’interès concret, en les seves preguntes i en les seves respostes. No té perquè ser molt llarg. Pot sorgir d’una proposta dels nens, com és aquest cas de la guitarra, o de l’escola, com pot ser el cas de la planificació i el seguiment d’un hort escolar, o de la planificació i el seguiment d’una sortida fora de la localitat, o del plantejament, planificació i seguiment del reciclatge a l’escola.


El que està clar és que un projecte interdisciplinari ha de sorgir d’un fet o un objecte concrets. La cosificació del projecte li dona un sentit i una direcció: un perquè. El contrari, fer sorgir un projecte a partir d’un tema donat perquè surt en el “currículum” o en el llibre de text de medi, és una errada comú que treu la iniciativa als nens i desorienta la direcció mateixa del projecte: el desvirtua. Al mateix temps, associa de manera errònia el plantejament dels projectes a una assignatura “mare dels ous”, la matèria NO INSTRUMENTAL (n’hauríem de parlar d’aquest tema) de Medi natural i social. Arraconada d’aquesta manera a una assignatura “de segona”, el projecte pot ser tractat, com de fet ho és tot sovint i a molts llocs, com un mer tràmit que cal complir de cara a la galeria per que no sigui dit que no fem pedagogia moderna i de la bona (Jo he arribat a sentir de boca d’una cap d’estudis que aquesta manera de fer era de “hippies”, i això mentre ens donava un curs de projectes a medi. Què simptomàtic! I quina bestiesa!)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada