dimarts, 14 d’octubre de 2014

AD INFINITUM, AD ABSURDUM, AD NAUSEAM

AD INFINITUM, AD ABSURDUM, AD NAUSEAM

Són les sensacions quan sento la remanida explicació inargumentada de que al cicle superior de primària el millor que podem fer és anar-los acostumant a la manera de treballar de secundària.
  • No és veritat que a secundària tot són exàmens i lliçons que memoritzar (o no ho hauria de ser).
  • No és veritat que a cicle superior de primària ja siguin adults en miniatura que han de deixar-se d’orgues i donar molta “matèria” (Chicha, en roman paladino) que després a secundària els serà imprescindible per seguir els estudis.
  • No és veritat que respectar el ritme i els interessos dels nens sigui perdre el temps i no tocar el sacrosant currículum (llibre de text en roman paladino). Es toca més currículum, del de veritat, del de saber fer a partir del descobriment i el tocar vida real, amb una educació personalitzada que amb una de massificada, a l’engrós i mecanitzada, feta a l’estil i gust de les cadenes de muntatge, de la industrialització homogeneista i anorreadora dels individus.
  • No és veritat que l’experimentació, el treball per projectes i els tallers i racons siguin mètodes propis només de cicles de nens petits, particularment infantil, "on no hi foten gaire res o a tot estirar cicle inicial, on encara són petits i no se’ls hi pot demanar massa". Es poden aplicar a qualsevol edat i són la manera natural d’aprendre i prendre contacte amb els procediments de la vida real.
  • No es veritat que “apretar” amb moltes fitxes, exercicis i deures sigui ser exigent i assegurar els aprenentatges. Només és feina d’oficina sense gaire sentit, farratge per remugants, “más madera” per la locomotora de l’anem ràpid sense anar enlloc.
  • No és veritat que tinguem en compte les competències bàsiques a l’hora de planificar i programar.
  • No és veritat que els continguts curriculars siguin els que han de guiar els aprenentatges sinò el contacte amb la realitat i el medi a partir dels interessos dels nens, les destreses i els problemes, la utilització de les competències bàsiques, en consonància amb les destreses i les capacitats associades a l’edat dels alumnes, són els que han de guiar la transformació i la construcció dels sabers de l’infant.
  • No és veritat que així són les coses i no es poden canviar. La veritat és que no es volen canviar perquè som presoners d’un sistema productor en comptes de ser servidors d’un producte en construcció i lliure, orgànic i imperfecte, però poseïdor de possibilitats i característiques pròpies i úniques amb una capacitat de desenvolupament innata.
  • I no, no és veritat que els haguem de preparar per la secundària. (I aquests pel batxillerat...i aquests per la universitat). Aquesta direccionalitat ens enganya i ens fa perdre el nord de l’educació formal. Que és proporcionar els mitjans per a un desenvolupament integral de la persona i de les seves potencialitats.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada