dimecres, 2 de març del 2016

PODRÀS TORNAR ENRERA?

Perquè pensem que sempre hi haurà temps suficient per fer o canviar les coses?
Deixem per demà, i qui diu demà diu un temps indefinit, un munt de coses i de somnis que ens hauria agradat fer i que moren en estat fetal per deixadesa i per autoengany. Volem ser el que "s'espera" de nosaltres i ens entreguem a les obligacions, a la feina i a les convencions socials, al que volen els altres o pensem que volen els altres, aparcant tot allò que volíem i podíem ser. De tant en tant un record, una foto o un petit objecte oblidat en un calaix ens recorden l'existència avortada d'un projecte, somni o desig. Un perquè sí, perquè ens agrada. I pensem: potser un dia d'aquests... Però els anys van passant, com vagons carregats de més obligacions, feina i convencions socials, i mai no arriba el dia. Tanmateix ens conformem i ens consolem amb pensar que als altres també els hi passa. Que només són quimeres. Que potser algun dia... Que sempre hi haurà temps. Però la veritat és que no. L'altre dia vaig fer 51 anys. Mare de deu! 51 anys! Mig segle i comptant. Miro el temps per davant i penso: ja no queda tant de temps, temps de veritat, temps per deixar-lo passar i dir ja ho faràs. Miro el calendari i miro aquesta mania de deixar passar el temps i els desitjos per tal de satisfer no se què o a no se qui, en comptes de seguir el meu camí, i penso que potser no és la millor manera de viure. Vaja, que no és manera de viure, sinó de morir. Sacrificar-se sempre un mateix, immolar-se en el corrent de les obligacions i el deixar passar, el quedar bé, no és manera. Per tant, a partir d'ara em proposo ser més esquerp, defensor de les meves pròpies prioritats i intentar complir els meus desitjos, ara que sé que són perquè si, i que tant s'hi val, són perquè si.
És difícil, sí, sostreure's de la manipulació i la influència dels demés. No deixar-se arrossegar com fulles per una ventada. És difícil ser com un Bodhisattva Gautama que deixa passar tota influència de l'exterior i l'interior i arriba al nirvana. Un és en bona part allò que s'espera d'ell, aparentar, voler ser algú pels demés, quan paradoxalment això ens allunya del nostre propi valor, aquell que només ens poden donar les nostres accions per a nosaltres mateixos.

Una nova entrada (8) a la pàgina "Kit de supervivència" d'aquest bloc (ebdsp)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada