Una nova forma de turisme s'obre pas en la nostra sempre actualitzada modernitat. Ara és l'hora del turisme pedagògic: ramats de mestras/es a la recerca de la fórmula màgica de l'aprenentatge i la motivació van amunt i avall els caps de setmana visitant altres escoles, més avançades, més modèliques, millors, d'avantguarda... i pagant.
Espero que aquesta nova moda respongui a alguna necessitat de canvi. Malgrat tot, per les preguntes que es formulen al final de la visita per part de moltes visitants (no sé si dir-lis turistes), sembla que no sigui ben bé així. Semblen moires descarnades, esperits transfugues però creients d'alguna fe antiga, de la qual reneguen per sota el nas però no per sota la camisa. Busquen nous horitzons però amb vistes velles. Potser confirmacions de les antigues consignes: repetir, matxacar, memoritzar, sistematitzar, ensenyar...
Des de dins estant, les altres, imatges de mirall d'ex-companyes, són la viva imatge del triomf i l'enriolament. La possessió de la veritat i l'estatus al cim de l'onada. L'onada i vinguda del modernisme benestant i obsessionat per l'estètica i l'ordre, pel minimalisme i l'exposició de trofeus, per la creació de materials d'aprenentatge i la planificació camuflada de llibertat.
Enlluernats per la despesa, l'abundància, la diferència, la naturalitat, el bon rotllo, la voluntarietat i la filosofia darrere del mètode: el nou paradigme educatiu, les turistes se'n van a casa cofoies, felices però frustrades, maltractades però il·lusionades, creients en alguna mena de canvi que no les toca encara. Han vist la utopia. Ella és allà. Hi ha una llum. Existeix. ...Ma si muove. Potser els servirà de consol. Potser de distracció i de motiu de conversa. Algunes aniran més enllà. Continuaran el seu pelegrinatge interminable, la seva aventura cap a altres maneres de fer.
No puc evitar la sensació, malgrat la bondat de moltes de les accions empreses (edats barrejades, propostes d'ambients atractives, atenció molt més personalitzada, etc, etc), que darrere hi ha un canvi de visió incomplet. Es vol mirar al nen com a centre. Bé. El problema és el que va darrera. Centre de l'aprenentatge. L'aprenentatge és la paraula màgica i finalment comparteix protagonisme i tensió amb la paraula nen. Si només fos posar el nen al centre...
De qualsevol manera cadascú té les seves manies, s'ha de reconèixer, i a mi en aquesta proposta em falta més participació en la gestió per part dels nens i més protagonisme d'ells a l'hora d'actuar i d'investigar el medi. M'interessa la relació amb el medi que provoca preguntes, contradiccions, investigacions, descobriments. Em comença a semblar sospitós posar per davant raons d'ordre social, com que hem de fer que els ciutadans de demà siguin més flexibles perquè el seu entorn també ho serà. No calen excuses per canviar el model. El model no té en compte el nen ni la seva naturalesa ni les seves necessitats i cal canviar-lo en aquesta relació. Tant me fa el futur. Ja vindrà. No vull futur, vull present.
A continuació un enllaç a altre post relacionat amb el tractament de la contradicció com a centre de l'ensenyament:
http://enbuscadelsentitperdut.blogspot.com.es/2015/03/jorge-wagensberg-i-la-contradiccio.html
No puc evitar la sensació, malgrat la bondat de moltes de les accions empreses (edats barrejades, propostes d'ambients atractives, atenció molt més personalitzada, etc, etc), que darrere hi ha un canvi de visió incomplet. Es vol mirar al nen com a centre. Bé. El problema és el que va darrera. Centre de l'aprenentatge. L'aprenentatge és la paraula màgica i finalment comparteix protagonisme i tensió amb la paraula nen. Si només fos posar el nen al centre...
De qualsevol manera cadascú té les seves manies, s'ha de reconèixer, i a mi en aquesta proposta em falta més participació en la gestió per part dels nens i més protagonisme d'ells a l'hora d'actuar i d'investigar el medi. M'interessa la relació amb el medi que provoca preguntes, contradiccions, investigacions, descobriments. Em comença a semblar sospitós posar per davant raons d'ordre social, com que hem de fer que els ciutadans de demà siguin més flexibles perquè el seu entorn també ho serà. No calen excuses per canviar el model. El model no té en compte el nen ni la seva naturalesa ni les seves necessitats i cal canviar-lo en aquesta relació. Tant me fa el futur. Ja vindrà. No vull futur, vull present.
A continuació un enllaç a altre post relacionat amb el tractament de la contradicció com a centre de l'ensenyament:
http://enbuscadelsentitperdut.blogspot.com.es/2015/03/jorge-wagensberg-i-la-contradiccio.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada