divendres, 10 d’agost de 2012

PERSPECTIVES AMPLIES


Aquest és un exercici proposat en un curs sobre intel·ligències múltiples que he fet aquest estiu. És necessari adquirir perspectiva sobre el que fem i els objectius que ens marquem.

Imaginem que dos extraterrestres, cadascun per la seva banda, acaben d'aterrar al nostre planeta i tenen curiositat per saber coses sobre la ment humana. 

Un d'ells entra a una gran Universitat i li pregunta a un professor, psicòleg, quins són els poders mentals dels "homo sapiens". 

El professor respon que la clau de la ment humana és la intel·ligència, i que aquesta qualitat es mesura amb un test de QI. Amb aquests tests, es pot predir qui funcionarà bé a l'escola i, molt possiblement a la vida. "I quina mena de coses s'ha de saber?", va preguntar l'extraterrestre. El professor va respondre: "Per exemple, el significat de certes paraules difícils, qui va escriure la Ilíada, com es multiplica 8 X 3, que tenen en comú un llac i una muntanya, etc." "Així que això és la intel·ligència", va pensar el primer extraterrestre. I va marxar cap al seu planeta sense cap dubte.

L'altre extraterrestre, un paio independent, va anar ell mateix a buscar pel món la clau de la ment humana. Va veure espectacles impressionants: mariners en els mars del Sud, ballarines a Bali, ioguis a l'Índia, programadors de computadores, jugadors de tennis, pianistes que donaven concerts, persones treballant, presidents i executius. Va tractar de comprendre per què funcionaven tan bé aquestes persones en les seves societats respectives i va arribar a la conclusió que els habitants de la Terra eren ben complexos i diferents entre ells...

I si canviem extraterrestres per docents, món per aula i humans per alumnes?


Primer de tot, el psicòleg de la universitat no donaria aquesta mena de resposta, sinó que justificaria la integració de les habilitats cognitives superiors del cervell i de l’aprenentatge donant una resposta neutra i polida del que és capaç de fer, teòricament, l’ésser humà. En tot cas, l’altre extraterrestre, el paio independent que anava ell mateix pel món buscant la clau de la ment humana, potser arribaria a aquesta conclusió en poc temps observant el que es fa a les escoles, tot i que la simulació es basa en arguments simplistes i una mica matussers de la cultura i l’activitat escolar. Potser arribaria a la conclusió que l’escola es dedica a classificar les persones sota uns certs paràmetres: la seva acomodació a cert tipus de cultura i d’experiències d’aprenentatge força homogènies, sobre tot passives i depenents del mestre. Pel que fa als espectacles impressionants que s’anava trobant pel món, més aviat crec que estava veient un vídeo de la National Geogràphic Society. No he viatjat gaire però de mariners en els mars del Sud, suposo que tipus Sandokan, en queden ben pocs (sic), i de ballarines a Bali i ioguis a la India tampoc no seran multitud. Els programadors de computadores tots sabem que són una raça a part i no compten com a representants fefaents de la humanitat (és broma, però...). Ja no dic res dels jugadors de tennis, pianistes de concerts, presidents i executius. Representen diferents realitats però no gaire significatives estadísticament. En canvi les persones treballant sí que són representatives del conjunt de la societat i, en un món globalitzat com aquest, poden representar bé alguns comportaments i formes de funcionament socials. Tot i que personalment crec que ens representaria més fidelment una tribu dels bosquimans del Kalahari com la que surt al començament de “Los dioses deben estar locos” (Gran pel·lícula, per cert, us la recomano).
Doncs això, al que anava: l’extraterrestre que contemplés a les persones treballant veuria que funcionen d’aquesta manera en les seves societats respectives a contracor d’ells mateixos, en moltes ocasions, i que viuen amb una sèrie de contradiccions i sense sentits importants. La majoria no fa el que voldria i es dedica a sobreviure sense gaire més horitzó que aconseguir una parcel·la més de comoditat. I el que aconsegueix és matar-se a treballar la major part del dia per aconseguir mitja hora de desferra sobre el sofà.
El cert és que hauriem de mirar els alumnes amb ulls sempre nous. Com diu en Ken Robinson, hauríem de mirar en què són bons, què els agrada fer, en què s’entusiasmen cadascú dels alumnes i acompanyar-los en el procés de descoberta i aflorament dels seus talents i aptituds. I no hauríem de mirar tant que els hi demanaran a la secundària, la universitat, el món laboral, o comparar el que fem a l’escola amb el que fan a l’escola privada o concertada del costat. Són ells el centre de l’educació (m’agrada més desenvolupament), no l’exterior, la societat, el què diran o el que s’ha fet sempre.
Els hem de proporcionar experiències variades i el mes real possibles, partint del context on viuen i també ampliant el seus horitzons, per tal de posar les bases d’una personalitat pròpia i crítica, amb seguretat i autoestima i un desenvolupament emocional equilibrat, aprenent a autoregular-se, a conèixer-se i a conviure amb els demés de manera òptima.
Crec que la clau del canvi de visió en l’educació està en considerar tots els alumnes com a únics i tots amb una sèrie de capacitats per deslliurar. Però també considerar que tots som iguals, en els sentit de que tots ens mereixem les mateixes oportunitats per desenvolupar-nos i arribar al màxim de nosaltres mateixos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada