dimecres, 20 d’abril de 2011

PASSEIG PER L'ESTANY

La gent no passeja. La gent camina, camina ràpid, més que els altres, que no els atrapin. La gent corre, fa jòguing, bicicleta (mountain bike), enfundat en l’uniforme necessari de biciclista-payasso, sense pudor ni vergonya, ufanós de la seva fila: director de banc o venedor d’alfombres, tots iguals, o casi. Ai, les marques, tant lluentes!.
N’hi ha que treuen a passejar el gos i gairebé l’arrosseguen a la carrera. N’hi ha que treuen a passejar els nens i “la parenta” i gairebé són arrossegats a la carrera, passejos d’hores impossibles i intempestives: mitja hora al migdia abans d’anar a dinar, i amb la que cau!!.
N’hi ha de fotògrafs, de voyeurs, de recol·lectors, encara que sigui de canyes, de cascall, d’espàrrecs. N’hi ha de visitants de parcs-museus, d’alelats i de professionals de la cosa agrícola, dibuixats a sobre del tractor, sempre per sobre, amb aquella perspectiva de sortir de la terra.
Però no hi ha badocs, lectors, dibuixants o gent tranquil·la, simplement. Tothom fa veure algun paper. Ni tant sols els “natus”, caçadors de cites ornitològiques, ho solen ser.
Ningú és a dins el paisatge.
Tot un món de gent a la carrera, contemplats pels ànecs de l’estany.
Tant sols un Africà passeja, de tant en tant, a peu o en bicicleta, aliè a les pretensions suburbials, com un més de la fauna migrant d’aquest espai. Invisible, incomprensible i sense obligacions fora de l’alè vital.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada