NOMÉS PÚBLICA I PRIVADA

Article aparegut al número 2073 de la revista presència. Una anàlisi fonamental del noment de l'educació actual.

Només pública i privada

La Llei d’Educació de Catalunya (2009) és perfectament homologable i està en sintonia amb els aires que corren per Europa: deshumanització, neoliberalisme i gerencialisme. Mentre sembla que es fa una aposta per la flexibilització i per una major autonomia dels centres, es posa en marxa un sistema de control remot, refinat i eficaç, aprovant uns currículums oficials desmesurats i detallistes i aplicant un sistema obsessiu i recurrent d’avaluacions estandarditzades i externes que menen els centres cap a una recuperació de les pedagogies més tradicionals; a oblidar-se de l’educació integral i d’allò que anomenem formació; i a pensar i actuar estrictament en funció dels resultats de l’alumnat. 

Necessitem un nou model: L’educació bàsica ha de ser fonamentalment pública i, cas de no arribar a tot arreu i a tothom, caldrà fer concerts amb entitats privades sense ànim de lucre que es vulguin inserir en un servei públic d’educació. L’oferta estrictament privada serà només per a aquells que vulguin i puguin pagar-se-la.

El servei públic d’educació ha de ser gratuït, i hauria d’abastar no només les classes, sinó també els materials, les activitats complementàries i fins i tot el dinar, com passa en alguns països del nostre entorn.

Els centres educatius haurien de tenir una dimensió humana, de manera que la relació, la comunicació i el coneixement personal constituïssin la base del treball a desenvolupar. Alhora, aquest fet faria possible la disminució de les burocràcies i els sistemes artificials de control en benefici d’una humanització de les relacions.

Cada persona és singular: no hi ha grups suposadament homogenis, ni alumnes que són normals mentre d’altres són diversos (és a dir, problemàtics). Tots tenen capacitats i necessitats i tots són mereixedors d’un tractament i d’un seguiment específics per tal de garantir-los una autèntica igualtat d’oportunitats a la sortida del sistema.

Els docents són l’ànima dels centres, la peça essencial. Per això seria bo que la major part del seu horari laboral (37,5 hores a la setmana) el passessin a l’escola o institut. Però per a això caldria que els centres tinguessin els espais i les condicions adients per poder-hi treballar (amb les aules i una sala de professors no n’hi ha prou!) No només són importants les classes, també ho són la planificació i l’avaluació; el seguiment dels alumnes; la comunicació amb les famílies; les formalitats administratives i la formació permanent.

Els centres educatius són els espais on passen més hores els infants i joves: per això han de ser llocs amb vida, que sentin com a propis. Són, alhora, equipaments públics que haurien d’estar al servei de la comunitat quan s’acaba l’activitat lectiva.

Ni la selecció, ni la formació, ni les formes d’accés a la professió (oposicions), són les més adients i ho sap tothom. No són qüestions fàcils, però els diagnòstics són concloents i algunes alternatives estan ja prou contrastades...

L’educació bàsica ha de ser integral, ha d’afectar totes les dimensions de les persones, i l’aprenentatge ha de ser rellevant, no s’ha de quedar a la superfície i ha de fer més científica la comprensió de la realitat. Això significa que totes les matèries són importants (també l’educació física i l’educació artística); que els llenguatges –tots– estan a la base dels aprenentatges (són alhora instrument i contingut).

El sistema educatiu ha de ser funcional i just. La funcionalitat significa que tots els aprenentatges han de tenir una dimensió aplicada, pràctica, útil, tant els de llengua com els d’història. I la justícia vol dir que el sistema ha de ser profundament compensatori (corrector fins on sigui possible de les desigualtats d’origen), altament estimulador (de manera que tothom pugui donar el millor de si: l’avorriment hauria d’estar prohibit a l’escola). I l’educació només serà eficaç i justa si funciona sobre la base de la confiança entre famílies i professorat.

Xavier Besalú, mestre d'escola i professor de Pedagogia
de la Universitat de Girona