Aquesta crisi i les retallades que ha comportat han suposat, sens dubte, un greu deteriorament de les condicions de vida per molts ciutadans, la majoria. Tot i que de vegades no ho sembla perquè els mecanismes socials continuen funcionant en el sentit d'oferir una cara impassible a l'exterior. Com si no passés res. Aparentant més del que es té i menys problemes dels que es pateixen. Però la precarització en molts aspectes de la vida ha estat clara.
A la feina de mestre ha estat més que evident. Des de la progressiva incomunicació entre companys, que porta a la involució metodològica, a no contrastar les pràctiques docents mútues i a minar el necessari clima de confiança i benestar. El deixar de banda les activitats manipulatives i experimentals i les sortides. La instrumentalització de l'educació amb uns continguts curriculars enquistats i presuntament enciclopèdics, indiscutibles, simplificats pel mètode de pregunta-resposta lineal i uni-direccional, sense possibilitat de joc dialògic o qualsevol altre tipus de joc i fàcilment mesurables de forma quantitativa. Tot són feines urgents i no hi ha temps per la reflexió i el canvi. Fins a la por i el sotmetiment als capricis personals d'un equip directiu al qual se li han donat totes les cartes per manegar la institució a la seva manera, sense donar-li el poder real del recursos, es clar, i sense haver de justificar i sotmetre a discussió de claustre les decisions d'escola. Sense democràcia.
La democràcia és lenta. No aporta una claredat meridiana dels objectius, que sempre s'estan revisant i readaptant. I és incòmoda perquè la participació de tothom requereix haver de sentir coses de vegades incòmodes i també allargar molt les decisions.
Per altra banda, la autoprotecció i el retraiment que provoca la precarització econòmica i social en general, ha fet que molta gent es concentri en protegir i embolcallar de forma sobreprotectora els elements més importants i fràgils de cada unitat familiar: el propis fills. Això ha comportat una relaxació en la contenció dels seus impulsos i demandes que ha convertit cada cop més infants i joves en dèspotes sense cap sentit de la empatia o la cooperació, ni de l'anomenada cultura de l'esforç. És a dir, en personetes consentides que converteixen l'escola o l'institut en poc més que la seva joguina per a nens avorrits, avesats només a jugar a videojocs i sense cap iniciativa ni opinió pròpies.
L'estat del malestar ha anat prenent forma i posant arrels al nostre entorn, i mentre alguns esperen que passi la tempesta i torni a lluïr el sol màgicament, la desconfiança i la lluita individualista van prenent posicions i jugaran en contra nostra, d'aquells que no tenim els mitjans de producció i cada cop menys poder de decisió sobre les nostre pròpies i pobres vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada