dissabte, 20 de juny de 2015

CONVERSA (NOVA ENTRADA DEL KIT DE SUPERVIVÈNCIA)

Quan tenim una conversa amb una altra persona, especialment si la coneixem per primera vegada, volem donar una certa imatge de nosaltres mateixos, una imatge bona, segura i amb principis i opinions clares i fortes. Qualsevol intercanvi de parers entre les dues ments que conversen estarà típicament farcit d'arguments que voldran decantar l'estira i arronsa a favor d'un dels participants. Perquè sovint, conversar és intentar redimir a una altra persona a la nostra "veritat", el nostre punt de vista, la nostra opinió. I, com deia Clint Eastwood a la pel·lícula "El sargento de hierro": això de l'opinió és com el forat del cul; tothom en té un i el dels demés empesta.
Però és aquest punt de vista, aquesta opinió, realment nostra?
Crec que des que som petits i a mesura que ens anem fent grans assumim com a nostres molts dels missatges-idea que sentim al nostre voltant, especialment a l'entorn més immediat: el familiar i el dels amics, la gent del barri, ...
Som, en aquest sentit com aparadors, vitrines transparents on es van col·locant missatges-idees (M-I a partir d'ara) que són com figuretes de vidre i porcellana que col·leccionem i exhibim, i que assumim com a pròpies no importa d'on provinguin. Les treiem la pols de tant en tant repetint-les en veu alta, especialment davant d'auditoris receptius amb M-I similars. Seguim col·locant figuretes M-I al nostre aparador provinents d'altres entorns i influències, d'altres aparadors que ens les presten i ens en fem còpies, fins que ja tenim atapeït el nostre moble. Llavors diem que en tenim una opinió formada.
A les converses surten els M-I encapsulats sovint en frases recepta comprimides amb la força dels axiomes indemostrables. Indemostrables i pre-acceptats, com autèntics cavalls de troia dels intercanvis d'idees. Així, es va desenvolupant el combat a base de cops d'axiomes indemostrables, que una vegada introduïts i no rebutjats es fan la base des de la que llençar i refermar els nous arguments amb més M-I encapsulats. Sol guanyar qui empeny més i llença l'adversari fora del ring dialèctic, gràcies a presupòsits progressivament més agosarats i excloents, classificadors de tot o res respecte la postura que s'adopta davant d'ells. 
Però també hi ha altres maneres de conversar. La conversa des de l'interior, des de l'impuls interior, acompanyada per l'escolta de l'interlocutor sense prejudicis ni competició. Hem d'aprendre a filtrar els axiomes i les capsules d'M-I, negant de seguida la seva validesa argumentativa, deixant temps i expectativa per al desenvolupament de la conversa, sense esperar que aquesta arribi a una sentència final necessària i guanyadora. És a dir, la veritable conversa parteix de l'interior d'un mateix i obvia tota la bateria de figuretes col·locades al nostre aparador. La qual cosa, a la llarga, equival a prescindir d'aquest aparador i llençar a les escombraries totes les càpsules acumulades a les lleixes de vidre. Intentar prescindir d'aquest llast que ens acompanya de forma permanent i castrant és un exercici d'alliberament i de descobriment d'un mateix, on no cal defensar apriorismes ni assumir postulats pretesament millors o vertaders, deixant de pas de voler convèncer i redimir a la resta de la humanitat. 
D'aquesta manera la conversa es converteix en una font d'exploració d'un mateix i del món, ajudant a obrir noves perspectives i formes de comprensió. Són els mètodes socràtics de coneixement del món i el que promulguen noves actualitzacions del mateix com el coaching.

Aquesta entrada també la trobaràs a:
http://enbuscadelsentitperdut.blogspot.com.es/p/blog-page.html

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada