EL MODEL PRODUCTIVISTA EN EDUCACIÓ. EDUCACIÓ I IDEOLOGIA.

L'educació és el reflex de la societat. En una economia de mercat on el que marca les prioritats i els valors és la producció i l'acumulació, els guanys, és lògic i evident que aquest model es traslladarà a l'educació, que serà el seu "leit motiv" i la seva bandera, el seu ideal. Però en aquest cas, com en l'econòmic, l'acumulació de "capital" només pot estar en mans d'uns quants, els de sempre, que són els que rebran totes les ajudes per passar tots els entrebancs en forma d'escoles privades millor dotades, més auto-confiança, més atenció, més reforç, més seguiment, més estímuls culturals i de tota mena... 

A l'educació només es trasllada el rerefons d'aquest model, la seva cara fosca, l'excusa, la porta del darrera, la feina bruta de seleccionar la gent i reclutar els esclaus que continuaran fent rutllar el sistema de la desigualtat social i els privilegis d'uns pocs vers la resta. I això passa davant l'acceptació general, perquè ens hem cregut, com a baula última o primera de la cadena, que si els altres brillen nosaltres no podrem brillar. Que no pot haver-hi igualtat real i justa, positiva, beneficiosa. Ens atropella el sentit de la propietat del benestar i lluitem en contra nostra per mantenir el poc que tenim en contra de la resta, enemics acèrrims de la resta del món i per tant renunciant a qualsevol solució, que només és la comuna, el bé comú. 

Aquí és on es diferencien les ideologies, on neixen, de fet les ideologies i les incomprensions irreconciliables. Entre els que creuen en el bé comú i els que no hi creuen. Els que creuen en el seu bé propi contra els altres.
Per això és tan important veure que el model d'escola és sempre ideològic. Hem de lluitar per una escola pública en la que no es deixi cap nen enrere i tothom s'acosti a tenir les mateixes oportunitats, doncs és la etapa formativa i no la competitiva. Encara que només fos per aquest motiu social ja valdria la pena doncs hi sortiríem tots guanyant. Per suposat, hi ha els altres motius, els de justícia individualista, que ens han d'empènyer a buscar el desenvolupament de la persona  com a ideal suprem, si entenem que és el fi últim de la educació.
Ens hem de dedicar, doncs, a protegir i facilitar el desenvolupament dels infants, donant-los una atenció suficient i individualitzada, sense anteposar els continguts curriculars acadèmics ( anomenats coneixements de forma errònia) al seu ritme i estat evolutiu, maduratiu i fins i tot anímic. Hem de tenir molt en compte aquests estats com a mesura i considerar quines eines tenim en cada cas per ajudar a que el nen visqui el seu estadi present i assoleixi les seves necessitats, de forma progressivament més autònoma i de la forma més feliç i natural.