LA FELICITAT S'APRÈN

Quan som petits aprenem a relacionar-nos amb el món, principalment dels nostres pares i mares. Les seves actituds són les que acaben impregnant-nos, no només les ments, o no principalment les ments, sinó els hàbits. Aquella altra intel·ligència automàtica i reactiva que ens fa actuar de determinades formes. Perquè no tot el que fem, pensem o parlem és una construcció nova i del moment. Som el producte d'una història: pròpia, familiar i social, fins i tot d'espècie, que ens traça uns camins i unes maneres, unes rutines i subrutines, amb les quals ens movem pel món de manera semi-automàtica. De vegades com si ens moguéssim dins d'una pel·lícula.

Però el que més ens determina la nostra actitud, les nostres reaccions i les nostres expectatives davant del món i dels altres, és el que hem vist en els familiars més propers, els que ens fan la "empremta" del caràcter. Si el pare no té marge, té un llindar reactiu molt baix davant les adversitats i no sap manegar les dificultats i els entrebancs de forma positiva i amb esperança, el fill percebrà aquest desequilibri, el patirà i el reproduirà, perquè no haurà aprés la versió contrària. D'aquesta manera aprenem unes actituds i maneres de fer o unes altres i tendim a fer el que han fet amb nosaltres perquè és el que coneguem. De la mateixa manera que els esclaus alliberats a l'Àfrica per associacions anti-esclavistes nord-americanes van continuar amb la mateixa organització i van fer esclaus les gents que vivien allà, nosaltres caiem una vegada i una altre en els mateixos errors en reproduir els dels nostres pares. 

Aprendre a ser feliç implica reconèixer, en primer lloc, que no som amos completament del nostre destí, que tenim una "programació" i que ens hem de "reiniciar" si volem fer canvis. I que els canvis que hem de fer no els veiem perquè mirem a través de finestres petites i dirigides a llocs concrets. Mirem des d'òptiques, des de racons, de vegades foscs, i amb ulleres distorsionades. 

La felicitat vol un territori gran, uns horitzons extensos, perspectiva sobre les coses. Confiança en la simplicitat, en les enormes possibilitats dels éssers humans des d'un punt de vista ampli i no mediatitzat per l'instant econòmic i social, per la contingència, irreconciliable amb la reflexió, el reconeixement i la correcció. Reconèixer la ignorància, però també la saviesa. Fer cas del nostre cos, del nostre cor, de la intuïció, i del coixí. Deixar descansar i reposar les coses. I decidir. Aprendre a decidir, amb agilitat i mesura, mirant els dos cantons, el doble tall de les coses. Els guanys i les pèrdues.

Som allò que hem viscut, és cert, però també allò que decidim ser. Si som capaços de deslliurar-nos de les velles vestidures i escollir-ne les noves, potser fixant-nos en les que porten aquells a qui ens agradaria semblar-nos. I també fixant-nos en les que no volem portar, aquelles que causen dolor en els altres, ferides que després portaran amb ells i reproduiran.

Podem fer de les nostres vides un camp de proves on posem en quarantena tots els nostres actes i els mirem sota la llum de quina conseqüència tindrà en els demés i quina empremta els produirà. Si no és positiva, millor plantejar-se un canvi, i si és negativa millor abandonar aquella reacció. Cada moment és una oportunitat per caminar en aquest terreny desconegut on ens podem donar oportunitats a nosaltres mateixos, sense desesperar per no ser perfectes, però aprenent a navegar escollint el rumb i no a mercè dels vents i les onades.
Sí, la felicitat s'aprèn de petit, però també de gran, escollint els aprenentatges i els des-aprenentatges que volem fer per acostar-nos a ser qui volem ser.

http://enbuscadelsentitperdut.blogspot.com.es/p/blog-page.html