dimarts, 2 de desembre del 2014

EL FET PEDAGÒGIC

El fet pedagògic té alguna cosa d'esmunyedís. Tendim a creure, els adults ensenyants, que tenim la raó pel sol fet de ser jerarquicament superiors als nostres alumnes. Els jutgem. Els adscribim actituds vitals a partir de les seves manifestacions de comportament i les seves reaccions. Sense conèixe'ls gaire, a més a més. Pensem que ha d'haver alguna manera millor, màgicament millor, diria jo, de "fer la nostra feina" sense tanta resistència, de forma més lleugera. No acabem d'entendre què és el que falla. Fem cursos i cursets, canviem la nomenclatura de les coses, el llenguatge. Volem fer coaching, TIC TAC, educació emocional, y que se jo quantes coses més, sense deixar de "donar continguts", l'aliment indispensable de la civilització i de les proves selectives. Les proves selectives, o sigui totes les que fem, son només proves que demostren que ho estem fent malament. No estem seleccionant els més aptes per què la societat funcioni millor o sigui més eficient. Això és el que ens han inculcat, el que ens volen fer creure. Les proves selectives són per perpetuar un stato quo, una classe social dominant, un poder factic asentat en la diferència, en la desigualtat, en els privilegis que es transmeten de pares a fills. Els mestres hauriem de ser crítics socials. Treballar per la igualtat social. TOTS SOM IGUALS.
Emmascarem aquesta reproducció social, aquesta selecció dels privilegiats, amb autoenganys i artificis pedagògics, excuses de mal pagador. Volem trobar mètodes que permetin als nens i nenes participar més de l'adquisició dels coneixements del currículum de moltes i diverses maneres, però totes a dins la classe, des de la mateixa visió cultural i econòmica, des de la mateixa visió de competència acarnissada i excluidora, i sobre tot des del mateix lloc còmode i calentet de la no acció sobre el món, dels exercicis sobre paper, de les fòrmules fetes, no des de la experimentació i el descobriment. Des de la uniformització y el no veure ni apreciar les individualitats, les habilitats i característiques inherents de cadascú, els seus punts forts, allò que poden aportar al món, alló en que són bons. De vegades simples actituds. No jutjant. Cada cosa té la seva bellessa, però no tots poden veure-la, que deia Confuci.
La única sortida a l'educació és la sortida al medi. Aprendre a llegir el món. Buscar la sorpresa, l'emoció, deixar que el món participi de nosaltres, enganxar-nos, treu-re-li el suc. No em cansaré de dir-ho. Ara només falta que ho apliqui. Casumdeu!.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada